Mails per a Hipàtia

El poema de Kavafis és ben encertat. Si és el viatge, i els imprevistos del viatge, això que et fa més ric vaig tenir la prova ben a la cara.

Per alguna raó els vols a Atenes des de Barcelona, pràcticament tots, eixen de matinada. Per a mi no era cap problema ja que els únics vols a Cefalònia eixen també de matinada així que el pla era coherent. Arribava a les dues de la matinada a Atenes i a les cinc eixia el vol cap a Cefalònia. A les sis del matí era a l’illa i podia descansar encara una estona.

D’entrada va anar bé. Cap retard en el vol, l’aeroport d’Atenes ho tenia tot obert i funcionant així que no em costava res passar un parell d’hores entretingut. Vaig passar el control, aní a la porta, em van embarcar en l’autobús… perfecte. Però en arribar al peu de l’avió ens van retornar a la terminal. Segons deien hi havia un problema tècnic (no està gens clar que aquesta fos la raó final, però…) I ací va començar el viatge real.

Això passava cap allà a les cinc del matí i a les set, contra el que ens havien dit en un principi, jo ja sabia que no anàvem a volar a Cefalònia. L’única alternativa era esperar al dia següent, cosa que jo no estava disposat a fer.

Vaig telefonar a Vallia a veure què podia fer però dormia i tenia el mòbil apagat així que vaig haver d’improvisar. La sol·lució era agafar un ferri que va de Patras a Cefalònia però que eixia a les 12.30. I Patra està a uns dos-cents quilòmetres d’Atenes, Peloponès amunt. Això volia dir que necessitava trobar primer un taxi que em portés a l’estació d’autobusos del Pireu, allà trobar un autobús que em duguera a Patra i allà trobar bitllet pel ferri. I només tenia cinc hores. Ho vaig aconseguir. Un amable taxista em va baixar fins a l’infernal trànsit del Pireu a temps d’agafar l’autobús de les 8’30 que arribava a Patras vint minuts abans que se n’anara el ferri. 

I el ferri va ser una agradabilíssima sorpresa. Era gros, ben preparat. De manera que vaig poder esmorzar, fer una becadeta i després gaudir d’una entrada lenta i magnífica per mar a les illes iòniques, entrada que em va fer passar per primer vegada a tocar d’Ítaca. Vaig recordar la vella opinió de Josep Pla, segons la qual arribar en vaixell a una ciutat és la millor manera d’arribar-hi, perquè primer l’olores, després de la veus i després la xafes.

Finalment, doncs, el ferri va arribar al port de Sami, a l’altra banda de l’illa però era poc abans de les tres i jo estava feliç d’haver aconseguit arribar a l’illa i del viatge fet. A més els meus col·legues havien tingut l’ocurrència de venir a esperar-me, així que vam dinar al port i vam improvisar la reunió que ens tocava ahir asseguts en una taverna, allà a mirar de la mar, en un poblet petit, d’una illa remota. Perfecte. Simplement.