Mails per a Hipàtia

La terrassa de l’hotel on som és magnífica i decidim descansar un moment i aprofitar per a fer-hi un mos. Ignorem que és el dia de les forces armades i que hi ha una parada militar a la ciutat que concentra tot d’efectius.

Mentre estem allà dalt veig passar tres helicòpters negres, l’un rere l’altre en perfecta formació. Fan uns quants cercles pel centre i assumisc que han de ser la comitiva del president del país. Recorde que és un país en guerra i que per tant no és estrany que viatge en tres helicòpters iguals per a que no se sàpiga en quin va ell. Una mesura de seguretat mínima davant qualsevol possible atac.

De sobte, però, s’escolta el so impactat d’un grups d’avions de caça que volen també en perfecta formació. Potser perquè som al terrat i no arriba l’ambient del carrer el soroll és espectacular, impressionant. Volen a molt baixa alçada en formació, tant que gairebé es poden distingir les cabines dels pilots.

Quan ja marxàvem tornem a sentir el soroll dels avions, aquest cop pels colors ja es veu que és una patrulla d’exhibició, però que passa tan a prop nostre com supose que es pot fer sense posar en risc el vol. De sobte pugen molt directament cap amunt i es llencen en un picat amb gir inclòs absolutament espectacular però que me n’adone que només m’entusiasma a mi.

Els altres, com després sabrem que ha passat en mig Seül, no saben com prendre’s la maniobra i fins i tot temen estar vivint en directe un atac de Corea del Nord. Tot passa en fraccions de segon, de manera que no podem ni explicar-nos els uns als altres què és allò que estem vivint en primera fila des del terrat.

Després llegiré al diari que feia deu anys que no es feia una parada militar a Seül, qe no va estar molt anunciada i que molta gent, coreans, van tenir la mateixa sensació que els estaven atacant.