Mails per a Hipàtia

Uns dies de descans a Formentera. Avui bufava un fort vent del nord així que hem optat per anar a Cala Saona, on la connexió dels mòbils és més aviat justa. I precisament avui hi ha la sentència, inaudita, contra Núria Pòrtulas, el revifament del cas Egunkaria i la bomba d’ETA ací al costat. He acabat anant a trucar des de la cabina pública que hi ha a dalt, cercant monedes per a posar-hi. Tota una experiència de túnel del temps. 

Des de la cabina, però, es veu a la perfecció la cala amb els vaixells ancorats a l’eixida i la calma de la mar omplint metres i metres. Un contrast parlar del que parles i mirar el que mires…

Acabada la reunió acudim a sopar a un restaurant, convocats pel prefecte de Cefalònia i Itaca, Dionisis Georgatos i una colla d’amics de la Valia i notables locals. El sopar acaba sent una llarguíssima sobretaula de més de cinc hores on parlem de tot i de tots. El prefecte és el màxim càrrec polític de l’illa, socialista en aquest cas, però no té dret a més diners dels que el govern central decideix enviar-li -conservador en aquest cas. La queixa em sona profundament coneguda. Tenen molta por, de manera especial, pel fet que aquestes illes els grecs en general tendeixen a considerar-les cares, extrem que la realitat desmenteix però que els causa una ànsia propagandística notable.

Mentre van passant les hores a fora del restaurant cau la nit. És a l’aire lliure sota unes parres habitades per una quantitat notable de mosquits contra els quals lluitem tant com ens és possible. La bellesa del lloc, però, és corprenedora i creix conforme passen les hores. La llum, per les parres i l’orientació cap al mar, primer entra de lluny retratant en negre les figures dels qui seuen en les taules més a prop de l’aigua. Després, quan els ulls s’acostumen, va filtrant-se a poc a poc i a la fi acaba amb una lluna minvant que s’escola de forma espectacular entre les muntanyes i el mar.

Cefalònia em porta més records de Menorca i Mallorca que no de les illes gregues de l’Egeu. Només que les muntanyes tenen ací un caràcter encara més massís i omnipresent que per exemple a la Serra de Tramuntana. Una illa sempre és terra que eix per damunt del mar. Ací, però, més que eixir s’eleva amb seguretat. De forma rotunda. Dibuixant una línia molt concreta entre la mar i la vegetació, una línia que des de la distància sembla que la podries dibuixar i retocar amb un llapís.

El poema de Kavafis és ben encertat. Si és el viatge, i els imprevistos del viatge, això que et fa més ric vaig tenir la prova ben a la cara.

Per alguna raó els vols a Atenes des de Barcelona, pràcticament tots, eixen de matinada. Per a mi no era cap problema ja que els únics vols a Cefalònia eixen també de matinada així que el pla era coherent. Arribava a les dues de la matinada a Atenes i a les cinc eixia el vol cap a Cefalònia. A les sis del matí era a l’illa i podia descansar encara una estona.

D’entrada va anar bé. Cap retard en el vol, l’aeroport d’Atenes ho tenia tot obert i funcionant així que no em costava res passar un parell d’hores entretingut. Vaig passar el control, aní a la porta, em van embarcar en l’autobús… perfecte. Però en arribar al peu de l’avió ens van retornar a la terminal. Segons deien hi havia un problema tècnic (no està gens clar que aquesta fos la raó final, però…) I ací va començar el viatge real.

Això passava cap allà a les cinc del matí i a les set, contra el que ens havien dit en un principi, jo ja sabia que no anàvem a volar a Cefalònia. L’única alternativa era esperar al dia següent, cosa que jo no estava disposat a fer.

Vaig telefonar a Vallia a veure què podia fer però dormia i tenia el mòbil apagat així que vaig haver d’improvisar. La sol·lució era agafar un ferri que va de Patras a Cefalònia però que eixia a les 12.30. I Patra està a uns dos-cents quilòmetres d’Atenes, Peloponès amunt. Això volia dir que necessitava trobar primer un taxi que em portés a l’estació d’autobusos del Pireu, allà trobar un autobús que em duguera a Patra i allà trobar bitllet pel ferri. I només tenia cinc hores. Ho vaig aconseguir. Un amable taxista em va baixar fins a l’infernal trànsit del Pireu a temps d’agafar l’autobús de les 8’30 que arribava a Patras vint minuts abans que se n’anara el ferri. 

I el ferri va ser una agradabilíssima sorpresa. Era gros, ben preparat. De manera que vaig poder esmorzar, fer una becadeta i després gaudir d’una entrada lenta i magnífica per mar a les illes iòniques, entrada que em va fer passar per primer vegada a tocar d’Ítaca. Vaig recordar la vella opinió de Josep Pla, segons la qual arribar en vaixell a una ciutat és la millor manera d’arribar-hi, perquè primer l’olores, després de la veus i després la xafes.

Finalment, doncs, el ferri va arribar al port de Sami, a l’altra banda de l’illa però era poc abans de les tres i jo estava feliç d’haver aconseguit arribar a l’illa i del viatge fet. A més els meus col·legues havien tingut l’ocurrència de venir a esperar-me, així que vam dinar al port i vam improvisar la reunió que ens tocava ahir asseguts en una taverna, allà a mirar de la mar, en un poblet petit, d’una illa remota. Perfecte. Simplement.

En la nostra cultura hem tingut sort dels grans músics. Raimon o Llach, per exemple, ens han creat autèntics mites culturals que en altres cultures haurien costat segles d’assentar. Un d’ells, dels més grans, Ítaca.

Aquesta vesprada agafe un avió cap a Grècia, a Cefalònia l’illa del costat d’Ítaca. I evidentment, si no passa res, m’hi allargaré. Faré, doncs, un particular Viatge a Ítaca que confesse que em té neguitós i emocionat.

A Cefalònia hi viu la meua amiga Valia, una periodista grega membre de la directiva de l’European Journalism Centre. Normalment ens reunim quatre voltes a l’any i Valia feia molt temps que reclamava que anàrem a fer una reunió a sa casa de Cefalònia, una de les illes iòniques, veïna directa d’Ítaca. Finalment ens vam decidir i demà i divendres tenim la reunió allà. Així que dissabte m’embarcaré literalment cap a Ítaca.

Malgrat el mite homèric i Kavafis a Valia li sorprèn molt el meu entusiasme per la seua illa veïna i en general l’entusiasme, la fascinació, del nostre país per ella. Li ho he explicat diverses vegades però aquesta vegada he anat a comprar el Cd de Lluís Llach i el porte per a regalar-li’l.

Supose que Llach deu ser conscient del que ha aconseguit. Poques vegades algú ha creat un mite tan consolidat i ferm només amb una obra musical. Tant que de fet el poema original de Kavafis ha quedat eclipsat per l’obra de Llach i avui la gent recita la seua adaptació com si estiguera recitant aquell original molt més embolicat i mitològic.

I evidentment a l’iPhone, entre les moltíssimes cançons de Llach que hi duc hi ha dues versions del Viatge a Ítaca. No sé com passarà però vull desembarcar a l’illa amb la seua música sonant ben fort. Perquè en el fons també és un viatge de tota una vida. Sempre he somiat Ítaca, des d’aquells anys encara a casa dels pares on el tocadiscos girava una vegada i una altra amb aquella música. Ja ho sé que diuen i que gràcies al Lluís sabem que és el camí el que importa, però la perspectiva de xafar aquella terra és una mena de desig, insuperable, vist encara amb els ulls de l’adolescent que estimava amb passió aquell Lp de portada magnífica i de contingut sublim. Vos ho aniré contant…

L’avió roda per l’aeroport de Praga. S’encamina al punt d’enlairament i en arribar a la pista observe un munt de fotògrafs rere la tanca. Un parell d’hores després s’enlairarà l’Air Force One d’Obama i per als spotters (aquesta gent que “caça” fotos d’avions als aeroports) difícilment hi ha una peça més excitant.

(Ací trobareu la crònica que he fet del discurs d’Obama per a VilaWeb…)

Anem al matí fins l’oficina d’informació americana a replegar les credencials per als actes de demà amb Obama. Com que és a la vora del castell i no tenim gran cosa més a fer aprofitem per dedicar-nos al turisme. La veritat és que no entenc molt el senyor Pla. Praga és una ciutat magnífica que segurament ho és més cada any que passa, gràcies a la conservació del seu centre històric. El castell, a més, és espectacular. No sé perquè li diuen castell, però, ja que és una ciutat sencera rere les muralles. Anit vam sopar al peu, de vora del riu, però no em vaig fer una idea del que hi havia dins. Avui m’ha sorprès.

Després de dinar faig un volt pel call, que avui és tancat i barrat pel sabbatth. Només entre reixes puc observar l’impressionant cementiri jueu, amb les tombes apilotonades les unes sobre les altres. Imagine com devien viure el terror nazi i m’esborrona. Fa impressió pensar que aquests carrers fa cent anys eren un dels centres més actius de la cultura jueva al món i que avui tota aquesta cultura ha desaparegut, arrasada per la intolerància. 

A la porta del call, per cert, hi ha convocada una manifestació contra la visita d’Obama. Deuen ser un centenar de manifestants, entre els quals hi ha també polonesos i eslovacs. I em pregunte quants haurien anat si la manifestació fos contra Bush. El desplegament policíac és de tot punt excessiu i gratuït. Quasi hi ha més policies que manifestants…

El lloc on parlarà Obama demà al matí és molt gran. Veure’m si l’ompli o no. Els controls seran enormes i no sé si això dissuadirà la gent. Jo, de moment, he decidit anar sense càmera. He preguntat i m’han dit que si anava amb càmera havia de ser a les tres del matí per tal que la revisaren i sense càmera a les set. La decisió és òbvia. I tampoc no sóc tan bon càmera jo… 

Conversa amb el Batlle Major de Praga, Pavel Bém. Està aclaparat per la mala imatge del país a causa de la crisi de govern que ha passat just mentre tenen la presidència de la UE. L’he vist animat, però. Confiat en el futur.

Després dels temes polítics més immediats la conversa ha derivat cap a la visita d’Obama del cap de setmana. La descripció de les condicions posades pels americans impressiona. Fins i tot tancaran, literalment, la carretera de l’aeroport quan arriba i marxa. I l’acte públic de diumenge ha estat a punt de ser suspès perquè entre les regles que posaven els americans hi havia que la gent no pogués portar ni telèfons mòbils. És això que a Washington en diuen la “Motorcade”. El president mai no viatja sol ni mai no es nota que passa per allà on passa. A Praga, al carrer, no es nota res però l’alcalde afirma que la gent està molt il·lusionada.

Una curiositat: Bém es vanta de ser l’únic alcalde del món que ha pujat a l’Everest sent alcalde.

Fan cares llargues ací a Praga que no sé interpretar. Com un estat de malestar latent. I és que resulta que ahir van jugar a futbol la república Txeca i Eslovàquia i per primer vegada en la història els eslovacs van guanyar, i a domicili !

Quan me n’adone de la raó de les cares llargues no puc evitar un somriure. Educat i dissimulat per a no incomodar els amfitrions. Però, caram, això és com si la selecció valenciana guanyarà 0 a 1 l’espanyola, en competició oficial al Bernabeu. Òstres. Em costa aguantar-me el somriure…

Me’n vaig cap a Praga i, com solc fer, tire mà de Josep Pla. Fa anys que quan vaig a una ciutat on Pla ha estat m’emporte el seu llibre i el llisc sobre el terreny. Aquest volta, però, em trobe amb la sorpresa que al senyor de Palafrugell sembla que no li agradava la capital txeca. I la despatxa en tres pàgines ben escasses que passen a tota velocitat perquè troba la ciutat mal girbada i poc interessant, especialment venint des de Budapest, que és des d’on ell arriba.

Total que a la vista de l’èxit decidisc deixar el llibre a casa…

Acabada la reunió del Jurat dels Premi Concentra anem a sopar plegats. Ho fem en un restaurant que era un antic banc i ens posen en taules de quatre. Comencem a xerrar en la nostra taula i ens n’adonem de seguida d’una coincidència interessant. Som quatre periodistes de diferents parts d’Europa i tots quatre pertanyem a això que se’n diu minories nacionals. Hi soc jo, Pat Loughrey, el director de BBC Nations, un dels organitzadors flamencs del premi que es diu també Vincent i Tone Kunst, editora en cap de la radio noruega NRK, que es saami. A Pat, irlandes i parlant del gaèlic no el coneixia i és un personatge extraordinariament interessant pero amb Tone ja vaig compartir el jurat de l’any passat i no vaig saber en cap moment que és saami. La coincidencia es interessant i crea un ambient fantastic de discusió sobre el paper de les nostres llengües als mitjans. Pat es qui hi ha al darrere de la nova BBC Alba que emet en gaèlic i es va emocionar quan li vaig explicar que a Son Bauló, a Mallorca, un grup de parlants del gaelic es va reunir per a veure’n la primera emissio. (Algú ho va explicar en resposta a un apunt meu en aquest bloc i si pot posar-se en contacte de nou amb mi ho agrairia molt perquè Pat està extraordinariament interessant en la historia i jo no sé gran cosa mes). Tone va acabar la nit cantant un tipus de cancons extraordinaries en saami i tots ens vam intercanviar els correus. Conèixer-nos i relacionar-nos, reconeguent-nos com el que som, sempre és important.

(Per cert: li hem donat el premi a Alexandra Garcia, del Washington Post, per un vídeo extraordinari que trobareu ací.)

Viatge llampec al País Basc per a fer una conferència al Soziolinguistak Klusterra. Els bascos fa temps que s’han apuntat a la traducció automàtica així que ells parlen en la seua llengua i jo els puc seguir en la dels nostres veïns comuns. Passe el dia, doncs, escoltant les altres ponències també, curiós i tafaner. M’apunte una dada que em sorprèn. Diu que les xiquetes parlen basc més que els xiquets, cinc punts més segons la dada d’una enquesta feta amb un abast molt ampli. I el ponent pren això com a base per a disertar sobre la “feminització” de la llengua basca, també en els aspectes lèxics. Se m’escapen detalls però trobe la perspectiva interessant i curiosa. En acabant sopar ràpid a Donosti i cap a l’hotel fent una caminada. No veig pràcticament cap cartell electoral que no siga de la (prohibida) esquerra abertzale. No sé com interpretar-ho.

Vaig i torne a Londres. En arribar a Heatrow passes frontera perquè el Regne Unit no forma part de l’àrea Schengen. En passar-lo m’ature davant un gran cartell que em crida l’atenció. Demana si estic content amb la forma que m’ha tractat la policia i em recorda que puc protestar si no he estat tractat com cal. Afegeix, en la darrera línia, que les protestes han de ser de forma obigada en anglès o en gal·lès. Caram!

Torne a Barcelona. Torna a passar frontera. Em sona el mòbil i vaig parlant mentre done el passaport sense pensar que això no ho puc fer. El policia espanyol m’ho podia haver dit amablement però m’ho diu amb unes males maneres i una mala cara difícil de superar. Opte per dir-li, en català, que no me’n recordava i passe ben ràpid mentre l’escolte encara remugar per darrere. Fora de l’àrea de frontera busque a veure si hi ha un cartell que em demana si vull protestar pel maltracte i fer-ho en català. Però això és El Prat i no Heatrow. No el trobe. 

El meu amic Ove té sa casa “allà on s’acaba la carretera”. Literalment. A l’eixida d’Estocolm hi ha vint-i-quatre mil illes (no  m’he equivocat: 24.000) en una zona coneguda com l’arxipèlag. Ell va triar per a viure una casa vella de més de dos segles que està en el darrer punt on es pot arribar per terra, sense necessitat d’anar en vaixell. Tècnicament és una illa però hi ha un pont que la vincula al continent.

Tinc un costum de fa anys. Cada volta que vaig a una ciutat on va estar Josep Pla m’emporte el llibre seu on en parla. Com que sovint en parla en més d’un llibre puc fins i tot fer diversos viatges i no esgotar els textos.

Ací a Estocolm aquesta vegada he vingut amb el volum 5 de l’Obra Completa titulat genèricament “El Nord”. En ell hi ha diversos capítols dedicats a Suècia, als suecs i a Estocolm en particular. Curiosament m’allotge en un hotel de la  Stradvegen que, per a Pla, és un de les avingudes més boniques de la ciutat. I certament a mi m’ho sembla també. Al davant de l’hotel hi ha un dels molts braços de la mar que entren cap al centre i tot de vaixells ancorats. A l’hora de sopar he travessat cap a la ciutat vella i en fer-ho he passat per davant de l’hotel, el Grand Hotel, on ell solia estar-se i he mirat de veure allò que ell descriu. Estocolm deu haver canviat molt poc en aquesta zona perquè he reconegut els detalls de la seua prosa com si estiguérem parlant d’una fotografia.

Llegir Pla en aquests entorns, si li coneixes les manies, és fins i tot divertit. Com que no pot evitar les explicacions -ell mateix què era sinó una explicació permanent? hi ha moments, dècades després, que el que ell explica ho pots interpretar en qualsevol clau excepte en la que ell pensava. Per exemple ara tinc al davant aquest text: “pot ésser tònic, constructiu i positiu per a un poble haver de lluitar a cada moment contra una adversitat”. Tònic és un adjectiu tan precís…

El senyor Pla, no vull enganyar ningú, parla del clima i de la tenacitat amb la qual els suecs el resisteixen la major part de l’any. Però qualsevol lector avui podria aplicar el concepte a afers menys meteorològics -per bé que crec que ell s’irritaria si fos conscient de la trampa que faig. Que podríem fer.