Mails per a Hipàtia

Les imatges aquests dies de la mort de Ted Kennedy i la seua vetlla m’han retornat a Cape Code. Els Kennedy segueixen vivint a Hyannis, una ciutat que fa de porta al Cap, tant porta és que hi ha una rotonda de carretera per on has de passar precís i de la qual ja vaig contar una bona anècdota fa anys.

A Hyannis només hi he estat per a agafar el ferry cap a Nantucket i de pas cap a Provincetown, allà al final de la banya, una ciutat rebel i sorprenent de pescadors i  de balenes. No m’hi he aturat mai més del que era imprescindible i no he vist per tant les cases dels Kennedy (són les de la foto), que pel que entenc estan simplement al final d’un carrer, amb el pas obert a la platja i la mirada a l’illa de Nantucket. 

Malgrat no haver-me aturat allà mai massa les imatges de Hyannis m’han recordat com d’agradable és Nova Anglaterra i, especialment, Cape Code. Tret de Nova York, que mai no he sabut si és veritat que és Estats Units, Nova Anglaterra és la zona d’aquell país que em resulta més propera. Des de la llunyana Bangor fins la mateixa illa de Nantucket que els Kennedy veuen des de sa casa aquest és un territori on l’arquitectura, el paisatge, la civilització, la forma de comportar-se de la gent se m’ha fet sempre pròxima i confortable. M’agraden les cases, com aquesta mateix dels Keneddy, fetes de fusta blanca i blaus suaus, les platges fuetejades pel vent de l’Atlàntic, els carrers que no sonen vells sinó que són vells, aquells ports on els vaixells fan sempre campanetes balancejant-se de costat a costat. 

A voltes m’he preguntat què fan aquests civilitzats i patricis estats romanguent dins els Estats Units. Perquè el contrast entre la seua essència europea i la resta dels Estats Units és cridaner. Però després he de recordar que són també ells l’orígen de tot, el bressol dels Estats Units. Molt especialment la Commonwealth de Massachussets, aquesta de Boston i Hyannis, que posats a ser diferent ni tan sols accepta dir-se estat, com els altres quaranta-nou.