Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Viatges

Norvègia (2). Quan l’autobús és un vaixell

Quan ens retiraven ja cap a l’hotel passem pel port i observem l’extraordinari nombre de vaixells que van i venen. Uns quants, tipus ferry, portaven la marca de les targes de transport que havíem comprat per anar al metro així que ens hi hem acostat encuriosits. Hem preguntant i resulta que això són, literalment, línies de bus marítim que connecten algunes de les illes i poblacions del fiord amb el centre, de forma regular i pràcticament les vint-i-quatre hores del dia.

Pensat i fet. Hem demanat si podíem pujar i ens han respost amb un somriure que significava ‘per quin motiu no hauríeu de pujar?’. Així que hem pujat i sense esperar-nos-ho ens hem trobar amb una mena de mini creuer pel fiord, visitant cinc illes diferents, sense desembarcar.

L’espectacle, el viatge vaja, paga la pena. Ací i allà hi ha tot d’illes petites farcides de casetes de fusta de colors vius i embarcadors menuts, ocupats per tota mena de barques i barquetes. Si no fos tan tard desembarcariem ben de gust i faríem un passeig, Potser demà…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Norvègia. (1)

Partim de viatge per Noruega durant una setmana que he esperat com poques en la meua vida. Des del 17 d’agost de l’any passat, el dia dels atemptats de Barcelona i Cambrils, crec que no he parat de treballar. ni un sol dia i he passat, hem passat tots, alguns dels dies més complicats, per bé i per mal, de la nostra vida pública. Finalment he aconseguit arreglar una setmana de descans que ens portarà a Noruega. O a Norvègia.

Fa anys  a VilaWeb vàrem discutir sobre els topònims amb Jem Cabanes, una de les persones cap a les quals tinc més respecte i admiració del món. Jem va proposar l’ús d’aquell Irac, que encara avui alguna gent no entèn i va fer propostes que jo com a director no em vaig atrevir a acceptar. Lisbona, per Lisboa, Suèdia per Suècia o Norvègia per Noruega, per exemple. Es tractava d’adoptar la norma de la majoria de llengües romàniques i uns topònims més fidels a l’original. Avui no hi he pogut deixar de pensar.

Hem eixit de bon matí a fer un passeig per Oslo. Tenim l’hotel a la zona d’Akker Bryge, un desenvolupament nou i molt impressionat, recuperat de l’ús portuaria per a uns habitatges  francament espectaculars. Però hem volgut començar l’estada per la part vella de la ciutat, amb un passeig que ens ha portat fins a la Galeria Nacional. La intenció, evident, era observar amb calma ‘El crit’ d’Edvard Munch, cosa que només hem aconseguit a mitges -colgats per un allau de turistes asiàtics. Hem descobert en canvi, i hem admirat, un museu sencer realment interessant. La Galeria està molt ben concebuda, allunyada de la grandiositat amb que aquestes coses es presenten més al sud. És un museu de mida humana, que pots passejar tranquil·lament en una hora, i que posa magníficament en perspectiva l’obra sobretot dels pintors noruecs amb les grans figures de l’art mundial, de les quals tenen les peces justes com per apreciar el pas del temps i les tendències.

La Galeria té ara una exposició temporal de Gerhard Munthe, un dissenyador especialment influent pel que fa a la construcció de l’imaginari nacional noruec i el primer que em trobe és un gran dibuix amb la llegenda Norvegia (sense accent) al capdamunt del  tot. No he pogut evitar un somriure, recordant l’estimat Jem.

Més tard hem anat al Museu Munch, que ens ha decebut de manera notable. Ho hem compensat amb un llarg passeig fins el nou edifici de l’Òpera, dissenyat de tal manera que pots pujar a la teula i observar des d’allí, com així hem fet, com el sol anava ponent-se, ben tard, passades les onze de la nit.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

La dona que comptava a qui havien mort per robar-li un fetge per trasplantar

Publicat el 5 de juliol de 2018 per vicent

El Transdniester és un estat titella de Rússia en territori moldau. Quan Moldàvia es va fer independent de la Unió Soviètica l’exèrcit rus hi va establir un protectorat, per mantenir a les seues mans el principal magatzem d’armaments que tenia a l’Europa central, per donar suport als russòfons que no volien ser part de Moldàvia i per evitar la reunificació de Moldàvia amb Romania i el seu basculament cap a Europa. El moviment era semblant al que havia fet ja amb Geòrgia amb Abkhàzia i Ossètia. Amb aquests anomenats ‘conflictes congelats’ Rússia aconsegueix mantenir una certa estabilitat en algunes de les seues fronteres, al temps que fa servir aquests autèntics forats negres per a fer qualsevol tipus de comerç clandestí o prohibit. Des d’armes nuclears a aletes de pollastre, passant per òrgans humans.

Ara fa deu anys vaig tenir la sort de poder passar uns dies al Transdniester, un estat tradicionalment molt poc amable amb els periodistes estrangers i molt tancat. Va ser un viatge molt impactant, del qual varen eixir unes quantes cròniques publicades aleshores a VilaWeb i uns quants apunts al meu bloc. Una d’aquelles cròniques relatava la coneixença d’una de les dones que m’ha impressionat més en la meua vida: la que comptava a qui havien mort per robar-li un òrgan que després vendrien al millor preu a qualsevol ric del planeta.

El seu nom era, i espere que encara siga viva, Oxana Alistratova i era la directora d’una minúscula organització anomenada Vzaimodeistvie. La vaig anar a cercar a un soterrani de Tiraspol, de pares nues i despullades i sense cap senyal a la porta. La seua feina, allò al que es dedica, és a recomptar i identificar les víctimes del tràfic d’òrgans i cèl·lules mare, un dels ‘negocis’ més productius del país. Tenia a les seues mans, fortament agafada, una llibreta gruixuda de color blau on anava apuntant noms, telèfons, dades de les persones que sabia que havien patit aquesta pràctica, Al Transdnièster trobes als diaris cada dia anuncis sorprenents que reclamen dones joves que vulguen quedar embarassades. L’anunci no ho diu però la raó és fer-les avortar el tercer mes amb l’objectiu de treure les cèl·lules mare del fetus i vendre-les a l’estranger. El preu era en aquell moment de sis cents dòlars.

Li vaig preguntar a Oxana si sabia on anaven aquestes cèl·lules mare i si coneixia casos semblants relacionats amb el trasplantament d’òrgans, cor, fetge…Em va dir que sabia segur. que les cèl·lules anaven als Estats Units, a laboratoris privats però que seguir el rastre dels òrgans era molt més complicat perquè en la major part dels casos els ‘donants’ eren morts. Simplement algú els segrestava i desapareixen sense que el govern fes cap investigació de cap classe. El dia que la vaig conèixer tenia les dades de 141 víctimes directes del tràfic de cèl·lules mare però només 33 contactes indirectes que li parlaven de tràfic d’òrgans. Em va explicar que els òrgans i les cèl·lules eixien del país en petites avionetes que aterraven de manera discreta en tres pistes situades a Camenca, Tighina i Tiraspol, ja que el Transdniester oficialment no té cap aeroport obert al trànsit. Vaig insistir: i cap a on s’envolen? Les cèl·lules, em va tornar a dir que bàsicament cap als Estats Units. Els òrgans deien que a qualsevol part del món on hi hagués algú amb prou diners com per a pagar l’assassinat, el transport i l’operació il·legal. Però això darrer només eren rumors que ella no es veia capaç de confirmar.

En aquella època el Transdniester tenia mig milió d’habitants i n’havia perdut gairebé cent cinquanta mil en menys d’una dècada. Des del 2010 el govern no dóna dades oficials de quants habitants hi ha. La por n’era, i segueix sent, la causa principal de l’èxode massiu ja que aquell és un país on ningú no pot assegurar-te que arribaràs tranquil a la nit. Els forats negres existeixen per això i això és el que fa possible algunes accions i operacions que altrament no tindrien lloc.

(Vull que quede clar que no tinc cap informació respecte a la polèmica, renascuda ahir, sobre si el fetge que va salvar la vida d’Eric Abidal era o no del seu cosí. No ho sé ni tinc cap raó per a dubtar de la versió oficial. Però la polèmica m’ha fet recordar la duresa amb que l’Oxana em mirava, com acusant-nos de deixar passar el tema discretament. ‘D’això no us interessa parlar a occident’, em va dir. I aquell dia jo vaig decidir que en parlaria sempre que l’actualitat m’ho permetés.)

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

D’Occitània a Noruega

Publicat el 6 de juny de 2018 per vicent

Molta feina i molts actes les darreres setmanes, que m’han impedit actualitzar el bloc com voldria. Entre ells dos viatges, l’un a Occitània el 19 del mes passat i l’altre a Oslo, dilluns i dimarts passat. Entremig la Trobada d’Escola Valenciana a Bétera i unes quantes xerrades interessants i impactants per a presentar el llibre, sobretot la de Girona, organitzada a la Casa de la Cultura per la gent de la Llibreria Les Voltes.

A Occitània m’hi vaig desplaçar, fins a Pont de Gard, un poc més amunt de Nimes, per a participar en una trobada cultural entre Occitània i els Països Catalans, que volia dedicar un racó al periodisme i als mitjans. Va consistir en un debat amb la gent del Jornalet. Hi vaig passar unes poques hores, acompanyat del meu cunyat occitanista i vàrem poder gaudir del contacte directe amb moltes entitats occitanistes i xerrar amb gent interessant.

Tot va ser extremadament ràpid, com extremadament ràpid ha estat també el viatge a Oslo. Hi vaig arribar dilluns després de les quatre i dimarts a les onze ja tornava a ser a Barcelona. En aquest viatge vaig participar en un debat a la Universitat d’Oslo en el qual intervenia també Mikko Kärmä, cosa que em va permetre conèixer aquest diputat centrista finlandès que tant famós s’ha fet els darrers anys.

 

 

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Cartells, a Atenes

Publicat el 28 d'abril de 2018 per vicent

Viatge fugaç a Atenes per una reunió. Aprofitem, però, que és divendres al matí per passar el cap de setmana a la capital grega i escampar una miqueta la boira. Tenim l’hotel a Monastiraki, una plaça que sempre he estimat d’una manera especial. M’agrada entrar a la petita església que li dóna nom i perdre’m pels carrers que hi fan cap plens de tantes tavernes com ruïnes. La visió de l’Acròpolis, allà dalt, li confereix un aire únic. Només les muralles de Jerusalem, i encara des d’algun angle, apareixen davant la vist tant imponents com aquest monticle hel·lè, la Cetina del rei Pere el del Punyalet.

Aprofitem les estones lliures per acostar-nos al mar. Baixem a Mikrolimano, allà on el Pireu perd el nom. Ací hi ha un racó que a l’Assumpció i a mi ens agrada visitar sempre que som a la ciutat. És un petit club nàutic que té una terrassa panoràmica oberta sobre el mar. Sempre solem prendre un cafè o un tè però aquesta vegada hem sopat, per primer vegada. Molt agradable veure com el sol s’anava amagant.

A Atenes hem quedat sorpresos per l’enorme quantitat de cartells que hi ha en suport dels presos polítics catalans. Hem vist llaços grocs i tot i adhesius amb l’estelada. Ens diuen que l’estelada és dels catalans locals mentre que els cartells en grec són de gent solidària, de la qual es veu que aquest país va ple. Una conversa matinal amb un parell de periodistes grecs m’ho confirma. Em diuen que la sensibilitat dels ciutadans normals és molt gran i ben visible.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

De la banda soviètica…

Publicat el 11 d'abril de 2018 per vicent

Dissabte vaig anar a Berlín per atendre la conferència de premsa de Carles Puigdemont. Vaig volar de bon matí des de Barcelona a l’aeroport de Schönefeld, l’antic aeroport principal de l’extinta RDA. Schönefeld, en l’època de la divisió alemanya, no estava en els límits del Berlín dividit però, malgrat això, aquell era l’aeroport principal de la RDA, de l’antiga zona d’ocupació soviètica. El punt per on havies d’entrar si anaves a l’est.

I per tant de Schönefeld a Kreuzberg, on tenia lloc la conferència de premsa, vaig haver d’anar a través de l’antiga zona d’ocupació soviètica. Cosa que vaig explicar de la forma més descriptiva que vaig saber a uns amics i col·legues que em vaig trobar en arribar al local on es feia la roda de premsa –‘és que vinc de la zona soviètica…’ crec que vaig dir.  En aquell temps, en el passat, Kreuzberg era a la zona d’ocupació dels Estats Units i en el meu cap, encara, les dues bandes del mur són presents.

Lògicament les cares de sorpresa dels meus interlocutors em varen fer entendre al moment que allò que el meu cap em marcava avui en dia és incomprensible pels mateixos berlinesos. Ells han superat la divisió que ha quedat marcada dins meu. Per sort per a tots…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Una xerrada a Stanford, amb viatge inclòs…

Fa molts anys vaig llegir una frase de Josep Pla que em va encantar. Pla defensava que la millor manera de viatjar era en vaixell perquè primer olores la ciutat que vas a visitar, després la veus i finalment la trepitges. Pla en parla en ocasió, si no ho recorde malament, del primer viatge que va fer en avió i ho diu rebutjant implicitament la nova màquina.

Just aquests dies em mirava el nou llibre que li han fet ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’. I m’ha sorprès una frase supose que complementària i que confirma que a Pla això dels avions no li feia gràcia. Diu ‘De l’avió, primer en desembarca el cos, després en desembarca l’ànima, que se n’havia separat esporugida, en el moment de pujar l’escala de l’aparell’

Avui ja no es pugen, normalment, escales per arribar a l’aparell però la frase m’ha fet gràcia perquè el vol que m’ha portat a Los Àngeles deu ser dels vols directes més llargs que he fet en la meua vida. Prop de tretze hores dalt de l’aparell en una connexió directa entre Barcelona i Califòrnia que semblava impossible fa quatre dies. M’he preparat bona cosa de feina per aprofitar tant de viatge. Sinó les hores passen lentes per més pel·lícules que et poses al davant.

Aquesta vegada vaig a Califòrnia per a participar en un debat a la Universitat de Stanford sobre la situació al nostre país. Quan em van convidar vaig pensar que no em veia amb cor d’anar i i tornar en tres dies i li vaig dir a la meua menuda que perquè no se’n venia, ella no coneixia encara San Francisco, i passàvem el cap de setmana junts. La major es va apuntar també i finalment l’Assumpció així que hem aprofitat el debat per a fer les mini vacances que no vam poder tenir a l’estiu. Dimecres cap a Los Àngeles i dimarts de tornada de San Francisco…

***

Vaig acceptar anar a Los Àngeles amb una certa recança. A la meua major li feia molta il·lusió anar-hi. Ella sempre ha tingut un interès gran pel món de la televisió, on treballa, i del cinema, així que la possibilitat d’anar a Califòrnia obria una finestra d’oportunitat, en aquest cas a Los Àngeles.

Dic que vaig acceptar d’anar-hi amb una certa recança perquè només havia estat una vegada abans a Los Àngeles, a meitat dels anys vuitanta, i en vaig fugir espantat. Cotxes, cotxes i més cotxes. Aquesta vegada he descobert una ciutat una mica més humana que la que vaig veure aleshores però encara m’ha quedat un sabor rar. Hi he vist persones però la seua extensió és inhumana. Encara. O encara més.

***

En aquell viatge de fa tants anys l’únic encert va ser anar a dormir a Santa Mònica, una petita ciutat que, a tots els efectes excepte l’administratiu, és Los Àngeles però que té un caràcter especial. Menys agressiu. Allà hi ha el pier famós on acabava la famosa ruta 66. Recorde la impressió enorme que em va causar en el seu moment la platja i la força enorme de l’Oceà Pacífic.

Vam triar, doncs, un hotel a la platja, de nou, i davant el pier. Es diu Shore Hotel i professa un ecologisme militant francament agradable, Des de l’ús de plantes locals fins als panels solars. Hi vam arribar que ja era de nit però encara d’hora. Per evitar el temible efecte del jetlag vam decidir anar a passejar al pier i a sopar per anar a dormir a una hora ja més o menys raonable.

El pier havia canviat molt del que jo havia conegut. De fet tot Santa Mònica. En aquell viatge ens vam allotjar en un motel que ara no hi ha hagut manera de trobar i la zona evidentment ha canviat molt. El pier vell era una construcció, una plataforma, de fusta que s’adentrava al mar amb algunes atraccions i llocs de menjar. El pier actual és molt més gran i encara que manté la fusta visible la seua estructura és de concret. Es veu que algun fenòmen meteorològic es va emportar el vell pier per davant i que posats a refer-lo l’han refet de manera més consistent.

Tot i ser un dimecres de desembre a la nit la instal·lació estava oberta encara que s’hi passejava poca gent i menjar-hi ja resultava poc atractiu. Vam acabar anant a parar a un restaurant darrere de l’hotel.

***

A Los Àngeles el pla principal era visitar els estudis Warner Bros. Et fan una ruta que dura ben bé tres hores en uns carrets molt còmodes que em va resultar molt més interessant del que jo mateix m’esperava.

Es pot dir que, més o menys, et passen per totes les fases de producció d’un film, amb un recorregut molt ben estudiat. Resulta sorprenent descobrir quantes escenes de films coneguts s’han filmat, per exemple, en un trosset de selva que tenen, menuda, l’única filmable a Califòrnia, segons ells.

Hi ha després carrers i fragments de ciutats que tot i ser els mateixos els hem vist en films diferents de maneres diferents. Realment la creativitat d’aquest personal és molt notable. Els mites ajuden molt en la visita, però. Quan vaig veure el carrer on es va filmar bona part de ‘Blade Runner’ no vaig poder evitar un cert calfred…

***

La ruta cinematogràfica es va allargar tot el dia pels escenaris de ‘La la Land’, el darrer gran èxit que sembla haver dotat de personalitat pròpia a Los Àngeles i pel passeig de la fama i el Teatre Xinés allà on es fan els Òscars cada any. Tant el passeig com sobretot el teatre. desconcerten de com de tristos i decadents que són. Supose que per fer la cerimònia el carrer l’arreglaran una miqueta perquè realment és més que decebedor.

***

Un dels taxistes que ens ha portat d’una banda a l’altra de la ciutat ens diu que el nostre president és a Bèkgica exiliat quan ens demana d’on som i li contestem que som catalans. No serà l’únic. Comprove que les imatges de la repressió del primer d’octubre van calar profundament en l’opinió pública perquè diversa gent ens ho comentarà quan ens geolocalitzem. La diferència de coneixement de la realitat catalana respecte a altres ocasions anteriors és molt evident i un bon senyal.

***

Sopem en un restaurant local d’aquells més que típics. Hi ha una xicota que canta estàndards acompanyada d’un pianista, la gent mira el partit de futbol americà en la gran pantalla que hi ha dalt del taulell i de sobte tallen l’emissió per a emetre en directe la notícia de l’assetjament per la policia d’una persona que sembla que n’ha segretat una altra, La cosa acabarà amb un mort més o menys retransmés en directe entre les jugades del partit de futbol. Benvinguts a Amèrica…

***

A San Francisco arribem amb ganes de passejar. Tenim l’hotel a la zona de Union i ens enfilem cap a Chinatown i més enllà al port.El barri de població xinesa de San Francisco ja m’havia impressionat en les meues visites anteriors a la ciutat. Aquesta vegada m’ha sorprès, però, la proliferació de banderes de la república popular.Que evidentment s’identifiquen no com la bandera del règim sinó com la bandera del país. N’hi ha moltes i molt visibles. La meua major vol buscar un lloc tradicional on fan aquelles curioses galetes de la fortuna i al final el trobem fent voltes pels carrerons, Realment és digne de ser vist.

***

El port passem una bona estona observant com es barallen els lleons marins. Realment és un xivarri monumental, Supose que no viu ningú massa prop del moll perquè deu ser una tortura escoltar aquell grup nombrós d’animals que no paren ni un minut de barallar-se amb grans crits.

***

Les meues filles no havien estat mai abans a San Francisco així que és obligat acostar-nos al Golden Gate i travessar un tros del que probablement és un dels ponts més coneguts del món.

Ho és amb tot el valor i el reconeixement possible, Realment és un monument espectacular. Ens hem acostumat a veure’l però l’invent aquest de penjar un cable de dues torres i subjectar amb això una carretera és tan gracil i elegant que no pots parar de mirar-lo.

Aquesta vegada el pint, per sort no es mou. O no es mou de manera apreciable, Està pensant per a vinclar-se amb el vent o els terratrèmols i té una flexibilitat que una vegada que el vaig atravessar em va deixar perplex. Aquell dia feia molt vent i semblava que eixiries volant en qualsevol moment…

***

Fem la ruta de barris mítics de San Francisco, sobretot Castro, l’epicentre de la comunitat gai i Haight-Ashbury, el que va ser el gran centre de la comunitat hippie dels anys seixant ai setanta. En tots dos es palpa de quina manera aquesta ciutat ha canviat el món sencer.

A Haight-Ashbury hi ha un munt de botigues que intenten conservar l’esperit hippie, tot i que en alguns cas ja no sap si simplement és un negoci que troba l’excusa en el moviment hippie. A Castro el desplegament de banderes gais és increible. Fa temps que sostinc que el moviment gai és el moviment nacionalista més potent que hi ha avui al món. Fins i tot els passos de zebra els han pintat amb els colors de l’arc de Sant Martí.

Precisament travessant-ne un ens trobem una parella que fa el passeig completament despullats amb un miníscul taparrabos que només cobreix la part superior del penís. No sé si pretenien escandalitzar però em causa una gran impressió pensar que som al desembre i aquests dos eixien al carrer sense res amb que tapar-se. Fa un temps agradable, és cert, però no deixa de ser desembre. Jo vaig amb un jaquetó gros que fa un contrast espectacular amb la seua nuesa, Supose que a la meua contra, és clar.

***

Stanford és una universitat col·losal. Diuen que és la que té el càmpus més gran del món. Sens dubte als Estats Units és una de les més admirades. I també de les més difícils: només un tres per cent dels alumnes que demanen per entrar ho aconsegueixen finalment.

Anem a sopar a la casa que té el professor Joan Resina, dins el càmpus mateix, Un sopar familiar amb la seua dona, nascuda a Alacant per cent, i les seues dues filles. Parlem de la situació al Principat, de llibres, admire la seua biblioteca i com de ben organitzada la té, i ens explica coses interessants sobre aquesta universitat on ell ja porta, si no em falla la memòria, dèsset anys.

Per exemple ens explica que la pressió a favor de la tecnologia és molt gran. En definitiva Stanford és la gran universitat de Sillicon Valley. Tanmateix la universitat insisteix en mantenir i potenciar les humanitats perquè no vol ser un simple col·legi politècnic. Em sembla admirable. Un detall em crida molt l’atenció: la universitat té un pressupost més alt que uns quants estats del món.

***

Passegem pel campus, realment impressionant, de Stanford. Amb l’Elisenda Paluzie, que està aci per participar també en el debat que prendré part jo, entrem a un parell de biblioteques, endreçades i preparades fins al menor dels detalls. És evident que tenen molt d’espai, molt, però també ho és que la densitat d’estudiants és baixa. I a més són meitat estudiants de carrera i meitat de postgrau. Fa la impressió que les relacions personals ací són molt fàcils i senzilles.

Alguns dels edifics causen molta impressió. Hi ha un museu, el Centre Cantor, que té una col·lecció impressionant d’escultures de Roden a l’aire lliure. Després veurem la impressionant església que té un paper rellevant en l’entrada principal del campus. A la llibreria, a banda dels llibres, impressiona la quantitat monstruosa de merchandising que tenen de la pròpia universitat, Hi ha una secció dedicada als autors de la pròpia universitat i quede parat de quants llibres he llegut de professors d’aquesta universitat, que deuen estar per algun d’aquests edificis que hi ha prop.

***

El debat sobre la situació catalana es fa finalment a l’auditori de l’Escola d’Educació, perquè s’han apuntat 150 persones —és curiós però la gent s’apunta per avisar que vindrà i així poder calcul·lar amb precisió l’espai que queda activitat necessita. Entre els assistents, com és lògic, un grup important de catalans de l`àrea que intervindran amb moltes ganes en el torn de preguntes.

Al debat participem la professora de San Diego Pamela Radcliff, una historiadora especialista en els moviments socials a l’estat espanyol, el professor escocès de dret Neil Craig Walker, que farà una descripció magnífica del comportament de la Unió Europea en aquest afer, l’Elisenda Paluzie i jo mateix, moderats pel professor Resina. El professor Javier Pérez Royo, que estava anunciat però no ha pogut venir per un imprevist d’última hora, ha enviat un text magnífic denunciant el funcionament del sistema judicial espanyol. que ha llegit el professor Resina, L’Elisenda ha fet un completíssim recorregut per la situació econòmica del país, en el marc del procés d’independència i jo he intentat explicar els conceptes bàsics, sobretot intentant matisar o desmuntar les idees preconcebudes que circulen per culpa sobretot d’alguns corresponsals tan poc fiables com el del The New York Times.

Al final de l’acte, per sort, hem pogut saludar a uns quants dels catalans que han acudit a l’acte i que no paren de treballar des de tant lluny pel país. Gent preparada, que ocupa en molts casos llocs importants sobretot en indústries del sector tecnològic.Molts d’ells, per cert, abillats amb peces de roba groga, és clar.

***

Treballar des de Califòrnia se m’ha fet molt complicat, Per la diferència horària havia d’escriure l’editorial de bon matí, només alçar-me, i això se’m fa molt estrany, no tenia el cos preparat. Normalment l’editorial la vaig rumiant lentament al llarg del dia en el meu cap i quan l’escric cap allà les set de la vesprada, ix bastant fluida. No és aquest el cas quan t’alces, als Països Catalans ja és vesprada i ha passat de tot mentre tu dormies. Espere que no s’haja notat massa…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Lisboa, a 25.000 euros per cap i amb un Premi Nobel entre l’audiència

Fa uns mesos em va arribar una invitació per participar en el Forum de la WebSummit de Lisboa. Em demanaven de parlar sobre periodisme de qualitat i explicar com havíem fet VilaWeb Paper. Vaig acceptar, la veritat, sense saber massa bé on anava. La WebSummit la coneixia perquè és una de les cites anuals més importants al món, una mica a l’estil del Mobile a Barcelona.

El Forum era per quatre dies però tal i com està la situació ací al país vaig dir-los que només podia anar-hi dos i encara. La meua intervenció era pel dijous a la vesprada així que vaig arribar dimecres. Sense situar-me massa on era, la veritat. De l’aeroport vaig anar al recinte on es feia el fòrum a saludar i situar-me i registrar-me. La WebSummit es fa al nord de Lisboa, en el recinte que va ser de l’Expo, lluny del centre. Com que l’endemà aniria molt just de temps vaig pensar que el millor que podia fer era baixar a sopar al Chiado i la part baixa de la ciutat, visitar la llibreria Bertrand i perdre’m una mica caminant sense rumb. Sempre que vaig a Lisboa m’agrada acostar-me al Tajo, encara que siga de nit, asomar-me un segon a l’aigua i tornar camí amunt per les places que s’obren a ell, anar al Terreiro do Paço.

L’endemà em vaig alçar d’hora per aprofitar be el dia al Fòrum. M’havien explicat que era un espai reservat dins la WebSummit només per cinc centes persones on hi havia quatre espais de xerrades i debats i una gran àrea amb tot de sofàs i taules. Quan vaig arribar-hi feien un debat animat sobre la llibertat a internet amb la participació d’Owen Jones, a qui vaig saludar i agrair el seu clar posicionament sobre Catalunya dels darrers dies. Jo parlava a les quatre així que em vaig dedicar a escoltar i participar en els debats que s’anaven fent una mica per ací i allà. Vaig estar conversat amb el qui havia estat el director d’estratègia digital d’Obama, amb una periodista nigeriana acabada d’eixir de cinc anys de presó al seu país, amb un parell de col·legues portuguesos, que es van interessar pel llaç groc que portava a la jaqueta.

Vaig tenir curiositat aleshores de mirar la web del Forum i em vaig quedar sorprès de veure que aquelles cinc centes persones resulta que pagaven vint-i-cinc mil euros per ser-hi. Jo anava com a convidat però allò em va fer canviar la cara. Caram. Vint-i-cinc mil euros són molts diners. Tants que em va entrar una seriosa preocupació sobre el que anava a dir i explicar.

Per sort la cosa va anar bé, sense formalismes. Quan em va tocar parlar un grup de persones es va acostar a la sala i vam mantenir una conversa més aviat informal i oberta sobre els problemes del periodisme al món i sobre la pèrdua de credibilitat dels grans mitjans. Entre els assistents hi havia de tot però em va cridar l’atenció la presència d’una persona d’edat molt avançada però la cara del qual em sonava. Quan m’hi vaig acostar a saludar-lo i donar-li les gràcies per haver participat en la conversa me’n vaig donar que era Robert F. Curl, el premi Nobel de química i gran defensor de l’educació pública de qualitat.

Després vaig agafar el metro per anar-me’n a l’aeroport mentre reflexionava pensant que havia estat en un dels llocs més estranys de la meua vida. Segurament si la feina ací no hagués estat tan trepidant i el meu cap tan concentrat, tot ho hauria assaborit d’una altra manera…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

El continu lingüístic i l’ortografia

Publicat el 7 d'agost de 2017 per vicent

A la part vella de Niça els senyals del carrer estan en bilingüe francès – ‘niçard’. El ‘niçard’ és occità amb fortes influències del ligur italià. Un parlar que alguna gent considera de transició i que evidentment forma part del continu lingüístic que ressegueix la riba de la mediterrània.

El problema és l’ortografia. Veig per exemple una botiga que diu ‘Couïna Nissarda’, o siga cuina niçarda. Exactament igual que ho diríem nosaltres, diferent a com ho escrivim. O un carrer que és el ‘dou fourn’, és a dir el del forn. Una samarreta, un poc més enllà, diu ‘sieu nissart’, perfectament comprensible. La mateixa part antiga de la ciutat, a tot arreu, és coneguda com la Vièia Vila. La Vella Vila, doncs.

En algun moment ho ha proposat diversa gent, intentar una ortografia comuna. Una ortografia comuna, com a mínim de les llengües més pròximes, del continu català, occità, parlars italians. Segurament que els accents ens confondrien un poc però probablement ho llegiríem tot gairebé igual. O igual del tot. Com els xinesos: que no s’entenen parlant però s’entenen escrivint…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

I de sobte se t’apareix el català en un mural de Miró…

Publicat el 7 d'agost de 2017 per vicent

La Fundació Maeght de Sant Pau de Vence té una història molt interessant. Es va crear arran la mort del fill de Marguerite Maeght. Per treure-la del dolor que patia els seua amics van decidir embarcar-la en el projecte. Ella era una de les més importants galeristes però amics del nivell de Miró, Chagall, Braque o Calder (poca broma) la van convèncer de que calia fer un lloc ideal per a exposar els artistes que a ella li agradaven.

Joan Miró s’hi va involucrar d’una forma molt especial. Va presentar Maeght a Josep Lluís Sert, que acabaria fent l’edifici, i va decidir que ell es feia càrrec de crear un laberint en el jardí. Un laberint amb construccions, aigua i vegetació, tota amb el seu segell.

Com a part d’aquest laberint hi ha un mur de ceràmica, fet amb Artigues, que és impressionant. M’hi vaig acostar a tocar-lo. No tens moltes oportunitats de tocar un Miró i aquella presència densa de la pintura sobre el mur m’impressionava i em fascinava. I anava resseguint-la fins que de sobte en una taca groc em va aparèixer el text. ‘Groc’ diu. Simplement.

És evident que és una instrucció. Aquell tros cal pintar-lo de groc però l’emergència de les lletres ací al mig de la Provença és emocionant. Ignore si deixar aquell senyal és un error, com sembla, o si està previst així. A mi, però, aquest brot insospitat de català m’ha semblat un regal impagable.

 

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

A Mònegue, ple de curiositat

Publicat el 6 d'agost de 2017 per vicent

Estant a Niça se’m fa impossible no anar a Mònegue. És un dels pocs ‘països’ d’Europa on no hi he estat mai i la facilitat d’arribar-m’hi és tan gran que no em puc resistir. Agafe un tren a Niça i en un quart d’hora desemboque a l’estació de tren de Mònegue, Principat independent per aquelles coses de la política internacional que mai no entendre.

En baixar del tren ens equivoquem i en comptes d’eixir per la part de baix de l’estació anem a parar a la part més alta d’aquest poble-estat. La baixada es fa cansada, en les meues condicions encara de convalescent, però és extremadament interessant. Veig portes inversemblants per accedir a casa arrapades al turó. No crec haver vist mai enlloc del món un espectacle com aquest d’apropiació de fins el darrer pam de terreny. En definitiva el país és el segon més petit del món, després de la Ciutat del Vaticà, el primer, però, si tenim en compte com d’estranya és la població de la monarquia absoluta catòlica.

Quan finalment arribem baix de tot enfilem la roca on hi ha el barri vell i el palau dels prínceps. El palau és poca cosa si tenim en compte els metre quadrats de paper couché que ha arribat a omplir al llarg de la història. Un policia fa guàrdia amb un fusell i dos més se’l miren en la distància, des del que sembla ser la seu del govern. Més enllà tot són restaurants i atraccions més o menys turístiques. Al final és difícil posar molta més cosa ací dins, en un espai tan reduït.

Evidentment tinc tot el respecte cap a la independència monegasca però quan estàs en un lloc com aquest és difícil no pensar en la gran incongruència de la societat internacional. Ells són independents i tenen un vot en l’ONU però tenen tan poques possibilitats com a país independent que fins i tot el primer ministre és un funcionari francès. Simplement un dia van tindre la xamba de quedar dins un territori amb frontera i ningú no els discuteix res. Ni les aigües territorials que s’estenen en línia recta des de l’esquifida costa local. I en canvi països enormes han de lluitar per la sobirania, només perquè no van caure dins una frontera pròpia fa segles.

Al tornar cap a Niça entrem a l’estació per la porta de baix i descobrim amb sorpresa que hi ha un tren que va fins a Moscou, el Riviera Express. La pantalla fa gràcia: tot trens locals i de rodalies i de sobte un que va ni més ni menys que a Moscou. És dissabte i aquest tren setmanal té l’eixida poc després del nostre. Els qui l’agafen arribaran dilluns a la nit a la capital russa, després de 46 hores de viatge, amb temps de sobres doncs per aclimatar-se al contrast.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Un cementiri a Sant Pau

Publicat el 5 d'agost de 2017 per vicent

Volíem fer alguna excursió cap a l’interior. Acabem anant a Sant Pau de Vence per visitar la Fundació Maeght. L’edifici és obra de Josep Lluís Sert i paga la visita per ella sola. El poble, a una caminada de distància, és massa turístic però interessant.

Anem al petit cementiri local per visitar la tomba de Marc Chagall. La gent hi diposita pedres dibuixades, creant figures sobre la llosa. El cementiri és molt menut i la tomba de Chagall destaca només entrar a mà esquerra.

Visitem la resta de l’indret i em crida l’atenció la gran quantitat de tombes amb cognoms italians. El cementiri té com tres bancals i com més lluny vas més homogeneïtat hi ha pel que fa als cognoms: tots italians. I tanmateix no veig cap placa escrita en aquesta llengua.

Després llegiré que Sant Pau es va dir durant molts anys Sant Pau del Var, perquè ací estava la frontera entre diguem-ne França i Itàlia. I també que va ser ací on va haver el famós incident amb el meu admirat Célestin Freinet, que el va portar a crear un model nou d’escola, fart de la intransigència de la burocràcia estatal.

Vist des de la carretera el poble és escarpat, pujat des d’unes muralles que li donen un to jerusalemita. No sembla que hagen pogut passar tantes coses ací, Chagall, Freinet, Maeght… però han passat. La història és capriciosa i no tries tu on s’escriu.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

La Niçàrdia, terra de frontera

Publicat el 4 d'agost de 2017 per vicent

La plaça major de Niça porta per nom Garibaldi. I sobta. A Itàlia les places o les vies Garibaldi són a cada ciutat, per honorar el líder de la unificació italiana. Però a Niça? Niça és França. I Garibaldi?

La plaça és d’italiana mida. Als quatre cantons els mateix tipus d’edifici amb persianes venecianes que obren discretament el terç inferior, com si volgueren deixar només la mínima oportunitat a la calor. Un parell d’arbres notables ajuden amb una ombra generosa i sota les porxades s’agrupen bars i restaurants que estenen les taules fora quan cau la nit. Però i el nom?

La història de Garibaldi és per ella sola la història d’aquesta terra de Niça i els seus entorns. Perquè, de fet, el pare d’Itàlia va néixer en aquesta ciutat que avui és França. El 4 de juliol de 1807. I com que Niça anava fent tombs d’una banda a l’altra Garibaldi va ser membre de la Cambra de Diputats del parlament italià i membre de l’Assemblea Nacional francesa. Expliquen que va morir amargat perquè havia aconseguit unificar els territoris italians i just havia quedat fora el seu, el que ells s’estimava més, la seua pròpia ciutat.

Estem una miqueta acostumats a parlar i observar aquestes fronteres difuses en l’Europa oriental però Niça cau ací mateix i constatar-ho pertorba. La que avui és la cinquena ciutat més important de l’estat francès al 1792 va passar a ser francesa però al 1814 va tornar a Itàlia —si és que es pot parlar d’Itàlia en aquest temps. Al 1860 va tornar a França amb un referèndum que precisament Garibaldi va denunciar per la manca de garanties. I al 1942, de nou, Itàlia es va apoderar de la ciutat, en plena guerra. on va restar fins un any després, quan França la va recuperar, combatent els alemanys que havien entrat a la ciutat després de la retirada italiana.

I a tot això els niçards en realitat són …occitans. O parlen occità. El niçard, la parla local, és un occità emparentat de ligur italià que encara deixa més clar, per si quedava cap dubte la condició de frontera de la ciutat. Els darrers anys s’han fet tímids esforços per recuperar un petit espai públic per la llengua, sobretot en la senyalització dels carrers i en els rètols d’algunes botigues. Per les orelles, però, només entra el francès i curiosament molt d’italià, però que sembla més turístic que no local. A l’Europa unida d’avui la gent passa d’una banda a l’altra com qui va a comprar. I encara que la ratlla s’ha mogut uns quilòmetres més enllà sembla que els italians segueixen trobant-se ben de gust en una ciutat que al final porta el nom de Garibaldi. El Petrarca deia que Itàlia començava al Var i ara ho fa a Ventimiglia, ciutat que també ha anat fent el pèndol entre França i Itàlia, uns quilòmetres més a l’est, els suficients per a deixar Niça d’aquest cantó. La gent, però, es mou…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Retorn a Eslovènia (4). Un carnet vell

Publicat el 20 d'abril de 2017 per vicent

En trobar-me amb el president Milan Kucan, l’home que va aconseguir fer la independència, li ensenye el meu vell carnet eslovè. El carnet que el govern eslovè de l’època em va expedir com a corresponsal.

Kucan se l’ha mirat amb molta curiositat i ha exclamat ‘això és d’abans de la independència!’ Després ha fer un comentari, inevitable, sobre com de joves érem tots. La meua foto d’aleshores i la meua presència física d’ara són un contrast evident que m’impedeix dissentir.

La persona que treballa al seu costat i li fa d’assistent encara s’ha emocionat més. Treballava en el ministeri d’informació en aquella època i creu que és probable que fos ella mateixa qui me’l fes. Li dic que jo no puc recordar-ho de cap manera però que seria una història bonica. Em demana permís per fer una foto del document, que evidentment li concedisc sense dubtar-ho ni per un segon. ‘Avui això és un objecte històric per nosaltres’ em diu. Kucan somriu al seu costat i jo m’imagine que pensa que la història és molt complicada de fer. Després m’ho explicarà en aquesta entrevista.

 

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Retorn a Eslovènia (2). Les dues Gorica

Publicat el 18 d'abril de 2017 per vicent

El cotxe que em porta cap a Ljubljana circula ràpid per l’autopista. Un senyal de trànsit indica Trieste i me n’adone que som ben a prop. A Trieste jo hi havia anat precisament des d’Eslovènia, a passar una vesprada tranquil·la enmig del conflicte que es vivia a l’altra banda.

Efectivament de sobte som a Gorica. Però jo ni me n’adone. L’autopista sembla que té el ferm una mica més desgastat i els senyals són d’un altre color. Apareix la llengua eslovena, Però no hi ha cap rastre de frontera ni de res que se li semble. Ni entre les dues Gorica (n’hi ha una d’eslovena i una d’italiana) ni entre els dos països.

A voltes quan veig una cosa així em causa un gran impacte. Durant la independència d’Eslovènia ací va haver-hi un combat important. Recorde tancs i projectils que saltaven a la banda italiana. Hi havia una gran tanca emblanquinada de pedra que partia les dues Gorica per la meitat. Ara supose que per a la gent allò és un record boirós. Algun dia…

Per a mi, però, és una sensació colpidora. Passar d’Itàlia a Eslovènia sense ni adonar-me’n, quan en aquell temps, fa vint-i-cinc anys si fa no fa, els projectils volaven sobre una tanca que havia de tallar el pas tant com fos possible. Quan veig això em reconforte amb Europa, amb aquesta Europa que està tan malament i que critiquem tant però sense la qual el petit miracle d’entrar a Eslovènia sense ni tan sols adonar-te’n seria literalment un impossible.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari