Refugi (Seül 4)

Deixa un comentari

Seül és una ciutat realment sorprenent. Té un aire vibrant i de projecció de futur que em recorda la Nova York dels anys vuitanta del segle passat. Ací sembla que tot siga possible, que qualsevol cosa vaja a ser possible en un futur immediat. Com a societat, la coreana transmet una imatge de confiança en ella mateixa que és visible pertot, en els edificis, en la manera de comportar-se la gent, en el brunzir mateix del carrer. I tanmateix aquesta és una ciutat en guerra.

La guerra de Corea, oficialment, no ha acabat. I Seül està a tir d’artilleria del nord. No necessitarien ni travessar la frontera per a disparar sobre la capital. Els turistes ara fan excursions de sis hores a veure la frontera, excursions anunciades en els hotels com una gran atracció. És un enganyabobos lucratiu. Perquè la part interessant de la frontera, Panmunjom, es pot visitar només de tant en tant, en funció de com estan les relacions entre les dues Corees -i ara no és el cas. Així que m’estalvie el recorregut.

I tanmateix capte, sota l’excitació urbana i l’anar i venir de la gent, l’únic senyal visible de perill, l’únic recordatori que aquesta no és una ciutat com qualsevol altra: aquests coloristes cartells que simplement diuen “Refugi” i que són per tot arreu.

Seül té 3.100 refugis, permanentment preparats per acollir milions de persones i el conjunt del país, segons les dades oficials 17.000. De fet pocs dies abans d’arribar nosaltres una alarma pel llençament d’un coet del nord va arribar a tots els telèfons mòbils avisant a la població que es preparés per anar al refugi més pròxim en qüestió de minuts si es confirmava que allò era un acte hostil. Finalment no va ser necessari, però el recordatori va ser punyent i sembla que va col·lapsar la cerca sobre quin és el refugi que et queda més a prop de casa.

El metro de Seül, molt en particular, ja es veu que està concebut en bona part per fer aquesta feina. És com els metros de les ciutats que els han pensat per a ser part de la maquinària de combat. El de Moscou, per exemple. O el de Helsinki. Passadissos molt llargs i amples, profunditats insolents en algunes línies i tot de sospitoses portes cuirassades que passes pel costat sense pensar què són, però que poden ser poques coses, excepte el lloc més adequat on cobrir-te del foc enemic.

Supose que els coreans viuen amb això interioritzat i no en fan ni cas. I pels turistes no hi ha cap senyal visible de la tensió -la meua família opina que dec ser l’únic que veu el cartell de “Shelter” allà on anem -i a fe de déu que n’he vist molts, moltíssims. Dibuixats en un to clarament desmilitaritzat, per a descarregar pressió, fins i tot alegre. Però convertits en un recordatori permanent que aquesta metròpoli fascinant viu a un pas de la guerra des de la meitat del segle passat, des del 1953.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en , Viatges el 20 de setembre de 2023 per vicent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.