Arxiu de la categoria: Viatges

Retorn a Estònia (3) Tartu

Deixa un comentari

He dormit en un hotelet molt tranquil a part vella, però ni així he pogut obviar la diversió jove. Hi ha colles que es passegen per tot arreu fins ben entrada la matinada, malgrat el fred que fa. I que ells no semblen sentir.

En alçar-me he esmorzat amb alguns empleats de l’hotel i els he comentat la bullanga. Diuen que és normal, que aquesta és una ciutat bàsicament universitària i això es nota en tot. Algú m’ha fet recordar una cosa que havia oblidat. Tartu era fins a la fi de la Unió Soviètica una ciutat prohibida de nit. Si eres estranger no podies dormir ací, en part per la por als sempre actius moviments nacionalistes (l’únic grup que va practicar la lluita armada contra la URSS estava ací i tenia el seu centre a Tartu) i en part perquè hi ha un aeroport militar que es veu que tenia molta activitat.

He fet la meua conferència, amb algun toc en estonià, que ha estat ben acceptat malgrat que no sé si s’entenia. En qualsevol cas aquesta gent ha recuperat la independència fa quatre dies i encara agraeixen qualsevol gest.

PD. Per cert: el Barça fa un paper impressionant. Entre els ajudants del congrés hi havia aquest xicot, Lari, que ho sap tot, tot, sobre el Barça. Molt més que jo. És un admirador declarat de l’equip, de Ronaldinho, de Laporta… sap qui és la dona d’Eto’o i com es diu el fill de Belleti o d’algun d’aquests, és al cap del carrer del fet que Oleguer no ha volgut anar a la selecció espanyola… una autèntica passada. Cal dir que quan he fet la foto ell anava només amb la samarreta i jo portava jersei, jaqueta i encara era mort de fred.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 10 de juny de 2006 per vicent

Retorn a Estònia (2) Tartu

Deixa un comentari

Tartu era una ciutat molt interessant en el temps soviètic perquè havia esdevingut el bastió de la resistència estona. Ací hi havia l’única universitat en tota la URSS que no ensenyava cap matèria en rus. I els dirigents més coneguts de la dissidència estona, homes que varen aguantar durant dècades la flama de la independència, especialment Mark Niklus i Enn Tarto. A la llibreria de la universitat he vist un llibre de fotografies sobre ells dos i no l’he comprat. Ara me’n penedisc i igual torne demà a per ell. Quan vaig ser ací treballant sempre havia volgut entrevistar-los però era realment complicat per les dures condicions en les quals vivien.

La ciutat continua vivint al voltant de la universitat però ha canviat d’una manera difícil d’explicar. És moderna i clàssica alhora però resulta sorprenent veure com és de moderna la gent jove. El contrast és, però, notable. Aquest matí no trobava el lloc de la universitat on es fa la conferència a la qual sóc convidat. Així que he anat a preguntar a l’imponent edifici central. I per un moment m’ha semblat que tornava al passat. A l’administració només sabien quatre paraules en anglès, han estat incapaços de trobar per internet el lloc on anava i es movien amb uina lentitud desesperant. Finalment he optat per preguntar a uns estudiants que passaven per allí: han obert el seu portàtil, han enganxat la xarxa wifi de la universitat i m’han arreglat el problema en un segon.

Després he tingut l’ocasió de passejar una bona estona, malgrat el fred que fa ací que sembla mentida, i de xerrar prou amb nous amics estonians. De nou molt crítics amb tot el que passa, lògic segurament malgrat que vist des de fora és excepcional. El centre de Tartu tot ell renovat són unes rambles i places concorregudes de gent jove. He vist l’única cosa que em desplau d’aquest país: una colla de jovenets nazis, lluïnt sense pudor la seua ideologia. Quan he intentat parlar-ho amb els estonians els he trobat molt tancats. Ells relativitzen el paper dels nazis a Estònia ja que consideren que van lluitar contra l’ocupació russa. Em sap greu.

Una anècdota divertida. A la porta del congrés han penjat les banderes dels participants i, oh!, hi havia una espanyola per mi. He demanat als organitzadors que la retiraren ja que no porte cap senyera a la maleta i han estat molt amables ja que l’han tret immediatament.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 10 de juny de 2006 per vicent

Retorn a Estònia (1)

Deixa un comentari

Vaig visitar Estònia per primer vegada l’any 1989. La perestroika tot just començava i Estònia era al capdavant de les reivindicacions democràtiques i nacionals. La darrera vegada que vaig ser-hi, just dos anys després, el país havia esdevingut independent.

Tornar ara em provoca una certa fascinació pel que trobaré. Això era la Unió Soviètica i ara és un país lliure, membre de la Unió Europea. El viatge, d’entrada, ja és completament diferent. Aleshores vaig haver de viatjar a través de Moscou perquè no hi havia vols directes a Tallinn. Al sempre intimidador aeroport de Xemeretievo ens van apartar a mi i l’equip de televisió amb el qual viatjava. Ens posaren en una sala sols i ens van portar a l’avió en una furgoneta. Al pujar la sorpresa va ser monumental ja que nosaltres viatjàvem de cara a la resta del pasatge i amb una hostessa que s’encarregava que ningú no parlés amb nosaltres. En arribar a Tallinn la bàltica era gelada i l’avió, un vell aparell d’Aeroflot tremolava de forma inquietant. I un detall: viatjàvem amb un comissari polític simpàtic i jove, però comissari al cap i a la fi. Era una condició imprescindible si volíem treballar a Estònia.
Aquesta vegada en canvi he volat des de Brusel·les (per motius d’agenda però hi ha vol directe a Barcelona, amb el qual tornaré diumenge). Ho he fet amb Estonian Air, en un avió equiparable a qualsevol altre aparell europeu. He fet el viatge amb un amic periodista estonià i ha estat divertit. En el mateix aparell viatjava un ministre, l’ambaixador estonià davant l’OTAN, una campiona olímpica de no-sé-què, i el que ell creu que serà el pròxim president estonià -un reputat economista…

Com que tot just si els estonians són un milió i mig de persones el coneixement entre ells és molt senzill. De fet en la cua d’embarcar hi havia gent que li preguntava coses al ministre i aquest ha improvisat una mena de reunió popular.
Com era d’esperar l’aeroport no té res a veure amb el que jo va conèixer. Hem arribat molt tard i encara havia d’agafar un autobús a Tartu, on he arribat prop de les tres de la matinada. L’estació d’autobusos encara té un regust soviètic però la ruta desfà de forma ràpida aquesta sensació.

És indiscutible que aquest país ha canviat del tot, de dalt a baix. Estònia és un país on quasi tota la població es concentra a la capital. I els edificis han canviat a la zona del port, que és l’única que he vist, cosa d’allò més. Fins i tot el meu hotel dels vells temps, el Viru, ara és d’una cadena occidental i li han canviat del tot la cara.

La carretera a Tartu ha estat lenta i llarga. No recordava que ací no s’acaba de fer de nit mai, en estiu. A la una de la matinada encara hi havia un poc de sol i a les tres pràcticament tornava a fer-se de dia. La ruta és tranquil·la sense gairebé trànsit i cases aïllades de tant en tant. De sobte, però apareix una mena de cruïlla amb una gasolinera ultramoderna i un supermercat que supose que fa servei als ramaders de la zona.

Mentre l’autobús trota per la carretera, tristament asfaltada encara, no em puc treure del cap que tot això era soviètic fa 17 anys. Passem per davant del que sembla ser una mena d’instal·lació militar i em pregunte si era una caserna soviètica en el seu temps. No va ser fins el 1994 que els soldats de l’Exèrcit Roig es van retirar d’aquest país.

El meu amic Andres (Andreu es diu així en estonià) és de l’illa més occidental d’Estònia, Saaremaa, i m’explica que quan era un xiquet era prohibit viatjar a la mateixa i els seus habitants tenien prohibit acostar-se a la costa de l’oest que era completament militaritzada. Diu que ell no podia entendre quan era menut perquè eren sempre ells els qui havien de vistar els seus parents de Tallinn i aquests mai podien venir… De sobte es queda mirant els polítics que venen en l’avió i diu “he de reconèixer que els critiquem molt però que aquests xicots ho van fer molt bé. Teníem una sola oportunitat de ser independents i la van agafar i han sabut posar les bases per a que aquest país mai no torne a ser rus”. Amen.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 9 de juny de 2006 per vicent

Premiat

Deixa un comentari

Ahir vam donar ací a Brusel·les el Premi Concentra, dotat amb deu mil euros, al millor reportatge televisiu d’Europa fet per un videojournalist. És a dir per una sola persona que fa la recerca del tema, filma, produeix i edita.
El premi va ser atorgat a Ian Barmer, de la BBC, per aquest vídeo sobre un transplantament de ronyó entre una dona i el seu marit. La història és interessant des del punt de vista de la realització ja que és feta amb una petita càmera personal dins la sala d’operacions.
Quan la comissària europea Viviane Reding va anunciar el guanyador la casualitat va ser saber que Barmer és ara mateix hospitalitzat en el mateix hospital on va filmar la història, després d’una operació sembla que seriosa. De fet ni tan sols vam poder parlar per telèfon amb ell.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 8 de juny de 2006 per vicent

De ronda

Deixa un comentari

Sempre he pensat que em forraria si fora capaç d’inventar l’agenda amb airbag -que t’avisara quan estàs xocant.
Aquesta però serà la meua setmana airbag. Se m’han acumular actes i coses i me la passaré tota pegant voltes amunt i avall. Demà me’n vaig a Brusel·les on dimecres faré de jurat, de nou, del Concentra Award, un premi als innovadors televisius. Demà fem el sopar del jurat i dimecres seguim la reunió i la cerimònia dels premis. Dijous volaré de Brusel·les a Tallin (Estònia). Divendres hi participaré en una taula rodona i dissabte faig una conferència sobre els envits del periodisme a la jornada de l’EJTA que s’hi celebra.
Per sort encara he pogut desdir-me de participar en una trobada on havia de ser dilluns a Holanda i tornaré diumenge… però em compraria una agenda amb airbag.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 6 de juny de 2006 per vicent

París val una festa

Deixa un comentari

Feia molts anys que no passava vint-i-quatre hores seguides sense dormir. Ahir ho vaig tornar a fer. A les cinc del matí era a l’aeroport camí de París i a les sis del matí d’avui me n’he anat a dormir. Amb una copa èpica a la butxaca i un munt d’imatges per a recordar. Sobretot la força de la gent.

Des de que vaig entrar al camp tota la corba blaugrana va ser un crit inacabable. Hi ha gent que opina que el públic del Barça és molt senyoret. Ahir no ho semblava gens. Vam suar la gota grossa i de valent. Quan més difícil semblava tot més i més es cridava i botava i voleiava les banderes. La gent ho havia fet al matí a la Torre Eiffel i ho va fer tota la nit a Saint Denis.

El moment màgic va ser el lliurament de la copa. La grada va acompanyar Puyol amb un crit mig somort que pujava i que va esclatar, rebentant l’estadi, quan la copa es va enlairar i va sonar aquella música que sap tant bé, allò de la Champions…

(PD. Els de Bétera que érem a Sant Denís botàvem i al poble, ens conten, sonaven traques).

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 18 de maig de 2006 per vicent

Cap de setmana basc

Deixa un comentari

He passat el cap de setmana a Euskadi. Menjars, sopars, vins, potes, la gran manifestació de dissabte a Bilbao, visita a un amic a Donosti, un passeig veloç pel Guggenheim… De vegades és sorprenent quantes coses pots arribar a fer en quaranta-vuit hores.
He notat que molts bascos estan preocupats pel que ha passat ací. Pensen que Zapatero ha demostrat com pot ser de fals i temen que es pose en marxa un procés de pau sense política, centrat només en resoldre el problema dels presos. Que s’estiga cinc o sis anys arreglant la situació d’ETA i que després no accepte cap posicionament polític que vaja més enllà de l’estat de les autonomies. La retallada a Madrid ha estat tan consistent que la hipòtesi és plausible.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 3 d'abril de 2006 per vicent

Una idea belga

Deixa un comentari

Viatge prou llarg amb un amic belga (ni való ni flamenc) que em refresca la memòria de com s’autogovernen els uns i els altres. Hi ha coses interessants.

1) Bèlgica té un govern federal amb seu a Brussel·les. Però aquest govern sap bé que Bèlgica només és un estat. Per exemple els ministres “regionals” van amb tota normalitat als consells de ministres de la Unió i fins i tot poden anar com a delegació independent a reunions internacionals -els valons, per exemple, van a la famosa francofonia.

2) Per sota del govern federal hi ha governs de dues classes. Una és la dels governs regionals: Flandes, Valònia i Brussel·les. Brussel·les és una mena de territori de ningú però Flandes hi té la capital. Alerta amb la dada: el govern de Flandes no governa sobre Brussel·les però en canvi aquesta ciutat és la capital de Flandes -bàsicament per motius reivindicatius. Posem per cas com si el govern basc decidís fixar la seu a Pamplona, malgrat no tenir competències. La capital de Valònia és Namur.

3) L’altra classe de govern és el de les comunitats lingüístiques: neerlandesa, francòfona i alemanya. Un concepte particularment interessant per a nosaltres. Aquest “govern” lingüístic és el responsable, sobretot, d’educació i cultura. Els flamencs han unificat els dos governs que els toquen (“regional” i de comunitat) però els valons no, els tenen per separat.

I ara els enllaços:
> Govern federal belga
> Govern flamenc (que inclou el govern regional de Flandes i el de la comunitat de llengua neerlandesa)
> Govern de la comunitat de llengua francesa
> Govern de Valònia
> Govern de la comunitat de llengua alemanya
> Govern de la regió de Brussel·les

Resulta curiós constatar que a Brussel·les hi ha la seu de cinc governs: europeu, belga, flamenc, de la comunitat francòfona i brussel·lenc. Més l’OTAN…

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 12 de desembre de 2005 per vicent

Catalanets…

Deixa un comentari

Torne de Brusel·les. En l’avió, de Virgin, una veu parla en català encara en la pista abans de despegar demanant al personal que apaguem els telèfons. És evidentment una veu estrangera que s’esforça per fer una bona pronúncia, encara que clarament recolzada en el francès. L’esforç em reconforta després d’un dia que no ha estat precisament plàcid. Al seient de davant, però, s’escolta una veu, en català, que pregunta “¿i perquè ens parlen en català si som a Bèlgica?”. Només se m’acut de respondre dient-li: “perdone és que som a Flandes” (l’aeroport de Brussel·les és a Zaventem). Evidentment el catalanet en qüestió no entèn la ironia i em mira amb cara no sé si de perplexitat o d’ira. Per acabar-ho de rematar em fixe que porta l’Avui d’ahir entre els seus papers. Obric el llibre que porte i llisc -ara estic acabant el relat de Woodward sobre “Gola Profunda”. A l’arribar a Barcelona el subjecte desapareix a tota velocitat. Durant el viatge havia pensat acomiadar-lo amb un “adéu” en flamenc (“Tot ziens”) però no em dóna temps. Deixem-ho córrer doncs…

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 24 de novembre de 2005 per vicent

A Madrís

Deixa un comentari

Ahir vaig passar el dia a Madrid en companyia de l’expedició organitzada per Òmnium Cultural per presentar el manifest que reclama respecte a les decisions catalanes. Vàrem fer una roda de premsa, vàrem anar al congrés, vàrem xerrar molt i vàrem arribar esgotats a casa. La crònica completa la trobareu en aquest altre bloc:Òmnium Airlines

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 3 de novembre de 2005 per vicent

L’Old Preservation de Nova Orleans

Deixa un comentari

Cadascú té els seus propis records de cada ciutat que visita. El meu millor record relacionat amb Nova Orleans és l’Old Preservation, un club de jazz absolutament sensacional (que ara té una web molt recomanable que podeu trobar ací).
Era a meitat dels vuitanta. Jo havia estat uns quants anys fent música (la meua vida anterior…) i especialment jazz. Així que l’oportunitat de visitar un dels temples del jazz del qual havia sentit a parlar tant no me la volia perdre de cap manera.
De primer em vaig enganyar. Em sonava, vagament, que el Preservation estava a Bourbon Street. I efectivament hi ha, o hi havia, un Preservation a Bourbon Street. Però va ser prou entrar-hi com per adonar-me’n que allò no era el que anava cercant. Així que pregunta que preguntaràs vàrem acabar trobant l’autèntic Preservation, l’Old, el vell.
És difícil explicar el que és. Mirar la web ajuda però l’emoció de la música no es pot traspassar. Un local rònec, vell, on tocaven els vells de Nova Orleans la vella música negra de Nova Orleans. Una bombeta que penjava de la paret era l’única llum i banquets vells l’únic seient. No ens varen deixar entrar perquè hi cap molt poca gent. Però em sembla que vaig plorar molt al senyor de l’entrada perquè em varen deixar assomar el cap a la porta durant una cançó. Va ser suficient com per entendre que la Nova Orleans més autèntica estava allà dins.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 1 de setembre de 2005 per vicent

Moscou

Deixa un comentari

A l’entrada de Moscou hi ha (supose que és encara) un monument impressionant. Són unes barres de ferro que néixen de la terra i creen una barricada. Marquen el punt màxim d’avanç de les tropes d’Hitler. O dit a l’inrevés el punt allà on els russos varen aconseguir aturar els soldats nazis. A la porta mateixa de la capital.
Avui a Moscou líders de tot el món estan reconeguent l’enorme sacrifici que la Unió Soviètica va fer per aturar el III Reich. Si no s’hagués aturat l’atac allà, a l’entrada de Moscou, el món simplemen seria diferent. És bo recordar-ho i recordar les desenes de milers de joves que es van sacrificar per impedir que Hitler es passejara per la Plaça Roja com ho havia fet mesos abans pels Camps Elisis.

(M’han enviat la foto del monument del qual parlava. Gràcies)

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 9 de maig de 2005 per vicent

Goa

Deixa un comentari

He estat uns dies a Lisboa i he aprofitat per comprar el llibre “Um Estranho em Goa” de José Eduardo Agualusa.  El llibre és fascinant perquè recorre un espai de la Índia que fou portuguès amb aquest sabor estrany dels imperis perduts. És divertit perquè Agualusa és angoleny, profundament africà (un dia quasi se’m mor de pànic en veure un correfoc a Sant Antoni, i ho va justificar amb la por antiga al foc que regna a l’Àfrica…) i escassament portuguès. Però en canvi al seu llibre flota aquesta sensació del temps que tots eren uns. Potser és un dels casos en els que la llengua pesa tant que esdevé pàtria. Ell viu al Brasil, va néixer a Angola, està sovint a Portugal, viatja a Goa i descriu una part de l’Àsia que parlava portugués (Goa, Macau, Timor Leste…)
A Goa avui el portugués és ben bé passat i prou. L’ahir. Un ahir fins i tot decadent que s’escapa a poc a poc, demogràficament. He estat cercant si trobava alguna web de Goa que em portara al món lusòfon de la ciutat i no he trobat res.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 14 de febrer de 2005 per vicent

Brussel·les

Deixa un comentari

Dies una miqueta atrafegats a Brussel·les. Fred i pluja, com era d’esperar.
Dilluns el president Barroso ens va rebre, una mica de forma improvisada, a un grupet de periodistes. No l’havia vist mai en directe i he de reconèixer que, posicions polítiques a banda, em va sorprendre molt favorablement. Un gran domini de l’escena, una amabilitat a anys llums de Prodi i molta mà esquerra. Ha fe decorar la seua area a Berlaymont amb quadres de pintors portuguesos, procedents de l’apreciable Fundació Gulbenkian. Bons. Realment bons. Fins i tot ens va fer entrar al seu despatx privat per mostrar-nos els seus preferits i va al·ludir a la seua predilecció per Tàpies.
Tot i això el seu càrrec no té gran cosa a veure amb l’art i el cert és que no ho té fàcil políticament. Però em fa la impressió que aquest home podria crear al seu voltant un cert consens o fins i tot un liderat públic consistent. Si el deixen moure’s i no el tanquen, entre tots, dins el renovat Berlaymont. Em diuen, però, que és massa presidencialista. I això a la Comissió mai no ha estat una tendència positiva…

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 19 de gener de 2005 per vicent

9 de novembre, a Berlín

Deixa un comentari

Avui és nou de novembre. A aquestes hores, fa quinze anys, volava capa Frankfurt amb l’única obsessió d’arribar a la capital alemanya a temps de poder viure l’ensorrament del mur. Un teletip havia donat l’avís i era tan increible que quan Quim Guzman em va demanar si el titular d’allò era que el mur queia li vaig respondre “vol dir això però això no pot ser”. Ell es va quedar mirant-me i em va recordar que l’informatiu començava en pocs minuts. Recorde que li vaig demanar temps i vaig eixir al carrer per respirar. Era tan impossible…
continua dins
Avui és nou de novembre. A aquestes hores, fa quinze anys, volava capa Frankfurt amb l’única obsessió d’arribar a la capital alemanya a temps de poder viure l’ensorrament del mur. Un teletip havia donat l’avís i era tan increible que quan Quim Guzman em va demanar si el titular d’allò era que el mur queia li vaig respondre “vol dir això però això no pot ser”. Ell es va quedar mirant-me i em va recordar que l’informatiu començava en pocs minuts. Recorde que li vaig demanar temps i vaig eixir al carrer per respirar. Era tan impossible…
Quan em vaig convèncer de que era veritat vaig correr a l’aeroport. A Frankfurt ens vàrem trobar una colla enorme de periodistes que reclamàvem entrar com fora a Berlín. Aleshores hi havia molt pocs vols. Ens van posar en una sala on les hores passaven lentíssimes. De sobte vaig escoltar una veu coneguda: Jaume Vallcorba-Plana (que no sé què feia exactament allí) havia pujat dalt una taula i recitava poemes en occità a uns companys francesos que se’l miraven perplexe.
No anava a ser aquella l’única perplexitat. Al final ens van carregar a tots en un avió sense marca comercial i ens van portar gratis a l’atrotinat aeroport del Berlín occidental. Després de barallar-nos pels pocs taxis que hi havia només recorde la impressió que em va provocar encarar la Kudamm i veure-hi milers de persones aclamant un parell de cotxes Trabat que havien estat els primers en travessar la frontera. M’hi vaig quedar estupefacte. Com supose que estàvem tots. Recordava haver passat d’un Berlín a un altre per aquells pasos eixuts que els Vopos vigilaven amb aquella mirada de gel. I ara la gent circulava d’un costat a l’altre com si res. Va ser una nit llarguíssima i plena d’emocions. Segurament el dia més feliç de la meua vida de periodista. El dia en el qual vaig veure més alegria al meu davant. Va ser el dia que vaig entendre que no hi ha res que dure per sempre i que els canvis, per més impossibles que puguen semblar, acaben arribant. I acaben emportant-se per davant qualsevol resistència. Em sembla que avui em beure una cervesa per recordar aquella nit, aquells càntics, aquells somriures i tanta esperança.

Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges el 9 de novembre de 2004 per vicent