Japó (3). Contrastos
La meua major m’ho va dir ja el primer dia: ‘si em preguntes què em sembla tot això et diré que contrastos és la paraula’. I té raó. Volíem començar la visita a Tòquio per un temple i ens havien recomanat el de Senso-ji. Hi vam anar. Però com vam descobrir que una de les torres de Tòquio, l’Sky Tree, era allà mateix, allà mateix a Tòquio sempre és un dir…, ens hi vam allargar. I el contrast era enorme.
Senso-ji és un temple budista molt important que els locals tenen en gran estima. Després de passar una porta decorada amb un fanalet enorme et trobes una gran avinguda de tendetes a banda i banda que venen de tot. Molt de menjar, records però també coses relacionades amb el temple mateix, com ara amulets per a demanar sort i coses així.
L’ambient és molt agradable i colorista. La gent mira i remira les parades, menja alguna coseta i es fan vinga fotografies, sobretot amb la porta que emmarca l’entrada del temple mateix, al final de l’avinguda de les botiguetes. Allà hi ha a banda i banda unes espardenyes gegants que afirmen que són les de Buda i que deixen pas a una mena de gran plaça oberta que ja és el temple pròpiament dit. La tradició diu que t’has de rentar les mans amb una caçoleta especial que hi ha per a tota la gent. Primer la mà esquerra, després la dreta, després tirar un poc d’aigua a la mà esquerra i posar-te-la a la boca i finalment escopir-la amb discreció a la base externa de la font. També hi ha el ritual de l’incens, que l’encens i amb els mans te’l poses sobre el cap per tal que t’aporte sort. I unes curioses carraques de les quals treus un palet amb un numeret que després és una calaixera on hi ha un text que et diu si tindràs sort o no. Si en tens fantàstic i si no enganxes el paper a unes cordes i els monjos a la nit ho repleguen i ho cremen tot per tal que no t’afecte.
L’única llàstima de la visita va ser que la pagoda de diversos pisos està sent reparada i l’han tapat per complet. El temps en si, però, era bonic de veure, especialment observant el ritual dels fidels –que no sé si es pot o s’ha de dir així. El Vaticà defensa que el budisme no és una religió sinó una forma de vida i jo no sé què dir al respecte.
Després d’una bona estona passejant pel temple i els seus jardins i veient què hi fa la gent vam decidir de caminar fins la torre, tot travessant el riu. Com tantes i tantes coses al Japó aquesta torre és la més alguna cosa. En aquest cas, amb 634 metres d’alçada és la torre (no l’edifici) més alta del món, l’estructura més alta en una illa i el segon edifici més alt del món, després del Burj Khalifa.
Des de dalt el contrast del qual parlava la meua major és evident. Fins allà on arriba la vista, i la vista arriba lluny des d’ací dalt, tot són edificis. Hi veus alguns dels grans parcs amb arbres però fent la volta completa gairebé tot el que veus són edificis i més edificis, autopistes i línies de tres que aviat aprendrem que són la clau que fa funcionar aquesta cosa.
L’àrea metropolitana de Tòquio, amb 36 milions d’habitants és, de nou, la més gran del món. La ciutat estricta té 13 milions d’habitants però resulta impossible, com a mínim per a mi, saber on acaba i on comença. L’urbanització és completa i mires on mires no veus res més que cases i gent.
Des de dalt de l’SkyTree hi ha, finalment, una altra cosa que m’ha cridat l’atenció. A diferència del que passa quan puges a edificis com aquests de Nova York o de Toronto, per exemple, crida l’atenció que de gratacels n’hi ha pocs. N’hi ha molts. Però n’hi ha pocs tenint en compte l’àrea tan enorme que és. Veus com unes illes de gratacels ací i allà però no hi ha aquella sensació americana de que tot són gratacels. La resposta té que veure, òbviament, amb els terratrèmols. Ací hi ha terratrèmols cada dia, que ni tan sols notem, però de tant en tant els hi ha de ben grans. I quan això passa sembla ser que els edificis es vinclen entre ells de manera espectacular. Aquesta és la raó també per la qual sempre hi ha un espai entre edifici i edifici, cosa que em va cridar molt l’atenció ja el primer dia. Per deixar-los ballar si ve el terratrèmol. Perspectiva que, com és fàcil d’imaginar, em va impressionar mentre mirava des de dalt de la torre. Com caram deu ballar aquesta mole?
(En la foto es veu el Mont Fuji al fons, però nosaltres no vam tenir sort perquè la seua zona estava ennuvolada i no es podia veure).