Una història parisenca
Vaig arribar tard ahir. Tinc l’hotel a prop del Louvre així que per estirar les cames m’hi vaig acostar. A la piràmid feien alguna cosa perquè era ple de cotxes i policies. De lluny la torre del senyor Eiffel enviava rajos de llum i París ensenyava la seua cara més poderosa i atractiva.
Vaig recordar la primer vegada. Era un 14 de juliol. M’hi va portar l’Asssumpció i vam riure molt perquè jo anava repassant els cotxes estacionats als camps elisis. Mirava les banderes i li explicava de quin país eren. Ella no entenia com és que m’agrada tant això de la vexil·lologia però jo intentava explicar-li que ens ensenya molt sobre els països i el món que vivim.
Anit, com que era aprop vaig anar a parar al Royal Opera per sopar una d’aquelles truites excepcionals que ací saben fer com ningú. Vaig seure en una de les finestres per veure el carrer i de sobte tot de policies que el tallaven. A darrere seu una delegació oficial plena de la pompa que només els gavatxos saben posar a les coses i al bell mig un cotxe amb la bandera de l’Uzbequistan -ben fàcil de reconèixer. La cambrera es va quedar mirant-ho i va remugar ‘a saber qui serà aquest…’. El president de l’Uzbequistan, que li vaig aclarir jo mentre ella em mirava, també i tants anys després, encuriosida, supose que pensant si és que conec les banderes de tot el món…