Mails per a Hipàtia

El caos del viatge passa factura i patisc una incomoditat física que m’obliga a anar a l’hospital. És el Severance Hospital de la universitat de Yonsei. Una institució mastodòntica, nascuda de la beneficiència cristiana, que en les primeres hores em sembla un model d’eficàcia i bon funcionament. Després -hi passaré gairebé un dia complert- la cosa es posa pitjor i recorda els hospitals de casa. Hi ha dificultats per entendre’ns, no hi ha un bon nivell d’anglès, i la màgia dels telèfons mòbils ajuda a base de traductor coreà-català i viceversa.

M’hi fan tota mena de proves, descartant que hi haja res urgent tot i que la incomoditat tardarà mesos en anar-se’n del tot. En un moment determinat, quan ja m’havia resignat a que això seria molt llarg, apareix una àngel en forma d’infermera que ho accelera tot. Tinc els àngels permanents de la família, però aquesta té mando en plaça i aconsegueix que em facen les proves més complicades i difícils en temps rècord. Per desgràcia no sé llegir el nom que porta a la placa i després, a l’hora de marxar, no podré personalitzar el meu agraïment.

Finalment eixim a plena llum del dia. En el taxi m’esclata la tensió de tantes hores mentre veig una ciutat estranya per a mi viure la seua vida. Una espècie de guàrdia urbà joveníssim dirigeix el trànsit amb guants blancs i una coreografia estudiadíssima. L’Assumpció m’explica quan passem per davant el tanatori de l’hospital que quan es mor el familiar d’algú amb càrrec tots els que estan per sota d’ell han de passar a donar el condol. En el camí cap a l’hotel me n’adone que és la primer vegada que veig aquesta ciutat en ebullició des de que hem arribat. I, tot i estar atordit, m’impressiona.