Agafada al vol

Sumar i restar. Fins i tot multiplicar i dividir. En el full de càlcul de la llengua, les operacions aritmètiques no es tanquen mai. Anem afegint i espigolant paraules i expressions que al cap de dècades i de segles produeixen una fesomia renovada de l’idioma.

Durant totes les festes de tancament d’any i d’obertura d’un de nou, hem acumulat moltes hores de sobretaula. Lògicament, en aquestes circumstàncies es produeixen les condicions ideals per arreplegar paraules especials; una de les quals ens ha arribat a través de l’expressió treballar com a titans, entremig d’una de les converses recurrents  en els intercanvis verbals intergeneracionals sobre les condicions de vida d’èpoques pretèrites. El món ha canviat tant! -diuen, els grans. I efectivament, el món ara és diferent i més fàcil en molts sentits. Però no sempre, millor.

En tot cas, treballar com a titans  és el resultat d’una suma. En la mitologia grega, els titans eren els fills del Cel i de la Terra, d’una força poderosa. I des d’aquest origen remot es va encomanar el sentit figurat als humans normals i corrents, però dotats d’una gran potència física o intel·lectual ¹. D’altra banda, malgrat que els usuaris de la llengua que encara mantenen viva aquesta expressió no sàpiguen res d’aquells ancestrals personatges mitològics, li continuen conferint un sentit pertinent a aquesta paraula i se’n serveixen per amplificar el dramatisme del seu relat. De fet, aquest cas seria anàleg al de la samarreta imperi –en la meua infantesa, una desfigurada samarreta de l’ampèrit–, inspirada en els vestuaris dels soldats romans, o bé al de la decisió salomònica, basada en l’episodi bíblic protagonitzat pel rei Salomó.

A més a més, en una mirada més estrictament cultural, aquesta expressió carrega de valor la perspectiva dels nostres orígens; qui no renega del  lloc d’on ve ni del camí que ha hagut de recórrer mereix el respecte total de l’audiència. Perquè la gent que ens han precedit –arrelats als costers i a la ribera de l’Ebre– venen d’una pobresa persistent; fins i tot extrema, dècades enllà. Per tant, la cultura popular que hem rebut s’ha conformat sobre aquesta base: la de l’esforç físic, la de l’estalvi, la de la resiliència…

Per tot això i per moltes coses més que ara ens estalviarem d’enumerar, desitgem un any nou en què no haguem de lluitar insistentment perquè totes les paraules sumades i tots els valors persistents no siguen de nou motiu de befa i escarni. Visca, doncs, el país dels tractors i de la gent transparent que parla de titans sense saber qui eren!

—

(1) Segons el DIEC2

Fotografia de Swati Sani