Japó (1). Un avió que impressiona
No havia viatjat mai encara en un Airbus 380, aquesta meravella de l’enginyeria, que ha deixat clar que la indústria europea pot ser altament competitiva i innovadora. Així que un dels al·licients del viatge era entrar-hi. I no m’ha decebut gens. Aquest avió supera de llarg les expectatives del que esperava. I això viatjant en classe turista. Em puc imaginar que en les altres deu ser una cosa excepcional –també pel preu, però.
El que sorprèn més és com de suau és una volta estàs a dins. Embarcar-hi ja sorprèn perquè hi ha tot de fingers que carreguen al mateix temps els seus dos pisos i perquè quan el veus de prop i veus al costat un avió normal sembla impossible que aquesta cosa puga volar. Però volar i amb una suavitat excepcional.
Ho vam comprovar ja en l’enlairament. Al seient tens tres càmeres exteriors que et permeten veure el que passa a fora. Quan anava a enlairar-se a mi em feia la impressió que no corria prou i tanmateix es va alçar amb una naturalitat i comoditat com no he vist mai abans. Aquella sensació que et tiren el cos cap enrere ací, simplement, no existeix. I després ni una turbulència ni cap moviment brusc. I diria que, fins i tot, menys soroll del que seria d’esperar.
L’avió és tan gran, a més, que pots fer un llarg passeig de punta a punta, passeig en el qual es veuen les dues escales que porten al pis de dalt, el pis dels rics convenient vigilat per tal que els normalets com nosaltres no ens colem… En fi. No tot pot ser perfecte.