Mails per a Hipàtia

La sessió pública de la News Impact Summit té lloc a la redacció d’Al Jazeera. Dir-ne redacció és dir-ne poc perquè es tracta d’una autèntica ciutat, completament tancada i amb una policia pròpia i tot. Quan arribem hi ha un petit col·lapse. Hi ha vingut gent de tot arreu del Golf i de diversos països àrabs i la cua per entrar-hi és espectacular. Els nostres amfitrions ens esperen i ens fan passar directament cap a dins, cosa que agraïm profundament perquè la calor és literalment sofocant.

Som en l’edifici de l’entrada, el que acull l’institut de formació de la cadena, una autèntica facultat en petit que no serveix només per a l’aprenentatge dels qui s’hi incorporen sinó que també fa moltes activitats públiques. Hi passarem tot el dia parlant amb molta gent i escoltant conferències interessants. Un resum de les mateixes, amb una petita intervenció meua, la trobareu en aquest vídeo.

Quan tot acaba els directius de l’emissora ens porten a fer una ronda per la ciutat-estudi. Cada cadena té el seu propi edifici. l’al Jazeera original en àrab és en un. L’al Jazeera en anglès en un altre. Hi ha un altre pel canal de documentals. I dos d’enormes per Bein Sports, la nova cadena d’esports. I uns quants d’auxiliars. I el d’administració. I un generador d’electricitat autònom per no dependre de res ni de ningú. El passeig resulta realment esgotador. He estat en moltes redaccions del món però no havia vist mai una cosa d’aquest volum.

Per tot arreu, en les parets, hi ha textos defensant l’honestedat del periodisme i els principis fonamentals de l’emissora. Per entendre com una cadena com aquesta, tan lliure i professional, pot emetre des d’un país com Catar cal entendre que és una cadena àrab i que per a ells Catar és una mena d’accident geogràfic. Hi he parlat amb gent de tot el món, àrabs i occidentals. I cap d’ells era catarí. No dic que no els hi haja. Dic que la immensa majoria dels seus treballadors tenen com a mapa mental el món àrab i musulmà o el món, literalment. No és cap justificació però sí una explicació.

Passem per l’estudi de les emissions en àrab on m’ature una estona a xerrar amb el grupet de joves que s’encarreguen de tot el tema online. Els han posat en un racó de la redacció, ben al fons, i reivindiquen que haurien d’estar al mig. Els entenc però no m’estranya. Les coses estan canviant molt ràpid però això encara és abans que res una televisió. Mentre sopàvem el seu director general m’ha explicat com d’impressionats van quedar amb el paper de les xarxes socials a la primavera àrab i com això va canviar per sempre la seua concepció del periodisme. Però al final encara fan televisió. I no m’estranya a la vista dels monstruosos recursos que hi dediquen. Tot és nou de trinca, modern, no veus per enlloc aquelles relíquies que totes les redaccions del món acumulem fins que col·lapsen per complet i ja no pots ni obrir-les. Ací no és així. Especialment no a la redacció d’Al Jazeera en anglès, probablement la més moderna i impactant que hi ha al món.

Es tracta d’una redacció oberta per complet, sense cap separació entre els presentadors i la redacció, estructurada en diversos pisos i tan funcional com espectacular. Entre altres coses té la pantalla de vídeo més llarga del món, un mur d’imatges espectacular que tots els qui seguim les seues emissions coneguem.

Des de dalt de l’escala em faig una fotografia. Realment impacta. Impacta veure com és de gran i eficient però també impacta, com et passa quan estàs a la redacció de la BBC o de la CNN o del New York Times, saber que des d’ací en minuts qualsevol notícia és a les pantalles de tot el món. La gobalització, també, és això.

La badia és plena d’uns vaixells curiosos, claus per la variant local de la navegació en aquest mar que sempre se n’havia dit Pèrsic i que ara viu una batalla sobre el nom amb episodis ben ridículs. Aràbic?

Ja es veu que aquests vaixells ara són més una eina de diversió que una altra cosa. Fan un contrast enorme perquè tenen una forma molt antiga i singular però al mateix temps van ornats amb uns llums de neó que els converteixen en alguna cosa així com discoteques marines.

Des de la riba mire cap a l’est intentant endevinar la costa de Pèrsia. Em diuen que en algun punt la distància entre Catar i l’Iran és només de trenta quilòmetres de distància. Que no són res en un mar plàcid com aquest. En el passat el que era el llogaret de Catar devia mirar Pèrsia com la cosa més cosmopolita del món. Per allà entrava tot: espècies, teles, menjar, costums. A Pèrsia coincidien les rutes que venien de la Xina i d’Europa per endinsar-se en una península aràbiga que no tenia res, literalment.

Avui és ben bé a l’inrevés. A l’arribada a l’aeroport hi ha hagut un moment divertit, Com sempre han descarregat el passatge de l’avió tot de cop, generant un ramat sumís de viatgers que ens hem aventurat dins la terminal. De sobte ha aparegut una senyal que ens derivava entre l’eixida a Doha i el trànsit cap a altres destinacions. I només tres persones hem agafat la direcció de Doha. L’avió anava ple així que unes dues centes persones s’han precipitat cap a altres avions, camí de tot de destinacions asiàtiques.

El trajecte des de l’aeroport a Catar, a l’hora de la matinada que jo hi he arribat, és com tenir una autopista per tu sol. Curiosament encara que siga tard la major part dels edificis estan perfectament il·luminats. No només els edificis. Els postes de llum de la pròpia autopista són tots una llum blavosa decorada amb motius cal·ligràfics.

Vaig intentar situar les coses en el mapa quan de sobte a mà esquerra apareix un edifici estrany i al meu cap apareix la paraula ‘zigurat’. Em quede aturat jo mateix. Fa molts anys que no he dit o pronunciat la paraula i tanmateix m’ha vingut de sobte a la boca. L’edifici no és un zigurat en el sentit estricte però recorda be les torres mesopotàmiques que alguna vegada de xiquet em devien impressionar tant com per recordar de sobte la paraula enmig de la nit del Pèrsic i de la molta son que em comença a atacar.

Quedem que anirem a sopar al soc. Ja tinc ganes de veure alguna cosa diguem-ne d’una certa antiguitat després de tant de gratacel artificial i extravagant —extravagant és l’única paraula que em ve al cap per parlar d’aquestes edificis. A la zona on tinc l’hotel, en la Corniche, hi ha com una trentena de gratacels enganxats els uns als altres, sense cap planificació aparent. Cada edifici sembla competir amb el del costat en ser el més original, també podria dir el més rar, possible. Alguns tenen una vaga inspiració islàmica, els hi ha que només semblen voler demostrar que el seu amo té més diners que ningú més i hi ha combinacions que jo diria que les reglamentacions europees i americanes no deixarien construir. Corbes impossibles, talls despenyats, figures geomètriques aparentment sense sentit.

L’hotel està lligat per un passadís intern a un gran centre comercial. De primer pense en caminar una mica però quan note la calor em faig enrere. El termòmetre marca 44 graus, molt més del que estic decidit a suportar. Opte pel passadís, doncs.

El centre és immens. Tan gran que la gent es perd. No vull dir que no sàpiguen on van sinó que per tant edifici per més gent que hi haja sempre n’hi haurà poca. Al bell mig han instal·lat una pista de gel on patinen tres criatures. Sota aquest sol que genera 44 graus. M’assome a la porta i intente, ara sí, una petita caminada. Fins que me n’adone que la vorera s’acaba. Definitivament el peató sembla una espècie exòtica.

Agraïsc, doncs, la proposta del soc. Pobre de mi. M’imaginava un soc com els d’Istambul, per exemple. Alguna cosa a l’estil del mercat egipci. I em trobe amb Port Aventura. Els edificis tenen formes antigues i estan ben dissenyats però al primer cop d’ull ja es veu que són falsos. Tot té aquell color com sanitari, una pulcritut que els segles mai deixarien intacta. Hi ha el caos, sempre tant atractiu, de les espècies, les olors, les plantes aromàtiques, el te, però em fixe que totes les estanteries són iguals i que els sacs que apareixen com descuidats i amuntegats de forma apressada reposen sempre sobre les mateixes estructures.

No negaré, però, que la reconstrucció és correcta. M’expliquen de fet que el soc vell va desaparèixer, el van assolar. Fins que algú va descobrir que era interessant pels turistes i el van tornar a fer. Segons ells amb les mateixes botigues que hi havia, recuperades gràcies a fotografies i dissenys antics. Ni l’antic és vell a Catar!

Sopem en un restaurant vagament sirià, desafortunat pel que fa a la música però amb menjar bo. La cosa acaba amb la gent fumant la tradicional xixa i uns havans que han aparegut de sobte a la taula. Quan eixim ens espera la darrera de les sorpreses. Ens acostem al cotxe que ens tornarà a l’hotel i veig una escala mecànica, dissimulada amb molta gràcia, al bell mig del soc. Pregunte on porta i m’expliquen que l’èxit de l’invent ha estat tal que estan fent un soc nou a l’altra banda de la carretera, que serà el doble de gran i tot. De moment ja han fet el pas subterrani i es veuen els primers edificis encara en construcció. Com que no hi ha plànols ni fotografies antigues d’aquest soc, que en realitat no existia, m’expliquen que simplement se l’inventaran.

Al Jazeera té un cafè públic obert a Catara. Catara no és ben bé Catar. Fa servir el nom antic de la ciutat, el que tenia primer però és una àrea completament nova, com gairebé tot el que hi ha ací. Vol ser, i serà, una espècie de ciutat de la cultura, amb teatres, auditoris, museus i tota mena d’espais que de moment són un caos de construccions en marxa, de construccions acabades per arribar a les quals has de fer tota mena d’equilibris en cotxe, de grans espais buits on s’anuncien obres d’execució immediata.

Havia vist una foto de Catara que m’havia cridat l’atenció, amb dues torres com d’argila, arquitectura antiga que en realitat no ho és. Just a davant seu hi ha el cafè. Dins l’edifici hi ha el cafè pròpiament dit, un espai que és un estudi de televisió i on la gent que hi va prendre alguna cosa pot fer-se com un informatiu de record i una sala de debats on passarem el vespre en una discussió preparada només per a executius d’al Jazeera i la gent que parlarà en la News Impact Summit de demà.

Abans d’entrar-hi passege pel cafè, ple de records de la cadena. En la majoria de cadenes de televisió que visites et mostren trofeus guanyats. Ací tot són homenatges als periodistes d’al Jazeera morts. Restes de l’oficina de Bagdad que va destruir un míssil nordamericà, la roba que portava a Guantànamo un dels seus periodistes que s’hi va estar detingut anys, les coses d’un altre company assassinat a Líbia. Aquesta gent té a molt orgull la seua gent que s’ho ha jugat tot. En un vídeo que veig a l’endemà que han fet se’m veu mirant les restes de l’oficina de Bagdad. En el seu moment em va impressionar aquell atac militar directe a la premsa i supose que ara m’ha eixit la reacció, oportunament captada per un dels seus càmeres.

En la meua condició de president de l’EJC em toca inaugurar la trobada en companyia del director general d’Al Jazeera. Procure posar de relleu l’enorme feina que han fet des de que van començar a funcionar, ara fa vint anys, i la necessita de seguir empoderant la gent i ajudant a democratitzar una regió a la qual li queda molt camí per fer. El doctor Mostafà Souag parla amb un llenguatge molt directe i franc. La discussió serà tot el vespre molt informal i sincera. Apareix una vegada i una altra el problema Facebook, contra les pràctiques nefastes del qual ens manifestem gairebé tothom. Prenen la paraula companys i amics de Sky News, del Washington Post, del Berliner Morgenpost, de Reuters… A alguns d’ells ja els conec d’abans però quede realment impactat per la qualitat de la gent d’Al Jazeera. Tots ells són realment brillants i tenen un concepte del periodisme que compartisc i reconec.

Després d’unes quantes hores ens conviden a sopar allà mateix. I descobrisc que les taules són totes elles pantalles des d’on pots ordenar el menjar i llegir les notícies. Ja us podeu imaginar que la novetat ens va divertir molt.

(Aquests vídeos tenen imatges del primer dia al Cafè i també del segon, la sessió pròpiament dita i oberta a tot el públic a l’auditori de la mateixa Al Jazeera)

Sempre que viatge m’agrada emportar-me amb mi el llibre de l’Obra Completa de Josep Pla que parla sobre la zona, si és que el periodista i escriptor la va visitar. Recordava que hi havia un volum de viatges llargs, entre ells un de preciós dalt un vaixell petrolier cap al Golf. Així que el vaig posar a la maleta just abans de marxar.

L’avió va arribar molt de matinada a Catar i em va costar adormir-me. Des de la finestra de l’habitació, a la Corniche, veia els llums del enormes gratacels que poblen aquesta àrea, un espectacle realment poderós, mentre llegia. Vaig aprofitar l’insomni per devorar una bona quantitat de pàgines. I vaig comprovar que per a Pla a primers dels anys seixanta del segle passat Catar ni tan sols existia. De fet només hi ha una referència a la costa de ‘Quatar’, que no diu res.

No és estrany, però. Tot el que es veu ací és nou. Extravagantment nou. Els edificis han aparegut en les darreres dècades com per art de màgia –petromàgia diguéssem– i de forma desordenada. Pla, si és que va passar a prop, no veuria literalment res del que ara mateix estic veient jo. Una perspectiva que provoca un cert vertigen.

L’hotel on sóc, per exemple, és en un dels espais més urbanitzats de la zona amb potser una trentena d’enormes gratacels. Tots ells creats els darrers anys. Però al seu voltant encara no hi ha res. I quan dic res vull dir res de res. Esperaries trobar cases normals, de gent normal, però només hi ha un espai buid on com a molt, i passa sovint, grans obres en marxa. Només un detall per a entendre com s’entenen ací les coses: aquesta gent està creant el metro construint de cop les cinc línies que el formaran. Totes a l’hora.

Finalment tanque la llum una mica aclaparat. La lectura de Pla m’ha relaxat amb el seu ritme lent sobre el petrolier Baltimore. Era una altra època on encara el ritme podia ser lent i on simplement resultava impossible d’imaginar que en aquesta zona tan deserta i àrida del món algú pogués ni tan sols imaginar que creixeria una ciutat com aquesta, tan distinta de totes.

Embarque al Prat rumb a Catar. Un viatge llarg, prop de set hores, que em té encuriosit. Darrerament la Mediterrània és un espai especialment ple de conflictes i hi ha hagut tot de problemes amb vols sobre Egipte, el famós avió rus abatut al Sinaí, sobre Ucraïna, el vol de Malàisia, sobre Creta àdhuc, l’estrany recent accident del vol egipci.

M’assente, trec els llibres que m’he preparat per a l’ocasió i engegue el sistema de visionat de films, que generalment permet accedir al mapa de la ruta que farem. Tinc curiositat. Passarem sobre la inestable Líbia per encarar des del sud d’Egipte l’Aràbia Saudita? Rodarem per Egipte, Nil avall? Entrarem per més amunt, vorejant l’Irac o entrant al golf per Kuwait? El mapa va mostrant com anem avançant però no diu res de la ruta final. Només els quilòmetres que farem, que amb uns càlculs elementals em fan descartar la darrera de les opcions.

Finalment entrem a través d’Egipte. El vol va més o menys estable sobre el mar i enfila la ruta del Nil cap a baix sobrevolant la gran ciutat d’Alexandria, una de les més importants que la humanitat mai ha vist. Seguisc amb ulls hipnòtics una ruta que em va ensenyant noms que només pronunciar-los ja et fan remoure en la cadira. Tanta història acumulada, tanta saviesa i també tanta tensió i tant de patiment…

Just abans d’arribar a Luxor l’avió gira potent cap a la seua esquerra i entrem en l’espai aeri saudita. Medina quedarà a la meua dreta mentre encarem ja la ruta de baixada a Doha. Conforme ens hi acostem em fixe en la posició estratègica de Bahrain i recorde les enorme discussions sobre el seu caràcter persa. Impossible deixar-los ser el que voldrien, això trencaria del tot l’equilibri d’aquest golf on hi ha tot el petroli i gas que el món puga consumir en dècades.

Finalment toquem terra en Doha i l’obertura de la porta de l’aparell ho confirma: una bafarada d’aire calent inunda la cabina mentre tanque la pantalla. És ben entrada la matinada, no hi ha finguers i hem de baixar fins a un autobús. He fet una fotografia en el darrer instant, a només quatre quilòmetres de tocar terra. En els moments en que el mapa es substituït pel compàs, al llarg de tot el vol, s’hi mostra també la Kaba, el temple que els musulmans afirmen que van construir junts Abraham i el seu fill Ismael, l’home que dóna origen als àrabs mentre son germà Isaac el dóna als jueus. Pense que deu ser pràctic per als creients, que han de fer les oracions sempre mirant a Meca. M’ho havia preguntat sempre: com s’ho fan per orientar-se en l’aire? Senzill. Els ho van marcant en tot moment. Una altra pregunta, vet-ho aquí, que ja té resposta…

Quan es va projectar la pel·lícula ‘El pont dels espies’ la vaig anar a veure amb ganes. És un d’aquells films americans, rotunds, que fan de tant bon veure.

Però jo hi vaig anar amb ganes sobretot perquè recordava haver fet una peça sobre la història d’aquest pont, als anys noranta per a Televisió Espanyola, on jo treballava aleshores.

Com és sabut aquest pont que uneix Potsdam amb Berlín, i que oficialment se’n diu el Pont Glienicke, era l’indret on durant la guerra freda s’intercanviaven els espies, amb aquell ritual que tant bé explica la pel·lícula de trobar-se sobre el pont una mica en terra de ningú.

El vídeo del reportatge supose que deu haver desaparegut o ves a saber per on para. Però l’altra nit em va fer molta il·lusió destapar una caixa de fotos antigues i trobar-me aquesta del moment en que estic gravant en el pont mateix…

Passege per davant del Reichstag i la porta de Brandenburg. Sempre que sóc a Berlín m’agrada fer un volt i intentar recordar aquella època que aquesta ciutat estava dividida. Sempre que travesse per sota de la porta em ve al cap la primera vegada que la vaig veure, des de la part oriental. El trànsit estava tallat i no podies anar més enllà de l’imponent quarter general soviètic –avui reconvertit en una ambaixada russa que continua mantenint els símbols soviètics a la façana…

Anant de l’oest a l’est a mà dreta hi ha l’impressionant i monumental memorial als milions de jueus assassinats en la xoà. Ara, però, he descobert a la banda esquerra el modest però impactant monument als sinti i roma assassinats pels nazis, un monument nou que era necessari.

Durant el règim nazi mig milió de gitanos, sinti i roma, van ser assassinats pels nazis en els camps de concentració en un holocaust que si bé no va assolir les xifres de l’assassinat de jueus paral·lel mereix la mateixa reprovació. Durant dècades, però, els gitanos no han pogut reivindicar la seua memòria, segurament en bona part perquè les condicions socioeconòmiques de la nació gitana continuen posant-los en una posició marginal en la societat.

Finalment, però, el parlament i el govern alemanys van decidir restituir la memòria dels assassinats en els camps i crear aquest monument, que al final és tan senzill com impactant. Al costat mateix del parlament alemanys hi ha un espai amb una piscina circular que té al mig una pedra en forma de triangle i una flor permanentment renovada. La pedra i la flor apareixen i desapareixen cada dia, evocant el ressorgiment del poble roma. I amagats entre els arbres uns altaveus deixen sentir de manera discreta un sol violí que gemega d’una manera molt emotiva. És una gravació de Romeo Franz dedicada als seus morts en aquells anys horribles.

Igual que faig sempre davant el monument als jueus assassinats pel nazisme m’hi estat en silenci uns segons, amb la mirada clavada al terra.

Cap de setmana amb la meua major al País Basc. Tots dos teníem molt interès en veure de prop la rebuda de l’esquerra abertzale a Arnaldo Otegi així que vam agafar un avió dissabte de bon matí per passar el cap de setmana. Dissabte a Donosti i diumenge a Iparralde, on ella no havia estat encara.

Dissabte vam quedar amb una bona colla d’amics bascos i catalans i abans d’anar a Anoeta vam fer l’obligada ronda de poteo i un dinar més que remarcable, al qual vam juntar-nos periodistes de diversos mitjans, VilaWeb, Berria, Euskal Telebista i la Jornada de Mèxic. I després tots junts, sota la pluja, cap a Anoeta. Del que hi vaig veure ja en vaig fer crònica així que si la voleu llegir la trobareu ací.

Diumenge amb una parella amiga catalana vam agafar el cotxe i vam decidir passar el dia a Iparralde, al nord del País Basc. L’avió de tornada el teníem tard i l’aeroport donostiarra està a tocar de la muga així que era un trajecte molt apropiat.

Al matí vam anar a Sant Joan, San Juan de Luz o Donibane Loitzune, segons la llengua. Vam passejar per la part vella amb calma, recordant el seu passat corsari i ens vam acostar al port. Sant Joan és una població molt cuidada, on la gent és conscient de que cal conservar el que té. Sempre m’ha cridat l’atenció que hi ha moltes cases del segle XVII dempeus i amb els anys en que van ser construïdes marcat sobre la porta. Cases que tenen aquella arquitectura particular basca, impossible de confondre. Al nord la llengua no és una frontera tan clara com comença a ser-ho al sud però el paisatge i les cases marquen el país. Assimilar una terra tan contundent en la seua expressió pública com aquesta no és senzill ni per a l’estat francès.

Jo feia un bon grapat d’anys que no anava a Iparralde i he de confessar que em va sorprendre la presència pública del basc, molt més forta institucionalment parlant que la presència del català al nord del nostre país. Tota la retolació pública és bilingüe i en la privada déu-n-hi do la quantitat de detalls que estan també en la llengua dels bascos. Pel carrer, això sí, el francès era l’única llengua que escoltàvem.

Vam dir en un restaurant de la platja d’amples finestres que ens va permetre gaudir de l’espectacle de la pluja al Cantàbric. Mentre dinàvem va eixir un sol potent, van aparèixer els núvols baixos fins a desdibuixar les cases de davant, va ploure de gust i va tornar la calma. La meteorologia en aquesta part del món té una diversitat certament colossal.

Després de dinar ens vam allargar fins a Biarritz, que ja és tot un altre món, evidentment. El turisme i la història ja han desdibuixat molt la petjada basca en aquesta part del país. Però encara que se’ns aparega com un pèl decadent la veritat és que la ciutat mereix encara un passeig ran de mar. Veure xocar les onades contra les parets del passeig és un espectacle difícil d’explicar. Davant l’illeta que hi ha al mig de la platja vaig passar una bona estona intentar entendre els moviments de les ones, que en aquell punt es creuen entre elles de forma violenta, creant un ball difícil de seguir i més difícil encara d’endevinar cap on et portarà.

De tornada cap a Donosti vam decidir agafar la carretera local i no l’autopista i vaig quedar fascinat pels arbres que ací encara l’acompanyen. Al nostre país, supose que per la por als accidents, ja no queden grans arbres delimitant la carretera. Ignore com de perillosos poden arribar a ser però certifique que conduir entre grans plataners, plantats solemnement a banda i banda de la calçada és un plaer visual enorme. El món es veu diferent, amb una calma reposada que relaxa el cap.

Ahir era el dia nacional d’Estònia i els meus amics d’allà em van enviar un reportatge fotogràfic dels actes. Els actes comencen amb la hissada solemne de la bandera tricolor sobre la torre de Trompeaa, a dalt la ciutat vella de Tallin. Això m’ha fet recordar la primera vegada que vaig ser a Tallin i una anècdota que serveix per a explicar com de diferent és el món d’avui d’aquell de finals dels anys vuitanta del segle passat.

Jo, abans d’anar-hi, coneixia una vella llegenda estoniana, segons la qual la bandera que oneja sobre Trompeaa és la bandera que representa qui mana a Estònia. Estònia en aquella època era part de la Unió Soviètica i les comunicacions, per difícil que resulte d’entendre avui, eren gairebé impossibles. Les conferències telefòniques amb casa eren sempre a través d’una operadora i mai arribaven el mateix dia que la demanaves. Amb sort la tenies per l’endemà i això si t’enfadaves i cridaves. I qualsevol altre sistema de comunicació era simplement impensable. En el moment que entraves a la Unió Soviètica la teua capacitat de tornar a connectar amb la resta del món es feia fonedís.

Curiosament, però, podíem gravar notícies de televisió i enviar-les a casa, sempre i quan passaren per la torre d’Ostankino, la mastodòntica emissora de televisió moscovita que durant uns anys va ser l’estructura més alta del món. Tu anaves a Ostankino i no podies telefonar a Barcelona però en canvi podies enviar la senyal de televisió, via satèl·lit, a unes hores acordades i sempre sota la vigilància estreta d’uns senyors que podríem dir que eren de la tele soviètica. Podríem dir…

Com que la situació era així d’absurda jo vaig pactar amb l’Assumpció un codi de senyals consistent en que abans de marxar de Barcelona li deia llocs des d’on jo podia aparèixer davant la càmera parlant i acordàvem el significat. Per exemple a Tallin si apareixia amb la torre de Trompeaa al darrere volia dir que estava bé i que no es preocupés de res i si apareixia el port volia dir que estava malament. Les localitzacions no eren a la babalà: jo ja sabia que posat al peu de la torre podia explicar la frase sobre la bandera i ensenyar quina hi onejava, en aquell cas encara la de l’Estònia soviètica. Evidentment els companys de la tele no sabien res de tot això que era un petit secret entre nosaltres dos. Ella a Barcelona mirava la tele i sabia com em trobava jo a Tallin –i l’havia de mirar en directe a l’hora exacta en que passaven la meua crònica o no valia, que això de mirar vídeos a la carta és de fa quatre dies!

Dels codis que vam acordar recorde sobretot el de Trompeaa, perquè va ser el primer de tots. Des d’aleshores sempre que he estat a Estònia he trobat un moment per pujar-hi i mirar la bandera que hi oneja i les he vist canviar des de la roja a la tricolor. Els qui conegueu Tallin ja sabeu que aquest és un passeig molt agradable i els qui no la conegueu no oblideu el consell si mai aneu: dalt la torre la bandera que hi oneja indica qui mana al país. Però pot ser també un codi de senyals, en cas de necessitat.

La foto és de la web de la televisió estoniana ahir. Trompeaa és la torre del fons…

He descobert ara que el Diplocat penja a Vimeo els actes que fa i que per tant hi ha vídeos de dues de les activitats en les quals jo he participat, concretament una conferència i debat Oslo i una altra a Vílnius. Encara que són de fa temps les deixe ací per si algú té interès en escoltar-les.

 A Oslo

La xerrada:
https://vimeo.com/100426225

I el debat:
https://vimeo.com/100426249

A Vílnius

https://vimeo.com/139364915

Viatge llampec a Lituània per a participar en un acte de la universitat de Vílnius i el Diplocat sobre els processos d’independència a la UE. Tant llampec que a la ciutat passe menys de vint-i-quatre hores, la major part de les quals fent feina i dormint.

A Lituània feia molts anys que no hi anava. I no sabia què em trobaria. A llocs com Estònia hi he seguit anant amb molta regularitat i l’he vist canviar a poc a poc. La Lituània que jo vaig deixar quan tot just ella deixava de ser soviètica era un món i això que jo anava a trobar-me un altre.

La primera trompada va ser a l’aeroport. El vell aeroport de Porubanek ha renovat la cara per fora d’una forma molt efectiva però conserva, adosat encara, el que era l’edifici quan jo hi anava, una espècie de casa gran més pròxima al concepte d’estació de tren que no pas al d’aeroport. Sempre m’ha fascinat aquesta terra i hi ha una història d’aquest aeroport que em resulta particularment atractiva: el dia que el van inaugurar hi havia dos vols, un de nacional i un d’internacional. El nacional era a Varsòvia i l’internacional a Riga! Quantes voltes ha hagut de fer Lituània abans de trobar-se amb ella mateixa.

Ja instal·lat a l’hotel vaig tenir una horeta per estirar les cames i recórrer una mica el centre. A l’est hi ha un fenomen curiós que no he sabut mai quina explicació té. És que hi ha ciutat com Praga que s’han modernitzat completament després del canvi de règim i d’altres com Budapest que no ho han fet. És el cas, aparent perquè només he passejat un poc, de Vílnius i Tallin.

A Vílnius em van sorprendre poc els canvis. No és com Tallin on he de fer un esforç de memòria per a recordar les coses. Vaig baixar per Pilies cap al parc i la catedral i evidentment tot està molt i molt millorat però no m’atreviria a dir que canviat. M’hi ajudaven algunes botigues miraculosament encara vives. Una llibreria on em vaig comprar fa dècades el monumental ‘Atlas Narodov Mira’ segueix sent una llibreria però molt més que moderna i actualitzada. I al seu costat continua havent un super on hi ha dos taulells encarats que has de recórrer per aprovisionar-te.

Evidentment ni el menjar ni els llibres tenien res a veure amb el menjar i els llibres de finals dels anys vuitanta. Però si he de dir una cosa que em va sorprendre i impressionar va ser la forma de caminar i moure’s de la gent. Si el paisatge encara no era massa diferent la gent ho era i molt. La roba, la mirada, el pas, la forma de relacionar-se, de tocar-se entre ells. Això sí que era molt i molt diferent. En aquella època hi havia molta por, una por sempre justificada. Avui notes de seguida que aquell és un país lliure, com a mínim tan lliure com ho pot ser qualsevol altre país del món.

A Santa Sofia una dona s’agenolla i se senya davant un mosaic bizantí que estem mirant. M’impressiona la concentració que té. No parla i per tant no sé si és grega o d’una altra nació ortodoxa. Si fos grega entenc que l’emoció encara seria més gran ja que els mosaics estan en grec, la llengua d’aquesta ciutat fins fa no pas tant.

Dels tres grans monuments de l’esplanada (la Mesquita Blava, Santa Sofia i el palau de Topkaki) de llarg Santa Sofia és la que m’impressiona més. El palau és espectacular però fred. Es nota que està pensat per a impressionar als dignataris estrangers i al propi poble i la Mesquita Blava, lògicament, només es pot visitar quan no hi ha oració, que és quan menys impressionant és. Tot i això el pati interior de la Mesquita és un indret extraordinari i a Topkaki es pot dinar en un racó amb unes vistes insuperables sobre el Bòsfor.

Tanmateix Santa Sofia és una altra cosa. Va ser església i mesquita però avui és un museu però un museu que replega i acumula els testimonis del que aquesta ciutat va ser. Els uns damunt els altres o al costat dels altres. I impressiona molt. Veus l’espai on es coronava l’emperador romà i al costat les cal·ligrafies més grans mai fetes al món musulmà compartint espai amb uns delicats mosaics grecs.

Tot l’edifici és un espai digne de ser visitat i apreciat però a més des de les finestres es veuen algunes de les vistes segurament més boniques d’Istanbul, el mar cap a un costat i la mesquita blava cap a l’altre. Inevitable fer fotografies des de les finestres.

A l’eixida és el moment de l’oració i els muetzins dialoguen de minaret a minaret cridant al món la grandesa del seu Al·là. M’assec a escoltar-los i pense com gaudirien Pep Gimeno o Miquel Gil d’aquest moment únic, en que l’un canta i l’altre li contesta des de la distància…

Per a mi un dels grans atractius dels viatges són les llibreries. I a Istanbul n’hi ha moltes i de molt ben parades.

Encara que no entenga la llengua, com és el cas, passejar-me entre llibres és per a mi sempre un exercici interessant i excitant. Mire les portades, els temes de que parlen i em vaig fent una idea molt aproximada del que em sembla que s’està debatent.

Sempre, però, hi ha una bona llibreria en llengua anglesa que m’obliga a treure la targeta de crèdit. I ací n’hi ha una de molt interessant allà on Istiklal canvia de direcció. És plena de llibres sobre història i política turca, traduïts, que són imprescindibles per a entendre millor la realitat.

Un problema que hi ha sovint, especialment amb cultures allunyades, és que la investigació i l’anàlisi que es fa sobre el terreny costa que arribe fora del país. Ens passa a nosaltres i li passa a tothom. Als turcs també. Per això resulten tant atractius els llibres que de sobte et resumeixen el debat i et posen al cap del carrer del que està debatent-se allà.

És el cas, per exemple, de The Ottoman Empire and the World Around It, un fantàstic volum de Suraiya Faroqhi que he devorat ràpidament a l’hotel. El llibre és un resum molt complet de les darreres investigacions històriques sobre el període otomà i molt especialment sobre el seu tracte als no-turcs de l’imperi i amb les potències internacionals que l’envoltaven. Els darrers anys els historiadors turcs han fet molta feina als arxius recuperant documentació que està fent que la visió d’algunes etapes de l’imperi estiga començant a canviar.

El volum és en aquest sentit fascinant. Critica amb raó la poca centralitat que els europeus donem a l’època otomana i dibuixa davant els nostres ulls un escenari on bona part de les tragèdies i conflictes actuals tenen els seus orígens en aquell període. Així veiem els serbis posats a les dues bandes de la frontera mentre els albanesos ocupen Kossove, assistim al naixement de la casa de Saud a Aràbia, al marge de l’ocupació otomana i la consolidació amb ells del wahabisme, que acabarà tenint en Bin Laden un tràgic representant. O descobrim com Rússia comença a interessar-se per Crimea precisament arran els problemes de l’imperi otomà i les seues batalles amb els polonesos per la possessió d’Ucraïna. Tot plegat un escenari fascinant que amb l’aportació d’un munt de noves dades i investigacions és evident que reclama de molta més atenció per part dels altres europeus.

Per cert i parlant de llibres: finalment vaig trobar els basar dels llibres que m’havia recomanat molt el Juli Peretó. És com una mena de claustre paral·lel al gran basar, dedicat només a la literatura i la cal·ligrafia. Un indret molt tranquil i relaxat per comparació amb el que es veu en el veïnat.