Allà on s’acaba la carretera
El meu amic Ove té sa casa “allà on s’acaba la carretera”. Literalment. A l’eixida d’Estocolm hi ha vint-i-quatre mil illes (no m’he equivocat: 24.000) en una zona coneguda com l’arxipèlag. Ell va triar per a viure una casa vella de més de dos segles que està en el darrer punt on es pot arribar per terra, sense necessitat d’anar en vaixell. Tècnicament és una illa però hi ha un pont que la vincula al continent.
Hi hem anat a sopar. Que en aquestes latituds vol dir cap allà les cinc. El sol començava a caure i hem passejat pels voltants, per la platja, el port vell on ell solia amarrar el seu vaixell abans. Aquesta és una comunitat xicoteta de molt pocs habitants però que tots es saluden i es coneixen. Les cases estan separades les unes de les altres per terrenys generosos i només hi ha una mena de centre on hi ha un deliciós cafè, que és forn i tenda per a tot i la sauna comunitària.
Ove hi passa la major part de l’any. Ho pot fer per una cosa que em provoca una sana enveja. I ràbia fins i tot. Allà, on la carretera s’acaba, Ove rep una connexió d’internet més potent de la que qualsevol de nosaltres té a casa ací. I més barata. Al costat de la finestra s’ha fabricat una mena de silló connectat a la xarxa que és el seu lloc principal de treball, envoltat d’una natura bellíssima i calmada. I per si calia res a les quatre del matí en punt passa un senyor que li deixa els diaris a la porta. És quan ell s’alça es fa un cafè i comença a mirar com està el món.
el que vàreu menjar. Segurament un sopar tant deliciós, com la casa que és allà on s’acaba la carretera. M’ha agradat poder-m´hi passejar.
El fred és una defensa natural.
Ara et canto una cançó sobre la bellesa del la gelada espetegant en els troncs…