Gàlim

Després dels fets terribles d’aquests dies a França, hi ha hagut com una mena de cursa a veure qui és més defensor de la democràcia. Gats i gossos s’han llançat a una competició de lluïment de façana que servia, alhora, per a fer grans proclames de dol per l’atac contra la llibertat d’expressió i per a mirar d’augmentar el control d’una societat en estat de semi-xoc.

Les declaracions de Bernard Holtrop, un dels caricaturistes del Charlie Hebdo que es van salvar de la salvatjada, són prou eloqüents: ‘Vomitaria sobre tota aquesta gent que ara diu que són els nostres amics’. I no n’hi ha per menys. La tropa de dirigents polítics que s’ha apuntat a encapçalar la gran manifestació de París fa feredat, i dels seus subalterns n’hi ha que fan, fins i tot, por.

Poc després de la massacre de dimecres, el PP valencià (o el PP amb seu a València), va publicar un comunicat en què entre altres coses afirmava que ‘nada justifica el asesinato de personas y nada justifica un ataque contra pilares básicos de todo sistema democrático como son la libertad de expresión’. Difícilment es pot estar contra aquesta afirmació. Però estaria bé que en foren conseqüents. Si no es tracta d’un simple exercici de retòrica, Alberto Fabra i Alfonso Rus tenen tasca. Molta, però ara en recordarem només una per parlar de la comarca, senzilla de solventar: evitar que el batle d’Aielo de Malferit continue censurant les actuacions de Xavi Castillo.

Quan això passe, els creurem. Però tinc quimera que és com la bufa del bou: tot aire.

No sé si és molt habitual que s’aplaudesca algú per la seua absència. Es fa, de manera normal, en reconeixement de qui no ha pogut ser present en un acte; però aplaudir la no-presència militant crec que no ho havia vist mai. Fins anit, quan una ovació espontània va subratllar les paraules del president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, que confirmaven l’obvietat: ningú del consell no havia acceptat de ser present en la nit més important de l’escola del País Valencià. La gent va aplaudir, vam aplaudir, aquella absència, com qui es lleva un pes de sobre.

Al cap i a la fi, si érem allà és precisament per la ineptitud i la intransigència d’un govern que, amb la seua actitud, s’arrisca ‘a sembrar frustració, discòrdia i indignació’, com va dir en un francès pausat Fernand de Varennes a l’hora de lliurar als amfitrions el premi internacional Linguapax 2014. Incompatibles, doncs, govern i Escola Valenciana. Més coses, encara, va dir aquell senyor vingut expressament des del Canadà per a ressaltar ‘el coratge i la inspiració’ d’un moviment cívic que lluita ‘de manera democràtica, original i positiva’.

La nit va donar per a molts anuncis, i per a moltes complicitats que la sala va assumir no com a compromisos que fan mal de rebutjar, sinó com a oportunitats que ara, en aquest mig any que ja comença a comptar, fóra imperdonable de desaprofitar. La comunitat educativa i acadèmica tindrà el desafiament de treballar i posar en solfa un document que recollirà les eines que facen possible una educació òptima: ‘L’escola que volem’. L’àmbit polític va rebre l’encàrrec de deixar-lo a punt per a les impressores dels papers legislatius, i d’aconseguir a les urnes la clau que fa anar aquestes màquines.

Una data: 21 de febrer de 2015. Escola Valenciana ens comboia a omplir València, a passejar per la ciutat la disconformitat, la dissidència creativa. A traure a la llum dels carrers del cap i casal tota la societat valenciana que ‘ells’ (no hi podia faltar Fuster) han volgut invisible i que és, de molt, més gran, activa i competent que no la que ens desgoverna. I encara una altra cita, si bé aquesta vingué de la mà dels periodistes que conduïen l’acte, Amàlia Garrigós i Pau Vendrell: divendres vinent, 28 de novembre, davant les instal·lacions de RTVV, toca vetlar el mort assassinat eixa nit farà un any amb els afectats més directes de la casa i amb l’acompanyament musical d’un cartell extensíssim de noms que, coses de la vida, l’ara difunt sempre havia rebutjat.

L’escenari de la sala es va anar omplint i buidant de paraules i cançons, amb accents, tons i missatges que rarament passarien l’examen (ni de nivell elemental) de la nova revàlida de ‘valenciania’ que ens preparen; tothom hi va coincidir a ser reivindicatiu i això, pel que sembla, no forma part de cap ‘seña de identidad’ homologable per al PP i sectors afins. Ni tampoc, crec, l’alta capacitat organitzativa demostrada, també anit, per Escola Valenciana.

Pels escalons de la tarima hi van pujar els anys de treball inesgotable (inesgotat) de Carme Miquel, qui va recollir el premi en reconeixement a la trajectòria individual; els romanços i cançons de Pep ‘Botifarra’ guardonat per l’ús social del valencià; i els dos decennis d’existència de la Xarxa Lluís Vives, representats pel vice-president Joan Vinyes, que van rebre el guardó extraordinari.

Però potser (i no sóc l’únic a creure-ho, com vaig poder comprovar) l’emoció va prendre més consistència quan els representants de la plataforma Tots Som Cremona la van pujar a l’escenari i ens en van fer partícips des d’unes veus trencades per l’orgull i per la il·lusió que encara tenen pel futur. Allà dalt van rebre el premi lliurat per Vicent Font —també emocionat—, president del Guaix, l’associació de l’Horta Sud que els reconeixia la lluita davant un setge de la conselleria que ha arribat a ser, fins i tot i literalment, policíac.

Van transitar també per aquells escalons les veus que posaren inici i final a la gran festa de l’escola valenciana. Veus potents i ments esmolades del versador Josemi Sánchez, els cantadors Josep Aparicio ‘Apa’ i Trini Carballo; el glosador Mateu Matas Xurí, de Mallorca; la glosadora Laia Pedrol, presidenta de l’associació Cor de Carxofa; Maialen Lujanbio, la primera dona ‘bertsolari’ guanyadora del campionat de ‘bertsolaris’ d’Euskal Herria; acompanyats de l’acordionista Carles Belda. Els seus versos cantats homenatjaren els premiats i oferiren un final de festa que acomiadà tothom amb un tros de compromís personal, intransferible, de convertir l’alegria i la il·lusió de la nit en una realitat nova perquè l’any que ve, en el pròxim sopar d’Escola Valenciana, l’aplaudiment siga no per l’absència militant d’un govern que ens té declarada la guerra, sinó per les esperances dipositades en els nous ocupants de la Generalitat.

Publicat a VilaWeb 24.11.2014

Si no fóra perquè sabem quina consideració els mereixem els valencians, diríem que són incomprensibles certes actituds i declaracions que es fan des de la política espanyola i els àmbits pròxims. I des de la política valenciana assimilada. Ja va passar quan s’intentà de fer veure que Bankia se n’anava en orris pel gran forat de Bancaixa: la culpa, deien, era dels valencians, amb un gran despelgament de mitjans de comunicació que es dedicaven a esbombar els casos de balafiament, finançaments dubtosos i obres destrellatades que corrien pels País Valencià. Uns casos que, sense deixar de ser certs i vergonyosos, no eren ni únics ni els més escandalosos.

Però feia l’efecte que calia apuntar en alguna direcció, i els valencians sempre tenim més números que ningú per a estar al bell mig de la diana. És cert que ací hi ha qui s’havia aplicat bé a fer mèrits (per això podien disparar-nos), i que tant com podíem, també des d’ací miràvem de denunciar els abusos. I era això que s’amplificava en un intent de tindre algú que fóra el dolent de a pel·lícula, encara que el mal estiguera escampat i, com hem vist, encarnissat a molts altres llocs.

No és la meua intenció llevar protagonisme al PP valencià en la cursa de lladrocini que s’ha viscut a tot l’estat. S’hi ha lluït, amb un esforç evident per a aconseguir un bon lloc en la classificació, però la indignació natural no hauria d’encegar-nos. I és ací quan cal tornar al cap primer de l’article, perquè resulta que aquest mateix dilluns arriba el nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i entre aplaudiments dels seus diu que ve a València, ‘al paradigma de la corrupció’. Quan encara estan en portades de diaris i d’informatius les detencions de la setmana passada a Madrid; quan sembla demostrat que allà hi ha tot un entramat de caràcter mafiós de finançaments il·legals, comissions goloses i desballestament polític, a més de l’ús irregular, indecent i immoral d’aquelles famoses targes de Caja Madrid; quan tot això ho tenim davant dels nassos… encara insisteixen a assenyalar-nos amb el dit.

Per als espanyols, som l’ase dels colps. I quan Catalunya comence a fer el viatge que enceta diumenge, encara ens en tocaran més, de colps. De moment, el PP indígena ja està amenaçant d’impugnar la pròpia societat valenciana amb una ‘llei de símbols’ retrògrada i certament inquisitorial. Que siga inaplicable (i crec que inaprovable) només fa que demostrar la incapacitat que tenen per a entendre què és la democràcia. Però això, ja veus, a les espanyes sembla que no importa.

Publicat a VilaWeb

El gran debat polític de la temporada (amb el permís del procés català), ja ho sabem, és la proposta que el PP ha fet de modificar la llei electoral de manera que el partit més votat obtinga de manera directa la batlia. És una opció, no necessàriament dolenta. En tot cas, una gran part del debat se’n va a discutir si la urgència amb què el PP vol fer anar la cosa no és en realitat una mostra de l’interés partidista de la modificació legal: una manera de mantenir batlies a localitats on les enquestes diuen que perdran la majoria absoluta.

També hi ha qui diu que l’intercanvi de desqualificacions entre els partits (un succedani de debat a què ens tenen massa acostumats) és només fum de canyot, perquè sincerament o de manera interessada, el govern espanyol no tindrà temps de modificar la llei abans de les ‘votaes’ del maig que ve. Pot ser fum de canyot, o gasos lacrimògens per a dissoldre altres debats més urgents. I al País Valencià en tenim uns quants, com ara el del finançament que ens ha situat ja a la vora del precipici: no tenim un gallet, i els que estem gastant ens els presta l’estat amb usura. Pitjor encara: els diners que ens presta són els nostres. També ací ens trobem amb un foc creuat de crítiques entre qui no vol que canvien les coses (el PP ho ha demostrat a bastament), i qui en té gran responsabilitat per haver-se inventat un sistema que ens enfonsa i no haver-lo modificat quan podia (PSOE). Una pugna de desqualificacions que només serveixen per a allargar l’agonia.

Però tornem al cap primer. Perquè la idea de modificar la llei electoral, a banda de les qüestions tècniques i polítiques, comporta un seguit de raonaments amb què els dirigents del PP la defensen. O l’han de defensar. I ací ens trobarem casos en què la militància en el partit obligarà a justificar postures i idees que col·lisionaran amb realitats actuals i recents que jo diria incompatibles.

Al meu poble, sense anar més lluny, tenim un batle que ho és gràcies a un pacte. És cert que la seua llista (Gent de l’Olleria) va ser la més votada (amb només setanta vots més que Compromís), però no era la llista del PP, partit pel qual és ara el batle en haver-se unit recentment els dos partits després de tres anys de pacte i al cap d’unes quantes legislatures d’haver-se’n escindit. Més encara: en la legislatura anterior ja va ser batle durant l’últim any gràcies a una moció de censura amb què van fer fora de la batlia el PP, en un pacte amb Compromís i PSOE.

Són actuacions recents, políticament correctes, però que ara el PP local haurà de mirar de fer-nos convindre que no són convenients per a la salut democràtica dels pobles, després d’haver-se’n aprofitat. Comença l’espectacle.

Article original