Agafada al vol

Som les paraules que diem

14 de setembre de 2018
0 comentaris

Basquejar-se

Un món feliç és una vella promesa. Una promesa constant i creixent, basada en l’elogi de la ceguesa. Hem de mirar sempre cap a una altra banda quan no convé que portem la contrària, quan convé que tot semble una bassa d’oli. Però n’hi ha que ja tenim massa anys i massa costum de mirar les coses de cara per fer veure que tot està bé.

Setembre és l’inici de tot. Hem tornat als nostres escenaris quotidians. Al domicili habitual. S’ha acabat de cop el temps extraordinari de vagar sense anar enlloc. Les vacances i les festes populars han escampat la llavor de l’hedonisme i quan començava a brotar l’hem hagut de fumigar amb el rodet de l’esforç i de la perseverança. En tot cas, el contrast fa més viu el valor del que no tenim normalment.

Ara bé, no es pot viure permanentment enmig de la disbauxa, ja que és insostenible a nivell individual i a nivell col·lectiu. Ho he tornat a constatar vivament ara fa poc: l’estiu s’ha tancat de nou per a nosaltres amb la festa major del poble. Per desgràcia, cada any creix la sensació que s’acosta la fi del món, que s’han de trencar tots els límits i totes les normes, que la felicitat és un moment immediat que no té perspectiva de futur. Al meu poble d’origen, com a altres llocs que conec, s’ha entrat en una espiral de lleure etílic i soroll nocturn descontrolat, amb la complicitat explícita dels poders públics. Durant quatre dies i quatre nits, s’ha promogut públicament la participació en actes de distribució d’alcohol en barra lliure i hi ha hagut discoteca mòbil fins a la sortida del sol. L’últim dia els sorolls electrònics s’apagaven a les deu del matí. Per tant, el jovent -tant els d’edats molt precoces com els eterns adolescents- ha normalitzat que la festa és justament això que se’ls està oferint: beure i dormir de dia. No en sortirà res de bo, de tot això.

Finalment, doncs, després d’aquests dies de decadència combinada amb moments d’autèntic orgull col·lectiu, hem tornat al món ordinari. Aquesta setmana curta ha estat trepidant a la faena. Sense treva, hem atès moltes persones que també estaven planificant el seu retorn a la quotidianitat, en concret, que es volien apuntar a un curs de català per a adults. Per telèfon, una antiga alumna m’ha fet una consulta i m’ha dit una paraula que ha ressaltat entremig de les altres:

No tinc cap targeta per pagar la matrícula al banc, però ja em basquejaré.

Tot i que el verb basquejar-se apareix a tots els diccionaris, no és una peça lèxica que sovintege en les converses que sento al meu voltant. Deu ser arreu que se n’està perdent el rastre? A més, un aspecte rellevant d’aquesta forma és que, si ens fixem en el seu origen, anem a parar al substantiu basca (ànsia, angúnia, inquietud), probablement del cèltic waska, segons el GDLC. Venint de tan lluny, no l’hauríem de perdre de vista, veritat?

Acabo constatant que aquesta paraula se m’ha entrelligat amb les meues cabòries perquè, precisament, tenir ànsia per alguna cosa representa ben bé el contrari de l’hedonisme galopant. Com la cara i la creu de la moneda.

Fotografia de Constanza.CH

Besar
07.04.2019 | 5.40
Clic-clec
20.02.2022 | 7.31
Galatxo
02.10.2013 | 6.40

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.