Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Viatges

Contrastos

Nit tranquil·la a Estocolm. Hem anat a passejar per la ciutat vella i a sopar a un restaurant que té en el seu interior part de les ruïnes de la ciutat vella. Fa fred però l’ordre és impecable i la ciutat apareix polida i oxigenada. M’he dut cap ací el volum cinquè de l’obra completa de Pla, “El Nord”, per llegir el seu passeig per la ciutat i mirar de resseguir-lo. Demà tinc feina fins ben entrada la vesprada però després hi haurà una miqueta de temps lliure i dissabte més. A veure que aconsella el senyor de Llofriu.

No puc evitar pensar en el contrast entre aquesta ciutat i Tiraspol, on era fa just una setmana. Diuen que tot és Europa. 

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Transdnièster 1

Publicat el 6 d'octubre de 2008 per vicent

He redactat tres llargs articles sobre el meu viatge de la setmana passada al Transdnièster i Moldàvia.

 

-El primer: Allà on el món s’acaba
-El segon: Sis cents dòl·lars per les cèl·lules d’un fetus
-El tercer: Un triangle perillós.

 

La fotografia és a Tiraspol, capital del Transdnièster. Al mur que tanca el Palau de la Cultura, darrere meu, les banderes de Rússia, el Transdnièster, Ossètia i Abkhàsia i el lema “la unitat és la nostra força”

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Transdnièster 2. La frontera.

Publicat el 6 d'octubre de 2008 per vicent

Els moldaus no accepten de cap manera que això siga una frontera. No poden acceptar-ho perquè el que hi ha a l’altra riba del riu Dnièster és reconegut de forma unànime com a part de Moldàvia per la comunitat internacional. Així que li diuen “control” i tot arreglat. És però un control ben peculiar amb quatre remolcs o contenidors pintats de color blau clar i una sola taula posada a sota d’un arbre, sense més. Hi seuen tres policies i em crida l’atenció que cadascun d’ells porta un vestit diferent. Ens fan parar el cotxe i ens expliquen que anem a entrar al Transdnièster i que “malgrat que és Moldàvia” el govern moldau no es pot fer responsable si res ens passa allí. Entesos. Tres o quatre gossos van travessant la carretera cap a ací i cap allà mentre els policies escriuen i no paren d’escriure en un llibre gros primer, en uns fulls després i no sé on més encara.

Quan ens deixen passar ens esperen els russos. Han instal·lat una barricada al mig de la carretera, de forma que cal fer una maniobra molt pronunciada per a passar a través d’un carril estret. Sempre sota l’atenta mirada de dos soldats russos molt joves que ens miren sense treure les mans del fusell. Em venen ganes de preguntar-los d’on són i si tenen alguna idea del que fan ací però no em costa gens reprimir-me. Ja veig que no tenen molta intenció de ser amables i l’armament, no ens enganyarem ara, és una bona dissuasió. Quan superem el segon control ens arriba el tercer, aquest sí definit com una frontera amb tots els ets i els uts. Per la forma de l’edifici sembla com si hagueren agafat una gasolinera i l’hagueren transformat una miqueta per a servir com a frontera. Destaca, i de quina manera!, l’escut d’estil soviètic de la república. Un escut ben curiós ja que és nou del tot i sona vell. La pretesa república del Transdnièster malgrat un petit antecedent ucraïnès mai no havia existit fins la destrucció de la Unió Soviètica. El disseny de l’escut i la bandera, per tant, ha de ser nou per força. I tanmateix no es deixa fora ni un sol dels motius tradicionals soviètics, el sol que ix, el forment o la dacsa formant una corona, la falç i el martell, les teles de color roig amb textos. Crida l’atenció, això sí, el raïm, reminiscència supose del tradicional vi moldau. Per la resta tot sembla estranyament conegut i vell.

Des de dins del cotxe tire una foto amb el mòbil. Ens han avisat amb claredat que no ho fem però comence a avorrir-me. Entre el primer control i aquesta frontera no hi ha ni dos quilòmetres i ja portem una hora enganxats ací. La foto servirà per a obrir el primer article de VilaWeb sobre el viatge, pense. Finalment ens obren la barrera i passem. Un guàrdia molt estirat ens dona la benvinguda en el nom del Soviet Suprem de la república. Doncs, gràcies…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Transdnièster 3. El mapa.

Publicat el 6 d'octubre de 2008 per vicent

L’he vist en la paret d’una oficina i em sembla sensacional. Un mapa oficial del Transdnièster. La geografia és una ciència seriosa i molt política. Generalment quan un país es fa independent el primer que fa és intentar guanyar la batalla del mapa. A casa nostra l’enyorat Ballester i Canals ho sabia i per això ens va inundar de mapes dels Països Catalans. Rambla ho sap i per això vol que TV3 canvie el mapa del temps. Tot això és lògic. Però el geògraf que ha dibuixat el mapa del Transdnièster és literalment un geni.

Vist des de qualsevol perspectiva el Transdnièster és un “país” sense lògica. És cert que està a l’altra banda del riu però poca cosa més té geogràficament que el puga definir. Qualsevol mapa que l’incloga a Moldàvia el converteix en una fina línia estreta a la fi del tot de forma torturada. La sol·lució? dibuixar-lo convertint el riu Dnièster poc menys que en un mar. Si no pintes l’altra riba aleshores sembla un país plausible, abocat a l’aigua com tants n’hi ha, una espècie de ribera. Per desgràcia el mapa estava ple de post-its i en la foto no el tinc net però crec que s’entèn el magnífic exercici de geografia política que l’autor ha fet.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Transdnièster 4. L’estadi del Sheriff.

Publicat el 6 d'octubre de 2008 per vicent

El Toni Padilla, responsable dels Bon Cop de Cap a VilaWeb TV m’havia avisat però quan l’he vist he caigut de tos. Just on comença Tiraspol, la capital de la soviètica república de l’altra riba del Dniester hi ha un complex comercial digne de Londres o Nova York. En diuen el Sheriff Stadium perquè pertany a la corporació que es diu Sheriff i que és l’empresa més important de llarg del Transdnièster. Hi juga el Sheriff Futbol Club, completament aïllat a nivell internacional i segons Padilla la selecció nacional de Moldàvia, que està reconeguda internacionalment, també. Si és així estem al davant d’un cas únic. Seria com si la selecció catalana després de la independència decidira jugar els seus partits al Bernabeu. Pitjor, molt pitjor però crec que s’entén el que vull dir. El Transdnièster s’ha proclamat independent i té establerta una frontera amb Moldàvia que el govern moldau no reconeix de cap manera. I tanmateix cada vegada que té partit internacional creua aquesta frontera que no reconeix entra a casa de l’enemic (enemic literal ja que formalment continuen en guerra) i juga el partit com si res. Una més de les increïbles contradiccions que es viuen per aquestes terres.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Transdnièster 5. A la valenciana.

Publicat el 6 d'octubre de 2008 per vicent

Uns anys abans de caure la Unió Soviètica vaig escriure dos llibres (un per a El Llamp i un altre per a 3i4) explicant les nacionalitats de la URSS i la seua possible evolució. Malgrat no havia pogut anar-hi mai abans el cas moldau, com a valencià, em semblava molt interessant i el vaig estudiar a fons.

Fent un resum ràpid es pot explicar així: el moldau no existia com a tal ni ningú s’hi referia, per a tothom era romanès. El 1924 la URSS va crear la més petita de les repúbliques autònomes, precisament a Tiraspol i la va anomenar la república de Moldàvia. Era una manera de mantenir obert l’irredentisme sobre la resta de Moldàvia, recuperada per Romania el 1918. Quan la meitat de la Moldàvia històrica passà a formar part de la URSS després de la segona guerra mundial els russosvan començar a diferenciar entre moldaus i romanesos -que a més, sota el mandat de Ceaucescu no eren precisament els més dòcils amb els russos. Com a part d’aquest procés de separar romanesos i moldaus els soviètics fan dues maniobres. Una va ser permetre que en el cens uns pocs moldaus s’inscrigueren com a romanesos i l’altra era diferenciar la llengua. D’entrada obligant a escriure-la en ciríl·lic i després provant d’inventar una gramàtica nova completament russificada. De fet va haver un fulano anomenat Madan que va ser l’encarregat de crear la nova llengua moldava. L’intent era ridícul però els valencians el coneguem bé. Per exemple si en romanès normal baròmetre es diu “barometru” la nova llengua moldava es treia de la manega que calia dir “aeromasurarot”, és a dir “mesurador d’aire” o siga “baròmetre”. (Supose que encara algú recorda aquell personatge que deia que en català es deia “negre” però en valencià, que era una llengua diferent, es deia “zulú”…)

El cas és que l’invent va anar triomfant malgrat que el senyor Madan va ser perseguit per ser massa nacionalista i tot. La llengua moldava escrita abans de la caiguda de la URSS era en ciríl·lic i russificada. Malgrat això els escriptors moldaus seriosos escrivien en romanès. Quan s’acaba la URSS el nou estat moldau recupera ràpidament els símbols romanesos, com ara la bandera, torna a l’alfabet llatí i de fet defineix la llengua en la declaració d’independència com a “llengua romanesa”. És el moment en el qual molta gent pensa que el camí és obert a la reunificació -reunificació que hauria estat tan positiva per a Moldàvia com que avui seria part de la Unió Europea en comptes de viure en aquesta situació rarísima que viu.

Immediatament, però, va començar el contratac. De la mà dels russos, de nou però també d’una nova elit en el poder a Moldàvia que parlaven romanès però que pensaven que com a romanesos (escriptors, lingüistes) eren poca cosa però que en canvi com a moldaus eren importants i vivien millor. Així que van començar a insistir en el nom de la llengua, primer a base de deixar de dir-ne romanès, referint-se només a la limba o la limba de stat (la llengua de l’estat). Però més tard per a reclamar ja obertament que es parles d’una llengua moldava de nou, que siga tractada com una llengua diferent. ¿El resultat? que la presència del rus és cada vegada més gran. Als quioscos abans plens de revistes romaneses ara hi ha revistes en rus i les televisions romaneses són marginades en el sistema de televisió per cable. I com omplen el forat? El seu lloc l’ocupen les televisions russes ja que  els defensors del “moldau” estan més preocupats per fer notar que ells no parlen romanès que no per impedir la presència cada vegada més gran del rus. Presència tan gran ja que el mateix estat moldau l’ha declarat oficial i llengua de les “relacions inter-ètniques”. Del moldau-rus al romanès i torna al moldau satèl·litzat pel rus. Una autèntica muntanya russa socio-lingüistica en tot just trenta anys.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

País de música (Bretanya 1)

Publicat el 29 d'agost de 2008 per vicent

Em sembla que va ser Gwemdal qui em va obrir la porta d’aquest país. Segurament, no ho puc recordar, devia arribar a ells des de Pentagle o John
Renbourn, recreadors de luxe del folc anglés. Però des dels seu acords i a partir d’ells se’m va obrir un món immens que he gaudit durant dècades, amb la música bretona convertida en una de les meues memòries predilectes. Primer de tot i per damunt de tots amb Alan Stivell. Però també i gràcies ben sovint a ell pels excèntrics però indispensables Tri Yan, pel sobri i rotund Gilles Servat, per l’espectacular Dan Ar Braz o ara pel darrer descobriment, l’elegant i creatiu Didier Squiban.

I tanmateix, tot i que per a mi Bretanya és sobretot música, visitant el Museu de Bretanya a Rohanez (Rennes) m’ha sorprès veure dins una vitrina un disc de vinil d’Alan Stivell, l’imprescindible “Un dewezh barz ger”, un dels discos més bonics i personals que mai no he escoltat. M’ha sorprès però alhora m’ha satisfet enormement. De tota la seua discografia per a mi és el seu millor disc i sé que el seu impacte musical, cultural i polític va ser clau per a aquest país i el fa mereixedor per tant de l’honor de ser considerat una autèntica peça de museu. Però cadascú té les seues imatges pròpies i a mi m’ha passat que mentre l’admirava allà darrere la vitrina no podia evitar recrear al meu cap la vella caixa de taronja d’on durant tants anys el vaig treure per fer-lo sonar al vell tocadiscos de casa, una vegada i una altra i una altra més…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Sant Miquel (Bretanya 2)

Publicat el 29 d'agost de 2008 per vicent

L’abadia de Sant Miquel és un dels monuments més corprenedors del món. La marea l’envolta per complet quan és alta, segons Victor Hugo amb la “velocitat que només pot dibuixar un cavall al galop”. I la mateixa marea deixa al descobert una plana inaudita de fang i aiguamolls quan és baixa. Sobre ella, sobre la plana o sobre l’aigua depenent de l’hora del dia, es retalla un penyal immensa coronat per l’agulla del monestir. Diuen que en l’edat mitjana els pelegrins veien Sant Miquel com si fos la Jerusalem bíblica. Avui encara em sembla una imatge adequada.

Des de que t’hi vas acostant Sant Miquel es retalla al cel amb una precisió geomètrica impossible. Cases, palaus i l’abadia fan un tot massís envoltat d’unes imponents muralles inexpugnables sobre les quals es dreça la bandera normanda dels dos lleons. Sant Miquel és la frontera entre Bretanya i Normandia. De fet des de les torres es veu amb claredat la ratlla que marca el riu Cuesnon i s’alimenta el dubte sobre a quin país pertany aquesta meravella. La realitat històrica, però, és indiscutible i sempre han estat els normands els qui han senyorejat aquesta fortificació que els bretons coneixen com “la torre que fa de ratlla”. 
Quan ens n’allunyem cau la nit i el reflex del darrer sol sobre la plana mig mullada omple de brillantors l’horitzó immens que s’allarga fins allà on la mar espera de nou l’hora d’abraçar la muntanya

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Ar Baol (Bretanya 3)

Publicat el 29 d'agost de 2008 per vicent

Ar Baol és un poble costaner de la regió bretona de Naomed (Nantes) que l’estat francès no considera com a tal i l’exclou de fet de la “regió bretona” oficial. Tanmateix passejant pel port tots els vaixells que duen bandera duen la Gwen Ha Du bretona.  Ací és on la Gestapo va detindre el president Companys, en plena guerra.

Hi hem vingut precisament per a viure “El Perdó”, una manifestació religiosa en els seus orígens però que ha esdevingut una reivindicació política de la pertanyença d’aquest poble i aquesta regió a Bretanya. Dinem en un restaurant de l’avinguda principal que és pràcticament buida. Fa fred i roineja, em fa pensar fins i tot si no suspendran l’acte. El mestre del restaurant ens posa en una taula des d’on no es veu el carrer i la sorpresa és eixir i veure’l ple de gent a les voreres. Falten pocs minuts per a l’inici de la desfilada i els primers bagads enarborant la bandera bretona ja es veuen a la platja. En desfilen quinze. El bagad és la formació tradicional de desfilada de la música bretona, amb gaites, bombardes i percussió. Hi desfilen també grups de dansa que després faran tot al llarg de la vesprada un festival en un parc pròxim. Mentre passen la gent aplaudeix i des d’alguns balcons fan onejar les banderes blanc-i-negres. La música del bagad és molt potent i se’t posa al cos amb molta facilitat. Recorde haver escoltat Stivell dient que el bagad amb la seua força va retornar l’autoestima als bretons. Feia anys que esperava escoltar una desfilada com aquesta en aquest país i la gaudisc del primer moment al darrer.

Després, al parc, passegem entre paradetes de llibres bretons, de grups polítics, de menjar… i segueix la música fins que decidim anar-nos-en. Una enorme bandera bretona a la porta del parc recorda a l’estat francès que per més que des de fa dècades neguen la realitat la realitat s’escolta en l’aire, literalment.

(No sé com però la meua menuda va aconseguir fer una foto on aparec reflexat dins el bombo d’un dels bagads. Gràcies.)

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

La gran guerra bretona (Bretanya 4)

Publicat el 29 d'agost de 2008 per vicent

Hi ha un monument a la plaça del poblet, amb un soldat abillat a la manera de la primera guerra mundial. M’hi acoste i quede corprés. Els quatre cantons del monument són plens amb els noms dels joves morts en la guerra fent fila amb l’exèrcit francès. Compte els noms d’una de les quatre plaques. En són trenta sis. Molts d’ells de germans, amb els mateixos cognoms. Trenta sis per quatre fan cent quaranta quatre morts en un poble que dubte molt que ara arribe a tindre tanta gent. I hi ha una altra dada encara més esfereidora: al peu del monument una altra placa recorda els morts de la segona guerra mundial i només en són deu.

Com s’explica tanta diferència? Senzill. Els francesos van usar els bretons com a munició de guerra. Els hi van enviar al front en una proporció descomunal respecte al nombre de joves francesos que hi anaven. En van morir 120.000 segons les dades oficials i això va deixar Bretanya morta, sense els seus joves. Per això quan va arribar la segona guerra simplement no en quedaven ja.

Aquella matança, per cert, va aniquilar els parlants joves del bretó, un cop del qual la llengua no s’ha recuperat.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Terra de paraigües (Bretanya 5)

Publicat el 29 d'agost de 2008 per vicent

El clima és gris i plujós cada dia. Som al cor de l’Europa atlàntica i sembla que el país en ho vulga recordar fins i tot en ple agost. Els nadius, segurament perquè ho són, no perden de vista mai aquest fet. En una desfilada cada grup té una persona encarregada de dur un carret ben peculiar que tragina els paraigües de tots. Útil i sensat. De debò.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

El bosc de Brocelàndia (Bretanya 6)

Publicat el 29 d'agost de 2008 per vicent

La carretera comença a entrar en el bosc de Brocelàndia i els arbre comencen a amagar la llum. De sobte tot és verd i espès, rotund, envoltat d’una distorsió lleugera que se’t posa ulls endins. Durant segles aquest va ser un dels boscos més grans d’Europa i el més conegut. Brocelàndia és la terra del rei Artús, dels cavallers de la Taula Rodona, de Merlín (el bretó Merzín), de Lancelot i de Viviana.

Avui la major part del bosc és protegit i no s’hi pot entrar però hi ha rutes petites que deixen endevinar el que devia ser en el seu temps, camins de pocs quilòmetres que t’obren un pas entre l’espessor i t’acosten als racons més mítics.

Hi hem caminat per l’ombratge fins la tomba de Merlín i la Font de l’Eterna Joventut. Merlín diuen que hi reposa encadenat per set cercles màgics i la gent deixa paperets amb desitjos entre les restes del megalit que la tradició diu que és la seua tomba. Em sorprèn quanta gent hi ha reunida en aquest cercle de pedres que clouen tres arbres, representant en la tradició celta la saviesa, l’eternitat i la vida. Fa bon dia però passejant per aquesta vorera del bosc endevines com devia sentir-se algú en el seu cor més espès enmig de la pluja i la boira quan aquest espai s’estenia durant quilòmetres i més quilòmetres. La gent del lloc diuen que Brocelàndia és un mar d’arbres perquè no té final i només pots recórrer amb certesa les seues platges, allà on una muralla vegetal es dreça tapant la vista.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Temps de futbol

Publicat el 30 de maig de 2008 per vicent

Ací a Maastricht quan s’acosta una competició de futbol important on juga la selecció neerlandesa, com ara la pròxima Eurocopa, tot es pinta d’oranje… Resulta divertit veure les botigues que posen coses taronja als aparadors. En una he vist una estesa de sabons taronja. En una pastisseria posaven un dolç carregat de taronges. En una tenda de mòbils tot eren balons taronja. I els bars són encara més escandalosos: pengen gran banderes de dalt a baix i pinten de color taronja les cadires de la plaça -supose que per a seguir els partits en directe per televisió. Fa alguns anys ja em va pillar ací una competició que no recorde quina era i els crits dels clients dels bars eren memorables. Però si no vaig errat Holanda va acabar perdent aquell partit.

 

En qualsevol cas deu ser una cosa divertida això de tenir una selecció a la qual animar, ni que siga quan perd.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Cares

Publicat el 17 d'abril de 2008 per vicent

L’Alfons López Tena em va demanar fa dies de presentar-lo en la conferència que ha fet aquest matí a Brussel·les. En la meua condició-barret de vicepresident del Centre Europeu de Periodisme.

Evidentment ho he fet encantat i això m’ha permès gaudir d’un moment especial. A l’auditori, entre altres, hi havia alguns periodistes espanyols diguem-ne que escèptics amb el discurs de l’Alfons. Quan ha acabat de parlar he obert un torn de paraules i el segon en demanar-la s’ha presentat identificant-se. I ho ha fet com a funcionari de la direcció general d’ampliació de la Unió Europea, és a dir dels qui hauran de negociar algun dia com arreglem tot això. L’Alfons i ell, un anglès d’origen, han dialogat davant el públic una bona estona en un to realment elevat i concret i mentre ho feien jo em divertia mirant la cara d’alguna de les periodistes més poc entusiastes amb el seu discurs i el nostre país. Per les ganyotes que feia diria que estava dins un malson. Com si ja estiguérem negociant vaja.
I això que ni ella ni nosaltres sabíem en aquell moment que el senyor en qüestió és un dels responsables del tema kosovar…

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

El futur de Bèlgica es diu Flandes

Publicat el 7 de març de 2008 per vicent

Aquests dies a Brussel·les he parlat amb alguns flamencs que saben ben bé el que s’està coent en els àmbits polítics del país, això que algú d’ells em definia mentre sopàvem com “la preparació de la fi de Bèlgica”. Segons que em diuen la hipòtesi en la qual ja estan treballant els polítics és que en un període màxim de cinc anys Flandes esdevindria un país independent però “continuador” de Bèlgica. És a dir que la Bèlgica no desapareixeria sinó que seria Flandes només. I els valons, com que no volen ser un país independent, haurien de decidir si unir-se a Luxemburg o a França. És una solució ben ingeniosa, certament. La figura de l’estatt continuador ja ha estat usada, per exemple, a Rússia i a Iugoslàvia i una independència com aquesta estalviaria a la Unió haver-se de definir sobre el trencament d’un dels seus membres i l’engorrosa qüestió dels precedent.

Entre els dubtes que encara hi ha sobre la taula queda el paper de la monarquia i la situació de Brussel·les, extrems aquests difícils de resoldre i que justificarien aquest període de cinc anys de debats, al llarg del qual hom espera trobar alguna solució. Sobre l’anomenat Rei dels Belgues a la fi tot quedaria reduït a saber si els flamencs l’accepten com a rei o no -que ho veig difícil perquè la monarquia belga és ben francòfons. I respecte a Brussel·les només hi ha una possibilitat: que siga la capital d’Europa, mantenint unes especials relacions amb Flandes-Bèlgica. Mentrestant Anvers passaria a ser la capital de Flandes, és a dir de la nova Bèlgica.
Les diverses converses que vaig tenir sobre aquest tema i que configuraven la tesi que he explicat les vaig trobar molt interessant perquè expliquen a les clares dues coses. Una és que la Unió Europea és conscient que apareixeran nous estats dins seu. Però la segona és que sempre buscaran com fer més assumible aquest pas.
La independència, en aquest sentit, no arribarà per art de màgia i segurament haurà de tenir en compte algunes possibilitats insòlites que s’aniran presentant conforme passen els dies. Com ara que els mateixos flamencs que tant tips estan de Bèlgica acaben sent ells els únics belgues.
En qualsevol cas d’això que vaig escoltar se’n diu un mapa de ruta.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari