Mails per a Hipàtia

Apéro. Què deu ser un Apéro? Aquesta mania dels francesos de forçar la traducció de tot amaga simplement una trobada, en aquest cas de seguidors del Facebook. Les televisions en parlen alarmades. Sembla ser que per Facebook ha corregut la consigna de concentrar-se al Camp de Mart, al peu de la Torre Eiffel, per a batre no sé quin rècord. Queda una hora per a la cita i les pantalles bullen. L’ajuntament ha fet instal·lar bidons d’aigua i ha recordat que no es pot consumir alcohol. Un responsable policial afirma que hi haurà un desplegament gran per a impedir incidents (virtuals? presencials?) i aconsella als joves no acostar-s’hi. Em pregunte a mi mateix perquè parla de joves.

Evidentment hi fem cap. Entrem per sota, per l’Escola Militar. Uns policies ens regiren malgrat que no crec que fem cap pinta de ser joves amenaçadors. De fet no s’hi pot entrar als jardins sense passar un estricte control policial. A tot arreu furgonetes i sirenes i al mig del passeig un centenar llarg de persones que han posat unes pancartetes sobre Facebook, d’allò més innocents i que ballen i canten amb poc entusiasme. Els periodistes de les televisions no paren de fer directes. Em sobta tant de desplegament per tant poca cosa. Hi ha ben bé una furgoneta per cada internauta. De sobte passen un grup de soldats amb ametralladora a la mà i jo que em quede estupefacte mirant-los. Metralletes contra Facebook? Algú ha parat boig.

En arribar al capdamunt eixim per un altre control. Passem pel costat de les furgonetes estacionades al carrer i veig, sense que em sorprenga, que molts policies tenen el mòbil obert i estan mirant Facebook. Haurien de carregar contra ells mateixos?

Els Camps Elisis els ocupa una festa de llauradors. Han tret els cotxes i han plantat cossiols amb plantes i arbres tot per l’avinguda. Vist des de l’Arc de Triomf el panorama és sorprenent. Hi ha una riuada de gent que va amunt i avall enmig de la calor africana. Una dona tira aigua sobre el cap dels seus fills mentre jo he trobat un seient lliure on descansar. Les botigues són obertes i aprofiten la gentada. Entre al Virgin i al drugstore, indrets que fa anys em fascinaven. En un carrer lateral trobem un restaurant xicotet que ens serveix un dinar eficaç. La festa ens permet colar-nos dins el Gran Palau Nacional. M’agrada la seua arquitectura. Té un punt que recorda una estació de trens efímera. Al seu darrere hi ha la infrastructura del festival. Impressionant. Em pregunte quants milions es gasten en una cosa d’aquestes d’usar i tirar un sol dia. Pura retòrica, és clar.

Ens acostem a Merci, la tenda teòricament més de moda a la ciutat. L’edifici està molt bé però la botiga no mata. Acostumats a Vinçon resulta xicoteta i escassa. El passeig ens porta més enllà del Centre Pompidou on hi ha una impressionant exposició de Lucian Freud. Al carrer flors, mobles, estris de cuina, llibreries, andròmines velles; les botigues se’t presenten l’una rere l’altra sense temps per a pair tanta cosa. 

Fa una calor enorme i per una Perrier et cobren allò que no està escrit. Caram amb París. Girem per la Plaça dels Vosgos, enmig del Marais, tot cercant les restes del call. És dissabte i per tant només hi ha senyals a les parets. En una llibreria trobe seguits en una mateixa estanteria i molt destacats tres llibres catalans en la versió francesa. M’agrada. Pla,  Pinyol i Anglada. Estic per comprar-me el de Pla però em reprimisc. A París sempre compraria més llibres dels que puc llegir i ja he après que això és una bajanada. Mentre cau el sol ens acostem al riu des d’on entra un ventet reconfortant i jo comence a calcular quants quilòmetres pots arribar a fer a peu per París si vas badant sense rumb i tens temps per davant.

Passegem des de l’hotel, des de la Rive Gauche, cap al centre. M’ature, sorprés, al jardí vertical del nou museu del Quai Branly i travessem el pont que hi ha a davant seu. En unes escales del trocadero un grup de gent gran s’entrena a patinar amb un instructor. Intenten baixar escales amb els patins posats i a tota velocitat. Van armats de casc, genolleres i tot el que ve al cas però fan patir. Un guàrdia s’ho mira com si no anara amb ell.

A prop el pont d’Alma, l’indret on es va matar Lady Di (o la van matar). Hi ha una gentada fent fotos des de dalt del pont. La pedra horitzontal que el corona ha esdevingut un llibre obert ple de textos amb interpretacions, a cadascuna més espectacular, dels fets. Han passat un munt d’anys però veig que la gent continua sentint-ho prop. Parlen en veu baixeta i hi ha qui mira el mur com si poguera fer enrere el temps.

Participe en el Jurat del Premi Concentra de videoperiodisme. Aquest any el fan a Ànvers i l’acompanyen d’un debat amb la participació de la plana major dels mitjans flamencs i de la ministra encarregada del ram. El debat l’obre Michael Rosenblum, amb la seua provada capacitat de provocació. L’efecte és demolidor i la conversa posterior és simplement ridícula. Un monòleg contra internet (contra internet!) de la premsa tradicional i la televisió de sempre. Em faig creus i em costa acceptar que estic al 2010. Un dels participants arriba a dir que no passa res i que no hi ha cap problema amb els diaris de paper més enllà d’aquesta crisi circumstancial, que ja escamparà. Michael i jo anem intercanviant mirades i gestos d’incredulitat. Quan acaba la cosa m’alce ràpid i li dic que tenen molta sort de tenir com a competidores aquestes empreses. Només és qüestió de temps.

Per cert. El govern belga està estudiant pagar als diaris de paper un nombre de periodistes. La decisió l’estudia també el govern holandès i va més enllà del que puc arribar a imaginar. La cosa significa que dins les redaccions hi haurà deu o dotze periodistes en nòmina del govern i no del diari. Em pregunte si això és compatible, per exemple, amb fer la informació política…

(Ací trobareu una petita entrevista sobre el premi per a una televisió flamenca…) 

Veig el 30Minuts i se’m fa impossible no evocar la primera imatge que vaig tenir de Ciudad Juarez. Només hi he estat una vegada als anys vuitanta. Formava part de la ruta d’un viatge inoblidable per tots els Estats Units. De fet anàvem a El Paso. Viatjàvem amb un bitllet sensacional de Delta Airlines que ens permetia agafar en un mes tots els avions que volíem. Així que ens plantàvem en l’aeroport i triàvem. A Nova Orleans van triat El Paso. No sé perquè. Igual perquè em sonava de les sèries de cow-boys. Vam haver de parar a Dallas abans però finalment vam arribar a El Paso, ben de nit. Des de l’aeroport es veia un núvol de llum que aviat vaig aprendre que era la suma de les dues ciutats, El Paso i Ciudad Juarez, a Mèxic. Al mig el Rio Grande.

A l’hotel hi havia la televisió mexicana. Vaig posar un informatiu i en acabar passaven els detinguts del dia. En vídeo es veia a les persones que la policia havia detingut que feien allò de les fotos: perfil dret/de cara/perfil esquerrà. La sorpresa va ser que al cap d’una estona de passar detinguts els noms anaven acompanyats de la professió de policia. Fulanodetal, policia. La cosa feia efecte. Molt. Més encara en els darrers que eren identificats com a policia secreta. La mà de policies i policies secretes detinguts cridava al cel. Ja fa trenta anys.

Evidentment no vaig poder resistir-me a passar a l’altra banda i trepitjar Ciudad Juarez. Que supose que ja devia estar aleshores en mans dels narcotraficants. 

Avui fa vint anys de l’alliberament de Nelson Mandela. Recorde, com si fora ara mateix, que ho vaig veure per la televisió en el pis que tot just acabàvem d’estrenar perquè havia nascut la nostra major. Em recorde de fet dient-li a ella, que només tenia uns messets, que mirara bé aquell moment que ens passaven per la televisió, que era important. Era un diumenge de sol i havíem posat al terra una catifa d’un color verd intens.

Jo havia estat mesos abans a Sud-àfrica, treballant en les que anaven a ser en definitiva les darreres eleccions de l’apartheid. Havia estat un treball dur. Molt dur. No només pel que veies entrant a les townships sinó també pel nivell increïble de violència que exercien els responsables de l’apartheid fins i tot contra nosaltres. Ja només arribar a Johanesburg ens van sotmetre a un interrogatori absolutament inusual que ens va posar en alerta. Després, entre provocacions constants, vàrem ser detinguts per la policia sud-africana. Havíem anat a filmar el funeral d’un dels morts en les càrregues policials i quan tornàvem a l’hotel ens van detenir per quedar-se la cinta i identificar els qui hi havien participat –entre altres el bisbe Tutu. Per sort vam reaccionar ràpid i la vam destruir sense que se n’adonaren ni pogueren fer res. Ens va costar unes quantes hores de maldecaps i vam perdre una bona exclusiva però vam garantir la seguretat de la gent de l’ANC i això era molt més important. A Ciutat del Cap, també, a la porta d’un míting de De Klerk, la policia ens va llençar els gossos damunt nostre i dies més tard vam haver de viure la terrible matança de Kaielisha. Va ser després d’aquesta mantança que un periodista anglès, mentre sopàvem junts una colla, ens va proposar anar a ‘can Mandela’.

Jo havia estat abans a Soweto, a la casa de la família Mandela i vaig pensar que hi tornaríem però trobava molt fort anar de Ciutat del Cap a Soweto, per la distància. Aviat vaig aclarir però que ‘can Mandela’ era de fet la presó Victor Verster, a prop de Ciutat del Cap, on el líder de l’ANC hi era des de feia poc temps. 

Pensat i fet vam fer una comitiva de cotxes, cinc o sis, amb una colla de periodistes de diversos llocs que vam fer cap a la porta de la presó. La nit era preciosa i els llums de Ciutat del Cap, en la llunyania, causaven una impressió important. Sempre he cregut que Ciutat del Cap és un dels llocs més bonics que mai no he vist i aquella nit, malgrat el dolor i la ràbia m’ho va semblar com mai. Arribats a la porta de la presó vam aturar els cotxes i ens vam plantar en silenci. Ens hi vam estar uns minuts abans que no van aparèixer els guàrdies i ens van dissoldre. Va ser només un gest però va ser un gest que a nosaltres ens va reconfortar molt i que a ells els va molestar molt. Recorde que un policia va comprovar amb despreci la meua acreditació oficial, expedida pel seu propi govern, i va remugar que com era possible que ens deixaren entrar al ‘seu’ país. Pel nerviosisme evident que explicitava vam saber que el gest els feia mal. Que sabien que aquell home que custodiaven allà dins era important pel món. Molt.

Mesos després del seu alliberament Mandela va visitar Barcelona i va parlar a la Plaça Sant Jaume. Hi van posar un entaulat modest i uns centenars de persones, pocs, ens hi vam aplegar per a escoltar-lo. Les autoritats polítiques, si no ho recorde malament, no el van voler rebre de forma oficial. Encara li tenien por, supose. Quan va tornar als Jocs del 92, però, ja era el líder aclamat per tots que Sud-àfrica tanta sort ha tingut de tenir. I can Mandela ja no era una presó.

Sóc a París per a fer una xerrada sobre com internet ha globalitzat la cultura catalana, en el marc d’Expolangues. Quan l’acabe se m’acosta una persona parlant en occità i em diu que representa les associacions rroma (ells ho escriuen amb dues erres) que estan lluitant per un domini propi a internet. Parla l’occità menys afrancesat fonèticament que he escoltat mai, preciós. I es defineix com a ‘gitano’, sense embuts.

Parlem una estona llarga de com vam fer el .cat, li passe adreces i contactes i m’interesse per la seua situació. Diu que ells no volen un estat propi però sí un domini propi i afirma que la nació rroma vol ser tractada més com un poble indígena, a la manera americana, que no com una nació sense estat a la manera europea. Li desitge sort a ell i a la seua nació, una de les més antigues, persistents i notables del nostre continent.

(El text en pdf de la conferència el trobareu ací)

Vaig arribar tard ahir. Tinc l’hotel a prop del Louvre així que per estirar les cames m’hi vaig acostar. A la piràmid feien alguna cosa perquè era ple de cotxes i policies. De lluny la torre del senyor Eiffel enviava rajos de llum i París ensenyava la seua cara més poderosa i atractiva.

Vaig recordar la primer vegada. Era un 14 de juliol. M’hi va portar l’Asssumpció i vam riure molt perquè jo anava repassant els cotxes estacionats als camps elisis. Mirava les banderes i li explicava de quin país eren. Ella no entenia com és que m’agrada tant això de la vexil·lologia però jo intentava explicar-li que ens ensenya molt sobre els països i el món que vivim.

Anit, com que era aprop vaig anar a parar al Royal Opera per sopar una d’aquelles truites excepcionals que ací saben fer com ningú. Vaig seure en una de les finestres per veure el carrer i de sobte tot de policies que el tallaven. A darrere seu una delegació oficial plena de la pompa que només els gavatxos saben posar a les coses i al bell mig un cotxe amb la bandera de l’Uzbequistan -ben fàcil de reconèixer. La cambrera es va quedar mirant-ho i va remugar ‘a saber qui serà aquest…’. El president de l’Uzbequistan, que li vaig aclarir jo mentre ella em mirava, també i tants anys després, encuriosida, supose que pensant si és que conec les banderes de tot el món…

Com ja he contat en un altre apunt el dia que va caure el mur vaig ser a Berlín. Durant els dies següents vam treballar molt i entre mil-i-una cròniques vaig fer un reportatge llarg per a ‘Panorama’, aprofitant la feia de tota la gent que érem a Berlín, entre els quals el Siles o la Pepa Badell.

Jo l’havia perdut però fa poc vaig demanar a l’arxiu de Sant Cugat si el tenien. L’amabilitat de la Conxa Perramon va ser enorme i finalment el va trobar i me’l va enviar digitalitzat. Ací el teniu. És una crònica feta fa vint anys que m’alegra molt recuperar i que encara sona bastant moderna.

(Sí. El presentador és el Queco Novell…)

L’any 1997 la Fundació Heinrich Böll em va convidar a fer una conferència a la capital turca, Ankara. Es tractava que un grup de periodistes europeus pressionàrem en favor de la llibertat d’expressió, aleshores encara més amenaçada que avui en aquell país.

Allò va acabar sent un viatge pel túnel del temps. Quan vam arribar al lloc on era previst que fes la conferència va resultar que el govern l’havia prohibit (en vaig fer una crònica en la columna que aleshores escrivia per a La Vanguardia). La policia era a la porta i no deixava entrar-hi al públic, format molt especialment per periodistes. Jo em vaig prestar a fer el que calgués. A mi només em podien expulsar del país així que vaig acordar amb els organitzadors que em digueren el que calia que jo digués i que no tenia cap inconvenient en convertir la meua conferència, que en principi anava a ser més o menys acadèmica, en un míting. Directament.

Finalment la conferència es va fer a la seu de la Unió d’Arquitectes, amb els assistents assabentats pel boca a boca i la policia sense temps de reaccionar. I jo vaig fer el míting. Vaig parlar de periodisme i d’internet però sobretot vaig parlar de llibertat d’expressió i vaig denunciar tot el que em van explicar que havia de denunciar en concret, començant pel tancament de Flash TV, que havia passat el dia abans. També vaig afegir alguna cosa de la meua pròpia collita, molt especialment una referència al poble kurd que ja vaig notar en aquell moment que no acabava de caure bé.

Acabada la conferència el president de la Unió d’Arquitectes, un home noble i gran com pocs he vist, ens va convidar a sopar al castell d’Ankara. A la taula hi havia un parell de senadors dels Estats Units i alguns eurodiputats. Tots ells havien acudit a donar-li suport en un judici polític en la seua contra que començava al dia següent. També hi érem els convidats de la Fundació Böll, que feia i fa una feina enorme de suport a la llibertat d’expressió a Turquia i uns pocs periodistes dels que havien organitzat la jornada.

Jo marxava cap a casa al dia següent ben d’hora així que em vaig retirar a l’hotel quan encara érem als postres. El sopar va ser un relat extraordinari sobre la lluita per la llibertat a Turquia. Especialment era impressionant escoltar aquell arquitecte que pagava personalment dues clíniques de recuperació per a torturats i que donava la cara per qualsevol lluitador per la democràcia.

Cap a l’hotel es va oferir a acompanyar-me una de les periodistes del grup organitzador que, per a sorpresa meua, quan va ser a la porta em va dir “gràcies per la referència als kurds”. Vaig quedar sorprès i li vaig preguntar si ella ho era. Em va dir que sí però que ho amagava. Que s’havia canviat el cognom i es feia passar per turca, perquè ni tal sols en aquell ambient tan de lluita per la llibertat se sentia segura explicant qui era. Em va conformar que la meua referència havia caigut malament als assistents a la xerrada que, encara que lluitaven per la llibertat, estaven ben encegats pel potent nacionalisme turc, com la immensa majoria de la població. Tant encegats que ni ella s’atrevia a mostrar-se com era, per si de cas.

Explique això avui perquè he pensat en aquella xicota aquests dies en assabentar-me que el govern turc ha autoritzat l’ús de la llengua kurda als mitjans, el nom kurd per a les poblacions kurdes i tota una altra sèrie de mesures relatives als drets culturals dels kurds de Turquia. Vist el que vaig veure aleshores em sembla que ha de ser un canvi d’una enorme dimensió i la demostració, una volta més, que és impossible mantenir l’opressió per sempre.

Ahir per la vesprada, més o menys a aquesta hora, havia de despegar de l’aeroport de Brussel·les. Hi vaig arribar una mica abans. En eixir de l’oficina de Brussel·les m’acabava d’assabentar que Chicago i Tòquio eren fora de la cursa pels Jocs 2016. Perill, doncs. A l’arribar a l’aeroport tots els espanyols anaven preguntant-se si ja se sabia si Madrid guanyava o si guanyava Rio. Fins i tot hi havia un grupet de cinc o sis que estaven agafats de la mà fent una rotllana, supose que esperant el telèfon. El que va sonar va ser el meu. Des de la redacció em notificaven que havia guanyat Rio i just en eixe moment passava per davant meu un gran avió d’Iberia amb dos logotips de la candidatura madrilenya, inútils des d’aquell moment. El temps de penjar i fer la foto. No m’ha quedat gens bé però és un testimoni de la derrota. I per això la pose. Com diu la cançó “no time for losers…”

Les imatges aquests dies de la mort de Ted Kennedy i la seua vetlla m’han retornat a Cape Code. Els Kennedy segueixen vivint a Hyannis, una ciutat que fa de porta al Cap, tant porta és que hi ha una rotonda de carretera per on has de passar precís i de la qual ja vaig contar una bona anècdota fa anys.

A Hyannis només hi he estat per a agafar el ferry cap a Nantucket i de pas cap a Provincetown, allà al final de la banya, una ciutat rebel i sorprenent de pescadors i  de balenes. No m’hi he aturat mai més del que era imprescindible i no he vist per tant les cases dels Kennedy (són les de la foto), que pel que entenc estan simplement al final d’un carrer, amb el pas obert a la platja i la mirada a l’illa de Nantucket. 

Malgrat no haver-me aturat allà mai massa les imatges de Hyannis m’han recordat com d’agradable és Nova Anglaterra i, especialment, Cape Code. Tret de Nova York, que mai no he sabut si és veritat que és Estats Units, Nova Anglaterra és la zona d’aquell país que em resulta més propera. Des de la llunyana Bangor fins la mateixa illa de Nantucket que els Kennedy veuen des de sa casa aquest és un territori on l’arquitectura, el paisatge, la civilització, la forma de comportar-se de la gent se m’ha fet sempre pròxima i confortable. M’agraden les cases, com aquesta mateix dels Keneddy, fetes de fusta blanca i blaus suaus, les platges fuetejades pel vent de l’Atlàntic, els carrers que no sonen vells sinó que són vells, aquells ports on els vaixells fan sempre campanetes balancejant-se de costat a costat. 

A voltes m’he preguntat què fan aquests civilitzats i patricis estats romanguent dins els Estats Units. Perquè el contrast entre la seua essència europea i la resta dels Estats Units és cridaner. Però després he de recordar que són també ells l’orígen de tot, el bressol dels Estats Units. Molt especialment la Commonwealth de Massachussets, aquesta de Boston i Hyannis, que posats a ser diferent ni tan sols accepta dir-se estat, com els altres quaranta-nou.

Decidim anar a Ses Illetes, al Parc Natural. Són les platges probablement més cristal·lines i netes de tota la illa i el viatge paga la pena. A l’entrada del parc, que depèn del ministerio madrileny, d’un, ens fan pagar quatre euros. Vinga. Tot siga per l’ecologia. Caminem cap al nord i decidim deixar-nos caure en una platja aparentment perfecta. L’aigua és extraordinària, diria que és la millor platja en la qual mai no he estat. La terra és tot un altre món.

Hi ha dues fileres de gandules i parasols. Més de la meitat són desocupades però malgrat això el xicot que n’està al càrrec ens diu que totes les de la platja ja són llogades. Totes? La platja és molt llarga i no m’ho crec. Finalment, després de moltes voltes, arriba l’explicació. En la platja hi ha un restaurant que sembla que es particularment famós entre els propietaris dels iots notables que hi ha aparcats allà on la cala s’acaba. Tant famós com perquè una esquadra de barquetes els vaja a replegar i els porte fins a la platja (per cert: que ells no paguen entrada?). Els senyorets dels iots baixen a dinar i després volen estar-se una estona a terra així que els amos del restaurant contracten de bon matí tota l’estesa de gandules. Carai. Legal ho deu ser, segurament, però a mi em sembla un comportament molt poc ètic, especialment estant dins un parc natural.

Cap al migdia desembarquen quatre malais d’impecable uniforme blanc que es posen sota una ombrel·la amb unes grans caixes de gelat i beguda, a l’espera que els senyorets acaben el dinar. Quan l’acaben en venen uns quants però no prou per a ocupar la platja sencera i aleshores jo caic en el detall que segurament lloguen tanta gandula no per a posar-lo a disposició dels amos dels iots sinó per a allunyar la gent de la platja. I encara entenc menys per quina raó passen aquestes coses a Ses Illetes, en aquest parc que aparentment és de tots.

Sec mentre cau la nit a la plaça de Sant Francesc. Davant hi ha l’església, d’una simplicitat i una bellesa anònima impossible de repetir. Llisc el relat del viatge de Josep Pla a Formentera, un dels millors que mai va escriure però que parla, lògicament, d’una Formentera que sembla de segles enrere. D’uns quants.

Inevitablement escolte els sons de la plaça. Ací els dialectes de la llengua es barregen amb una normalitat que no he escoltat enlloc més. Hi ha un munt de mallorquins i de catalans originals, del Principat; també de valencians.  Al bar de la plaça un grapat de joves discuteix sobre el futbol local. La conversa m’interessa poc però em fascina la barreja dels accents. Tots són de l’illa però supose que de famílies originàries de llocs distints i el ball fonètic va de les os exageradament obertes a la mallorquina a les es més sonores del valencià central. M’intriga, però, el dialecte local. No sóc cap especialista però la música em sona profundament valenciana. Més valenciana que balear, per a ser exacte. Tant que em pregunte si els formenterencs no parlaran valencià. Ho ignore en puresa dialectològica però em resulta agradable escoltar-los parlar mentre el sol va ponent-se i jo admire com de modernes són les antigues tres creus que hi ha a la base de l’església.