Retorn a París (II)
Hem dedicat el dia a una llarga passejada pel París àrab i a les exposicions del Centre Pompidou. Baixant pel canal i travessant el jardí botànic hem anat primer a la Gran Mesquita de París. L’edifici és realment gran i per un moment tens la sensació que no estàs a París sinó a Casablanca o El Caire. Ens hem fet un te amb menta al pati, ple de sucre ai! i hem passejat per l’interior del temple. La covid deixa traces a tot arreu i així el terra està ple de senyals indicant on poden posar els fidels la petita catifa necessària per a la salat, la pregària. Abans qualsevol podia posar-se on volgués, ara hi ha un ordre que intenta mantenir la distància social.
Des de la mesquita hem caminat fins a l’Institut del Món Àrab, l’imponent edifici de Jean Nouvel ja a la vora del riu. Hi havia una magnífica exposició sobre els jueus en el món àrab, extraordinària en molts sentits. L’Institut està fent una gran tasca d’ajudar a emergir un Islam respectuós, que no només accepta la pluralitat social i religiosa sinó que l’estimula. A l’exposició, per cert, he descobert aquesta meravella.
Neta Elkayam és una jueva sefardita, d’origen marroquí, que ha redescobert les arrels del seu passat i que canta amb una passió i una tendresa increïbles, en la llengua àrab que era dels seus avantpassats.
Després de dinar hem anat al Centre Pompidou on teníem entrades per a veure les exposicions dedicades a Georgia O’Keeffe i a Ettore Sottsass. Lamentablement, però, ha estat una visita que m’ha defraudat. Primer perquè les mesures covid ens han obligat a fer una cua absurda al mig del carrer, sota la pluja, de més de vint minuts -i sembla mentida que passant això dia sí i dia no no hagen habilitat ni un miserable tendal per a protegir els visitants de la inclemència. I després perquè l’exposició d’O’Keeffe era el seu darrer dia i estava tan plena de gent que no podies ni veure els quadres amb la perspectiva suficient i la de Sottsass era francament millorable.
En qualsevol cas no em queixe. Pujar les escales mecàniques del Pompidou sempre és un símbol ple de records per a mi i encara ara em continua emocionant. Així que done per bona la visita que ha tancat el llarg passeig d’avui. A l’hotel ens esperaven unes bones amigues amb les quals hem xerrat una estona abans d’anar-nos a dormir amb els peus cansats però contents.