Mails per a Hipàtia

Quan Sarajevo va ser sotmesa a quatre anys de setge inhumà hi va haver molta gent que va fer gestos heroics. Una ciutat no resisteix aïllada del món durant quatre llargs anys sense que molta gent faça ben fet el que ha de fer. Un dels primers i més coneguts herois d’aquesta ciutat va ser el general Jovan Divjak. Divjak, nascut a Belgrad i serbi d’origen va ser el comandant en cap del nou exèrcit bosnià i l’home responsable de fer front a l’atac desencadenat precisament pels seus companys d’armes. Ara viu dedicat en cos i ànima a una associació (Obrazovanje Gradi BIH-L’Educació construeix Bòsnia i Hercegovina) que treballa per finançar i fer millor la vida i els estudis dels milers de xiquets que van quedar orfes durant el setge.

El seu despatx està situat en una casa de les muntanyes que envolten la ciutat. És una casa que durant el setge va restar en la zona ocupada pels serbis, des d’on es bombardejava la ciutat. Avui ell l’ha convertit en un clam de tolerància, respecte i clarividència. Una casa modesta, poc aparent, però plena a vessar de records dels xiquets i també, en una sala menuda que fa les funcions de despatx, de records del propi general. Inclòs el diploma de la Legió d’Honor Francesa, un reconeixement de l’Ajuntament de Barcelona i diplomes i commemoracions de mig món. Rere el seu seient la famosa fotografia amb el germà d’un xiquet que acabava de morir, que faria la volta al món i canviaria també la seua vida. Després d’obrir la porta amb un Hola! contundent i rialler de seguida ens ensenya amb orgull l’edifici i la feina que s’hi fa. Acabada la visita seiem una bona estona al voltant de l’inevitable cafè i ens explica com veu la situació, com veu el seu país.

Ho fa en francès, amb una veu fluixa i mastegant les paraules davant cadascuna de les nostres preguntes. Una suavitat que contrasta amb el to que té quan l’interrompen per telèfon o algun dels treballadors de la casa. Aleshores el seu serbocroata nadiu sona contundent i directe. Parla amb molta llibertat però també amb un gran sentit de la responsabilitat. Especialment quan explica els anys que li va tocar estar en la primera fila.

La decisió d’unir-se a l’exèrcit de Bòsnia la presenta simplement com un pas natural. Ell dirigia la Defensa Territorial Bòsnia i aquesta es va transformar en l’exèrcit de la nova república quan Milosevic va ordenar l’agressió. ‘I jo no podia fer cap altra cosa’, diu. ‘Jo havia jurat com a membre de l’exèrcit iugoslau defensar el poble i eixa era la meua missió’ afirma, com si no digués res d’extraordinari, abans d’aclarir movent el cap que encara no entén com els generals iugoslaus, els seus col·legues d’aleshores, van acceptar aquella bogeria.

El gest de Divjak va ser qualsevol cosa, excepte senzill. Els serbis el consideren encara avui un traïdor, de fet el més gran dels traïdors, i l’acusen de crims de guerra que no va cometre. Fet que li va valer un breu empresonament a Viena però que sobretot l’impedeix encara avui de viatjar a Belgrad, on viu una part de la seua família.

Entre els bosnis tampoc res no va ser senzill. Molts desconfiaven que un general precisament serbi estigués al càrrec de la defensa de la ciutat. Simplement perquè era serbi. Corrien llegendes urbanes sobre ell, en un intent clar de desprestigiar-lo. I quan va acabar amb èxit la guerra es va trobar que el president de Bòsnia, fent cas d’anècdotes fora de lloc, el va retirar del càrrec. Va dir-li que no quedava bé que Bòsnia tingués de general en cap un serbi, quan ell era l’home que havia bastit la defensa del país i l’havia convertit en eficaç. Quatre anys de resistència dins Sarajevo, evitant l’entrada de les tropes sèrbies a la ciutat, no era prou aval, pel que es veu. La vida és injusta de vegades fins i tot entre els qui tenen la raó.

En comptes d’enfadar-se, però, va decidir dedicar la seua vida a l’educació i als fills dels morts en el setge. Busca diners per a beques, supervisa els projectes personals i vitals de milers de xiquets, intenta que treguen el màxim profit de les oportunitats i celebra cada èxit com si fos el d’un fill seu.

Creu, per això, fermament en l’educació. I considera que no pot ser que hi haja sistemes educatius diferents a Bòsnia si ets serbi i si ets croata o musulmà. Que és un enorme perill que els xiquets d’un costat pugen llegir al seu llibre d’història que la guerra va ser una agressió sèrbia i els altres pugen llegint que va ser un atac deliberat de l’OTAN. La complexa estructura del nou estat bosnià (Una federació que conté dins una república sèrbia i una altra federació de croates i musulmans, més un cantó neutral) ha servit per aturar la violència i la guerra, que és molt, però no ha resolt el problema de la identitat del país. I en eixe sentit és pessimista sobre el futur perquè no veu que s’hagen posat les bases per a la coexistència dels diferents pobles.

Potser per això quan li preguntem l’Assumpció i jo per la seua identitat personal, respon que és bosni. Simplement. Sap que va nàixer serbi però la seua aliança personal és amb Bòsnia i no vol fer cap més matís. ‘Crec en Bòsnia i en el seu futur, però només serà possible si invertim de veritat en l’educació dels nostres infants’, diu. Paraules que corprenen venint precisament d’un militar, d’un home que no va dubtar a prendre les armes en defensa de la gent amb qui vivia, amb qui es creuava cada dia pel carrer, amb qui li agradava parlar.

‘Jo durant la guerra, sobretot, em deixava veure: anava al cinema, assistia a conferències i concerts, passejava tothora. Era la millor manera d’oferir confiança a la gent, quant tant difícil era. Si em veien a mi tranquil ells semblava que es posaven més tranquils també’, diu com intentant descarregar el seu pes en la història. Ara manté aquella tranquil·litat llegendària però la posa al servei dels xiquets. ‘A voltes m’agrada pensar que puc retornar-los una mica allò que els vam furtar en la guerra’ diu amb la veu més baixeta encara, com si no volgués fer cap soroll. I quan ho fa resulta difícil no pensar que el món seria ben diferent si tots els generals fossen com aquest.

 

 

[Vos recomane molt aquest vídeo: Jovan Divjak: Sarajevo My Love]