Mails per a Hipàtia

Quedem a sopar al Dio amb Kalman Faluba, l’històric professor de català de la Universitat de Budapest i amb alguns amfitrions hongaresos. També amb l’actual lector de català de la universitat, valencià de Bonrepòs.
Tot just si hem dit quatre banalitats que ràpidament ix la ‘qüestió hongaresa’. András Gulyas, que havia estat cònsol del seu país a Barcelona, ho ressumeix de forma eficaç: ‘per a vosaltres la guerra civil és el passat però ací invoquem la I Guerra Mundial cada dia’. Com nosaltres Almansa, que li dic. La pervivència del passat més o menys remot la vivim totes les nacions incòmodes i totes les percebem comun fet únic.

Des del primer de gener els hongaresos han decidit oferir un passaport hongarès a qualsevol membre de les minories hongareses de Romania, Sèrbia, Eslovàquia, Txèquia, Àustria o Ucraïna que el reclame. Si sap parlar hongarès. És una perspectiva que no hauríem de perdre de vista. Al Tirol de Sud italià també negocien el passaport austríac com una forma de conciliar la nació cultural amb la realitat política. Potser és el futur immediat pels valencians…

El sopar arriba al cim amb Faluba narrant l’entrada de la reina Violant d’Hongria a Borriana. Volant per damunt dels segles i les fronteres.

Sóc al País Basc. Demà a primera hora del matí he de parlar en un acte que organitza la Diputació de Guipúscoa i per tant obligatòriament havia de volar avui. Ho havíem aparaulat fa mesos i la veritat és que ni ells ni jo havíem previst que seria el dia de la vaga general. Ells menys encara perquè els sindicats bascos ja van convocar una vaga al mes de juliol i ara no la convoquen. En qualsevol cas avui en dia l’actualitat es pot seguir des de qualsevol mòbil i així seguiré jo la jornada de vaga des d’aquest país, demà.

 VilaWeb publicarà una edició extra amb informació només de la vaga. És aquesta una vella costum del periodisme a casa nostra que, com altres, intentem rescatar.

 Ara, però, se’m fa tot plegat una mica estrany per la distància. Els organitzadors de la conferència m’han instal·lat a l’Hotel Inglés, un dels més vistosos de la Conxa i des de la finestra veig la badia amb els llums envoltant com a braços una aigua on s’endevinen tot de barques encorades. He aprofitat una estona per a fer un passeig per aquesta sorra tan especial i després he anat a sopar amb la diputada de cultura al Txokolo, un d’aquests restaurants tradicionals bascos on sembla que el quilo de carn vaja més barat, de tanta facilitat amb la qual te l’omplen. No crec que tinga massa temps de passejar però Donosti és una ciutat extraordinàriament agradable i la vista que mentre escric tinc a la finestra em compensa un poc del traginar d’aquesta setmana -que serà molt i molt extens…

El vol VY8101 d’Atenes a Barcelona tenia l’hora d’eixida marcada a les 15.40 per la porta B26. Com que no em fie del trànsit d’aquesta ciutat vaig decidir pujar en metro. Des de la Plaça Sintagma a l’aeroport hi ha una mitja horeta generalment còmoda. A la una agafava el tren i abans de tres quarts de dues ja era en la cua de l’embarcament. Cua immensa. L’avió anava pràcticament ple i només hi havia una guixeta oberta. Vaig tardar més de vint minuts en arribar-hi amb la maleta, i quan ja havien decidit obrir-ne dues de més. El senyor que em dóna la tarja em diu que sembla que hi haurà una mica de retard i que vaja controlant els panells. Efectivament el vol de Vueling ve marcat com a ‘Late’ en els panells. Com de late però? La tarja marca les 14.50 com a hora d’embarcament.

Com que l’aeroport està bé dine en un dels seus restaurants i faig un passeig mirant de tant en tant si això de Late canvia d’alguna manera. S’acosta l’hora de despegar així que decidisc passar el control de policia. Supose que serà un retard moderat i aprofite per a respondre correus i repassar alguns paperots. A les 15.40 hora indicada per a despegar tot segueix igual. Intente preguntar a algú però no hi ha ningú de Vueling i una senyora de l’aeroport em diu que li han dit que això va per a llarg. Òstres!

Hi ha un grupet de gent que anem tots cap a Barcelona i que comencem a agrupar-nos alarmats. Un d’ells diu que li han dit que l’avió que ens ha de dur a Barcelona encara no ha despegat del Prat. Com?? Això vol dir tres hores de vol cap ací i per tant ens en queden com a poc sis per arribar a casa. El que em sembla inaudit és que ningú no ens diga res ni ens porte una ampolla d’aigua ni que siga.

L’embarcament el farem finalment a les 20.55 hora local. Sis hores i cinc minuts després de l’hora marcada per a embarcar. I sense que ningú de Vueling se’ns hagués adreçat en cap moment ni per megafonia ni per memòria.

El primer que ens diu alguna cosa és el comandant de l’avió que diu que el problema ha estat que han tingut una revisió de l’aparell de dues hores imprevista i que després han pillat la vaga dels controladors francesos. La gent va tranquil·la, malgrat el cabreig. Aterrem a Barcelona a les 23.25 hora local. Oficialment hauríem d’haver arribat a les 17.37. Per tant el retard és de prop de sis hores. Quan toquem terra, però, l’avió no se’n va a un finger sinó que ens deixa a meitat pista per a que baixem en l’autobús i això sí que acaba d’indignar el passatge. L’home que seu al meu costat protesta de forma vehement (plou) i l’empleat de Vueling li respon amb una xuleria sorprenent.

Uns minuts abans han passat repartint-nos un paperet que demana disculpes pel retard i diu que ens compensaran amb 20 euros de descompte en el pròxim vol que comprem per internet. Això a qui m’indigna és a mi perquè intenta enganyar als passatgers. En realitat amb un retard de cinc hores la companyia ha de retornar el preu del bitllet i punt, però repartint aquest paperet espera que alguns viatgers no en siguen conscients d’això. Jo presentaré demà una denúncia a consum, però quants dels passatgers ho faran?

En resum. Vueling és un autèntic desastre. Horrorós.

Llarga sobretaula en una taverna d’Atenes amb Nicola Crocetti i uns quants amics més. Ell havia estat un dels pilars del diari Il Giornale, en l’època que Indro Montanelli el dirigia, desafiant Berlusconi. Però sobretot és l’editor de poesia més important d’Itàlia i probablement l’home que ha traduït més poesia grega fora dels grecs.

A les postres ens conta la seua història, que jo no coneixia i quede impressionat. És una autèntica novel·la que explica bona part de la història d’Europa.

Crocetti va nèixer a Patres / Patras, la ciutat grega des d’on embarques per anar a les illes jòniques. Son pare era el major de set germans, descendents directes d’italians i s’havia casat amb una dona grega. De fet a casa només es parlava grec i ell no sabia un borrall d’italià. A Patras el seu pare va fer fortuna i es va fer l’amo de mitja ciutat. Un home ric però que deixava que les escoles o l’hospital foren construïts en el seu terreny. Parlaven grec però mantenien la religió catòlica.

I aleshores vingué la guerra i Mussolini té la pensada d’emular Hitler i invadeix, sense cap motiu aparent Grècia. Cosa que converteix automàticament la seua família en sospitosa. Els porten a un camp de concentració, ell ja havia nascut, i allà els demanen què volen fer. Els diuen que si es converteixen a la religió ortodoxa els deixaran ser grecs. Els sis altres germans ho fan i es canvien el cognom de Crocetti a Stavros -lògicament. Però son pare ho refusa. Diu que a ell no li fa res ser grec, que se sent grec del tot, però que no pot canviar de religió.

Acabada la guerra (ell recorda l’entrada dels americans al camp, encara amb ulls de xiquet) un dia es presenten a casa les noves autoritats i els hi diuen que tenen quaranta-vuit hores per a anar-se’n a Itàlia. No va servir de res que la mare fos grega pels quatre costats ni tan sols el fet que un dels seus germans (dels que s’havia convertit a lortodòxia) hagués esdevingut un dels líders més coneguts de la guerrilla al Peloponès, un autèntic heroi nacional. Dit i fet en dos dies i carregant el que podien han de marxar en vaixell cap a Itàlia. I les noves autoritats confisquen totes les seues propietats i diners. Les roben, que diu ell.

L’arribada a Itàlia no va ser fàcil però. Ells només sabien grec se sentien grecs però ara resulta que havien de ser italians. El pare ben aviat es va suïcidar, culpant-se per no haver canviat de religió. I ells van créixer com van poder.

Com que el grec era la seua llengua nadiu, però, Crocetti va començar a interessar-se per la literatura grega i amb els anys es va convertir en un gran traductor a l’italià, feina que compaginava amb la de periodista de política internacional.

El final de la història és, però, bonic. Un dia a Patras volen organitzar un simpòsium sobre poesia i un amic seu poeta decideix convidar-lo. Quan l’alcalde cerca per internet qui és aquell italià descobreix la seua història, la injustícia que patí la seua família i l’enorme esforç que ha fet ell per popularitzar la cultura grega. Així que quan Nicola va arribar, desconfiat i recelós diu, al port de Patra es va trobar una multitud que el va coronar com els antics grecs feien i a l’alcalde que li va lliurar l’original de l’ordre d’expulsió de la seua família i un acord de la municipalitat que reprovava aquells fets i el convertia en ciutadà d’honor.

Supose que ho conte de forma pàl·lida perquè escoltar-ho de la seua pròpia veu, contat a poc a poc i amb l’emoció encara assomant-se per moments als seus ulls, ha estat una experiència autèntica. Una lliçó de com Europa, no fa tant de temps, era un món ben diferent on no hauríem de tornar ara que hem avançat tant…

Em demanen si m’apeteix anar a un acte de petit format al qual assistirà Mikis Theodorakis. De fet em fan la llista i i diuen que vindrà també el president del parlament i l’alcalde d’Atenes i que si vull puc anar-hi. Però a mi només se’m queda el nom de Theodorakis. Que si vull anar a un acte amb ell? Fa anys que admire la seua música i que sent un enorme respecte per la seua integritat política. Com havia de dir que no?

Així que aquesta vesprada, després d’una llarga jornada de treball, he anat a trobar-me cara a cara amb el compositor del ‘Canto General’, d’Axion Esti, de Zorba i de tantes i tantes músiques inspiradores. Theodorakis és molt vell ja però la seua presència imposa. Ha entrat a la sala encorbat, repenjat en un bastó i caminant amb molta dificultat. Però quan ho ha fet hem callat tots i li hem obert pas fins a una cadira que ja ens havien dit que era la seua. Encara duu aquella melena que tant l’indentificava i si bé ja no és aquell home imposant d’estatura encara porta el seu cos amb una enorme dignitat. Ens hem acostat tots a saludar-lo, una simple encaixada de mans, però he observat que tothom sense excepcions ho feiem amb reverència, amb la sensació d’estar al davant d’un home que escapa al seu propi passat i trascendeix el temps. De fet fins i tot l’alcalde que és de dretes li ha fet una salutació especialment cordial. Theodorakis sempre ha estat un comunista idealista però no s’ha deixat dur pels estereotips. Quan els socialistes el van convèncer per a entrar al govern va viure tan malament el nivell de corrupció que hi imperava que el va denunciar públicament i va fins i tot acceptar ser ministre sense cartera en el subsegüent govern de la dreta. I dècades després en aquest país ara tan deprimit perquè la crisi ha ensenyat totes les seues misèries Theodorakis la seua actitud d’aleshores i la seua fermesa en denunciar qualsevol injustícia l’ha convertit en un referent de la Grècia que podria haver existit.

Però ell ni amb el pes dels anys no es resigna a ser un tòtem. I de fet ens ha adreçat un petit discurs de deu minuts en el que ha insistit amb la seua veu atronadora, una vegada o una altra, en que si tot va malament no cal que ens lamentem, el que cal és que no perdem la fe i seguim treballant.

L’avió que em porta cap a Atenes va ple de seguidors del Panathinaikos. Era d’esperar però el fet és que va ple fins al capdamunt. I no van callats ni moixos malgrat el 5 a 1. Ben al contrari. Canten cançons a favor de l’Hèrcules, sense saber que aquest equip també és dels nostres, i el ‘Viva España’ que supose que usen com a agressió contra nosaltres. Això em fa somriure perquè vol dir que va bé: si uns grecs com aquests ja han entès que dir-nos espanyols és el pitjor i el que més ens molesta…
Un dels membres de la tripulació, inconscient ell, es permet fer broma del partit malgrat la superioritat numèrica dels hel·lens i els grecs no tenen pietat d’ell. N’hi ha coses i gent, els futboleros per exemple, que millor no provocar.

A Atenes tot just si tinc temps de quedar amb la Valia per a fer un passeig. És la primer vegada que ens trobem des de la mort de Marinos i el seu record pesa molt. No vull remoure el seu dolor però tot va ser tan sobtat que encara cerque explicacions. Després, amb la resta de la colla, anem a sopar a un restaurant que hi ha dalt de Licabets, amb una vista impressionant de l’Acròpolis. Marinos normalment venia a aquests sopars i la seua absència la comentem dubitativament en seure a taula, però entre tots i animats pel retorn de Jens aconseguim finalment passar una vetllada més que agradable parlant del món i d’Europa. I arreglant-la, com de costum.

I si el dia començava amb futbolers acaba també perquè ací a l’hotel mentre mire el correu i escric quatre cosetes una cadena rara està repetint el Barça d’ahir. I aquesta és una bona manera d’anar-me’n a dormir. No?

De retorn a casa contraste fotografies. La de dalt és dels anys vuitanta. Unter den Linden s’acabava en arribar al que ara és Pariser Platz. Hi havia una barrera i més enllà només el buit més gran d’Europa, ni edificis ni vianants. Res, tret dels soldats. La torre de Brandenburg s’alçava aleshores al bell mig d’un descampat tens on s’acabava el món soviètic i començava occident. Em vaig fer la fotografia un dia d’hivern molt fred quan ningú, i jo encara menys, no podia ni imaginar que aquell mur que s’intueix al final de la fotografia cauria pocs anys després com un torròs de sucre.

Ara he intentat fer-me una fotografia aproximadament en el mateix lloc per a no oblidar que el temps és el mestre més savi. Quantes coses sé avui que ignorava aquell dia…

A la novíssima estació central de Berlín deixe caure una ampolla d’aigua dins una paperera. Tot d’una un xicot s’alça del banc on era assegut i va a buscar-la. Ací el retorn de les ampolles, i dels gots àdhuc, és una costum estesa. Quan compres una beguda si tornes l’ampolla et tornen diners i als supermercats hi ha màquines on pots deixar les ampolles i et treuen un tiquet que després pots gastar dins la botiga.

L’eficàcia del reciclatge és impressionant i culturalment magnífica. No sé això perquè no es pot fer a casa nostra. Abans ho fèiem: jo recorde haver tornat ampolles de sarsa i llimonada.

El model berlinés és senzill però eficaç. Les ampolles arriben al destí en condicions ideals i fins i tot hi ha qui es pot treure un xicotet sou tornant-ne. He vist que hi ha qui les deixa en terra a la vora de les papereres per a que altres les aprofiten. Tot senzill i clar.

Abans la Galeria Nacional de Mies van der Rohe era el final. Si entraves per la banda occidental aquest monument racionalista i bell era la darrera espurna d’occident. Al seu davant ja hi havia la violada Potsdamer i aquella extensió immensa de terra de ningú que tots imaginàvem plena de perill.

Ara he fet el camí al revés. Des dels edificis de la plaça -uff, quin pastís per favor…- he anat passejant a buscar la Galeria, fent una corba on s’alcen nous edificis i des d’on es divisa allà al final la cúpula del Reichstag.

En arribant a la galeria, ja de lluny, he divisat banderes a la porta. Aviat me n’he adonat que eren banderes africanes. La vexil·lologia és un dels meus vicis més antics així que he quedat de pedra quan n’he vist una que no coneixia. Inquiet he descobert una segona i he començat a témer que el món havia canviat en una nit. Quan la tercera tampoc no l’he reconeguda encara m’he posat més nerviós. Sortosament aviat he vist que en realitat era una trampa. Es tractava de les banderes africanes lleugerament modificades, com a part d’una exposició. Cada bandera tenia un petit detall canviat. Per això l’alteració era mínima però torbadora.

La meua menuda afirma que he fet un bot d’alegria i he començat a cridar ‘Art!, és art!’. No en sóc conscient però és possible perquè l’alleujament ha estat gran en veure que no he perdut de vista el món ni les banderes han canviat de la nit al matí…

Sobretaula llarga després de sopar amb els amics que ens han acollit, més com a germans que com a amics, a sa casa. La colla s’amplia amb dues amigues més i acabem fent un grup gros que discuteix i xerra amb tanta intensitat com alegria. Un plaer autèntic.

Em demanen quina sensació he tingut tornant a Berlín vint anys després. Just he caminat el dia sencer fent aquells trossos de ciutat que em faltaven, de la irreconeixible Potsdamer a la Ku’damm. No puc dir res més que reconèixer que no reconec res. Els explique que és una sensació estranya. De primer perquè la presència del mur era tan potent que avui no sé ni imaginar com era i per on passava. Constantment mire el mapa o aquella línia que han creat a terra i que ressegueix el pas del mur per a poder entendre on sóc. Em sonen els noms de les coses, puc recordar les coses que vaig viure i que vaig escriure en aquella Llibreta de Berlín, de tant en tant reconec un racó, un espai. Però bàsicament em sent en una ciutat completament nova.

Això no vol dir que no reconega que s’ha fet un esforç gran per a conservar la memòria. He estat al matí a les antigues casernes de les SS i m’és difícil imaginar un espai commemoratiu més ben plantejat. I la presència del mur és pertot malgrat el meu desconcert. Però no aconseguisc deixar de pensar que la memòria de Berlín es perd amb el pas dels anys. Que va escolant-se per l’aiguera del temps.

La seua opinió és que precisament és això el que busquen. Que volen que s’oblide que aquesta va ser una ciutat partida en dos. És possible. Els escolte amb atenció, conscient que ells ho viuen cada dia i jo només he fet de turista accidental. I no deixe de preguntar-me sobre les opcions ètiques d’una ciutat com aquesta. Què és millor fer? Esborrar el passat o deixar-lo reduït a una expressió mínima, turística com si diguérem, museística en el millors dels casos. No ho sé. Berlín ha creat i ha patit tant de dolor i tanta misèria que em sembla una ciutat excepcional que no puc analitzar de manera frívola.

Eren les cinc de la vesprada del 25 d’octubre del 1961. Un grup de tancs soviètics, deu, van aparèixer a la Friedchstrasse del costat soviètic, disposats a respondre al que consideraven que eren provocacions dels soldats americans. Els tancs es van aturar a uns cinquanta metres del que després seria el famós Checkpoint Charlie. De la banda americana immediatament es van desplegar un nombre equivalent de tancs, exactament a la mateixa distància del punt on es creuaven els dos sectors d’ocupació. Els tancs dels uns i dels altres van ser carregats amb foc real i van rebre l’ordre de disparar si un tanc enemic intentava passar a la zona d’ocupació pròpia. A la banda russa, prop dels tancs, hi havia el general Anatoly Gribkov, que parlava per telèfon, de forma directa amb Khrushtxev mateix. A la banda americana un oficial tenia obert de forma permanent el telèfon amb el Quarter General americà a Berlín, que al seu torn tenia línia permanent amb la Casa Blanca, en aquest cas amb Kennedy. Entre els americans la tensió era altíssima perquè Kennedy no entenia com era possible que el general Clay, responsable de les forces a Berlín, hagués pogut caure en una situació com aquella.

Els tancs, i els soldats que els acompanyaven, s’hi van estar fins un poc després de les onze del matí següent. Kennedy i Khrustxev van aconseguir parlar de forma directa minuts abans i van decidir que un tanc rus es retiraria primer uns metres, seguit d’un tanc americà i així fins a retirar-los tots, de forma definitiva, del carrer. 

Poques vegades en la història tots plegats vam estar tant a punt d’entrar en una guerra que segurament hauria estat la definitiva per a la humanitat. Hi ha molts documents públics sobre aquests dos dies (per exemple aquest informe americà sobre un possible atac nuclear a Berlín) que documenten sense ombra de dubte que la hipòtesi d’una guerra nuclear a Berlín, i per extensió a Europa sencera, estava preparada i llesta i que només calia esperar qui la iniciava.

Per això supose que aquest matí m’ha irritat tant veure que s’ha convertit Checkpoint Charlie en un circ. 

A la Bernauer Strasse el mur es fa concret. Hi han matingut cinquanta metres de la instal·lació original, que es pot veure des d’una torreta o visitar-la des del que havia estat el sector oriental. Allà topes de cara amb el mur interior i a través d’unes escletxetes pots veure la terra de ningú (on mataven les herbes amb defoliants i que sovint era minada) les torres de vigilància i en la distància el mur que donava directe al sector occidental, el mur gros. En aquest carrer la construcció del mur va ser extremadament violenta perquè va tallar pel mig una avinguda important i va deixar l’església a la banda oriental. A meitat dels vuitanta, sí dels vuitanta, encara la van volar com a part d’aquell procés de consolidació ‘eterna’ del mur que Honecker va arribar a pronosticar que duraria més de cent anys.

A prop creix un mercat totalment hippie. Una barreja dels encants i d’Hair, on per no faltar no falten ni els hare krisna. Tot el barri d’aquesta zona va ser prou respectat pels aliats en el seu atac a la ciutat i va passar sense massa canvis l’era soviètica. Avui ha esdevingut el barri de moda de la ciutat. Té unes cases i uns carrers preciosos, clarament centenaris i els rics o els benestants s’han apoderat dels seus racons.

Hi hem passejat per agafar un tramvia després fins Alexanderplatz. Irreconeixible, excepte pel rellotge. I d’allí hem caminat per la Karl Liebknecht Strasse i Unter den Linden. Aquesta ruta l’havia fet en la meua primera visita a Berlín, quan tot allò era ‘la ciutat capital de la República Democràtica Alemanya’. Ara les botigues i els espais de luxe ocupen la majoria dels portals. M’hi he acostat encuriosit fins el lloc on els russos tenien instal·lada la tomba del soldat desconegut, aleshores amb una impressionant guàrdia d’honor. Quan es van retirar d’Alemanya es van endur la tomba, el soldat, la flama i la bandera. Ara els alemanys han posat una estatua i a fora, en comptes dels soldats, hi ha banderes alemanyes i europees. Un canvi gran, certament.

De tot plegat el que queda és l’antiga i enorme comandància soviètica reconvertida avui en l’espectacular ambaixada de la Federació Russa. Hem passat ràpid per davant seu perquè començava a ploure i tot plegat ens ha pillat desprevinguts però el seu aspecte és certament imponent, crec que com un recordatori permanent del poder que Moscou va arribar a tenir sobre aquesta ciutat. La completen una mica més endavant l’ambaixada britànica, l’americana i la francesa, totes juntes al voltant de Branderburg per a recordar al món que durant dècades en aquesta ciutat no manaven els seus habitants sinó el comandament conjunt dels quatre exèrcits que havien derrotat a Hitler i que després de derrotar-lo es van declarar enemics entre ells mateixos.

La ironia de la història és que de vegades les situacions més difícils proporcionen avantatges quan s’arreglen. L’espai que abans era el centre del mur, al voltant de la porta de Brandenburg és avui literalment irreconeixible. Allà on hi havia el ‘no men land’ ha aparegut tota una nova geografia que representa el poder alemany d’una forma difícil d’imaginar aleshores.

Hi he passat el dia. La cancelleria es podia visitar, de forma excepcional, així que he tingut sort i he entrat dins l’edifici que representa millor que cap altre la força de la nova Alemanya. També he entrat al Reichtag i la seua espectacular cúpula nova, he travessat (per fi!) a peu la Porta de Brandenburg i m’he emocionat en el meravellós monument en record al jueus perseguits i morts pel nazisme. Un dia complet, acompanyat a més d’un bon temps excepcional.

De l’edifici de la cancelleria els berlinesos en diuen ‘la rentadora’, pel record aproximat de l’electrodomèstic que l’arquitectura dibuixa. És, però, un edifici preciós i molt ben pensat. Des de que travesses la porta és evident que està dissenyat per a ser funcional però també per a impressionar, de forma discreta però molt eficaç. Entres allí i notes que estàs entrant a un lloc important, des d’on es prenen decisions importants. Modern, extremadament contemporani, nou. M’ha cridat l’atenció, per cert, que a tot arreu hi havia la bandera de Berlín, junt amb la d’Alemanya i la de la Unió. La cancelleria és federal, de tots els estats doncs, però com que és a Berlín reconeix aquesta presència amb la bandera d’un dels estats, ciutat en aquest cas. Lluny, ben lluny, del ‘cafè per a tots’.

El Reichstag, vell i nou alhora parlament de la nació alemanya, diuen que és l’edifici legislatiu més visitat del món. Hi ajuda, sens dubte, la cúpula. La remodelació de la seu parlamentària encarregada a Foster no només és eficaç sinó que ressalta les condicions i la sensibilitat del parlamentarisme alemany fins en els detalls més xicotets. A mi Foster generalment no m’acaba de convèncer però ací ha fet una obra realment completa i coherent. Al peu de l’escala d’entrada no he pogut evitar, però, pensar en quant de dolor ha causat i ha patit també el poble alemany. Aquest vell parlament monàrquic va ser cremat pels nazis (que van acusar els comunistes, és clar), va ser bombardejat pels aliats, va ser abandonat i donat per impossible, va veure com el mur s’atansava a la seua porta i finalment ha renascut. Però ho ha fet, com tot Alemanya, conscient del dolor que ha infligit el seu poble i conscient, de forma admirable, de la seua responsabilitat en que tot això no passe mai més.

En aquest sentit, però, res es pot comparar a l’extraordinari monument commemoratiu de la shoà, de l’extermini de milions de jueus. El monument és un camp de tombes, literal, a diverses alçades que conforme entres en ell et va submergint en la foscor, provocant una emoció difícil de contenir. Un centre d’informació a sota documenta la barbàrie del nazisme contra els jueus, però també contra els gitanos, els homosexuals i els opositors de qualsevol tipus. És un centre digne de ser visitat. Contingut emocionalment però contundent. Amb tot a mi em sembla que el més important de tot és haver alçat aquell monument precisament on és: aquell és un terreny central del nou Berlín, d’un preu de mercat segurament incalculable i d’unes possibilitats urbanístiques notables. Però ningú no va dubtar que era allà, precisament allà, on calia retre homenatge a les víctimes de l’holocaust. Hi hem passat en silenci, parlant amb veu baixa i reconeixent la memòria dels qui tant i tant van patir.

Abans però havia atravessat Brandenburg. Ho esperava. Al terra hi ha unes llambordes que marquen per allà on passava el mur. Costa de reconèixer-ho. Segurament és el lloc on la desaparició física d’aquella barrera imponent resulta més desconcertant, el lloc on el paisatge ha canviat amb més contundència. De fet, a banda i banda, no he pogut recordar dos llocs que en la meua memòria eren clars. A la banda occidental allà on ens posàvem les televisions per a emetre les cròniques més representatives amb les imatges al nostres darrera del mur ple de gent que s’hi enfilava. I a la banda oriental el lloc d’una fotografia que em vaig fer fa molts anys, quan encara no podíem ni somiar que aquell mur cauria, en el punt més pròxim on et deixaven acostar-te a la porta de Brandenburg.

A la banda oriental, vista Brandenburg des de la banda oriental, de fet tot és impossible de reconèixer. Sembla fins i tot una venjança. Els llocs més a tocar de la porta són l’ambaixada americana i la francesa, la del Quebec, un museu d’art experimental i un sobre Kennedy, dos bancs, una cafeteria americana i unes quantes botigues de tota mena. Edificis impensables en l’época de la república democràtica. Només aguanta l’edifici de l’hotel Adlon, reconvertit ara al luxe i testimoni mut del que va ser aquella Unter den Linden que marcava l’extrem occidental del món soviètic.

Curiosament no havia tornat a Berlín des de la caiguda del mur. Vint anys després, doncs, és com viatjar a un altre món, a una altra geografia. Ja d’entrada perquè l’aeroport és ‘a l’altra banda’, o siga en el territori de l’antiga RDA. 

Optem per entrar a la ciutat, doncs, per l’antic est. Passe per davant de Pankow -una de els ciutats que van optar per aquell acabament en ow tan poc alemany, sovietitzant. Abans els alemanys occidentals deien que la capital de la República Democràtica era Pankow, en realitat un barri de Berlín, per tal de no reconèixer que era Berlín, de fet, la capital.

En arribant a la ciutat trobem el tros de mur més llarg que es conserva encara, amb les pintades refetes pels autors originals. Alguns trossos són plens de grafitis de gent vinguda de tot el món. M’imagine que n’apareixerà alguna en català i em trobe no una pintada sinó un adhesiu, un adhesiu roig que en lletres grogues diu que ‘En qualsevol moment pot explotar’. No sé a què feia referència originalment però és molt apropiat al lloc i a la història.

Vint anys després aquell tros de mur sobta. D’entrada perquè està girat al revés. En el vell temps la cara de donava a la RFA era plena de pintades però la cara que donava a la RDA era impoluta. Ara és la cara que dóna a la RDA la que té les pintades. Al davant, a més, han alçat un pavelló poliesportiu immens, enorme. I la sensació de desconcert creix encara més quan el travesses i et trobes a la vora del riu amb una imitació prou reixida d’una platja caribenya, amb sorra i tot. Passa el temps. I tant com passa el temps. 

Dinem al Café de Flora. A Saint Germain el sol fa que de sobte el carrer s’anime d’allò més. El menjar és decebedor. I car, caram. Hi ha un anunci del restaurant, al mateix restaurant, que usa com a motiu Sartre i la Beauvoir, que n’eren habituals. No sé què en pensarien ells. Com que és migdia entra un senyor brandant la recent treta d’impremta edició de Le Monde -que continua sent una rara avis que ix al carrer a migdia. Si haguera estat el Libé l’hauria comprat en memòria dels fantasmes del local però així…