Mails per a Hipàtia

Cada matí esmorze llegint el Japan Times, un diari que ja seguia online des de casa i que ara és un plaer trobar-me en paper, amb el New York Times literalment grapat al seu costat. Hi veig una notícia que em crida molt l’atenció. El Partit Demòcrata, principal partit de l’oposició, ha elegit una dona, Renhō Murata. com a líder, una gran novetat al país, però a més és una dona que té la ‘nacionalitat’ de Taiwan. I per problemes legals derivats d’aquest fet el ministre de justícia ha hagut d’aclarir que les lleis de la Xina no s’apliquen als ciutadans de Taiwan, una declaració extremadament interessant.

Interessant perquè, com és ben sabut, diplomàticament el Japó no reconeix Taiwan sinó que considera que és part integral de la República Popular de la Xina. Com que Taiwan no es decideix a ser independent i continua reclamant el seu gens creïble estatus de govern legítim de tota la Xina és normal que els països opten pel govern que efectivament governa la Xina continental. Però quan passa un cas com aquest aleshores es veu el forat que les independències de fet provoquen. Perquè com pots aplicar les lleis de la Xina a un país que és independent de fet i les desafia?

Són moltes les coses que corprenen en aquest país però jo, personalment, he quedat molt impressionat amb els jardins. A Tòquio n’hem visitat tres i cadascun era més impressionant que l’altre: Ueno, Koishikawa Korakuen i Hamarikyu.

Ueno, al final, era el més semblant al que seria un dels nostres grans parcs, tipus els Vivers o la Ciutadella. Gran, ple de gent, amb tot de coses a dins, vam visitar el molt interessant Museu Nacional. No és una cosa que cride massa l’atenció però en un racó té un llac enorme colgat per uns nenúfars d’una dimensió col·losal. Crida molt l’atenció perquè l’aigua ni tan sols l’arribes a veure, de tant espeses com són les plantes.

Koishikawa Korakuen és una meravella pròxima al Tokyo Dome, que és l’únic problema que té. El soroll del gran estadi molesta molt en un jardí tan preciós com aquest. El paisatgisme és espectacular ja que reprodueix diverses zones del Japó, creant rutes i passejades que et porten des de camps d’arròs amb espantalls fins a gorges, ponts o platges de pedretes. Es tracta d’un dels parcs més antics de la ciutat, creat en l’època Edo per un senyor feudal que volia reproduir els llocs que li agradaven del país per passejar-hi cada dia.

Però el jardí per excel·lència, una de les coses més impressionants que he vist en la meua vida, és el de Hamarikyu, un espai màgic acorralat entre les autopistes que eixen de la ciutat cap al sud i el mar. Es tracta d’un jardí mínim on tota l’enorme qualitat del disseny tradicional japonès s’expressa en detalls admirables. Hi ha una casa del te al mig d’un llac que si mai la va veure Frank Lloyd Wright devia pensar en retirar-se immediatament de l’arquitectura, perquè no es pot fer una cosa més perfecta amb menys materials. Inclosa la pasarel·la per arribar-hi, que quan vaig descobrir que era del 1700 no m’ho podia creure, de tant moderna i minimalista com és.

Plovia lleugerament al defora i ens hi vam seure per gaudir d’un te a la manera tradicional. Ens el van servir amb tot d’explicacions sobre com havíem de tallar l’espècia de massapà que has de tastar primer i sobre de quina manera cal agafar la tassa. Aquest te, per cert, té molt poc a veure amb el té que coneixem nosaltres. Més aviat té una textura com de sopa de carabassó però en canvi té un sabor molt durador i que creix uns minuts després d’haver-lo begut.

Després vam passejar una bona estona apreciant com aquesta gent fa tant amb tant poca cosa. En el jardí hi ha pocs arbres però cada arbre està posat exactament en el lloc que cal i hi ha zones d’herbes altes que es mouen amb el vent generant unes ondulacions d’un gran contingut plàstic. Llàstima dels inevitables gratacels que l’envolten i l’embruten en l’horitzó, perquè realment la delicadesa i la bellesa d’aquest petit espai em sembla molt difícil de superar. Emocionant i tot.

La meua major m’ho va dir ja el primer dia: ‘si em preguntes què em sembla tot això et diré que contrastos és la paraula’. I té raó. Volíem començar la visita a Tòquio per un temple i ens havien recomanat el de Senso-ji. Hi vam anar. Però com vam descobrir que una de les torres de Tòquio, l’Sky Tree, era allà mateix, allà mateix a Tòquio sempre és un dir…, ens hi vam allargar. I el contrast era enorme.

Senso-ji és un temple budista molt important que els locals tenen en gran estima. Després de passar una porta decorada amb un fanalet enorme et trobes una gran avinguda de tendetes a banda i banda que venen de tot. Molt de menjar, records però també coses relacionades amb el temple mateix, com ara amulets per a demanar sort i coses així.

L’ambient és molt agradable i colorista. La gent mira i remira les parades, menja alguna coseta i es fan vinga fotografies, sobretot amb la porta que emmarca l’entrada del temple mateix, al final de l’avinguda de les botiguetes. Allà hi ha a banda i banda unes espardenyes gegants que afirmen que són les de Buda i que deixen pas a una mena de gran plaça oberta que ja és el temple pròpiament dit. La tradició diu que t’has de rentar les mans amb una caçoleta especial que hi ha per a tota la gent. Primer la mà esquerra, després la dreta, després tirar un poc d’aigua a la mà esquerra i posar-te-la a la boca i finalment escopir-la amb discreció a la base externa de la font. També hi ha el ritual de l’incens, que l’encens i amb els mans te’l poses sobre el cap per tal que t’aporte sort. I unes curioses carraques de les quals treus un palet amb un numeret que després és una calaixera on hi ha un text que et diu si tindràs sort o no. Si en tens fantàstic i si no enganxes el paper a unes cordes i els monjos a la nit ho repleguen i ho cremen tot per tal que no t’afecte.

L’única llàstima de la visita va ser que la pagoda de diversos pisos està sent reparada i l’han tapat per complet. El temps en si, però, era bonic de veure, especialment observant el ritual dels fidels –que no sé si es pot o s’ha de dir així. El Vaticà defensa que el budisme no és una religió sinó una forma de vida i jo no sé què dir al respecte.

Després d’una bona estona passejant pel temple i els seus jardins i veient què hi fa la gent vam decidir de caminar fins la torre, tot travessant el riu. Com tantes i tantes coses al Japó aquesta torre és la més alguna cosa. En aquest cas, amb 634 metres d’alçada és la torre (no l’edifici) més alta del món, l’estructura més alta en una illa i el segon edifici més alt del món, després del Burj Khalifa.

Des de dalt el contrast del qual parlava la meua major és evident. Fins allà on arriba la vista, i la vista arriba lluny des d’ací dalt, tot són edificis. Hi veus alguns dels grans parcs amb arbres però fent la volta completa gairebé tot el que veus són edificis i més edificis, autopistes i línies de tres que aviat aprendrem que són la clau que fa funcionar aquesta cosa.

L’àrea metropolitana de Tòquio, amb 36 milions d’habitants és, de nou, la més gran del món. La ciutat estricta té 13 milions d’habitants però resulta impossible, com a mínim per a mi, saber on acaba i on comença. L’urbanització és completa i mires on mires no veus res més que cases i gent.

Des de dalt de l’SkyTree hi ha, finalment, una altra cosa que m’ha cridat l’atenció. A diferència del que passa quan puges a edificis com aquests de Nova York o de Toronto, per exemple, crida l’atenció que de gratacels n’hi ha pocs. N’hi ha molts. Però n’hi ha pocs tenint en compte l’àrea tan enorme que és. Veus com unes illes de gratacels ací i allà però no hi ha aquella sensació americana de que tot són gratacels. La resposta té que veure, òbviament, amb els terratrèmols. Ací hi ha terratrèmols cada dia, que ni tan sols notem, però de tant en tant els hi ha de ben grans. I quan això passa sembla ser que els edificis es vinclen entre ells de manera espectacular. Aquesta és la raó també per la qual sempre hi ha un espai entre edifici i edifici, cosa que em va cridar molt l’atenció ja el primer dia. Per deixar-los ballar si ve el terratrèmol. Perspectiva que, com és fàcil d’imaginar, em va impressionar mentre mirava des de dalt de la torre. Com caram deu ballar aquesta mole?

(En la foto es veu el Mont Fuji al fons, però nosaltres no vam tenir sort perquè la seua zona estava ennuvolada i no es podia veure).

Aquesta és la primer vegada que viatge al Japó i tenia una mica de respecte per l’arribada. Vens d’un vol molt llarg, lògicament cansat, has de passar tots els controls, replegar les maletes, buscar el tren, baixar a Tòquio, encertar l’estació i l’eixida de l’estació i localitzar l’hotel, amb un sistema de direccions que tenen que no resulta gens senzill de controlar.

M’ho havia estudiat per això. Avui en dia pots fer coses molt sorprenents com veure un tutorial de YouTube sobre com és l’arribada a l’aeroport de Narita o recórrer amb el Google Maps els carrers als voltant del teu hotel per tal de familiaritzar-te amb el que trobaràs.

Portava tot molt estudiat però la veritat és que no ha calgut perquè la primera impressió és que en aquest país tot funciona amb una eficàcia remarcable. Parlen poc anglès però tenen una senyalització excel·lent i una amabilitat impressionant –es desviuen per intentar ajudar-te si et veuen en problemes.

A l’aeroport tot va anar com una seda i l’única preocupació per a mi era a l’arribar encertar la porta d’eixida adequada. Sabia que havia d’anar a l’estació de Shimbasi i que aquesta té una barbaritat de portes. La sort va ser que només baixar de l’andana la porta que hi havia era la que tocava. En els dies posteriors hem vist entrades i eixides d’aquesta estació que jo diria que estan a centenars de metres de distància en totes direccions. Probablement si no l’haguérem encertat hauríem tingut un bon problema.

A l’andana ja vam copsar al primer cop d’ull el que ens esperava. Un riu de gent amunt i avall, anuncis lluminosos gegants per tots arreu i altaveus que van cridant coses. Una mica Blade Runner, com si diguéssem. Ens va costar una mica més trobar l’hotel però preguntant vam aconseguir arribar-hi finalment. I després de descarregar encara vam anar a fer un volt per Ginza, el barri on som, que és un dels més coneguts de la capital.

El problema va ser després dormir, amb el jetlag. Però eixa ja és una altra historia.

No havia viatjat mai encara en un Airbus 380, aquesta meravella de l’enginyeria, que ha deixat clar que la indústria europea pot ser altament competitiva i innovadora. Així que un dels al·licients del viatge era entrar-hi. I no m’ha decebut gens. Aquest avió supera de llarg les expectatives del que esperava. I això viatjant en classe turista. Em puc imaginar que en les altres deu ser una cosa excepcional –també pel preu, però.

El que sorprèn més és com de suau és una volta estàs a dins. Embarcar-hi ja sorprèn perquè hi ha tot de fingers que carreguen al mateix temps els seus dos pisos i perquè quan el veus de prop i veus al costat un avió normal sembla impossible que aquesta cosa puga volar. Però volar i amb una suavitat excepcional.

Ho vam comprovar ja en l’enlairament. Al seient tens tres càmeres exteriors que et permeten veure el que passa a fora. Quan anava a enlairar-se a mi em feia la impressió que no corria prou i tanmateix es va alçar amb una naturalitat i comoditat com no he vist mai abans. Aquella sensació que et tiren el cos cap enrere ací, simplement, no existeix. I després ni una turbulència ni cap moviment brusc. I diria que, fins i tot, menys soroll del que seria d’esperar.

L’avió és tan gran, a més, que pots fer un llarg passeig de punta a punta, passeig en el qual es veuen les dues escales que porten al pis de dalt, el pis dels rics convenient vigilat per tal que els normalets com nosaltres no ens colem… En fi. No tot pot ser perfecte.

Agafem un cotxe per recórrer el camí de l’aeroport, la vella ‘Snipper Alley’ de la guerra. A la banda dreta passem per davant de la fàbrica de pa que va mantenir l’esperança durant la guerra. L’arribada cada matí del pa i del diari (Oslobođenje només va faltar un sol dia a la cita amb els lectors) era el que creava l’aparença de normalitat que va mantenir l’esperança de tanta gent durant els quatre anys del setge. Molts dels repartidors de pa ho van pagar amb les seues vides. Aquells dies en molts barris era més perillós dur la furgoneta del pa que no pas dur un arma. Els responsables del setge sabien perfectament el valor del menjar i sobretot el valor de mantenir la quotidianitat viva.

A l’altra banda de l’avinguda, però, de sobte un gran cartell anuncia que estem entrant a la República Sèrbia de Bòsnia. Sense abandonar Sarajevo ni tan sols. I tot canvia. L’alfabet es fa frontera i tots els cartells en ciríl·lic avisen que has travessat una ratlla molt més real que no pas reconeguda. Molts bosnians es queixen dels acords de Dayton perquè no van fer res més que congelar el conflicte. És molt. Aturar les bales i els morters és molt. Però és cert que quan veus aquesta frontera invisible no pots deixar de pensar en el futur incert d’aquest país.

Passem per davant de l’estació d’autobusos. Els autobusos cap a Belgrad ixen d’ací, no de l’altra estació, situada en el centre de la ciutat. La policia és diferent, els cotxes, els uniformes, els escuts, tot. Ens expliquen que és habitual després de cometre un delicte entrar a l’altre territori com una forma d’evitar ser capturat. La policia simplement no et pot seguir dins la República Srpska o dins la Federació croato-bòsnia si vens del que en diuen ‘l’altra entitat’..

El més dur de tot, ens diuen els bosniacs majoritaris en la ciutat, és que els serbis mai no han reconegut el mal que van fer les seues milícies ni han demanat perdó, ni han mostrat cap penediment pels quatre anys de setge que van infringir als seus conciutadans. Simplement un dia van ser aturats per la força i s’han quedat just allà on van ser aturats. Limitant-se a obstruir tot el que poden. Que Bòsnia vol entrar a la Unió Europea? ells ho veten. Que es vol crear un sistema educatiu federal? Ells ho veten…

Diverses vegades en aquest viatge hem escoltat queixes amargues sobre el final de la guerra. Els americans van atacar quan l’anomenada República Sèrbia de Bòsnia estava acorralada militarment i perdia territori cada dia. Alguns creuen que si l’OTAN hagués atacat una setmana després avui el territori serbi de Bòsnia seria minúscul. Tothom es pregunta què va passar perquè deixaren a la gent abandonada durant quatre anys abans d’intervenir. I el paper de les forces de l’ONU no pot ser més criticat. La seua miserable actuació a Srebrenica és una taca que les Nacions Unides, i els Països Baixos, mai no podran rentar per més segles que passen.

Deixe Bòsnia, per això, amb un sabor agredolç a la boca. És cert que no hi ha guerra ni hi ha setge. És veritat que Sarajevo es va recuperant de les ferides. És cert que és una ciutat fascinant, digna dels dies que vulgueu passar en ella. És cert que l’estat bosni existeix i és reconegut. Però no sé si es pot dir que s’està construint la pau. Especialment si estem d’acord en aquella vella tesi segons la qual la pau és alguna cosa més que la simple absència de violència. Ací hi ha dues o tres societats que intenten refer-se de la pitjor agressió militar en dècades que ha vist Europa però que no tenen cap projecte comú de futur. Excepte en el cas dels serbis que, em sembla a mi, només esperen l’ocasió propícia per rematar, espere que pacíficament, allò que van intentar en el seu moment a través de la guerra, el setge i el genocidi.

No hi ha massa països al món amb nom dual. Bòsnia i Hercegovina n’és un d’ells. L’Hercegovina és la regió a l’entorn de Mostar, que d’alguna manera reprodueix els problemes del país sencer. Fins Mostar, venint de Sarajevo, la majoria de la població és musulmana. Després s’obrin els dos grans espais croat i serbi, aquest darrer part de la República Sèrbia de Bòsnia.

En la ruta de Sarajevo a Mostar travesses fronteres de diferent tipus. Hi ha la cultural, fàcil de veure. En aquesta zona del món només has de mirar els campanars o minarets conforme el cotxe passa prop d’una població. Només les poblacions ja grans tenen esglésies, catòliques o ortodoxes, i minarets barrejats. Una altra pista són les banderes. La nova, i horrible, bandera de Bòsnia i Hercegovina pràcticament només es veu en la zona musulmana bòsnica. En canvi la bandera croata és omnipresent en el territori croat. I la sèrbia per tot arreu del territori ara serbi.

Una altra frontera ben visible, però, és la paisagística. El pas del sector alpí dels Balcans al sector mediterrani és més visible i tot que les diferències nacionals o culturals. El paisatge, els conreus, el tipus d’arbres, la calor mateix són indicadors clars de l’existència de dos països, gairebé en el sentit francès del terme, que tot i amb això no tenen cap frontera oficial entre ells.

A Mostar els turisme fa estralls i arriba un punt en el que és difícil obrir-se pas entre la multitud que vol travessar el seu famós pont. Ací la tensió comunitària és la més alta de tot Bòsnia. Entre croats i bosniacs musulmans. De fet ni tan sols s’han pogut fer les recents eleccions municipals i durant la recent Copa d’Europa de futbol el govern es va veure obligar a mobilitzar tots els anti-disturbis del país per calmar la situació creada arran la celebració del partit Croàcia-Turquia –on mitja ciutat anava contra l’altra mitja.

De camí cap a Mostar ens vam aturar en diverses poblacions, sobretot a Konjic, que té un centre urbà recuperat amb els diners de Turquia que es fa de molt bon veure i a Pocitelj, un preciós llogaret com paralitzat en el temps, per desgràcia massa empinat per a la calor ambiental que feia, realment altíssima. Però el més bonic, crec jo i per si a algú li interessa la meua opinió al respecte, és la vall del Neretva amb les seues gorges espectaculars que només deixen espai pel riu, per la carretera i per un ferrocarril que, oh sorpresa!, està tancat tot aquest estiu per tal d’arreglar-lo.

La visita al túnel que es va construir sota l’aeroport durant el setge és simplement obligatòria. Sarajevo havia quedat aïllada de la resta de Bòsnia perquè les milícies sèrbies controlaven el perímetre de la ciutat i l’aeroport, que després passaria a mans de l’ONU. L’ONU, però, tampoc no deixava circular per la seua pista, així que als efectes del setge era el mateix. (El paper de l’ONU a Sarajevo va ser molt més que polèmic…)

Per a la ciutat era, per això, imprescindible, trobar una manera de fer entrar material necessari, des d’armes a menjar i medicaments, i a la vegada de fer eixir, sobretot, els ferits més greus.

La solució, increïble, va ser fer un túnel. Un túnel de prop d’un quilòmetre que travessava la pista de l’aeroport per sota. El túnel va ser construint en unes condicions extremes però literalment va salvar la ciutat. Era mínim ja que només podia passar una persona i encara sense posar-se dreta del tot però tot i amb això va fer de sobres el paper que havia de fer.

Pel túnel passaven canonades, tremendament perilloses, de corrent, petroli i telefonia. Unes al costat de l’altra. S’hi van instal·lar uns rails ferroviaris en miniatura sobre els quals uns carrets permetien portar menjar, armes o fins i tot ferits. El pas pel túnel era estrictament controlat per l’exèrcit per evitar qualsevol sabotatge que hauria estat un contratemps fatal per a la ciutat.

Les entrades al túnel, com és fàcil d’imaginar, estaven amagades dins dues cases a banda i banda. I la casa de la banda de fora de la ciutat és ara un museu que ningú que visite Sarajevo hauria de deixar de visitar. S’hi conserven vint-i-cinc metres del túnel original pels quals es pot transitar i hi ha una exposició molt interessant que explica com es va organitzar i com va funcionar aquesta peça clau de la històrica resistència de Sarajevo al setge.

Durant el setge de Sarajevo vaig passar una temporada a la ciutat canadenca d’Hamilton. El meu amic Wayne em va convidar a ajudar-lo a posar en marxa el servei d’internet del Hamilton Spectator, el diari local d’aquesta població al sud de Toronto.

Vam viure en la casa d’una dona jueva, Hedi, que ens va llogar la planta superior de la seua casa i amb la qual vam fer una bona amistat. Era una persona interessant, arribada amb els seus pares de la Varsòvia que els nazis tot just havien ocupat i les seues històries i relats sobre com va arribar a Canadà i el què li va passar em van ajudar molt a entendre com funciona el multiculturalisme i sobretot en quines condicions pot funcionar de veritat i ser un èxit.

Ella sempre explicava el primer dia que es va sentir canadenca. Diu que quan va arribar a Hamilton se sentia estranya. Sempre havia viscut en un ambient completament jueu però evidentment hostil i perillós. I no sabia com moure’s en una ciutat plena de gentils. Un dissabte el botiguer la cantonada li va oferir una poma quan tornava de la sinagoga tot dient-li ‘bon sàbat!’ i ella va entendre que volia ser d’aquell país on ningú no estava obligat a fer res però on tothom volia respectar l’altre. El botiguer treballava en sàbat, cosa impensable per ella, però al mateix temps li reconeixia el seu sentiment i la seua religiositat i el recompensava amablement.

A la casa d’Hedi arribava un nombre sorprenent, sorprenent per a mi, de publicacions jueves nordamericanes que jo llegia si estaven en anglès –alguna arribava directament en jiddisch. En una d’aquestes revistes, a la taula de la cuina, vam llegir una nit junts la història de l’Haggadah de Sarajevo, que els jueus americans s’esforçaven en aquell moment per mantenir salvada.

L’Haggadah és un llibre especial per a ús de la Sinagoga, especialment a Pasqua, quan els jueus expliquen als seus fills com Moisès va guiar el seu poble des d’Egipte. Alguns d’aquests llibres per la seua antiguitat són autèntiques meravelles bibliogràfiques i aquest era el cas de l’Haggadah de Sarajevo. Era, és, un llibre sagrat portat a la capital de Bòsnia al segle catorze per jueus de Barcelona –d’ací el meu interès– quan van ser injustament expulsats del nostre país.

El tema, aleshores, era la dificultat de conservar un volum tan preciós com aquell en una ciutat assetjada. L’Haggadha havia resistir la primera i la segona guerra mundials, especialment l’ocupació nazi de la ciutat, convenientment camuflada entre altres preciosos llibres islàmics dins la mesquita –en un altre dels molts gestos confortables en la història d’aquesta ciutat. Durant el setge, però, la situació era especialment delicada. El llibre requeria unes condicions especials d’humitat i temperatura que no es podien assegurar en el museu de la ciutat i per això la preocupació sobre la seua possible desaparició era gran.

Aleshores no ho sabíem però finalment el llibre havia estat portat en secret al búnquer del banc nacional i la caixa on es guardava havia estat alimentada elèctricament amb bateries improvisades per mantenir el llibres en les millors condicions possibles. Els atacs a la ciutat, a la biblioteca i al museu mateix no van poder acabar amb ella, per sort de la humanitat.

I jo, com no podia ser altrament, aquests dies a Sarajevo me n’he recordat molt d’Hedi, d’aquells sopars a la cuina parlant de la seua vida i la dels seus i de com de difícil semblava en aquell moment salvar aquesta relíquia del poble jueu i del món sencer que ara es pot visitar de nou al Museu de Bòsnia i Hercegovina.

La cosa és massa populista i turística, ho he de reconèixer. Però cal dir també que és ben real. Al final de Ferhadija un senyal al terra afirma que Sarajevo és una barreja de cultures, on l’oest es troba amb l’est. I la veritat és que si vens del barri nascut en l’època de l’imperi austro-hongarès quan travesses aquest senyal i entres al barri otomà del segle XVI efectivament passes de l’oest a l’est. En un segon.

Són barris tan clarament diferents que esborrona que puguen estar en una mateixa ciutat. La zona que en diríem austro-hongaresa podria ser Viena. Ara mateix necessitaria molts diners que no té per a ser Viena però podria ser-ho. Per l’estil dels edificis, per la forma del carrer, per l’ambient que s’hi respira. I la zona otomana, Bascarsija, ja avui en dia és perfectament Istanbul. Un Istanbul, això sí, més net i endreçat encara, amb paratges bellísims i acollidors. Hi ha un pati davant mateix de la gran mesquita, on pots beure’t una llimonada al capvespre mentre mires embadalit els minarets il·luminats, l’alta torre del rellotge, estirada com una girafa i just a la teua esquena els murs de la sinagoga vella.

Des dels turons de la ciutat, sobretot des de la fortalesa groga, aquesta zona de la ciutat és simplement increïble. En un rogle que tardes menys de cinc minuts a recórrer caminant pots trobar diverses mesquites, les catedrals catòlica i ortodoxa i la sinagoga vella –la nova només està a l’altra banda del riu. A aquesta ciutat, per aquesta raó hi ha autors que li diuen la Jerusalem d’Europa, tot i que cal anotar que la població jueva és cada cop més petita i irrellevant.

Per això vista la tradicional intolerància religiosa dels Balcans i de la major part d’Europa resulta certament intrigant i alhora reconfortant comprovar com durant segles en aquesta ciutat les diverses confessions han pogut coexistir paret contra paret, pregària al costat de pregària, respectant-se i reconeixent-se. Una sola passa separa efectivament Viena d’Istambul ací a Sarajevo i això diu molt, tots ho sabem, del valor únic d’aquesta ciutat.

Sarajevo té moltes històries de dolor i d’horror. Parlar amb la gent d’ací o llegir sobre el que van ser quatre anys seguits de setge implacable corprèn i fa molt mal. De sempre, però, la història que a mi més horror m’ha inspirat és la de l’incendi de la biblioteca. No va ser l’acció que va matar més persones. Però aquella nit els serbis van intentar assassinar una cosa molt profunda: la cultura i l’expressió màxima de tot un món de tolerància i diversitat, bastida al llarg de segles de convivència entre pobles i religions.

La nit del 25 d’agost del 1992 l’exèrcit de iugoslàvia i les milícies sèrbies van començar a disparar coets i bombes incendiaries sobre l’edifici que allotjava la biblioteca de la ciutat, a Vijecnica, allà on s’acaba la ciutat vella. Més de dos milions de llibres, més de cent cinquanta mil llibres antics i més de set cents preciosos manuscrits van cremar sota les bombes, emportant-se per sempre una part vital de la història d’Europa. Alguns dels manuscrits antics que tenia aquesta biblioteca eren autèntics tresors. Des dels arxius personals del poeta croata Kranjcevic fins a un preciós epistolari diplomàtic de finals de segle dèneu, que expliquen que retratava amb precisió els Balcans sotmesos als grans imperis i les enormes lluites i contradiccions que cada nació, cada religió i cada monarquia patia dins seu i en la relació amb els altres.

L’incendi de la biblioteca va durar dies sencers i va haver gent que hi va entrar, entre el foc i les bales, per recuperar el que van poder. La seua història sempre m’ha emocionat. Gent assetjada, que tot just si tenia pa per menjar i prou, que no tenia electricitat ni aigua i que posava en joc la seua vida només per salvar llibres. Per amor als llibres. Per no deixar que la barbàrie s’emportara per davant bona part de la saviesa, el coneixement i l’elegància del passat. Diversos d’ells van morir en l’intent, la primera una treballadora de la pròpia llibreria de nom Aida. Tot ells van tornar els llibres que havien guardat en les seues cases, quan es va acabar la guerra i va començar la reconstrucció. No els volien per ells sinó per a tots. Quina lliçó tan gran…

Cremant la biblioteca els agressors serbis, evidentment, intentaven sembrar el terror entre la població però també volien agredir el sentiment més profund de la Sarajevo culta i dialogant. El 17 de maig, mesos abans, havien atacat i destruït també l’Institut Oriental amb els seus milers de llibres i papers escrits en serbocroata, en turc, en àrab, en persa, en hebreu, en els llenguatges dels jueus de totes les diàspores. Ara atacaven la Biblioteca més gran de totes, que era també la que tenia també el més gran arxiu de llibres serbis de Bòsnia i el segon més gran de tots els Balcans. No els va aturar ni tan sols la perspectiva de cremar els seus propis llibres, el seu propi passat. Simplement volien matar el paper, matar el seu significat i matar el seu valor. Matar la coexistència dels llibres dels uns amb els llibres dels altres.

L’incendi de la biblioteca de Sarajevo i els esforços per salvar els seus llibres van tocar el cor del món sencer i per això en acabar la guerra van arribar de seguida diners de diversos països per a reconstruir-la, per retornar a l’edifici la dignitat perduda. Visitar-la ara és, però, visitar un magnífic panteó. Els llibres salvats són a la nova biblioteca nacional i l’edifici està bàsicament buid, amb una exposició al soterrani i amb unes sales obertes magníficament preparades per a fer conferències i debats, amb tots els avanços tècnics que es puguen imaginar. Les parets han recuperat els colors originals i els marbres tornen a lluir com abans de l’incendi. Però l’edifici és buid completament de llibres. Com si estiguera mort. Inert.

He entrat amb el cor encongit i des de la balconada del primer pis he estat una bona estona mirant en silenci l’espai central, amb el cap cot, amb els braços com derrotats sobre la barana. Em sentia esgotat emocionalment d’estar mirant això que veia i crec que cercava alguna al·lucinació que m’ajudés a calmar l’ànsia. Intentava, crec, escoltar el passat, oir com era el pas de les fulles dels volums, imaginar quines eren les veus dels erudits de segles enrere i en quina barreja de llengües parlaven. Però dins el meu cap ressonava només el crepitar del foc aquella nit horrible i l’olor de la runa i el vol fantasmagòric de la cendra, d’aquella cendra negra que la gent de Sarajevo encara recorda intensament que va cobrir durant dies i més dies el barri vell.

Després he descobert que l’Assumpció m’ha fet aquesta fotografia, que crec que és un bon reflex de la meua tristesa, del meu abatiment.

Maalik s’ha quedat tan sorprès amb la meua pregunta que he entès de seguida com d’estúpida era. Li he preguntat si era sunnita o xiïta. En realitat era una pregunta retòrica perquè jo ja comptava que els xiïtes no han aparegut mai per aquesta part del món. Però no m’esperava una reacció tan sincerament sorpresa. ‘Nosaltres som musulmans, aquesta distinció a Sarajevo és incomprensible, jo què sé!’

Amb Maalik he passat hores parlant de l’Islam i de la seua pràctica en aquestes terres. Ell ho és de musulmà però com la majoria dels musulmans de Bòsnia això per a ell és només una tria personal, íntima. No vol que la seua condició religiosa tinga cap implicació política ni s’identifica ‘ètnicament’ com a musulmà. Diu que ell és bosni i que creu que hi ha bosnis de tot tipus i creences, tots ells igual de respectables.

Comentem la presència a la ciutat, cada vegada més visible, de turistes àrabs i del golf pèrsic. En molt casos amb les dones completament tapades pel niqab. Aquest vestit negre que ho tapa tot excepte els ulls fins fa poc temps només el veies al golf i a Aràbia. Ara, però, se’n veu per tot arreu -a Barcelona per exemple- i evidentment a Sarajevo també. Concretament a la ciutat vella n’he vist més del que esperava. Eren turistes, només?

Segons Maalik la immensa majoria de dones vestides amb niqab són estrangeres. Entre les bòsnies l’ús del hijab està molt estès, també entre la gent jove, però el fúnebre niqab causa rebuig i diu que encara impacta. ‘És ridícul perquè després arriben a l’aeroport i se l’han de treure si volen pujar a l’avió. I si et poden veure a l’aeroport què passa si et veuen per la ciutat?’ pregunta.

Els musulmans de Bòsnia fa segles que expressen la seua religiositat en la que probablement és la manera més laica i oberta de ser musulmà que hi ha al món. Després de la guerra, però, s’han fet visibles per primer cop grups extremistes que propugnen un islam d’altres latituds, menys europeu, menys turc, que segons Maalik no només no és acceptat sinó que és majoritàriament rebutjat per la comunitat.

‘Deu haver-hi en tota la ciutat menys d’un miler de wahabbites –diu– però es fan notar i tenen diners, molts, per pagar coses’, diu. Aquests extremistes, m’explica, incomoden molt la resta de fidels. Segons ell prenen actituds molt radicals que irriten als altres, especialment en els actes a la mesquita. Diu, per exemple, que rebutgen algunes de les oracions i ostensiblement es posen dempeus amb els braços creuats mentre la congregació les segueix. O que pretenen parlar quan l’imam ja ha donat per tancada la cerimònia. Que reneguen de la gesticulació tradicional. Coses petites que irriten al poble menut. ‘No sé què es pensen que són aquesta gent, nosaltres portem segles pregant aquí, hem resistit el comunisme i la guerra i les mesquites segueixen obertes i nosaltres seguim preguent; què pretenen ensenyar-nos ells?, qui es pensen que són?’

Les situacions a voltes són tan ridícules que fan riure. M’explica, astorat, que una vegada va dur una família del Golf en el seu cotxe i l’home li va demanar que retirés el retrovisor per a que no tingués temptacions de mirar la seua dona. Ell riu ben de gust quan ho explica i després mou el cap com intentant rebutjar aquesta forma tan patològica d’entendre la religió, tan allunyada del que ell sent.

La qüestió, però, és si Sarajevo podrà mantenir un islam obert en un moment en que tanta gent vol radicalitzar-lo arreu del món. I aquesta pregunta, evidentment, no té resposta.

En qualsevol cas avui Sarajevo és encara una illa de tolerància i per molts anys que ho siga. Perquè passejar al capvespre per davant de l’acollidora mesquita de Gazi Husrev mentre observes com la gent prega serenament i en recolliment a banda i banda de l’entrada principal és un dels grans encants d’aquesta ciutat tan malmesa i tan castigada però encara tant i tant disposada a donar lliçons a la resta del món.

Quan Sarajevo va ser sotmesa a quatre anys de setge inhumà hi va haver molta gent que va fer gestos heroics. Una ciutat no resisteix aïllada del món durant quatre llargs anys sense que molta gent faça ben fet el que ha de fer. Un dels primers i més coneguts herois d’aquesta ciutat va ser el general Jovan Divjak. Divjak, nascut a Belgrad i serbi d’origen va ser el comandant en cap del nou exèrcit bosnià i l’home responsable de fer front a l’atac desencadenat precisament pels seus companys d’armes. Ara viu dedicat en cos i ànima a una associació (Obrazovanje Gradi BIH-L’Educació construeix Bòsnia i Hercegovina) que treballa per finançar i fer millor la vida i els estudis dels milers de xiquets que van quedar orfes durant el setge.

El seu despatx està situat en una casa de les muntanyes que envolten la ciutat. És una casa que durant el setge va restar en la zona ocupada pels serbis, des d’on es bombardejava la ciutat. Avui ell l’ha convertit en un clam de tolerància, respecte i clarividència. Una casa modesta, poc aparent, però plena a vessar de records dels xiquets i també, en una sala menuda que fa les funcions de despatx, de records del propi general. Inclòs el diploma de la Legió d’Honor Francesa, un reconeixement de l’Ajuntament de Barcelona i diplomes i commemoracions de mig món. Rere el seu seient la famosa fotografia amb el germà d’un xiquet que acabava de morir, que faria la volta al món i canviaria també la seua vida. Després d’obrir la porta amb un Hola! contundent i rialler de seguida ens ensenya amb orgull l’edifici i la feina que s’hi fa. Acabada la visita seiem una bona estona al voltant de l’inevitable cafè i ens explica com veu la situació, com veu el seu país.

Ho fa en francès, amb una veu fluixa i mastegant les paraules davant cadascuna de les nostres preguntes. Una suavitat que contrasta amb el to que té quan l’interrompen per telèfon o algun dels treballadors de la casa. Aleshores el seu serbocroata nadiu sona contundent i directe. Parla amb molta llibertat però també amb un gran sentit de la responsabilitat. Especialment quan explica els anys que li va tocar estar en la primera fila.

La decisió d’unir-se a l’exèrcit de Bòsnia la presenta simplement com un pas natural. Ell dirigia la Defensa Territorial Bòsnia i aquesta es va transformar en l’exèrcit de la nova república quan Milosevic va ordenar l’agressió. ‘I jo no podia fer cap altra cosa’, diu. ‘Jo havia jurat com a membre de l’exèrcit iugoslau defensar el poble i eixa era la meua missió’ afirma, com si no digués res d’extraordinari, abans d’aclarir movent el cap que encara no entén com els generals iugoslaus, els seus col·legues d’aleshores, van acceptar aquella bogeria.

El gest de Divjak va ser qualsevol cosa, excepte senzill. Els serbis el consideren encara avui un traïdor, de fet el més gran dels traïdors, i l’acusen de crims de guerra que no va cometre. Fet que li va valer un breu empresonament a Viena però que sobretot l’impedeix encara avui de viatjar a Belgrad, on viu una part de la seua família.

Entre els bosnis tampoc res no va ser senzill. Molts desconfiaven que un general precisament serbi estigués al càrrec de la defensa de la ciutat. Simplement perquè era serbi. Corrien llegendes urbanes sobre ell, en un intent clar de desprestigiar-lo. I quan va acabar amb èxit la guerra es va trobar que el president de Bòsnia, fent cas d’anècdotes fora de lloc, el va retirar del càrrec. Va dir-li que no quedava bé que Bòsnia tingués de general en cap un serbi, quan ell era l’home que havia bastit la defensa del país i l’havia convertit en eficaç. Quatre anys de resistència dins Sarajevo, evitant l’entrada de les tropes sèrbies a la ciutat, no era prou aval, pel que es veu. La vida és injusta de vegades fins i tot entre els qui tenen la raó.

En comptes d’enfadar-se, però, va decidir dedicar la seua vida a l’educació i als fills dels morts en el setge. Busca diners per a beques, supervisa els projectes personals i vitals de milers de xiquets, intenta que treguen el màxim profit de les oportunitats i celebra cada èxit com si fos el d’un fill seu.

Creu, per això, fermament en l’educació. I considera que no pot ser que hi haja sistemes educatius diferents a Bòsnia si ets serbi i si ets croata o musulmà. Que és un enorme perill que els xiquets d’un costat pugen llegir al seu llibre d’història que la guerra va ser una agressió sèrbia i els altres pugen llegint que va ser un atac deliberat de l’OTAN. La complexa estructura del nou estat bosnià (Una federació que conté dins una república sèrbia i una altra federació de croates i musulmans, més un cantó neutral) ha servit per aturar la violència i la guerra, que és molt, però no ha resolt el problema de la identitat del país. I en eixe sentit és pessimista sobre el futur perquè no veu que s’hagen posat les bases per a la coexistència dels diferents pobles.

Potser per això quan li preguntem l’Assumpció i jo per la seua identitat personal, respon que és bosni. Simplement. Sap que va nàixer serbi però la seua aliança personal és amb Bòsnia i no vol fer cap més matís. ‘Crec en Bòsnia i en el seu futur, però només serà possible si invertim de veritat en l’educació dels nostres infants’, diu. Paraules que corprenen venint precisament d’un militar, d’un home que no va dubtar a prendre les armes en defensa de la gent amb qui vivia, amb qui es creuava cada dia pel carrer, amb qui li agradava parlar.

‘Jo durant la guerra, sobretot, em deixava veure: anava al cinema, assistia a conferències i concerts, passejava tothora. Era la millor manera d’oferir confiança a la gent, quant tant difícil era. Si em veien a mi tranquil ells semblava que es posaven més tranquils també’, diu com intentant descarregar el seu pes en la història. Ara manté aquella tranquil·litat llegendària però la posa al servei dels xiquets. ‘A voltes m’agrada pensar que puc retornar-los una mica allò que els vam furtar en la guerra’ diu amb la veu més baixeta encara, com si no volgués fer cap soroll. I quan ho fa resulta difícil no pensar que el món seria ben diferent si tots els generals fossen com aquest.

[Vos recomane molt aquest vídeo: Jovan Divjak: Sarajevo My Love]

Per desgràcia cada generació té una ciutat màrtir. Gernika, Hiroshima… Per a molts de nosaltres Sarajevo va ser la nostra ciutat màrtir. Assetjada durant quatre inacabables anys per les tropes iugoslaves i sèrbies, Sarajevo va patir una de les situacions més dramàtiques que Europa ha vist des de la segona guerra mundial.

Quan he agafat a Zagreb l’avió d’hèlices que em portava ací el meu cap estava ple d’imatges, de la ciutat destrossada, les torres d’edificis en flames, la gent corrent pels carrers per escapar dels snippers, els perillosos franctiradores serbis especialistes a fer morir lentament la gent. A voltes disparaven a les cames per a que perderen la sang lentament mentre ningú s’atrevia a córrer a socórrer-los, impotents davant l’enorme violència que intentava sotmetre la capital de Bòsnia.

No van poder amb ells ni llençant-los bombes cada dia però les imatges i els records són molt difícils d’escampar i quan baixem per l’escala de l’avió i trepitge el terra no puc evitar pensar que en algun lloc, sota aquella pista que controlava l’ONU, hi ha el túnel, excavat gairebé amb les mans que va permetre a la ciutat resistir als canons i les bateries que la destrossaven des de les carenes que la tanquen per tot arreu.

He arribat molt tard, ja ben entrada la nit, i hem anat en silenci cap a l’hotel, intentant observar des del cotxe si quedaven rastres d’aquella Sarajevo màrtir. Els hi ha. Edificis foradats que encara conserven la metralla en les parets. Cases destrossades que ningú no s’ha atrevit a refer. Però al costat d’això he vist una Sarajevo nova i vibrant, que no m’esperava i que m’ha il·lusionat. Serà un plaer recórrer els seus carrers plens de vida, quan jo la recorde tota plena de mort.

Avui he tornat a l’aeroport de Brussel·les per primer cop des dels atemptats. Les mesures de seguretat són massa impressionants i tot, amb desplegament de l’exèrcit inclòs. I la realitat és estranya. Quan caminava per fora de la terminal, després de travessar el primer control, anava pensant en què trobaria a dins. I el que he trobat és bàsicament el mateix que hi havia.

La sensació ha estat estrany. Recorde molt les imatges del dia de l’atemptat. Reconeixia una multitud de detalls de l’indret. Les làmpades roges de Brussels Airlines, el bar on fan tan bon cafè a l’entrada, el quiosc on m’agrada aturar-me a comprar ara. Avui pensava que res d’això no seguiria en el lloc però m’he equivocat. Es nota que ho han refet bastant. El quiosc és molt més gran i el cafè més menut però la sensació és que estàs allà mateix. I això m’ha colpit. A fora els militars i els nous tendals de seguretat i el tràfic desviat i a dins la normalitat més absoluta…

M’he aturat un moment en silenci, només per assumir el que estava mirant i recordar tot el que hi va passar. Trist.