Mails per a Hipàtia

Acabada la reunió acudim a sopar a un restaurant, convocats pel prefecte de Cefalònia i Itaca, Dionisis Georgatos i una colla d’amics de la Valia i notables locals. El sopar acaba sent una llarguíssima sobretaula de més de cinc hores on parlem de tot i de tots. El prefecte és el màxim càrrec polític de l’illa, socialista en aquest cas, però no té dret a més diners dels que el govern central decideix enviar-li -conservador en aquest cas. La queixa em sona profundament coneguda. Tenen molta por, de manera especial, pel fet que aquestes illes els grecs en general tendeixen a considerar-les cares, extrem que la realitat desmenteix però que els causa una ànsia propagandística notable.

Mentre van passant les hores a fora del restaurant cau la nit. És a l’aire lliure sota unes parres habitades per una quantitat notable de mosquits contra els quals lluitem tant com ens és possible. La bellesa del lloc, però, és corprenedora i creix conforme passen les hores. La llum, per les parres i l’orientació cap al mar, primer entra de lluny retratant en negre les figures dels qui seuen en les taules més a prop de l’aigua. Després, quan els ulls s’acostumen, va filtrant-se a poc a poc i a la fi acaba amb una lluna minvant que s’escola de forma espectacular entre les muntanyes i el mar.

Cefalònia em porta més records de Menorca i Mallorca que no de les illes gregues de l’Egeu. Només que les muntanyes tenen ací un caràcter encara més massís i omnipresent que per exemple a la Serra de Tramuntana. Una illa sempre és terra que eix per damunt del mar. Ací, però, més que eixir s’eleva amb seguretat. De forma rotunda. Dibuixant una línia molt concreta entre la mar i la vegetació, una línia que des de la distància sembla que la podries dibuixar i retocar amb un llapís.