Mails per a Hipàtia

Fent repàs del que he fet en aquest 2020 tan estrany me n’he adonat que deu ser l’any que he volat menys en, potser, els darrers trenta anys. No trepitge un aeroport ni agafe cap avió des del mes de febrer, una situació molt estranya i atípica en el meu cas. Les reunions de l’EJC, per exemple, les hem fet gairebé totes virtuals.

Dic gairebé totes perquè de fet el darrer avió que vaig agafar, de Larnaka a Barcelona el dos de febrer, tenia a veure amb una activitat del centre.

I encara sort que vaig tenir un gener mogut. El dia de Cap d’Any, ara fa un any, amb l’Assumpció érem a París i, de fet, tornàvem en el darrer avió de la nit. I pel mig el dia 19 de gener vaig viatjar a Califòrnia per a fer una xerrada a la universitat de Stanford. L’any arrancava fort, vaig arribar dels Estats Units el 25 de gener i el 30 ja me n’anava a Xipre, però de sobte arribà la covid i tot es va frenar en sec.

Com tantes coses…

L’avió arriba ja entrada la nit a l’aeroport de Làrnaca. La capital de Xipre, Nicòsia, no té aeroport d’ençà de la guerra, el 1974. Entre les dues ciutats hi ha quaranta minuts de cotxe, circulant per l’esquerra, a la manera britànica. Al cap de poc d’haver entrat a l’autopista, distingesc al fons, sobre el qual endevine que deu ser per força una muntanya, una enorme bandera turca feta de llums que es destaquen poderosament a la nit. Impossible de no veure la mitja lluna. ‘Orgullosos de ser turcs’, diu un text també il·luminat al costat. Recorde banderes com aquestes, iguals del tot, al Kurdistan, a les muntanyes davant de Van, pensades per a marcar el territori i advertir, allà els kurds i ací els xipriotes grecs, que Turquia vol ser un poder influent i no admet discussions sobre la seua ambició. Però en aquest cas, i en aquest país, la gran bandera il·luminada és sobretot la manera de dibuixar una de les fronteres més sorprenents, si no la més sorprenent, de tota la Unió Europea: la que separa l’estat de Xipre de la República Turca del Nord de Xipre, un estat proclamat el 1983 i només reconegut per Turquia, però que, paradoxalment, forma part de la Unió Europea encara que les normes europees no s’hi apliquen.

La frontera entre les dues entitats talla l’illa en dues parts, al sud els grecs i al nord els turcs. En alguns indrets, l’anomenada ‘zona de seguretat’ que les separa arriba a vuit quilòmetres d’amplada, en uns altres pocs metres encara no. La seu de Politis, el diari progressista principal del país és precisament a uns quants metres de la que encara avui es coneix a tot arreu per ‘la línia verda’. Una línia que va crear l’ONU l’any 1964 i que es va ampliar deu anys després, en resposta a la invasió turca i la partició de fet de l’illa.

Parle amb el director del diari sobre les conseqüències de la divisió del país en dos, en una redacció i un despatx sorprenentment atapeïts d’obres d’art. Em demana que l’acompanye a la planta alta. Allà hi ha un petit menjador on els executius del diari poden dinar amb personalitats que el visiten i una terrassa. N’obre la porta i trobe que som just sobre la línia verda, patrullada pels únics Cascs Blaus de l’ONU que hi ha en territori de la Unió Europea. A sota s’obre un espai ample, com una mena de plaça, i m’assenyala un munt de ferralla verda a l’extrem nord-oest. És un cotxe Aston Martin, diu. M’explica que el propietari es va veure atrapat en els primers intercanvis de trets i el va abandonar pensant que ja tornaria a buscar-lo més tard. D’això ja fa més de quaranta anys, el propietari del cotxe s’ha mort i la ferralla abandonada a la intempèrie cada vegada és més difícil de reconèixer. Els soldats de l’ONU prou feina tenen de patrullar cada dia la línia per evitar incidents per a posar-se a retirar també les restes de la vida quotidiana que va es va glaçar en aquesta ciutat, com a Berlín, el dia que va nàixer el mur.

El contingent de les Nacions Unides és format per un miler de soldats, bàsicament de l’Argentina, el Regne Unit i Eslovàquia, encara que en total n’hi ha de dinou països diferents. De fet, aquesta és l’operació més antiga de manteniment de la pau a càrrec de l’ONU. El quarter general de les tropes és precisament al vell aeroport, però el del sector central és en un antic hotel, el Palau Ledra, que va ser escenari dels pitjors enfrontaments durant la guerra i que finalment va acabar en la zona neutral.

Per arribar-hi cal passar la frontera de Xipre i entrar a la terra de ningú. Sorprenentment, a davant mateix de l’entrada de l’hotel hi ha una mena de restaurant molt modern i una casa, molt ben equipada, que permet reunions i trobades de les dues comunitats en territori neutral. Em reben dues capitanes britàniques que m’expliquen que la situació, de fet, ara és molt més tranquil·la que no pas fa uns quants anys i que per això els Cascs Blaus patrullen desarmats. ‘Però nosaltres cada vegada que eixim a recórrer la línia estem alerta perquè la situació podria tornar a esclatar en qualsevol moment.’ M’expliquen que a l’illa, que només té nou mil quilòmetres quadrats (més o menys el doble que Catalunya Nord), hi ha set exèrcits diferents, ‘posant al mateix sac els argentins, nosaltres i els eslovacs com a forces sota comandament de l’ONU, que, si no, parlaríem de nou exèrcits diferents’. Una exuberància armada que deu tenir poques comparacions al món.

La marca de separació, que oficialment encara es diu d’alto el foc i travessa la capital, la patrullen concretament els Cascs Blaus britànics. En rotacions de diversos regiments, de sis mesos cadascuna. Precisament el contingent actual és el primer que ha deixat l’hotel, molt complicat de mantenir en condicions, i s’ha instal·lat en uns barracons als afores. El canvi no és apreciat per tothom. Mentre recorrem el desballestat edifici que va ser el Palau Ledra, un soldat es queixa que en els nous barracons fa fred. Malgrat el bon temps que fa a Xipre, diu. Al darrere de l’hotel hi ha la que temps ha va ser la piscina més famosa del país, centre de grans sopars i magnífiques reunions socials. Té aigua però és coberta per una lona. Just al darrere és visible una bandera turca a la primera casa; allà s’acaba la línia de demarcació. Pregunte a les capitanes si la fan servir ni que siga a l’estiu i fan una mirada com de pena dient que no. Que és massa a prop de la teòrica línia del front i no seria convenient ni segur. ‘Nosaltres no som ací de vacances’, em diu una que després m’explicarà que ella sí que ha vingut de vacances a Xipre algunes vegades quan no està de servei. ‘Aquest és un país fantàstic’, afirma, i quan li pregunte a quin dels dos costats ha estat de vacances somriu i diu que millor no explicar-lo. ‘Hem de ser neutrals fins i tot amb això.’

La funció dels Cascs Blaus, en totes les operacions que mantenen al món, és d’interposició. La seua tasca no és combatent i es limiten a protegir la població civil i a evitar que els diversos exèrcits de l’illa es troben cara a cara. I interposició vol dir exactament això: posar-se al mig, corrent si cal el perill que els trets els maten a ells. Són, possiblement, el més noble dels exèrcits que hi ha al món, i a Xipre, d’ençà que s’hi van establir, ja n’han mort 183.

Set exèrcits en un país de la Unió Europea

Però a l’illa els cascs blaus són el setè exèrcit. La llista d’homes armats que hi ha a Xipre fa impressió. Hi ha en primer lloc l’exèrcit oficial de la República de Xipre, l’anomenada Guàrdia Nacional, que té uns tretze mil soldats. Però la República Turca del Nord de Xipre també té el seu exèrcit, conegut per Comandament de les Forces de Seguretat de la TRNC, sigles en anglès àmpliament fetes servir sobretot al sud, on sempre procuren evitar les paraules ‘república’ i ‘turca’ en la mateixa frase. Té nou mil soldats.

Quan Xipre va proclamar la independència del Regne Unit l’any 1960, la nova constitució va assenyalar Grècia i Turquia com a ‘estats protectors’ de les comunitats respectives i per això va permetre l’establiment de dos contingents militars, d’un miler de soldats per a cada estat, que tindrien la missió d’assegurar la neutralitat del nou estat xipriota respecte de les dues comunitats que el formaven (juntament amb les minories maronita, armènia i llatina, reconegudes també constitucionalment i que tenen un diputat que les representa al parlament).

Aquests contingents dels exèrcits grec i turc avui no els discuteix ningú i ja s’enfilen a cinc, comptant els Cascs Blaus, els exèrcits amb presència al territori. Però hi falten encara les forces invasores turques i l’exèrcit britànic. En total, les forces turques són uns 20.000 soldats, comptant el contingent reconegut i la força invasora, mentre que l’exèrcit grec, que rep el nom de Força Hel·lènica de Xipre, té uns mil soldats. Els britànic, per la seua banda en són 3.500. Amb la qual cosa, entre tots els exèrcits hi ha gairebé cinquanta mil soldats en un país amb una població que supera de poc el milió d’habitants. Una ràtio insòlita

Els xipriotes, amb tot, distingeixen clarament entre les tropes turques arribades en funció del mandat constitucional posterior a la independència i les que van arribar arran la invasió del 1974. La guerra va començar quan la Junta Militar que governava Grècia va ordenar la destitució de l’arquebisbe Makarios, que n’era el president, i la substitució per de partidari de la unitat amb Grècia. El cop d’estat el va donar l’exèrcit xipriota, i en resposta i assegurant que ho feien amb la intenció de salvar la població turco-xipriota, l’exèrcit turc va envair l’illa i, en dues etapes diferents, la segona ja després de la caiguda de la dictadura grega, va aconseguir el control del 37% de l’illa, l’actual República Turca del Nord de Xipre.

I dos territoris de sobirania britànica

El setè exèrcit és el britànic, cosa que aquesta setmana precisament, arran del Brexit, ha creat nous problemes. En les negociacions d’independència entre el Regne Unit i Xipre els britànics van imposar el manteniment de la sobirania sobre dues grans bases militars: Akrotiri i Dekélia.

La situació geopolítica de Xipre era pels britànics el gran actiu de la colònia i amb això es van assegurar de continuar gaudint-ne. A la vora mateix de Síria, el Líban i Israel, amb els seus aeroports es pot controlar tot Llevant fins a l’Afganistan i bona part de l’Àfrica. Per això les instal·lacions britàniques principals encara són d’escolta i espionatge i l’aeroport militar d’Akrotiri. Les dues bases britàniques són completament de sobirania britànica i encara que el Regne Unit manté bones relacions amb Xipre, la gestió de tots els afers al territori la fan les autoritats militars britàniques, sense que el govern de Xipre en puga dir res.

Curiosament, el Brexit ha complicat ara el debat. La divisió en dos de l’illa afecta de manera clara la base de Dekélia, que té contacte tant amb la part controlada pel govern xipriota com la controlada pel govern de la República Turca. El complicat acord per a entrar a la Unió Europea estableix que els productes del nord poden entrar al sud i d’allí accedir a la resta d’Europa, però sempre sota el control de les autoritats del sud. Això ha generat molts problemes, perquè la part turca acusa el govern xipriota d’actuar arbitràriament envers els seus productes, negant-los l’entrada sovint sense cap argument.

Una solució per a augmentar la confiança va ser establir un pas duaner per la base britànica de Dekélia. El pas de persones i productes era controlat fins divendres per l’exèrcit britànic i, com que després ja no hi ha cap control de productes entre la base britànica i Xipre (de persones sí), el tracte als productors turcs era més neutral. El pas és a la vila de Pergamos, un indret ben especial, car en una banda del carrer principal les cases són en territori britànic –i per tant els seus habitants turcs tenen passaport britànic– i a l’altra en territori de la República Turca.

El problema ha arribat aquest cap de setmana arran del Brexit. Quan el Regne Unit ha deixat de ser part de la Unió Europea ha calgut organitzar el control de productes d’una altra manera. I l’única solució que hi han trobat el Regne Unit i Xipre és que inspectors xipriotes se situen en el punt de control amb la República turca per a inspeccionar els béns. Amb la qual cosa un producte provinent de la part turca de l’illa és inspeccionat primer per les autoritats de la Unió Europea mitjançant Xipre i després per les autoritats britàniques, car de fet entra en territori britànic abans que a la Unió Europea. La solució ha irritat notablement la població turco-xipriota, que ho veu com una resposta a les prospeccions de petroli que Turquia ha començat a fer de manera il·legal en la costa de la República Turca, prospeccions que han tornat a apujar la tensió entre les dues parts.

Una solució original per a formar part de la Unió Europea

La complicació, ben gràfica i visible en aquest cas, ve de lluny, concretament de l’acord per a integrar Xipre a la Unió Europea el 2004. La decisió a adoptar, aleshores, no era gens senzilla. Què havia d’entrar a formar part de la Unió Europea? Tota l’illa o només la part sota el control efectiu del govern de Xipre? Aquella negociació va ser complicadíssima i va veure un dels moments més brillants i creatius de la diplomàcia europea, que va saber ser alhora agressiva, innovadora i segura.

La qüestió era que si la Unió Europea permetia l’entrada de tot Xipre es trobava amb el problema que el control efectiu del nord no era assegurat ni per als productes ni per a la circulació de persones. No podia saber si complirien la normativa comunitària o no. La República Turca del Nord de Xipre és un estat completament funcional, que existeix de fet, però molt dependent de Turquia, l’únic estat del món que el reconeix. I Turquia no solament en té una influència determinant en l’economia, sinó que ja fa anys que hi envia contingents de turcs d’Anatòlia, que s’hi instal·len com a ciutadans de la República Turca del Nord de Xipre malgrat no tenir cap relació anterior amb l’illa. Hom calcula que la meitat dels tres-cents mil habitants de la regió són turcs arribats d’Anatòlia després de la guerra.

Però proposar l’entrada a la Unió Europea només de la part sud era inacceptable per al govern xipriota. Perquè això equivalia al reconeixement de fet de la independència del nord. Així que la solució, brillant, va ser anunciar la integració de tota l’illa a la Unió Europea, però suspenent l’aplicació de les lleis europees al nord fins que no es produís la reunificació. Això implica, a tall d’exemple, que els turcs xipriotes, però no els turcs arribats d’Anatòlia, tinguen passaport xipriota i, per tant, europeu i hagen aconseguit fins i tot votar a les eleccions europees, a les quals enguany, per primera vegada, s’ha elegit un candidat turc resident al nord, Niyazi Kizilyurek, encara que fos presentant-lo a les llistes del sud, concretament a les del Partit Comunista. Més de 5.600 votants van travessar la frontera el dia de les eleccions per donar-li suport. Segons la constitució de Xipre, els habitants del nord no tenen dret de vot al sud, però ací també Europa va obrir una escletxa, car els ciutadans del nord són considerats europeus i, per tant, havien de poder votar, si volien, en les eleccions europees. A diferència de la Junta Electoral espanyola, la xipriota no va provar d’invalidar el vot, tot i el problema constitucional que implicava.

Turcs? Però quina mena de turcs?

L’allau de turcs provinents d’Anatòlia i el creixement de la influència i la ingerència d’Erdogan a la República Turca del Nord, paradoxalment, va propiciant un nou clima d’esperança en una reunificació que ningú no veu pròxima però a la qual ningú no renuncia. En paraules del director d’una ONG turco-xipriota, ‘nosaltres tenim més en comú amb els greco-xipriotes que no pas amb els turcs d’Anatòlia, i ens en sentim més a prop’.

Això m’ho explica mentre sopem a la part grega de la ciutat. Ell cada dia travessa la frontera i manté intercanvis regulars amb els seus col·legues d’aquesta banda. Des que fa deu anys es van obrir els passos pel mur que separa les dues parts de l’illa, una nova normalitat s’ha obert pas, especialment a la capital, Nicòsia. Avui no és estrany de sentir parlar turc i grec a la banda inversa, encara que continua havent-hi moltes reticències i dificultats. Per exemple, qualsevol que travessa pel punt de control del carrer Lidras, la principal artèria de la ciutat, a la banda turca és immediatament sorprès de veure l’agressivitat comercial d’aquest sector de la ciutat. Als carrers que donen precisament al punt de pas s’acumulen de manera selvàtica els productes de marca –ves a saber si legals o il·legals. Ací la comunitat internacional no existeix perquè aquest estat només el reconeix Turquia i això, diguem-ne, té l’avantatge que ningú no els exigiria que respectassen normes o lleis com les de copyright. Tanmateix, si hi compres res et trobaràs amb la sorpresa que és confiscat, sense cap discussió, per la policia xipriota, en intentar tornar al sector grec. Oficialment amb l’argument que aquell pas només és per a persones. Pels turco-xipriotes, en una mostra més de prepotència dels veïns grecs.

Hi ha més passos oberts al llarg de la línia, que permeten, si bé encara amb restriccions, el pas de béns i fins i tot de cotxes, però ni en aquest cas no de tots. Si són de lloguer, llogats al sud, tenen prohibit de passar al nord. No hi entren. I si porten cap símbol turc a la matrícula, aleshores no poden passar al sud; raó per la qual la gran majoria de cotxes del nord porten una estranya matrícula europea sense nom de país ni cap símbol evident de res.

Al sopar compartesc taula amb periodistes i activistes de les dues bandes. Fa anys que tots es coneixen i col·laboren. Entre la ciutadania en general, sobretot a la part grega, la desconfiança envers l’altre és total i les relacions són difícils. Entre els activistes d’una banda i de l’altra, no en tenen tanta o no en tenen gens. Hi ha un reconeixement explícit de les dues comunitats en el sentit que en el passat tots van cometre errors importants, Però també hi ha la convicció que la separació de l’illa és dolenta per a tots. Ara la preocupació principal té a veure amb les pròximes eleccions, a la República Turca del Nord, a l’abril. El president actual, Mustafa Akıncı, s’ha enfrontat obertament a Erdogan i a les seues pretensions, i això crea un sentiment d’admiració i respecte també al sud. És vist com el defensor dels turco-xipriotes contra la que alguns defineixen com una invasió de turcs continentals. ‘Si passes a l’altra banda, és molt senzill d’observar qui és qui’, em diuen. Els turco-xipriotes, més encara que els greco-xipriotes, són molt seculars. Són musulmans però no segueixen de manera estricta la religió.

I efectivament travessant la línia de separació això és ben visible. A la plaça de la columna veneciana, grups de xiques vestides a l’occidental i amb els cabells a l’aire beuen tranquil·lament unes cerveses en un bar sense que ningú no hi semble parar atenció i encara menys escandalitzar-se. Als restaurants se serveix porc sense problemes i, de fet, hi ha plats tradicionals turco-xipriotes que es basen precisament en el porc. I la presència de robes llargues, caps de dona coberts o de símbols religiosos és molt i molt escassa. Al vespre el muetzí crida a l’oració de dalt del minaret, com és lògic, però de cap manera l’ambient del carrer es pot comparar ni de lluny al d’aquells països on la presència religiosa és determinant.

I aquest és, possiblement, un factor clau del futur d’aquest país. Els turcs arribats d’Anatòlia són generalment molt religiosos i molt partidaris d’Erdogan, totes dues coses a l’hora. Això ha fet que la població turca originària de l’illa haja començat a inquietar-se. Quan fa pocs mesos Erdogan va amenaçar els periodistes del diari Afrika, milers de turco-xipriotes es van concentrar davant la redacció brandant paraigües enmig d’una intensa pluja per protegir la llibertat d’expressió. Per això la possibilitat que a l’abril la versió local del partit d’Erdogan guanye les eleccions és motiu de molta preocupació a les dues bandes de l’illa, cosa que ha generat un inesperat moviment d’unitat mai vist fins ara entre els sectors polítics progressistes de les dues bandes.

Però quan pregunte als meus interlocutors com se solucionarà l’afer, el pessimisme retorna. La idea d’una confederació dels dos estats ara mateix sembla la més lògica. Però em sorprèn sentir a la part grega crítiques duríssimes al seu comportament. M’arribaran a dir que el nacionalisme grec és el perill principal per a l’illa, més i tot que les amenaces i pressions d’Erdogan mateix. Perquè els greco-xipriotes representen el vuitanta per cent de la població i a dins la influència dels partidaris, encara, de la integració a Grècia, generalment representants de l’extrema dreta, és molt important. I aquests col·lectius són econòmicament i política influents… i agressius.

De fet des de la finestra del balcó de la meua habitació, a pocs metres del carrer principal de la ciutat i de la línia verda patrullada pels Cascs Blaus, hi ha un mural enorme que mostra un sacerdot ortodox, amb la creu i una bandera grega enorme a les mans, saludant el pas de dos jets militars grecs. La història és coneguda. Representa el pare Josep i passa al Mont Athos, la república monàstica grega que és una altra de les rareses de la Unió Europea. Ja fa anys que el pare Josep i l’aviació militar grega se saluden cada dia en una escena que ha estat convertida en una icona pel nacionalisme grec més agressiu. Els avions militars baixen quan s’acosten a l’Athos i passen tan a la vora com poden d’un penya-segat des del qual el pare Josep, a voltes sol i a voltes acompanyat, branda una bandera grega o la bandera groga bizantina. A l’Athos l’escena pot veure’s com una excentricitat, fins i tot plàsticament ben resolta. Però a Nicòsia, amb set exèrcits mirant-se entre si en pocs metres de terreny, aquesta conjunció de fanatisme religiós, excitació nacionalista i poder militar és veritat que fa por i preocupa.

Abans de deixar la ciutat puge a la torre Shacolas, des de la qual es veu una panoràmica privilegiada de la part vella. La Nicòsia antiga (Lefkosia en grec i Lefkosha en turc) es conté tota dins una fortificació creada pels venecians i acabada el 1570. D’ací dalt es domina tota en totes direccions i mires on mires hi ha tot de banderes per parelles. Grega i xipriota, sempre juntes, marcant el sud; turca i xipriota turca, sempre en parella marcant el nord. Es distingeixen especialment les dues altíssimes banderes turques que coronen Santa Sofia, la catedral cristiana on es coronaven els reis de Xipre i de Jerusalem, reconvertida gràcies a dos minarets i una enorme extensió de pintura blanca a l’interior en la mesquita principal de la ciutat, la de Selimiye. Em descalce per entrar-hi i intente trobar dels mítics reis cristians que van ser enterrats ací. Però acabe perdut i atabalat sense poder arribar a veure-la. A l’eixida sec a l’ombra, en un banc, mentre veig com van entrant fidels que es dirigeixen a la pregària. I no puc evitar de pensar que el passat, en aquesta ciutat, és tan viu en el present que de fet condiciona completament un futur que a hores d’ara ningú, ni tant sols la Unió Europea, no pot saber quin serà.

He arribat a l’hotel de Nicosia i només fer la inscripció he agafat un mapa de l’illa, que tenien al tauler. A voltes un mapa serveix per a entendre tota una realitat a la primera i aquest n’és el cas. El nord és un desert, un no res, que contrasta amb l’exuberant detallisme del sud. País dividit, mapa de part.

Nicosia és una ciutat, encara avui, dividida per una línia de separació controlada pels cascos blaus de Nacions Unides -la Línia Verda. Des de fa uns anys el mur que separa les dues parts de la ciutat, i de fet les dues parts de Xipre, es pot creuar. Això és el que he fet.

Hi he arribat des de la part diguem-ne grecoxipriota del carrer Ledras, he passat un control discret de la policia de Xipre, he travessat un petit espai bastit amb fusta enmig de la terra de ningú i he arribat al que la República Turca del Nord de Xipre considera la seua frontera oficial, Ací el control és més intens però tampoc res de l’altre món. Després de les formalitats he seguit passejant pel mateix carrer Ledras.

He volgut fer-me dues fotografies des de cada banda de la zona de separació, on al fons hi ha les instal·lacions de cada estat -per desgràcia no et deixen fer fotografies de prop. Les he volgut fer recordant-me que havia fet el mateix amb el mur de Berlín, avui per sort desaparegut. I espere que un dia aquestes dues fotografies de la Nicosia dividida siguen només un record també.

Hores abans de recórrer el carrer havia tingut l’ocasió de visitar la caserna del destacament britànic dels cascos blaus que controla precisament aquesta àrea urbana. Allà m’han posat al corrent de la situació i m’han explicat els petits i complicats detalls que envolten una operació d’aquest estil. Ho han fet dues capitanes, una de les quals la de la foto.

Ací teniu el vídeo de la conferència que vaig fer el 23 de gener a la Universitat de Stanford, convidat pel Centre d’Estudis Europeus i el Programa d’Estudis Ibèrics, amb el títol de ‘Europa, entre el Brexit i la revolta mundial del 2019’.

La conferència es va fer al migdia i com és costum en aquesta universitat californiana els assistents s’havien d’apuntar prèviament i rebien un pack per dinar. D’aquesta manera aprofiten al màxim el temps. Hi havia 75 persones apuntades, el màxim que permetia la sala i de fet varen obrir les portes per a permetre que unes quantes més pogueren seguir la xerrada i el debat posterior, que es va allargar molt més enllà del que s’havia convingut.

Aquest era el cartell de la xerrada.

He tornat dos anys després a la Universitat de Stanford. Aquesta volta per a fer una conferència i sol. I igual que fa dos anys m’he allotjat a Palo Alto, la ciutat on és la universitat.

El centre de Palo Alto és University Street, un llarg carrer comercial que porta a l’estació del tren i als autobusos que porten a la universitat. Com que el meu hotel, el Cowper Inn,  era a la part diguem-ne de dalt, he tingut la possibilitat de fer el passeig per l’avinguda amunt i avall. Hi ha cafès i restaurants, algunes botigues i una Apple Store desproporcionada per a la mida de Palo Alto. La raó, però, és que Steve Jobs sembla que vivia ací i de tant en tant s’hi passava. Com si diguérem que era la botiga personal del cap.

En una de les passejades vaig parar a fer-me un cafè i vaig cridar a casa. I quan l’Assumpció em va demanar on era, ella mateix va proposar: ‘que ets a la Riera?’. La translació del passeig arenyenc al passeig californià em va semblar més que adequada i deliciosa en la distància. Com si desfés els milers de quilòmetres que ens separaven.

He patit una paral·lisi facial. Mitja cara se m’ha quedat inerta i no puc ni tancar l’ull ni parlar bé. Per sort és una cosa mecànica que respon al fred. A primers de mes vaig haver de fer un viatge a Tallin, anar i tornar en vint-i-quatre hores. A la nit, després d’una llarguíssima reunió, vaig eixir a sopar amb amics sense comptar que estàvem sota zero. La ciutat vella està emmurallada i allà no bufa el vent però quan vam eixir d’ell, just davant del meu estimat hotel Viru, un cop brutal de vent, de gelat i violent que era, em va pegar de ple.

Jo no n’era conscient que això podia tenir conseqüències. Ara, en canvi, em trobe tot de gent que em conta que li ha passat. Per sort em va passar divendres a la nit, dissabte al matí tornava cap a casa i el primer símptoma no se’m va despertar fins diumenge. Quan ja era tranquil·lament a Barcelona.

Diumenge en posar-me a la dutxa vaig notar que no podia tancar l’ull. En veure que no millorava vam anar a l’oculista de guàrdia i allà mateix va ser la boca que em va començar a fallar. Reconec que em vaig espantar, més encara en veure a quina velocitat m’enviaven cap a l’hospital. Allà, però, quan va arribar l’especialista tot es va calmar. No tenia arrugues i segons sembla la diferència entre un problema mecànic, de fàcil solució, i un de neurològic, molt més complicat de resoldre és precisament aquesta. Si no tens arrugues és una cosa mecànica dels músculs de la cara i això es recupera amb temps, paciència i medicació. Res que no es puga resoldre.

No sé ni explicar l’alegria que he sentit en saber-ho. Ara hauré de fer repòs i anul·lar les coses públiques però tinc l’estranya sensació d’haver estat a punt de patir una cosa molt gruixuda i d’haver escapat pels pèls. Alabat sia déu. O qui siga el responsable d’aquestes coses.

La meua menuda estudiarà uns mesos en una de les universitats de Taichung, de manera que ens organitzem per acompanyar-la uns dies. Taiwan és un país amb el qual ni l’estat espanyol ni el francés, ni Andorra tampoc, mantenen relacions. Així que per primera vegada em trobe en un espai completament al marge. El no reconeixement diplomàtic, però, és una pantomima com una altra i a l’entrada el control de fronteres de l’estat que oficialment es diu encara República de la Xina em segella el passaport com si res. Tenen un segell bonic, això sí, amb un avió antic dibuixat que fa molta patxoca.

***

El barri universitari és Vietnam, a primer cop d’ull vull dir. O aquesta és la primera imatge que m’ha vingut al cap. Hi he arribat en taxi, enmig d’una marabunta de motos que circulaven en totes direccions aparentment en un desordre complet. El taxi ha hagut d’entrar per un carreronet esquifit i col·lapsat per on tot just si es podia obrir pas amb lentitud. Com en moltes parts d’Àsia la vorera és una teoria només i les botigues assalten el carrer oferint el que siga, especialment si es tracta de menjar. La primera impressió és frenètica, inquietant, excessiva per a un europeu que no recorda que en aquest tros de món hi viuen un de cada tres éssers humans, apilonats d’una manera que no estem acostumats a pensar en el vell mediterrani. A la cantonada més important d’aquest laberint de carrers descobrim una farmàcia de la cadena anglesa Watson i entrem a comprovar que efectivament ho és. A partir d’aleshores passa com amb el pas de la foscor a la llum, que els ulls necessiten adaptar-se. A mesura que avancen les hores descobrim allà on ens semblava en un primer moment que tot era caos un ordre bastant passable. No diria que acollidor però passable. I entendrem que allò és un restaurant que es reivindica italià i aquell altre tailandés, que ací pots rentar la roba i allà pots prendre un café sòlid.

***

El contrast entre el campus universitari i la ciutat és total. El campus és enorme, verd i ben cuidat, no hi ha gairebé vehicles i no sé com s’ho fan però no és sorollós. Caminem mirant a dreta i esquerra, observant-ho tot. Jo ja fa anys que he renunciat a intentar endevinar quina edat té la gent més jove. Però ací a Taiwan és més difícil que enlloc. A mi em semblen infants de primària, poc més o menys, però és evident que si passegen per aquests edificis amb llibres i mòbils de tota classe sota el braç és que són universitaris. Renuncie, doncs.

***

Dins el campus hi ha vaques, diria que frisones, i un establiment on ofereixen la seua llet als estudiants. Aquesta llet no arriba a ser ni quilòmetre zero, metres com a molt. Ens fem una foto amb elles, amb les vaques vull dir. Per poder-ho explicar.

***

La facultat té aquell aire de facultat que totes les facultats del planeta, avorridament i poc original, aspiren a tenir. Evidentment no entrem i marxem ràpidament però abans de fer-ho traiem el cap un instant al què podria ser el patí. I al mig, evidentment, hi ha un 7-Eleven. 7-Eleven és una botiga, inicialment americana però molt estesa per diversos països asiàtics, que es defineix com a Botiga de conveniència. Bàsicament vol dir que té una miqueta de tot el que necessites per a viure i és oberta les 24 hores del dia -encara que curiosament continua tenint com a marca que obre de set a onze, que això volia dir 7-Eleven originàriament. A Taiwan aquestes botigues on pots comprar menjar, pagar rebuts, treure diners, adquirir un bitllet de qualsevol cosa o fins i tot portar la roba a rentar, són una autèntica institució. N’hi ha més de cinc mil arreu del país i estan orgullosos de ser l’únic lloc que no tanca mai les portes, ni quan hi ha un tifó o un terratrémol. Cosa que els indígenes em certifiquen que passa.

***

Ens allarguem al centre sense entendre ben bé on és el centre. Taichung s’expandeix a molta velocitat i el centre sembla que canvia constantment de lloc, emportant-se darrere seu botigues i negocis. Hi ha una avinguda immensa, el Taiwan Bulevard, amb una xarxa d’autobusos més que notable que la travessa. El bulevard fa aproximadament uns tretze quilòmetres, que és més que la distància entre Bétera i València i això que només travessa el que en diríem el centre. Allà visitem l’acabat de estrenar Teatre Nacional, una obra bellíssima de Toyo Ito que té molt de catalana i recollida en el seu interior però que en canvi és tremendament avantguardista i innovadora per fora.

***

El primer dia observe, sorprés, que les motos tenen els cascs deixats sobre elles i que les aparquen sense cadenes i fins i tot amb les claus deixades. Després m’explicaran dues coses xocants. La primera és que el nombre de motos en aquest país és el més alt del món en percentatge. Oficialment hi ha catorze milions de motos per a vint-i-dos milions d’habitants. Cosa que vol dir que si descomptem els xiquets que no tenen edat i la gent més gran la realitat és que la xifra s’acosta molt a la moto per persona, cosa de la qual podem deduir, doncs, que molta gent n’ha de tenir dues. Sembla ser, ens diuen, que hi ha un cert costum a les ciutats de tenir una moto prop de casa i una prop de la feina i anar de casa a la feina en transport públic. La segona cosa xocant és que no hi ha robatoris. El control social és molt gran, amb càmeres però tot arreu, però a més sembla que la tradició és contrària als robatoris. I la llei. Està prohibit per llei agafar res que no siga teu. I això és el que fa que la gent deixe despreocupadament els ordinadors i els mòbils sobre la taula en els restaurants mentre va al servei o replega el menjar que ha encomanat. I el que sorprén més de tot: que quan tornen encara estiguen allí.

***

La universitat prepara un dossier que donen als alumnes quan arriben, amb els consells més importants per tal que puguen viure a Taiwan amb una certa normalitat. Com cada país del món, aquest també té peculiaritats. La que em deixa perplex és la dels perills de recollir un sobre roig del terra. Passa que si un jove es mor abans de casar-se, la família deixa un sobre roig a terra i qui el replega s’ha de casar. Amb el mort. Pel que m’expliquen la pressió de la família és intensa i fa gairebé impossible evitar-ho. Tant és així que l’estat reconeix la categoria de vidu a qui ha tingut la mala idea de replegar el sobre. De vidu del mort que no ha conegut mai…

***

El nom de mon pare està per tot arreu ací: Roc. L’embolic de noms, del que són de fet, és monumental a Taiwan. De facto aquest és un país independent però en realitat ells mateixos es reivindiquen com el govern legítim de la Xina sencera i per això mateix el nom oficial que fan servir és el de República de la Xina, en contraposició a la República Popular de la Xina que regeix Pequín. Però com que ja es veu que això no té massa sentit, setanta anys després, el nom oficial cada vegada és més poc reivindicat de manera que en paral·lel a la idea de convertir-se en un estat del tot independent s’ha estés l’ús de la sigla, que dissimula la reivindicació que ja es veu que no farà cap fortuna. I així veus escrit Roc ací i Roc allà. Gairebé en cada carrer. M’he fet una foto en un d’ells per a ensenyar-li-ho quan torne a casa.

***

Viatgem a Taipei, la capital del país en un tren admirable. Una pulcra línia d’alta velocitat que uneix Taichung i Taipei en menys d’una hora. Taipei em sembla més confusa i cridanera que Taichung però tampoc no puc parlar amb massa propietat, ja que només hi he estat unes poques hores. I bàsicament fent turisme i parlant amb un català que resideix ací i que m’ha aclarit uns quants conceptes. He pujat al 101, que durant un temps va ser l’edifici més alt del món i que ara és una atracció completament prescindible i hem visitat el palau on hi ha els tresors de la Ciutat Prohibida de Pequín, tresors que el govern del Koumitang es va portar a l’illa en la fugida. Impressiona pensar com en una retirada militar que per força hauria de ser caòtica hi ha espai perquè algú pense a carregar amb alguns dels delicadíssims objectes, d’una finor cruixent, que es poden admirar en aquest museu.

***

A l’edifici 101 l’única cosa que m’ha impressionat ha estat la immensa bola de de més de sis centes tones d’acer que penja obertament dels darrers pisos per estabilitzar l’edifici. La bola, que es pot admirar de molt a prop, equilibra el balanceig del gratacel quan hi ha tifons i terratrémols, dos fenòmens naturals d’aquells que millor no experimentar, però que ací passen amb una relativa facilitat. Si l’efecte de les forces naturals porta l’edifici a tombar, posem per cas cap a l’esquerra, la bola es manté i per tant equilibra cap a la dreta. Uns vídeos ensenyen alguns dels moments en què bola i edifici s’han pressionat més l’un a l’altre. Mentre els mirava pensava només en què preferiria baixar per l’ascensor ràpidament abans que donar l’oportunitat a la mare natura de fer-me una demostració in situ. I això és el que vaig fer.

***

Tornant del Museu cap al centre el taxi ens fa passar per davant del palau presidencial i d’alguns dels ministeris que l’envolten. I el resultat és una observació atenta de l’exhibició militarista enorme que hi ha en aquest veïnat. Taiwan deu ser un dels països més lliures i democràtics d’Àsia però l’amenaça de la invasió xinesa és el pa de cada dia i per això mateix té un dels exèrcits més poderosos de la regió. I el llueixen. Caram si el llueixen…

***

Els senyors de l’hotel, el Windsor Hotel, tenen a bé deixar-me cada matí a la porta el Taipei Times, el diari que es publica en anglés a la capital, així que m’acostume de pressa a fer-ne una lectura ràpida després d’esmorzar, per assabentar-me una mica més de la realitat de la política local. Aquests dies el gran tema és que les Illes Solomon, un país dels més remots del planeta, canviarà les seues relacions diplomàtiques i abandonarà Taiwan, és a dir la República de la Xina, per relacionar-se amb la República Popular de la Xina, és a dir Pequín. Fa no pas gaire, una vintena d’estat membres de l’ONU reconeixien a Taiwan com a govern legítim de la Xina però ara en queden la meitat i van baixant en nombre cada dia que passa. Pequín treu el xec i pagant Sant Pere canta. Els taiwanesos ho viuen amb preocupació però relativa. La presidenta és independentista i això al final reforça el seu argument en el sentit que és més fàcil fer-se un lloc al món com a país independent que no pas pretenent que ets el govern legítim de la Xina. I, en qualsevol cas, tot plegat no afecta de cap manera la seua vida diària. Perquè Taipei controla efectivament el territori i això fa que tots els estats que no mantenen relacions diplomàtiques oficials amb ells les mantinguen de manera no-oficial, a través d’institucions culturals o econòmiques que els fan de façana. Espanya, per exemple, té una oficina comercial dirigida per un cònsol que depèn de l’ambaixada a Manila i no de la de Pequín. I els Estats Units tenen per costum nomenar un ambaixador de carrera com a director de l’institut cultural que tenen a Taipei. D’eixa manera oficialment no tenen ambaixada però tenen ambaixador, ja que un ambaixador té el tractament d’ambaixador sempre, fins i tot després de retirat.

***

Decidim fer una excursió a l’interior muntanyenc de l’illa. Tothom ens diu que és d’una bellesa remarcable, cosa que resulta ser certa. El destí triat és un parc natural que porta per nom Alishan i que és un centre productor de te de gran alçada de molta nomenada. Lamentablement de camí vegem poques plantacions i només podem fer un tast en un poble, que ens sap a poca cosa. En la ruta ens acompanyen un grup de turistes asiàtics. Hi ha una parella jove tailandesa, amb els quals sostinc una conversa molt interessant sobre la situació política al seu país, una sorollosa família de Hong Kong, una parella d’Indonèsia, musulmans, que mengen a banda per no equivocar-se amb la cosa Halal i una dona amb dos fills coreans, sorollosos i impetuosos com ells sols. Alishan bàsicament és un bosc esplèndid que ofereix un agradable passeig. Està a més de dos mil metres d’alçada, amb la qual cosa el canvi de temperatura es fa de notar i també les corbes i més corbes que cal fer per a superar el desnivell, abans d’arribar-hi. Al final de l’excursió tornem a l’inici en un tren creat pels japonesos, quan Taiwan era japonés. És un tren que recorre aquesta petita selva amb parsimònia, regalant als passatgers vistes certament espectaculars. Construir-lo devia ser tota una aventura, que m’imagine que devia tenir un cost altíssim. I no parle només de diners.

***

La guia del parc ens pregunta d’on som i li dic que som catalans. Reacciona amb un ‘espanyols?’ que em permet contraatacar amb molta facilitat: ‘Taiwan és de la Xina?’. Respon de pressa que no mentre fa uns sons difícils de catalogar però que interprete com que se n’ha adonat del seu error a la primera i canvia la mirada i passa a tractar-nos a partir d’aquell moment amb una afabilitat manifesta. Al final ens desitjarà sort. Mútua, que li dic.

***

Quan era un xiquet, no sé per què, feien a la televisió molts films de japonesos lluitant en la segona guerra mundial, en llocs com aquests. A mi m’impressionaven per la cara de dolents que posaven, per la manera en què feien servir la baioneta i pel barret molt particular que portaven, amb una tela que els queia sobre els muscles. La imaginació reapareix quan t’ho esperes menys i enmig del bosc, quan pujàvem al tren en aquella petita estació, m’ha tornat la imatge de la infància. I veient com d’espés és el bosc he pensat que les batalles en terrenys com aquest devien ser d’una duresa descomunal.

***

La història de l’illa és molt complicada. La població és una barreja de xinesos, ara una immensa majoria i de taiwanesos, un poble polinesi que habita encara els reductes de la costa del Pacífic —les grans ciutats i infraestructures estan a l’altra banda, a la costa del Mar de la Xina. Taiwan, però, va ser cedit al Japó i va romandre part de l’imperi del crisantem fins al final de la Segona Guerra Mundial. En l’instrument de rendició l’emperador va retornar a cada país les conquestes militars que havia fet. Però Taiwan no el va retornar a ningú, particularment no a la Xina. I aquesta és la base de l’actual independentisme taiwanés i fins i tot de l’activitat d’un petit grupuscle que reclama el retorn de Taiwan al Japó. Quan a la Xina esclata la guerra civil i el Kuomitang la perd davant els comunistes de Mao, Chang Kai Shek opta per refugiar-se a Taiwan i mantenir des d’ací la ficció que és el govern real i legítim de tota la Xina. I amb ell venen dos milions de xinesos Han, que no parlen cantonés sinó mandarí i que passen a tenir un paper preeminent en la vida de l’illa. I d’ací ve l’embolic notable en què es mou. Oficialment Taiwan com a República de la Xina es considera el govern legítim de tot l’actual territori xinés i encara més enllà, ja que reivindica zones en conflicte que avui tampoc no formen part de la República Popular. Però al mateix temps el sentiment independentista reivindica que el fet que el Japó no cedís a ningú Taiwan és la base del seu dret a l’autodeterminació. I de fet és el principal partit independentista que està en el poder. El problema és que la República Popular amenaça d’envair l’illa si es proclama la independència i aquesta és una perspectiva certament amenaçadora. Un dia o un altre, però, ho hauran de fer, proclamar la independència, perquè la situació actual ja no es pot estirar més.

***

Parlant de la situació a Hong Kong em diuen ‘això no estaria passant si els britànics ens haguessen tornat Hong Kong i Macau a nosaltres i no a Pequín, en tant i en quant nosaltres som el govern legítim de la Xina’. Ostres! Això sí que és una perspectiva interessant. Ni se m’havia ocorregut que això fos possible però efectivament, que diferent que seria tot.

***

Per una altra banda llisc que tres vells taiwanesos, de més de noranta anys, que responen als noms de Yang Fu-cheng, Lin Yu-li i Hsu Hua-chi acaben de presentar una demanda a un tribunal d’Osaka, al Japó, exigint que se’ls torne la nacionalitat japonesa que tenien fins al final de la segona guerra mundial. Ells van nàixer com a japonesos, en Taiwan, i volen tornar-ho a ser. Això és ben bé un paradís de les paradoxes geopolítiques!

***

Ens diuen que a boqueta de nit cal anar a uns aiguamolls que queden al costat del port, ací mateix a Taichung. Així que agafem un taxi per anar-hi. Sort que el preu és molt barat perquè estem més d’una hora per arribar-hi. La comunicació és curiosa. El taxista parla al seu mòbil en xinés i el mòbil em tradueix el que diu. Quede impactat mentre pense que al pas que anem aviat ningú no haurà d’aprendre idiomes, una altra pèrdua cultural que s’acosta. Els aiguamolls, i la posta de sol, són en qualsevol cas certament únics. Hi ha una passarel·la de fusta, tant mínima com bonica, que serpenteja sobre els mateixos fins ben endins, la qual cosa et permet admirar la fauna que hi viu, sobretot tota mena de crancs que es passegen sense cap precaució ni preocupació. Sobre la passarel·la ens amunteguem uns quants centenars llargs, calcule jo, d’éssers humans que avancem tan endins com podem, fins on punt on aquesta desapareix i pots trepitjar lliurement l’aiguamoll. El resultat és que allà ensopegues amb una autèntica muntanya de sabates, que no saps després com ningú podrà saber on és la seua. Mentre el sol es va amagant ens fem unes fotos de record però no hi ha manera que no aparega la gentada per tot arreu. Al fons uns enormes molins d’eòlics acaben de fer el contrast, retallant-se contra el cel enrogit.

***

L’últim dia decidim fer encara una darrera excursió, a un indret conegut com el Llac del sol i la lluna. Ens conten que és una de les atraccions més populars del país, cosa que efectivament comprovarem que deu ser certa a la vista de la gentada que s’hi aplega. El llac té un interés relatiu però la visita és agradable. Agafem un parell de vaixells que et porten d’un costat a un altre i visitem un temple interessant i una ciutat gens interessant però on podem menjar amb una certa solvència. El llac té el que s’anuncia com un vilatge indígena, d’una de les setze tribus reconegudes oficialment pel govern de Taiwan. Però renunciem a fer la visita quan veiem que tot és una mena de portaventura i ho dic de manera literal, amb atraccions mecàniques i tot. Malgrat això per ací i per allà es nota la seua presència. La decoració dels molls és polinèsica i no pas xinesa, la música que sona per tot arreu és més pròpia de Tahití que no de Pequín i hi ha tot de souvenirs que causen una gran sorpresa entre els xinesos, especialment uns enormes fal·lus de fusta treballada que són objecte de rialles nervioses i fotografies però que no he vist que ningú no s’atrevisca a comprar. En el camí de tornada encara ens aturarem en un altre temple enorme. Descobrisc alarmat que només té seixanta anys i quan ho denuncie de manera tant abrandada com estúpida l’Assumpció em recorda l’edat de la Sagrada Família, així que calle immediatament. A l’eixida un personatge disfressat de Spiderman m’ha semblat, no sóc cap expert en la matèria, es passeja fent fotos i atraient l’atenció del personal que, com jo, es pregunta què porta un ésser humà a fer el ridícul d’aquesta manera tan notable. En fi…

***

Mentre passegem per l’aeroport, ja superats tots els controls, dues senyoretes de la seguretat comencen a córrer cap a mi de sobte mentre criden ‘Vicent! Vicent!’ cosa que m’ocasiona el que considere que és una lògica alarma. Resulta que en la maleta que he embarcat porte un tub xicotet de crema d’afaitar, que el tinc precisament pels viatges, ja que les seues dimensions m’havien permés passar-lo sempre en tots els aeroports. Em demanen permís per obrir la maleta i comprovar-ho, els el done i ací s’acaba l’incident. Però em quede absort pensant com és que m’han reconegut. L’aeroport de Taichung és certament petit però hi ha bastant gent. De sobte ho entenc. Som els únics blancs i concretament jo l’únic blanc de gènere masculí. M’imagine, doncs, la conversa entre els membres de la seguretat: ‘busca el blanc, busca el blanc, és Mr. Vicent…’

***

Per tal que no ens n’oblidem encara hi ha una darrera ocasió de constatar com de lluny som de casa. L’avió es retardarà per un parell d’hores així que decidim, en vista de l’hora que és, dinar en l’únic restaurant que hi ha en la terminal. Mirem el menú i hi ha una secció de ‘menjar exòtic’ amb un parell de plats. I allà és on trobem els espagueti que acabaran sent, segurament per esgotament ja, la darrera menja en aquesta illa. Els exòtics, lògicament, acabem per comprovar que som nosaltres mateixos. No ho discutiré pas.

Aprofitant que estavaa a Macau m’he allargat a un dels casinos de la ciutat, que competeix amb Las Vegas per ser la capital mundial del joc. Jo fa molts anys vaig veure els casinos de Las Vegas i em va semblar que eren una cosa que calia visitar com a mínim una vegada en la vida per entendre millor el món que vivim. Així que ara volia que els meus acompanyant passaren per la mateixa experiència.

Així ho vam fer i ens vam trobar amb una sorpresa. Al bell mig la sala del casino, on nosaltres érem els únics europeus, hi havia una botiga de rellotges, concretament de Rolex. Era, diguem-ho així estrany o a mi m’ho semblava molt.

L’explicació ho és encara més i, efectivament demostra que cal veure aquestes coses per entendre el món. La raó de l’existència d’aquesta botiga és que el govern de la Xina no deixa eixir amb molts diners als seus nacionals a Macau, que és part de la Xina però manté frontera amb la Xina, però si que els deixa eixir amb la tarja de crèdit. I aquesta n’és la clau.

El que fan els jugadors és comprar un Rolex d’aquells caríssims, de centenars de milers d’euros i el revenen acte seguit allà mateix, a la mateixa botiga, per un preu inferior. Amb la qual cosa els jugadors es troben amb el cash a les mans que necessiten i la botiga fa un negoci rodó: ven el mateix rellotge una vegada i una altra!

Feia anys que tenia ganes de visitar Macau, l’actual regió autònoma de la Xina que va ser en el seu moment, fins a finals del segle passat, una de les més interessants colònies portugueses d’Àsia. N’havia parlat amb l’Agualusa quan va treure el seu llibre sobre Goa, una altra ciutat colònia portuguesa, aquesta a la Índia. Ell m’havia advertit respecte a Macau però la veritat és no m’esperava una cosa tan trista com la que m’he trobat. Trista la ciutat, bruta i poc cuidada, i trista, extrema, la situació del portuguès.

A Macau, en virtut dels acords entre Portugal i la Xina el portuguès és llengua oficial i tot està, de fet, escrit en portuguès. Els noms dels carrers, els cartells i rètols, qualsevol senyalització del tipus que siga. Però aparentment el portuguès s’acaba ací. La part de la població que el parla és ja inferior a l’u per cent i el llenguatge crioll dels luso-asiàtics ‘filhos da terra’ sembla que tampoc no es parla pràcticament ja.

He passat només un dia per la ciutat i passeig que he pogut fer no és representatiu però la poca presència del portuguès viu m’ha semblat que confirmava les dades. He anat a la Livraria Portuguesa instal·lada a la Rua de Santo Domingos, pensant que allà trobaria un cert caliu però m’he trobat amb una reacció típica de les comunitats isolades. He escoltat efectivament que el dependent parlava portuguès amb una clienta. Però quan m’he adreçat jo a ell en portuguès la reacció ha estat respondre’m en anglès. Aquesta és una reacció típica que he observat en molts llocs, a L’Alguer per exemple. Arriba un punt que quan tots els parlants es coneixen entre ells si ets foraster parlar-los en la seua llengua no fa efecte perquè identifiquen totalment llengua i grup humà, com si no hagués ningú que puga parlar-la si no és conegut.

La decepció me la va matisar al final segurament la darrera persona que vaig veure a Macau, un oficial de policia en la frontera. LI vaig parlar d’entrada en anglès però no sé perquè vaig intuir que, malgrat ser jove, parlava portuguès. I efectivament així era.

A Hong Kong anar amb careta pel carrer no és gens estrany. És un factor higiènic. Però enmig de la protesta hi ha una careta particular, negra i amb un davant pronunciat, que clarament ha esdevingut la favorita de les protestes. Vestits de negre, amb samarretes negres i amb la careta negra, un grup de joves tornava amb metro quan, novament, la policia va entrar al vagó a identificar-los. ‘Va ser un moment esborronador’, m’explica una catalana resident a la ciutat de fa molt temps. ‘La policia va obligar la gent a abaixar el cap i de sobte es va començar a sentir un xiuxiueig que deia ‘Four to go!, Four to go!’ –en falten quatre, de reivindicacions. I continua: ‘Els policies es miraven els uns als altres, desorientats, perquè amb el cap abaixat i les caretes no podien saber qui ho deia, però la realitat és que ho deien molts joves, que han perdut finalment la por.’

La retirada definitiva de la llei d’extradició pel govern d’Hong Kong pretenia desfer el moviment democràtic privant-lo de la seua bandera principal. La llei d’extradició a la Xina va originar les protestes d’aquests darrers mesos. El 18 d’agost es van congregar prop de dos milions de persones al carrer, una cosa mai vista. És evident que el rebuig a aquesta llei –que permetria d’extradir a la Xina qualsevol persona fàcilment, per qualsevol delicte comès a Hong Kong- té l’oposició de la gran majoria de la població. El govern n’era conscient i per això, finalment, ha acceptat de retirar-la. Però ho ha fet tard i malament perquè ha passat ràpidament a un segon terme. Encara falten quatre reivindicacions. ‘Four to go.’ I els hongkonguesos, com s’ha vist aquest cap de setmana, no pensen alçar el peu de l’accelerador.

Un cap de setmana de manifestacions i protestes

Divendres al vespre, només hores després de la retirada de la llei i per tant de la primera victòria tangible del moviment democràtic, ja es va fer visible que la maniobra de Carrie Lam i el seu govern no reeixiria. I els incidents han continuat fins a aquesta nit i sembla que continuaran.

Ahir els avalots ja arribaven al cor de l’illa i les estacions de metro d’Hong Kong i Central, dues de les més importants de la ciutat, van ser tancades pel servei de transport públic, cada dia més criticat. A fora hi havia barricades, algunes enceses, en llocs tan cèntrics com Connaught Road i Queen’s Road East i la policia disparava gasos lacrimògens en un barri que normalment té com a paisatge compradors de luxe i treballadors de les grans empreses financeres, uns carrers que acullen les torres del Banc de la Xina i de l’HSBC, per exemple. A les vuit del vespre, mentre aquests edificis s’il·luminaven per a l’espectacle de llums que es fa cada dia a la silueta de la ciutat, al carrer les corredisses i els crits no eren precisament d’alegria.

Hores abans havia desfilat allà a prop una manifestació si més no sorprenent. Milers de persones van anar amb tot de banderes dels Estats Units al consolat d’aquest país, a lliurar una demanda oficial. Reclamaven la protecció d’Hong Kong per part del govern de Trump. El congrés nord-americà, de fet, presentarà una moció de suport al moviment democràtic que alguns manifestants, d’una manera molt innocent, interpreten com alguna cosa més que això. Tanmateix, el cònsol no els va rebre i el representant amb qui parlaren no volgué declarar res.

Els Estats Units tenen a Hong Kong un consolat regit per un ambaixador –en un gest diplomàtic que vol ser de complicitat–, que no depèn de Pequín sinó directament de Washington. Com tantes vegades, però, una cosa és fer propaganda i una altra embolicar-s’hi. Els manifestants, tanmateix, s’hi il·lusionen i sembla que han girat cap als Estats Units la decepció que senten pel silenci espès i vergonyant del Regne Unit, que fuig com la pesta de qualsevol possible responsabilitat cap als qui, en definitiva, eren els seus súbdits.

Hores i més hores d’incidents

Si ahir el centre de les protestes va ser l’illa, divendres ho va ser Kwoloon, on grups de manifestants es van enfrontar durant hores amb la policia en la zona de Mong Kok, coneguda per l’ambient cultural i progressista. Tornà a haver-hi incendis, barricades, violència de la policia… Aparentment divendres els agents semblaven tenir ordres de no ser tan durs com dies enrere però encara hi hagué situacions fortes, que dissabte i diumenge es repetirien, cada volta més sovint.

Divendres l’activitat a l’illa d’Hong Kong va ser una multitudinària assemblea on van prendre part milers de joves, concentrats al Chater Garden, davant mateix de l’edifici d’estil colonial que va ser la seu del parlament primer i que ara alberga el poder judicial. Aquest és un lloc típic de les manifestacions en aquesta ciutat. Al costat mateix de l’escenari improvisat on anaven prenent la paraula els participants, un grup d’estudiants d’art havia alçat una estàtua que representava un estudiant amb una careta antigàs portant un paraigua, en memòria de la revolta del 2014. Els manifestants més excitats cridaven contra els policies que vigilaven la concentració, que alhora eren marcats constantment amb uns làsers a la cara, cosa que els obligava a amagar-se els uns rere els altres de tant en tant.

De l’assemblea, en va eixir la decisió de mantenir les manifestacions i les protestes fins que no s’haguessen aconseguit les anomenades ‘cinc demandes’, és a dir, la retirada de la llei i les altres quatre: una investigació de la brutalitat policíaca, un canvi d’actitud de la policia cap als manifestants, l’alliberament de tots els detinguts i la convocatòria d’eleccions lliures i democràtiques, tant al parlament, com al consell legislatiu, com a cap de govern.

Dissabte la policia es va desplegar en gran nombre a les estacions de metro i del tren a l’aeroport, alertada per la possibilitat d’una altra ocupació de les terminals. Aquest desplegament dificultava enormement el transport i fins i tot el funcionament normal de l’aeroport. Vaig comprovar que si hi arribaves amb el tren directe, la via més normal de transport, contingents de policia t’esperaven només de baixar i si no portaves bitllet per a aquell dia mateix no et deixaven passar. No valia cap excusa; ni anar a esperar uns familiars. O amb bitllet del dia o res. A moltes estacions tanta exigència va originar enfrontaments. N’hi hagué sobretot a Tung Chung, on diverses persones varen ser arrestades, però en general a totes les grans estacions de metro de Kowloon i els Nous Territoris, particularment en les que tenen zones comercials importants al voltant. Ahir bona part ja eren completament tancades.

Amb això, la policia i el govern pretenien evitar una altra ocupació de l’aeroport, però això va desvirtuar granment la vida de la ciutat, que depèn d’aquest mitjà de transport molt més que una ciutat qualsevol. La decisió, tan dràstica, no va aconseguir el propòsit: amb la multiplicació d’incidents, tothom veié clar que retirar la llei d’extradició no frenaria el moviment.

De fet, divendres, en eixint de l’assemblea de Chater Garden, grupets d’estudiants de batxillerat formaven rengles amb cartells que cridaven a sostenir una vaga durant setmanes i setmanes, tantes com calga. Hores abans per les xarxes socials una campanya de gran intensitat, presumiblement començada per estudiants xinesos, havia fet córrer el missatge de ‘torneu a classe, us esperem, els instituts no són llocs per a fer política sinó per a aprendre’. Vaig demanar a un estudiant què en pensava i va respondre, indignat: ‘Qui són ells per a dir-nos què hem de fer a Hong Kong? Què vol dir que a l’escola només s’hi va a estudiar, com si la vida n’hagués d’estar al marge?’

L’amenaça de dilució en la megalòpoli del delta

‘La qüestió és quin futur ens espera –afegí–. Quin futur espera a la gent d’Hong Kong si això continua així.’ Si en una cosa coincideix tothom és en el fet que les protestes han agafat un tal volum en bona part perquè serveix de via d’expressió del descontentament i les preocupacions dels joves. Avui a tot estirar poden aspirar a viure en un pis de trenta metres quadrats que hauran de pagar tota la vida i a constatar que l’ambient polític i repressiu s’endureix i la vida cosmopolita i oberta de la ciutat es va apagant. Per a alguns Hong Kong no té futur: restarà absorbit dins l’enorme megalòpoli del delta, una macrociutat perfectament projectada de Pequín estant, que inclourà Guangzhou, Shenzhen, Zhuhai, Foshan, Dongguan, Zhongshan, Jiangmen, Huizhou, Zhaoqing, Hong Kong i Macau en un sol espai urbà de cent vint milions d’habitants, dels quals només set i mig viuran a l’ex-colònia britànica. És evident que la regió de la Gran Badia, com és coneguda popularment, dissoldrà Hong Kong –i l’economia i els costums d’aquesta gent– quan la frontera desaparega. I molts estan convençuts que s’ha creat exactament amb aquesta missió.

Els qui creuen això parlen, per exemple, de la velocitat amb que ha canviat tot, a cavall d’inversions desorbitades i impossibles enlloc més del món, com ara la construcció del pont que ja uneix Hong Kong i Macau, el més llarg del món. Shenzhen, per exemple, el 1979 es va convertir en ciutat. Abans només era la darrera parada del tren en territori xinès, la darrera abans d’arribar a Hong Kong. Un any després va ser convertida pel govern en la primera àrea econòmica especial de la República Popular, un espai per a experimentar com el capitalisme podia conviure amb el règim comunista. Avui, quaranta anys després, té entre tretze i vint milions d’habitants, segons si s’hi compta l’àrea metropolitana o no. És la cinquena ciutat de la Xina i un extraordinari centre universitari i tecnològic. Amb un creixement demogràfic que semblava imparable, ningú no dubta que Shenzen serà el centre de la megalòpoli de la badia, de manera que relegarà Hong Kong a un paper secundari. Especialment, si les característiques que han fet tan especial aquesta ciutat desapareixen. Aquesta és, en el fons, la batalla d’ara.

Hong Kong encara viu del sector financer, però, sobretot, del fet que és ací on una persona o una empresa poden canviar moneda xinesa per moneda occidental. A Hong Kong, per exemple, hi ha la cinquena reserva més gran de dòlars del món. Tanmateix, tot plegat penja d’un fil, perquè depèn sobretot de la decisió del govern xinès: si autoritza Shenzen, Xangai o Pequín a convertir moneda, el negoci de l’ex-colònia britànica caurà en picat i n’amenaçarà la subsistència. Sobretot si la tendència autoritària creix i la justícia deixa de ser independent i d’assegurar això que s’estimen tant els bancs i les multinacionals, que és l’ordre i la seguretat jurídica.

Ací hi ha una por generalitzada: que els passos enrere afecten tot això i ofeguen la vibrant cultura i forma de vida dels hongkonguesos. Com em deia un dels habitants de l’illa, ‘no és igual haver nascut a la Xina que esdevenir la Xina, i ací hem gaudit d’unes llibertats a què no podem renunciar ni volem renunciar’. Eixa por, la por que Hong Kong deixe de ser Hong Kong, és la que alimenta la protesta, en realitat, més enllà de les cinc demandes o de la llei d’extradició. I això, aquesta por, s’escampa més enllà dels ambients polititzats. Tot el cap de setmana, com cada cap de setmana, els carrers que hi ha més amunt de Hollywood Road eren un bullit de bars, de gent sopant, de música i festa que xocaven amb la tensa atmosfera dels enfrontaments d’uns carrers més avall.

Però el conflicte en realitat era el mateix. O, si ho voleu, era una altra cara del mateix conflicte. Perquè al capdavall, la pregunta clau és si Hong Kong continuarà essent Hong Kong i tant hi fa parlar del centre financer global, com de la ciutat oberta i cosmopolita, dels bars i carrers de festa, de les universitats o de la tradició política de lluita i combat que ha acompanyat aquesta ciutat durant decennis. Tot és igualment amenaçat i tot és barrejat. Com diu Jason Y, Ng –si em permeteu la comparança, una mena de Joan Fuster local–, ‘la Xina intenta desmantellar tot allò que és i ha estat Hong Kong pedra a pedra i bit a bit’.

A Hong Kong hi ha una estàtua de Bruce Lee; lletja, si puc expressar la meua opinió. La mítica estrella de les arts marcials, que es va morir en aquesta ciutat, és conegut  entre moltes més coses, per una frase que fins i tot va arribar a ser popularitzada amb finalitats publicitàries: ‘Be water, my friend’, sigues aigua.

La frase, que intentava d’explicar el principi taoista del Wu wei o ‘principi de l’acció natural no forçada’, resumeix a la perfecció l’estratègia que posa contra les cordes el govern autònom d’Hong Kong, però també el govern de la República Popular de la Xina. El moviment democràtic ha après d’allò que es podria considerar el fracàs del 2014 i ara es mou constantment, com l’aigua. Inunden tants espais com poden, talment una rierada impetuosa, i se’n van ràpidament si la cosa no funciona; i reapareixen en un altre lloc, constantment, imparables, dia rere dia. Tan aviat un grup col·lapsa l’aeroport com n’apareix un altre als nous territoris, ja a tocar de la Xina, com, coordinadament, bloquen els principals carrers de l’illa d’Hong Kong, allò que va ser l’eix de la colònia britànica i l’indret encara avui més representatiu de la ciutat.

Ahir les protestes es van concentrar sobretot al parc Tamar, just allà on convergeixen l’oficina de la cap de govern de la ciutat, el Consell Legislatiu i l’odiada caserna central de l’exèrcit xinès. Una muralla improvisada amb imponents i altíssimes barreres de plàstic, envoltava els edificis. Però si no hagués estat per això la normalitat hauria semblat absoluta tot el dia. Les autoritats, tanmateix, ja no saben què esperar ni quan. Al vespre milers de manifestants van aparèixer de tot arreu, la majoria vestits de negre i amb màscares per evitar la identificació amb les càmeres. Acabat l’acte, es van traslladar en grups compactes al ferri, el parc és al costat mateix de l’estació marítima, als autobusos o al metro. Davant l’estació central, un mapping espectacular reclamava que s’investigués la violència desfermada per la policia dissabte, quan va atacar la gent dins els vagons del metro. Ahir els antiavalots també van entrar al transport públic per escorcollar i identificar tothom. Feien que tothom es posés les mans al bescoll i actuaven amb una duresa que cridava l’atenció. A la porta de l’estació un altre grup de joves va improvisar una protesta mostrant vídeos. ‘No es pot tolerar que la policia agredesca tothom, sense cap justificació –em deien–. Hong Kong va esdevenint un estat policíac.’ Els demane què pensen que passarà i responen que mentre el govern no escolte la gent les manifestacions no s’aturaran. El pamflet groc i negre que circulava de mà en mà incloïa les cinc reivindicacions del moviment que han anat cristal·litzant aquests darrers dies: retirada de la llei d’extradició, rectificació del govern en el tracte als manifestants, alliberament dels detinguts, una comissió d’investigació de la violència i eleccions lliures. I una frase ben destacada per acabar: ‘O ens doneu la llibertat o ens doneu la mort.’

Dilluns van ser els estudiants que van omplir els carrers amb els seus uniformes escolars, després d’haver-se negat a entrar a les aules. L’acció la van començar sis joves que es van concentrar davant l’ex-escola de la cap del govern, el Col·legi Canossià de Sant Francesc. Al cap d’unes quantes hores els mitjans locals parlaven de desenes de milers de manifestants. 30.000 a la Universitat Xinesa, malgrat la crida explícita de les autoritats que no s’hi concentrassen. 4.000 més, sobretot de secundària, van irrompre a la plaça Edimburg. A Causeway Bay van aparèixer-hi petits grups amb cascs i ulleres per evitar els gasos lacrimògens. A Shau Kei Wan van fer una cadena humana. En una megalòpoli de set milions d’habitants és molt difícil de fer-se de notar i la vida continua com si res, llevats dels moments de gran violència o allà on hi ha una protesta. La sensació de vaga general és inexistent, malgrat tot. Però la persistència de les mobilitzacions durant tot l’estiu, la magnitud i la varietat indiquen un notable canvi de mentalitat.

La setmana passada, per exemple, va ser la gent gran que va prendre el carrer, els pares i els avis dels joves que encapçalen el moviment. Dissabte una gran manifestació havia de commemorar l’aniversari de la Revolta dels Paraigües del 2014. El govern va reaccionar detenint preventivament els dirigents socials més coneguts durant unes hores i oficialment la manifestació fou desconvocada. Tanmateix, aquella nit els carrers es van omplir de barricades i còctels Molotov, com no s’havia vist mai, cosa que desfermà uns enfrontaments que van fer la volta al món i que acabaren amb centenars de detencions, entre les quals la d’un xiquet de tretze anys.

Les lliçons apreses del 2014

Hi ha dues coses que marquen la diferència entre aquest moviment d’ara i la Revolta dels Paraigües del 2014, un moviment que va ocupar durant setanta-nou dies el centre de la ciutat, i l’omplí d’esperança primer i de frustració després.

La primera té a veure amb l’aigua: aleshores el centre de la ciutat va ser ocupat per una acampada de protesta que va acabar cansant els habitants pels enormes problemes logístics que originava. Mantenir durant dies i dies una ocupació multitudinària del centre, més encara en una ciutat tan geogràficament torturada com aquesta, és complicat perquè inevitablement un dia algú abandona el recinte, l’endemà ho fa un altre i quan el cansament pren cos la duresa repressiva de la policia troba el terreny adobat: un moviment cansat, un procés exhaurit.

L’altra gran diferència neix del mateix lloc: ara el moviment no té líders. O, per a explicar-ho millor, es podria dir que els líders aparentment no lideren. Ja abans de la Revolta dels Paraigües, amb el moviment de les escoles contra la imposició del currículum xinès, hi ha figures que s’han significat com a autèntics dirigents. Alguns, com el joveníssim Joshua Wong, han esdevingut de fet figures mundials. Però, malgrat el gran reconeixement social que tenen, el moviment que fa mesos que sacseja Hong Kong no funciona amb els dirigents al capdavant sinó mitjançant una web: LIHKG. En aquell espai tothom pot proposar una idea i en qüestió de minuts les més interessants se sotmeten a votació i s’organitzen. És clar que això implica descoordinacions i fracassos. Però els èxits ho tapen tot. És la teoria de l’aigua: si no corre bé per un lloc se’n va a cercar un altre llit.

I evidentment hi ha una tercera cosa que ha canviat, que és el nivell de la violència. Tot i que això és més responsabilitat del govern que no dels manifestants. A Hong Kong, fins el 2014, hi imperava encara el model més o menys britànic i la policia no solia fer servir gasos lacrimògens ni canons d’aigua tintada de blau, com ha fet servir aquests darrers dies. De fet els primers atacs amb gasos lacrimògens el 2014 van causar una autèntica commoció a la ciutat. Però res comparable amb l’onada d’indignació que van desfermar les imatges d’aquest dissabte, de la policia entrant als vagons de metro i atacant joves que tornaven de les concentracions de protesta. Un periodista hongkonguès amb qui fa mesos que parle ho va definir en un missatge directe de Twitter, curt però revestit de gravetat: ‘S’ha acabat, la reconciliació ja és impossible.’

Adeu a ‘un país, dos sistemes’

En termes, aquesta violència i el creixement de l’autoritarisme han definit la protesta com un intent de conservar l’estatut definit en la proposta ‘un país, dos sistemes’ i que bàsicament establia que, tot i que Hong Kong tornava a formar part de la Xina des del 1997, el govern xinès respectaria –oficialment i pel cap baix fins el 2047– l’existència de dos règims polítics i econòmics diferents, a Hong Kong i Macau per una banda i a la República Popular per una altra. Segons que és escrit a la constitució d’Hong Kong, ‘el sistema i les polítiques socialistes no seran practicats en la Regió Administrativa d’Hong Kong i el seu sistema previ capitalista i la seua manera de viure no es podran canviar durant cinquanta anys’. Aquesta és la raó, en definitiva, per la qual hi ha una frontera entre la Xina i Hong Kong i un sistema judicial diferent que, mal que siga amb dificultats creixents, assegura amb la seua independència que la llei és fiable i es compleix, i que es respecten les llibertats individuals –una necessitat essencial perquè les multinacionals continuen decantant-se per aquesta ciutat com un refugi liberal on no es trobaran sorpreses desagradables d’avui per demà.

Tanmateix, després de tot això que passa, hi ha la sensació clara que la Xina ja no respecta l’acord internacional subscrit amb el Regne Unit i, per tant, l’Hong Kong que els seus ciutadans coneixen, aquell en què han viscut fins ara, perilla clarament. La data del 2047 sembla que s’haja acurtat al 2019, vists els enormes canvis que el govern ha anat introduint darrerament. La inauguració d’una nova estació de tren de gran velocitat s’ha aprofitat per a deixar que la policia xinesa prengués competències que fins ara eren de la policia d’Hong Kong. S’ha intentat d’implantar el xinès mandarí a les escoles, cosa que ha motivat una reacció extraordinàriament interessant: el cantonès ha esdevingut la llengua de la protesta i han aparegut tot de cartells en cantonès però escrits amb alfabet llatí, una manera originalíssima de desorientar els xinesos, que no entenen res. Però, sens dubte, han estat la violència i l’autoritarisme de les autoritats els grans revulsius socials. La repressió ha estat molt dura. Molta gent ha estat detinguda, mil persones aquests darrers quatre mesos, més de cent només el cap de setmana passat. S’ha prohibit el partit independentista, cosa que no havia passat mai. Han estat expulsats periodistes incòmodes i s’ha restringit i amenaçat la llibertat d’expressió i la de càtedra. Dirigents socials molt estimats han passat per la presó i fins i tot hi ha hagut diputats elegits per la població que han estat desposseïts del càrrec i expulsats del parlament per haver-se negat a jurar fidelitat a la Xina –sí, les concomitàncies amb el cas català són impressionants. I tot plegat ha acabat endurint el moviment i si el 2014 les actituds violentes eren malvistes ara, en canvi, són respectades. No fa la impressió que siguen compartides per tothom però no susciten rebuig i, en veient-les,  tothom en culpa la repressió del govern.

Més de tres mesos de protestes constants

Aquests darrers dies han estat els més intensos d’ençà que es van desencadenar les protestes. L’ocupació de l’aeroport, les detencions, la brutalitat de la policia, la manifestació de dissabte i la vaga general d’ahir i despús-ahir han elevat el nivell de la confrontació a uns extrems que, segons que diuen que va explicar dissabte en privat la cap del govern a diversos empresaris, ‘ja superen Hong Kong i afecten tota la Xina’. No hi ha manera de saber si la citació és textual, lògicament, però se’n palpa l’esperit.

Tot indica que la Xina ha preferit de moment que el govern d’Hong Kong intente de sufocar el moviment amb les seues forces. I l’executiu local ja ho ha intentat gairebé tot: mobilitzar els partidaris de la Xina en contramanifestacions, enviar grups unionistes a agredir impunement manifestants, passar imatges de preparatius militars amenaçadors a l’altra banda de la frontera… El manual s’ha aplicat exhaustivament i fins i tot ha aparegut un grup, dirigit per una espècie de Miquel Iceta local, que diu que cal diàleg i que no està ni amb els uns ni amb els altres… Però en la mateixa frase explica que cal ser ‘realistes’ i que no hi ha cap solució que no passe per Pequín.

La paradoxa és que és el canvi d’actitud de la policia, el reforçament del seu autoritarisme, la seua agressivitat i l’ús cada dia més habitual de material repressiu molt contundent ha provocat la indignació que alimenta el moviment, fins al punt d’haver fet oblidar com va començar. Perquè hi ha una excusa formal que desencadena el període de confrontació, que és l’intent d’aprovar una llei que havia de permetre l’extradició ràpida i sense garanties de qualsevol persona a la Xina. L’anunci d’aquesta llei va ser el detonant que feu eixir dos milions de manifestants al carrer el 18 d’agost, en la protesta més gran de la història de la ciutat. Però, al cap de poques setmanes el problema ja no és la llei –oficialment aparcada–, sinó Hong Kong. L’existència d’Hong Kong, amenaçada clarament en la seua forma de vida.

No és gaire clar què ha canviat a Pequín perquè s’hagen produït tants errors tan de pressa. Evidentment, la consolidació de Xi Jinping com a dirigent etern, fins a la mort, hi té molt a veure. Havien passat uns quants anys en què semblava que la República Popular havia abandonat la pràctica de tenir un líder etern i que intentava de fer més o menys elegibles els màxims càrrecs del país. Xi Jinping ha tornat a la vella tradició i ha imprès un tomb encara més fort a l’autoritarisme xinès.

A part això, hi ha un error important que els governs de la Xina i Hong Kong han comès: creure que la repressió del 2014 havia derrotat el moviment democràtic.

Durant aquests darrers cinc anys qualsevol observador podia definir la situació d’Hong Kong dient que aquesta ciutat havia viscut un moment únic el 2014 però que cinc anys després la manca d’un projecte clar, la divisió dels demòcrates en faccions i una aparent resignació davant les condemnes, les detencions i els empresonaments feien impensable el retorn de la confrontació directa amb la Xina. I tanmateix la confrontació ha arribat, més vigorosa que mai, endurida per la repressió i la ràbia acumulada aquests anys, i més decidida, molt més decidida, que mai. Disposada a no frenar-se de cap manera. Cada dia que passa les reivindicacions creixen i apunten al cor del problema i no a les manifestacions anecdòtiques. L’exigència d’eleccions democràtiques i lliures ja és un punt central en les protestes. La població vol que la cap de govern siga escollida i no nomenada per les autoritats de Pequín, com passa ara. I fins i tot el paper i la responsabilitat del Regne Unit comença a treure el cap. Diumenge es va fer una manifestació davant el consolat britànic per reclamar a Londres una implicació més directa, per forçar la Xina a respectar els acords que va signar. Els manifestants brandaven passaports britànics perquè la majoria de la població en té, com una resta del passat colonial. Ha sorprès també l’acceptació popular de la bandera colonial, en contrast amb la bandera oficial d’Hong Kong, un disseny sense cap tradició que no pretén sinó assemblar-se a la bandera xinesa.

Un nou Tiananmen a la vista?

La primera volta que vaig arribar a Hong Kong va ser precisament tornant de Pequín, on havia treballat gairebé dos mesos cobrint els esdeveniments que van acabar amb la matança dels estudiants a Tiananmen, el juny del 1989. El contrast entre aquell Pequín gris, tancat i aïllat, tenebrós, i la vibració que desprenia Hong Kong em va enlluernar, literalment. La revolta dels estudiants s’hi vivia amb emoció i la matança va caure com una llosa, essent conscient la població que l’acord per a transferir la sobirania britànica a la Xina ja s’havia tancat. Tanmateix, en aquella època no vaig saber trobar ningú que anàs contra el retorn a la Xina. Un bon amic meu, Jonathan Fenby, que aleshores era el director del South China Morning Post, el gran diari de la ciutat, sempre s’exclamava que jo no entengués un factor bàsic que explicava que, malgrat la preocupació, els ciutadans d’Hong Kong volguessen ser xinesos: ‘És que ho són i volen deixar de ser regits per un règim colonial, que no ho veus?’, em deia.

Efectivament, era així. I cal remarcar que durant el mandat britànic la democràcia tampoc no es va exercir gairebé fins al final i sempre d’una manera incompleta. Era cert: la immensa majoria de la població d’Hong Kong era ‘nacionalment’ xinesa i per això volia ser de la Xina. Per això és tan impressionant que vint anys després la identitat d’Hong Kong haja esclatat com ho ha fet, fins al punt que les darreres enquestes demostren com ha anat caient la identificació com a xinesos i com avui la gran majoria dels ciutadans d’aquesta ciutat ja no s’hi reconeixen. L’ascens de l’independentisme, que ací en diuen ‘localisme’, ajuda a mesurar l’abast del canvi, però aquest canvi va més enllà i segurament ve de més lluny.

Perquè Hong Kong té una gran tradició de lluita. El 1967 més de cinquanta persones van morir en enfrontaments amb la policia britànica, protestant contra l’ocupació. Als anys setanta les protestes es van generalitzar, cosa que obligà el govern britànic a fer reformes. Després del traspàs de poder, els primers intents xinesos d’implantar el seu model –com ara el 2003, quan van provar de fer entrar el delicte de sedició al codi penal– van ensopegar amb protestes enormes i efectives. El 2007 hi va haver un moviment fortíssim de protesta per les males condicions del transport públic. El 2012 estudiants molt joves van començar la revolta contra els plans escolars i el 2014 va esclatar la Revolta dels Paraigües, que va originar l’allunyament de bona part de la població respecte de la Xina i l’emergència del debat sobre la identitat d’Hong Kong i la seua possible independència. Hong Kong no és cap ciutat, no és cap país, fàcil de resignar-se ni dòcil. I ara s’enfronta a la que pot ser la batalla més decisiva de la seua història, i contra l’enemic més poderós que podria tenir.

Tot això que ha passat aquest estiu ha fet nàixer una ràbia mal dissimulada a Pequín, que podria fer explotar el govern xinès. El dia que un grup de manifestants va assaltar el parlament fent pintades contra la Xina i va desplegar sobre el faristol l’antiga bandera colonial, tothom va coincidir a dir que no era imaginable cap gest més insultant per a les autoritats xineses. Ara com ara, no hi han intervingut directament. Hi ha casernes amb soldats xinesos dins la ciutat, però s’han quedat més tancats que de normal i tot. I si bé les imatges de moviments de tropes a la frontera són amenaçadores, de moment semblen més propaganda que no res més.

Ara, no hem de passar per alt que l’Exèrcit Popular d’Alliberament va acabar matant milers dels seus conciutadans el 1989. I sobretot no hauríem de passar per alt que els fets de Tiananmen van ser un procés llarg. Les mesures d’excepció van ser implantades a l’abril, la llei marcial al maig i l’exèrcit no va entrar a la plaça fins el juny. És lògic, doncs, de demanar-se si la Xina prepara un segon Tiananmen, pregunta que no crec que puga respondre ningú. Si la situació fuig encara una mica més de les mans del govern d’Hong Kong podria ser que el govern de Pequín decidís que no té cap més remei que entrar per força. Però tampoc no serà fàcil que això passe i si passa tindrà un preu molt alt. Avui l’economia xinesa necessita el món i no es poden tallar les comunicacions amb l’exterior com es va fer el 1989. Hi ha el factor britànic, l’acord signat que una part del moviment ja demana que Londres denuncie, com a pas previ d’un referèndum d’autodeterminació. I la mateixa geografia de la ciutat dificultaria molt un atac armat, Hong Kong no és Pequín amb les seues grans avingudes i espais buits; més aviat seria una ratera complicada per als soldats, si la població resisteix. Cosa que de moment sembla indiscutible, com el món sencer ha vist aquestes darreres setmanes, aquests darrers dies i aquestes darreres hores.

El decisiu agost del 1991, quan les tres repúbliques bàltiques van accedir a la independència, vaig fer un viatge per totes tres fent col·laboracions periodístiques, si no recorde malament per El Punt Avui, El Temps i Ràdio9. El Temps ha recuperat ara una d’aquestes cròniques, en ocasió de l’aniversari de la Via Bàltica.

Letònia encara no s’ho creu

Vaig en tren de Riga a Vílnius. El meu company de vagó és un vietnamita resident a l’URSS. Ell va a Tallin i ha pagat 24,15 rubles. Jo vaig a Riga, a meitat de camí, i a mi (perquè sóc estranger) m’han cobrat 74,85. Definitivament són uns lladres.

***

Entre Lituània i Letònia el tren no ha parat en cap frontera, de manera que no m’he pogut fer visar el passaport enlloc. A l’arribada a Riga m’he adreçat a l’estació de policia, però he girat cua ràpidament en veure que el que hi havia era KGB. A l’hotel m’han demanat el visat i he ensenyat el lituà. No m’han dit ni que sí ni que no. Riga fa tota una altra impressió. Es obvi. Tallin té pinta de ser una ciutat simpàtica, de pescadors potser. Vílnius és pagesa. I Riga, la capital. Només cal veure els ponts sobre el riu per a entendre que Riga rivalitza amb Sant Petersburg pel títol de ciutat més bonica de la Bàltica. Sota el cel gris (plou i fa fred d’una manera professional, sense bromes) destaquen les cúpules protestants de les esglésies, amb les agulles punxant els núvols. I impressionen els rellotges, daurats sobre fons negre, perquè ressalten extraordinàriament en la llunyania. Sobretot alegra com són de nets i relluents.

***

En aquest país una mica polsós Riga és la llum que torna del cel a la terra. Ací també han aparegut pertot els edificis dels nous ministeris. Cosa curiosa: els de finances i indústria tenen els rètols en anglès i letó. Els altres en letó i rus. L’estructura de la població no deu permetre a Letònia alegries lingüístiques. Els letons només són el 52 % de la població, i encara gràcies. Darrere seu hi ha els russos, que són el 34 % dels habitants de la república i altres minories com els bielorussos, els ucraïnesos, polonesos, jueus, lituans, etcètera. De totes maneres la immensa majoria d’aquests parlen el rus com a segona llengua (després de la pròpia) i de vegades fins i tot com a primera. Fet que deixa la població en un perillós empat entre letòfons i russòfons. D’ací vénen les precaucions lingüístiques. No he vist cap cartell només en letó. I la majoria dels anuncis comercials van en bilingüe, o directament en rus.

***

Sempre hi ha una paraula nova. Ara diuen que una nació és etnòfona quan conserva l’ús del seu idioma. Com en diuen quan no? A Riga el Front Popular no s’ha dissolt, com passa a Lituània. Segons ells, la revolució nacional ja és feta però la democràtica encara no. I no serà fins que ho estiga que el Tautas Fronte no es dissoldrà. Dins seu, però, ja es nota molt que cadascú és fill d’un pare i una mare.

***

Riga té possibilitats d’esdevenir ràpidament una ciutat preciosa. Treballen molt. A la ciutat vella totes les façanes són restaurades amb molt de gust. I el paviment, també l’adoben. Amb això recupera l’aire de la ciutat hanseàtica que havia estat. Però no tot és adobar façanes. Els telèfons, per exemple, són absolutament inservibles. A banda que tarden hores a posar- te una conferència, com a tot arreu de l’antiga URSS, sonen a llauna d’espàrrecs. Sembla com si per comptes d’un auricular telefònic tingueres a l’orella una autèntica olla de grills. I, segons em diuen des de casa, allà se sent la reverberació de les paraules. Tenen molta raó els incipients empresaris d’aquest país quan diuen que sense fax ni telèfons que funcionen regularment ací no vindrà ningú a comprar ni a vendre.

***

Riga té un circ. Vull dir un circ permanent, a la manera russa. No un circ amb tendal de tela i tot això, sinó una instal·lació permanent, amb un circ estable. M’ha cridat l’atenció que l’estil i els colors dels cartells són iguals que els nostres. Deu ser l’única publicitat homologable. La liberalització política encara no ha deixat pas a la Coca-Cola. La Pepsi continua sent l’única cola oficial. La història és antiga i la conten així: la Pepsi és del partit demòcrata dels EUA, de la seua esfera d’influència. ( O potser és el partit demòcrata el que és de l’esfera d’influència de la Pepsi). I la Coca-Cola, del partit Republicà. Quan la cola s’introduí a l’URSS els qui tenien bones relacions amb el Kremlin eren els demòcrates. I d’ací ve que hagen monopolitzat el mercat. En canvi, quan Nixon anà a la Xina, copà el mercat per a la Coca. (I vés a saber què va ser primer, la diplomàcia o el vici. You can’t beat the feeling…)

***

Em diuen que a la premsa d’aquest país hi ha hagut una intensa polèmica sobre Catalunya. Segons sembla, el ministre letó d’afers estrangers va fer públic el seu desacord amb el fet que el Comitè Olímpic de Letònia hagués arribat a un conveni de col·laboració amb el de Catalunya. El tal personatge assegurava, perspicaç, que això molestaria el govern espanyol. D’on es pot deduir clarament quina és la prioritat del tal ministre. Aquesta actitud tingué la seua resposta en dos articles. L’una d’un destacat membre del Comitè Olímpic Letó i l’altra d’un conegut periodista. Ambdós explicaven que hi ha una cosa que es diu principis i que això no pot ser mai objecte de transacció. Però afinaven més encara en afirmar que el govern espanyol sempre veurà amb reticències Letònia i que, per tant, tant és que s’enfade com que no.

***

Òbric la porta de l’ascensor i em trobe cara a cara amb Stalin. Ja ho sé que no pot ser, que és mort i que, per tant, aquest Stalin (absolutament perfecte en la caracterització) és un dels dobles que participa en un congrés que se celebra ací i en el qual jo no havia parat la més mínima atenció. Però el mig segon de bot del cor ja no me’l lleva ningú. Els letons han estat més expeditius amb el tema de les guies. Simplement les han retirades totes de la circulació. Així no hi ha perill de fer el ridícul amb els monuments i els carrers. El gran Lenin que hi havia davant l’hotel Latvija ha desaparegut de la nit al matí. Al costat de l’antic emplaçament de l’estàtua, encara poden veure’s les petges d’una bomba que els letons atribueixen al KGB i que va destrossar totes les finestres de l’edifici del consell de ministres. En la mateixa avinguda, al final, ha reaparegut el monument a la llibertat. Es tracta d’una altíssima columna, dalt de la qual hi ha una senyora sostenint tres estels.

L’estàtua havia estat desmuntada després de la Segona Guerra Mundial, quan Letònia va ser incorporada a l’URSS, i ha reaparegut ara. En la base hi ha escrites les paraules “Pàtria i Llibertat” i centenars de flors. Hi ha dues dones grans que se senyen i una colla de xiquets que toquen una guitarra. Curiosament l’estàtua té a les mans tres estels de cinc puntes mentre que a l’anagrama del Front Popular hi ha tres estels de sis puntes. Ningú no m’ha sabut explicar la diferència.

***

He quedat per a parlar amb Bilnis Baltins, un actiu empresari nacionalista, embolicat també en mil i una històries patriòtiques. Avui és un dia important perquè el nou consell presidencial soviètic ha decidit reconèixer la independència de les tres repúbliques bàltiques. Li dic, immediatament, que estic molt content i ell fa cara d’entendre’m. Però jo diria que no es mostra entusiasmat. Li agrada més parlar de projectes i coses que vol fer, o que li agradaria fer, amb alguns amics seus catalans. Al final no puc aguantar-me més i li dic que no els entenc. Si una persona ha arribat ací avui i no comprèn la llengua ni es preocupa de buscar informació, és impossible que descobresca que aquest país s’ha fet independent, definitivament, avui. Baltins es limita a dir que ha estat molt dur i que la sensació no és tant d’alegria com d’haver-se tret un pes de sobre.

Durant el dinar m’explica que la seua gran emoció, la va sentir el dia que la bandera letona va ser hissada de manera oficial per primer vegada, fa només un parell d’anys. Baltins havia estat de jove campió del món de rem. Però diu que la bandera soviètica pujant mentre ell era al podi li produïa una altra classe d’emoció. “Allò era l’emoció del meu esforç. Això és sentir-me part d’un poble, del meu”. El record dels anys terribles del stalinisme pesa sobre ell com una llosa. Quan només era un xiquet, una nit la policia va anar a casa seua i se’l va endur a ell i sa mare. Al matí següent marxaven a Sibèria per sis anys. Li pregunte per què i arronsa els muscles. Represàlies polítiques? Estàveu detinguts? No ho sap, encara ara, si estaven detinguts o no. Simplement se’ls van emportar cap allà, a Tomsk, i al cap d’uns anys els van tornar sense donar explicacions. “Ho van fer perquè érem letons”. Es l’única explicació que se li acut, i probablement és la més plausible.

A la nit he anat a prendre cafè a casa seua i he conegut la seua dona. Ella, Maija Baltina, treballa de professora de llengua letona a la Universitat. És una experta en el primer letó, el més antic. A ella també li explique la meua sorpresa per l’absència total de manifestacions, de balls, de banderes. Em diu que cantar i ballar era una forma de resistència i que ara ja no cal resistir sinó treballar. “I durament”, afirma. Més tard hem parlat una estona sobre el letó. Maija i Vilnis són conscients de la dificultat que representa tenir un idioma amb només un milió de parlants. Però bolquen tot el seu entusiasme en el renaixement que es produirà ara -ells n’estan segurs. Els pregunte sobre el considerable tant per cent de russòfons que viuen al país. Què passarà amb ells? “Una part, pocs, tornaran a Rússia i la major part se n’anirà cap a occident. Des d’ací és més fàcil”, em contesten, segurs. I els que queden? “Parlaran letó aviat!”

***

A la vora del monument a la llibertat hi ha un parc que segueix el riu. A banda i banda dels ponts que el travessen hi ha cinc pedres amb cinc noms gravats i flors depositades al damunt. Són els llocs exactes on els boines negres (oficialment en deien “la unitat antiterrorista“) van matar dos càmeres de cinema, un policia letó d’origen bielorús i dos joves més. Són els últims cinc morts. Tot va passaren només una hora, la nit del 20 de gener d’enguany, quan les tropes especials van disparar contra una comissaria de la policia letona, la qual encara guarda els impactes de bala a la paret. Minuts després de l’enfrontament entre les policies soviètica i letona, els boines negres van començar a disparar contra la gent que hi havia al parc. I també van entrar, disparant, a l’hotel Ridzene. Encara avui a l’escala de vidre de l’hotel queden els forats de les bales. Segons el director, potser, ara canviaran els vidres. Però fins ara, fins a la independència, no ho volien fer perquè creien que era un recordatori obligat de la violència política contra el seu poble.

***

Segons l’Institut d’Estudis Internacionals de Londres, hi ha ara als països bàltics tres divisions blindades, set divisions mecanitzades, dues divisions d’artilleria i dues d’aerotransportades de l’exèrcit soviètic. Això podria significar un parell de centenars de milers de soldats soviètics estacionats en tres països que, tots junts, sumen set milions de persones (de les quals només el 64% són nacionals, mentre que n’hi ha prop d’un 27% de russos). El Bàltic té, a més, una gran importància per a la marina ja que sense les grans bases de Klaipeda (Lituània) i Riga (Letònia) la presència militar soviètica en aquesta mar queda reduïda a Kronstand i Sant Petersburg, que són dos ports difícils pel gel d’hivern, i a Kaliningrad, que amb la independència lituana ha quedat separat de Rússia. S’entén que, en aquestes condicions, el Kremlin vulga pactar la conversió de les actuals bases en bases estrangeres. Com a mínim en conservarien l’espai.

***

He pogut xerrar una estona llarga, malgrat la impaciència evident de la seua dona, amb Kristovskis Girts. Fent una miqueta de burla podríem dir que aquest xicot és, amb 29 anyets, el general més jove d’Europa. Perquè Girts és l’encarregat pel parlament letó de crear l’exèrcit de Letònia, la Guàrdia Nacional. Segons ell, i em sembla una política assenyada, seria del gènere imbècil provar de crear un exèrcit de tipus convencional. No té sentit pensar en una possible guerra amb la Unió Soviètica, que seria el principal enemic possible. Els letons durarien hores. Però aleshores, què cal fer? Segons Girts dues coses: d’una banda mantenir les millors relacions possibles amb tot el món, intentant d’evitar qualsevol fricció que mene a la guerra i, en segon lloc, pensar en l’exèrcit més com un factor d’estabilització de la independència que no com un fi per ell mateix. Partint d’aquestes bases el futur exèrcit letó serà un cos armat amb material lleuger, format per deu o dotze mil persones. D’aquestes, uns centenars seran professionals i la resta soldats de lleva. (Però els reclutes podran triar entre fer la mili a la Guàrdia Nacional, al cos de fronteres o a la policia. O ser objectors).

La faena principal d’aquest exèrcit anirà adreçada a la població, a popularitzar la idea que la defensa nacional és un objectiu col·lectiu i que pot ser més interessant que estiga basada més en la no-agressió que no en la dissuasió. Li he preguntat sobre els actuals soldats soviètics a Letònia i m’ha dit que no hi poden fer res. Ni saben quants n’hi ha exactament. Però ja han començat negociacions per a la retirada escalonada, amb el govern soviètic. Diguem-ne soviètic, vaja…

***

Segur que una bona part de la fredor dels letons per la independència ve del pànic absolut que provoca la difícil situació econòmica. Jurmala (els letons ho escriuen amb un macró, una ratlleta, sobre la lletra u) és un dels dos paradisos estiuencs de l’antiga Unió Soviètica. L’altre és a la Mar Negra. Aquesta ciutat, que era una de les preferides de la nomenklatura per a passar uns dies prop del mar, és veïna de Riga. La primera sorpresa és que per a entrar- hi has de passar una duana, on et controla la policia soviètica. Dins Jurmala hi ha datxes esparses i fins i tot un kolkhoz, una granja col·lectiva. En passar per davant m’ho han hagut de dir, que això era un kolkhoz. La prosperitat evident dels seus habitants està a anys llum de qualsevol granger rus. Les cases semblen viles de vacances de les d’ací, i hi ha cotxes europeus i americans aparcats al davant. Segons que conten, aquests llauradors s’han espavilat molt en aquests mesos de lliure mercat. I ara volen evitar que el kolkhoz siga privatitzat i pretenen convertir-lo en cooperativa. L’agricultura bàltica ha estat de les més competitives de l’URSS. I això és, en bona part, perquè és on queden més camperols de tota la vida.

***

Quan Stalin va decidir que la gent del camp era una classe reaccionària, contrària a la sovietització, va cometre un dels erors més grans de la història soviètica. L’error que és la base de l’actual dèficit alimentari. Stalin va decidir alterar la demografia del camp. El seu pensament va ser d’enviar els llauradors a la ciutat, per proletaritzar-los, i substituir-los per proletaris. Perquè aquests eren la classe revolucionària per excel·lència i així exportarien els canvis al món rural. El seu error va ser no entendre que un mecànic pot aprendre el seu ofici als llibres. I un analista. I un programador d’ordinadors.

Però un llaurador no. El llaurador és sempre el resultat de generacions i generacions. Un pagès és capaç d’endevinar mirant al cel si plourà o no. Però això ho sap perquè els seus li ho han ensenyat després d’anys d’observació no d’un cel abstracte sinó d’aquell cel concret. Això no es pot aprendre als llibres. L’error de Stalin va ser buidar la terra i omplir-la amb gent que no la coneixia. Només en alguns llocs, com a les repúbliques bàltiques, això no es féu. I, en part per això, i per moltes coses més, ací no hi ha l’escassedat d’aliments que tant angoixa l’URSS.

***

Per cert: el mar, a Jurmala, té un color marró intens. Ara recorde que Jossip Brodski, supose que per a épater, diu que aquests països són “l’Àsia de l’Oest”.

***

A la plaça de la catedral m’atura un jove ros. Comença a parlar-me de Déu i de la necessitat de convertir Rússia al catolicisme. Em sorprèn que em parle de catolicisme perquè Letònia és luterana. Però ell estudia al seminari catòlic. El seu nom és Arnis. Em diu que va ser un dels primers activistes del Front Popular (cosa que altres em van confirmar després). Era periodista i va lluitar molt als primers anys. “Però després he entès que Letònianecessita més una regeneració espiritual que econòmica”.

Però, li pregunte, per a què apostolitzar Rússia. La seua tesi és que no hi ha arribat la civilització cristiana d’Occident i que això és una premissa bàsica, si volen que deixe de ser una amenaça. “Rússia ha de girar els ulls a Europa” diu amb fruïció mentre s’acomiada amb un potent “Déu et beneesca“. Si no fos perquè Arnis és letó, diria que acabe de mantenir una conversa amb el fantasma de Puixkin i que parlàvem de Dostoievski.

***

Baltins m’ensenya el seu projecte per a construir un camp de golf prop de Riga. Aquest seria el primer a obrir a les antigues repúbliques soviètiques de la Bàltica. El projecte està molt ben dissenyat però espera ajuts de fora. De moment practica el golf al pati de l’edifici on té la seua oficina. Hi ha instal·lat una xarxa per a frenar les boles i va fent, cada matí, una estoneta dc bastons.

***

A l’entrada d’una cerveseria on beuen begudes alemanys hi ha una placa de record escrita en hebreu. A Riga, durant segles, els alemanys van ser majoritaris i els jueus eren una extensa minoria. Ara la majoria dels jueus han marxat a Israel i d’alemanys, des dels anys de Hitler, pràcticament no n’hi queden. Mentre esperava en el moll de l’estació, se m’ha acostat un policia letó que m’ha ensenyat un petit carnet mentre em deia: “camarada, policia letona“. M’ha sorprès molt la paraula “camarada”, però es veu que les coses canvien més ràpid que les paraules.

Crec que era, exactament, la policia de frontera que no m’havia trobat a l’arribada. I que estava intrigat per la meua bossa. Està prohibit traure de Letònia més de tres quilos de menjar i supose que el policia ha pensat que jo devia ser un contrabandista. Li he contestat en català i s’ha quedat talladíssim. Ha somrigut, ha fet una inclinació de cap i ha marxat. Pobre! Tenint en compte que ahir era el primer dia de la independència real d’aquest país, és probable que fos el seu primer dia de treball i fins i tot que jo fos el seu primer client.

Torne a Florència per la boda del meu nebot Jofre amb Sara. Es casen ni menys ni més que al Palazzo Vecchio, entre esculptures de Miquel Angel i murals de Leonardo Da Vinci, cosa que fa que encara tinga menys ganes de perdre’m unes noces que em fan tanta il·lusió. Acabat l’acte vagaregem una estona buscant un indret on dinar i en descobrim un d’insòlit a la Via dei Castellani, just a tocar d’un centre de la ciutat envait de forma sufocant pels turistes…

La Tratoria Roberto ens deixa sorpresos per un moment. Hi entrem i el brògit de la massa del carrer desapareix de manera instantània. Només hi ha uns quants indigenes, gent clarament del país, asseguts a les taules. El cambrer ve de seguida i amb les primeres paraules ja es veu que anem bé.

El Pep i jo demanem una bistecca a la fiorentina, amb un somriure que va de punta a punta de la cara. Té una explicació. Ara farà quinze o setze anys vàrem venir a la Toscana en un viatge memorable amb autocaranava, amb ell, la Montse, l’Assumpció i les xiquetes, que eren molt menudes encara.

La primera nit vàrem anar a un restarant, esgotats per les hores i més hores d’autopista i vam demanar tot cofois una bistecca a la fiorentina. El cambrer va dir que amb una ja faríem però nosaltres, ignorants com érem, insistiem en demanar-ne una cadascú. Encara riem quan recordem la cara que vàrem posar en veure aquell tall de carn incomprensiblement enorme que ens varen plantar al davant. Jo no havia vist una cosa cuinada d’aquella mida mai i per la cara que va posar el Pep, en veure com el perímetre de la menja superava les dimensions del plat, vaig entendre que ell tampoc.

Per això ara ens va fer tanta il·lusió demanar, de nou, una bistecca …per a dos. El plat era extraordinari, cuinat amorosament i en conseqüència vàrem demanar pel cuiner, per felicitar-lo. Van eixir i el restaurant resulta que era en realitat un afer familiar. El pare cuinava, el fill servia i la mare organitzava. El pare es va mostrat com un extraordinari narrador que ens va detallar amablemenet de quina manera s’ho feia per a servir aquella carn tan ben cuinada i bona. Ens parlà del carnisser, orgullós de comprar al mateix des dels anys setanta! i de la cura que cal tenir en la conservació. Feia goig veure com aquell home s’estimava el seu ofici, se sentia orgullós del seu treball.

A vegades els viatges et permeten moments com aquests que jo, segurament perquè vinc d’una família molt semblant, sempre aprecie. Gent normal que fa coses normals i que li agrada fer-les bé, amb dignitat. I compartir-les. Què més es pot demanar?

Aquest és el vídeo del debat ‘Resistencias, ética y justicia’, en el qual vaig participar el passat sis de juny, en el marc de la Feria de las Culturas Amigas que es fa a la Ciutat de Mèxic.

Per alguna raó que no acabe d’entendre sembla que des d’alguns telèfons mòbils falla la veu però es veu i s’escolta perfecte en qualsevol altre aparell.