Mails per a Hipàtia

Avui és nou de novembre. A aquestes hores, fa quinze anys, volava capa Frankfurt amb l’única obsessió d’arribar a la capital alemanya a temps de poder viure l’ensorrament del mur. Un teletip havia donat l’avís i era tan increible que quan Quim Guzman em va demanar si el titular d’allò era que el mur queia li vaig respondre “vol dir això però això no pot ser”. Ell es va quedar mirant-me i em va recordar que l’informatiu començava en pocs minuts. Recorde que li vaig demanar temps i vaig eixir al carrer per respirar. Era tan impossible…
continua dins
Avui és nou de novembre. A aquestes hores, fa quinze anys, volava capa Frankfurt amb l’única obsessió d’arribar a la capital alemanya a temps de poder viure l’ensorrament del mur. Un teletip havia donat l’avís i era tan increible que quan Quim Guzman em va demanar si el titular d’allò era que el mur queia li vaig respondre “vol dir això però això no pot ser”. Ell es va quedar mirant-me i em va recordar que l’informatiu començava en pocs minuts. Recorde que li vaig demanar temps i vaig eixir al carrer per respirar. Era tan impossible…
Quan em vaig convèncer de que era veritat vaig correr a l’aeroport. A Frankfurt ens vàrem trobar una colla enorme de periodistes que reclamàvem entrar com fora a Berlín. Aleshores hi havia molt pocs vols. Ens van posar en una sala on les hores passaven lentíssimes. De sobte vaig escoltar una veu coneguda: Jaume Vallcorba-Plana (que no sé què feia exactament allí) havia pujat dalt una taula i recitava poemes en occità a uns companys francesos que se’l miraven perplexe.
No anava a ser aquella l’única perplexitat. Al final ens van carregar a tots en un avió sense marca comercial i ens van portar gratis a l’atrotinat aeroport del Berlín occidental. Després de barallar-nos pels pocs taxis que hi havia només recorde la impressió que em va provocar encarar la Kudamm i veure-hi milers de persones aclamant un parell de cotxes Trabat que havien estat els primers en travessar la frontera. M’hi vaig quedar estupefacte. Com supose que estàvem tots. Recordava haver passat d’un Berlín a un altre per aquells pasos eixuts que els Vopos vigilaven amb aquella mirada de gel. I ara la gent circulava d’un costat a l’altre com si res. Va ser una nit llarguíssima i plena d’emocions. Segurament el dia més feliç de la meua vida de periodista. El dia en el qual vaig veure més alegria al meu davant. Va ser el dia que vaig entendre que no hi ha res que dure per sempre i que els canvis, per més impossibles que puguen semblar, acaben arribant. I acaben emportant-se per davant qualsevol resistència. Em sembla que avui em beure una cervesa per recordar aquella nit, aquells càntics, aquells somriures i tanta esperança.

Llisc a la web de la BBC que l’editor indonesi Bambang Harymurti ha estat condemnat a presó. És l’editor de Tempo, un mitjà que es va distingir en la lluita per la democràcia.

Al maig passat vaig compartir amb ell una taula rodona a Djakarta (fotografia) i una llarga conversa després de sopar, al voltant d’un malaguanyat cafè indonesi (excel·lent però fet a l’americana…)

Parlàvem dels problemes de la premsa arreu del món i ell va dir que a Indonèsia el problema ja no era la censura política sinó la censura que els empresaris intenten exercir a qualsevol preu. I l’han condemnat precisament per una informació sobre les pràctiques poc ortodoxes d’un dels principals empresaris del país.
Li he enviat un mail de suport. Sembla que estarà al carrer fins que es porte a terme l’apel·lació. Per supost la informació era certa i contrastada en tots els seus extrems.