Mails per a Hipàtia

Ens hem alçat molt d’hora per a anar, finalment, a Itaca. Havíem d’agafar un ferri que eix a quarts de nou del matí des de Sami, a l’altra punta de Cefalònia i que et deixa a Itaca en vint minuts. La navegació va ser tan curta com agradable i ràpidament vam començar a divisar el port en el qual fondejaríem, res més que això: un port sense cap casa al voltant ni poble ni res. L’indret rep el nom d’Aetos i tot just si és un replà ja que només tocar terra hi ha una empinada costera amb un rètol de benvinguda a l’illa.

Per sort vam llogar un jeep. Itaca és xicoteta però passes del nivell del mar als vuits-cents metres d’alçada amb una facilitat que esborrona. I les carreteres dels cims, per a mi les més boniques de l’illa, no es pot dir que siguen un prodigi de manteniment.

Ens vam adreçar de cap a la capital, Vathi. Rau al fons d’una espectacular badia natural i com podia haver esperat des del primer moment resulta decebedora. És una població turística amb els bars, botigues i llocs que eren de preveure i que, finalment, no es diferencien en excés de qualsevol dels nostres ports. Vam fer un passeig lleu admirant l’única cosa que em sembla digna d’esmentar que és l’illa del Llatzaret, situada a l’entrada de la badia i ocupada per l’església ortodoxa que hi fa voleiar amb orgull l’antiga bandera bizantina.

Tot seguit però vam grimpar a les muntanyes i això ens depararia el moment més especial del dia. Eixint de Vathi cap al nord de l’illa hi ha el monestir de Katharon, que és també l’indret de més alçada de l’illa. Hi porta una carretera justeta i conforme anàvem pujant el canvi de temperatura es va acompanyar del pas entre els núvols. Uns núvols suaus que s’envolaven cap al cim amb molta elegància mentre intentàvem travessar-los a poc a poc, guaitant sempre la ruta per on transitàvem. I a dalt del cim el paisatge era excepcional, digne de ser recordat durant anys. Un extens ramat de cabres salvatges senyorejava el voltant del monestir des de l’abadia del qual podies mirar a baix i veure els núvols per sota i quan aquests deixaven una clariana l’extraordinària badia d’Itaca al davant. Ens hi vam estar minuts en silenci abans de llegir en veu alta el poema de Kavafis que el nostre acompanyant local va ser tant amable de recitar-nos en grec. El grec és una llengua aparentment dura però confesse que vaig quedar molt tocat per la musicalitat i la cadència del text original. La cançó de Llach la tenim massa dins del nostre cor i la seua musicalitat no la puc separar mai del poema quan el llisc, malgrat que la cançó només usa fragments. En grec, però, té tota una altra música, ben especial.

De Katharon i la seua privilegiada vista vam decidir baixar cap al nord de l’illa i vam recórrer les diverses badies amb petits ports que l’omplen. Itaca és com una mà amb dits i hi ha moments que a ambdues bandes de la carretera apareix el mar. Finalment vam dinar a Frikes. És un port de pescadors que normalment no té més d’una dotzena d’habitants, amb una mar extraordinàriament calmada que arriba mansa fins a la taula de la taverna. L’amo ens van ensenyar els peixos que havia pescat aquell matí i vam triar una varietat diversa per a tastar-los sense pressa. Un bon vi blanc local i sense marca va ser tota la companyia que necessitàvem. En acabat el dinar van travessar de nou les muntanyes, aquesta vegada en direcció a Stavros, un poblet d’interior que supose que deu ser interessant en circumstàncies normals però que apareixia acaparat per tres autobusos que ens havien acompanyat des del ferri. A la plaça un mapa dels antics poblaments grecs de la mediterrània que arribava, de forma correcta, fins a les nostres platges i una placa en memòria dels partisans que s’hi van batre contra els italians primer i contra els alemanys més tard.

Camí del sud vam constatar que les carreteres són encara pitjors, si és que se’n poden dir carreteres. Del port que ens tornaria a Sami per avall no hi ha cap poblament permanent però és on hi ha els jaciments arqueològics més interessants, inclòs això que en diuen el Palau d’Ulisses i que ves a saber si ho és. Els itacans tenen una gran batalla amb els seus veïns de Cefalònia que reclament que la Ítaca d’Homer és en realitat la seua illa. En qualsevol xiringuito de souvenirs hi ha fulletons i llibres defensant la causa pròpia. He quedat despagat, però, de no trobar enlloc cap llibre de Kavafis. L’hauria comprat com el record més preuat però m’he hagut de conformar amb quatre detallets més o menys turístics.

Quan el sol començava a baixar hem hagut de tornar de pressa a Aetos, on el ferri ja estava atracant. Ho fa amb una maniobra ben poc complicada ja que només hi ha un petit moll. Dalt del vaixell, mentre Itaca es retallava de nou en l’horitzó, he tornat a escoltar Llach de forma insistent. I li he agraït el mite del camí i el somni que fins avui m’ha acompanyat durant tants anys.