Mails per a Hipàtia

Avui fa vint anys de l’alliberament de Nelson Mandela. Recorde, com si fora ara mateix, que ho vaig veure per la televisió en el pis que tot just acabàvem d’estrenar perquè havia nascut la nostra major. Em recorde de fet dient-li a ella, que només tenia uns messets, que mirara bé aquell moment que ens passaven per la televisió, que era important. Era un diumenge de sol i havíem posat al terra una catifa d’un color verd intens.

Jo havia estat mesos abans a Sud-àfrica, treballant en les que anaven a ser en definitiva les darreres eleccions de l’apartheid. Havia estat un treball dur. Molt dur. No només pel que veies entrant a les townships sinó també pel nivell increïble de violència que exercien els responsables de l’apartheid fins i tot contra nosaltres. Ja només arribar a Johanesburg ens van sotmetre a un interrogatori absolutament inusual que ens va posar en alerta. Després, entre provocacions constants, vàrem ser detinguts per la policia sud-africana. Havíem anat a filmar el funeral d’un dels morts en les càrregues policials i quan tornàvem a l’hotel ens van detenir per quedar-se la cinta i identificar els qui hi havien participat –entre altres el bisbe Tutu. Per sort vam reaccionar ràpid i la vam destruir sense que se n’adonaren ni pogueren fer res. Ens va costar unes quantes hores de maldecaps i vam perdre una bona exclusiva però vam garantir la seguretat de la gent de l’ANC i això era molt més important. A Ciutat del Cap, també, a la porta d’un míting de De Klerk, la policia ens va llençar els gossos damunt nostre i dies més tard vam haver de viure la terrible matança de Kaielisha. Va ser després d’aquesta mantança que un periodista anglès, mentre sopàvem junts una colla, ens va proposar anar a ‘can Mandela’.

Jo havia estat abans a Soweto, a la casa de la família Mandela i vaig pensar que hi tornaríem però trobava molt fort anar de Ciutat del Cap a Soweto, per la distància. Aviat vaig aclarir però que ‘can Mandela’ era de fet la presó Victor Verster, a prop de Ciutat del Cap, on el líder de l’ANC hi era des de feia poc temps. 

Pensat i fet vam fer una comitiva de cotxes, cinc o sis, amb una colla de periodistes de diversos llocs que vam fer cap a la porta de la presó. La nit era preciosa i els llums de Ciutat del Cap, en la llunyania, causaven una impressió important. Sempre he cregut que Ciutat del Cap és un dels llocs més bonics que mai no he vist i aquella nit, malgrat el dolor i la ràbia m’ho va semblar com mai. Arribats a la porta de la presó vam aturar els cotxes i ens vam plantar en silenci. Ens hi vam estar uns minuts abans que no van aparèixer els guàrdies i ens van dissoldre. Va ser només un gest però va ser un gest que a nosaltres ens va reconfortar molt i que a ells els va molestar molt. Recorde que un policia va comprovar amb despreci la meua acreditació oficial, expedida pel seu propi govern, i va remugar que com era possible que ens deixaren entrar al ‘seu’ país. Pel nerviosisme evident que explicitava vam saber que el gest els feia mal. Que sabien que aquell home que custodiaven allà dins era important pel món. Molt.

Mesos després del seu alliberament Mandela va visitar Barcelona i va parlar a la Plaça Sant Jaume. Hi van posar un entaulat modest i uns centenars de persones, pocs, ens hi vam aplegar per a escoltar-lo. Les autoritats polítiques, si no ho recorde malament, no el van voler rebre de forma oficial. Encara li tenien por, supose. Quan va tornar als Jocs del 92, però, ja era el líder aclamat per tots que Sud-àfrica tanta sort ha tingut de tenir. I can Mandela ja no era una presó.