Agafada al vol

Entendre’s és una acte que ens fa fàcil la vida. Si en lloc de guanyar molt sovint l’intercanvi reeixit d’informacions es produís un estroncament insistent de la comunicació, viure en comunitat seria molt més complicat. Les paraules han de fluir i passar com el vent -sense ser vistes- per anar bé.

De vegades, però, no podem evitar petites col·lisions de significat. Sobretot, en aquells mots que aixopluguen sentits en certa manera discordants. En el terreny neutral dels diccionaris, les accepcions diverses d’una mateixa entrada no es fan nosa entre elles. Primer n’apareix una, amb els seus exemples; després una altra, amb una altra bonica frase aclaridora, i si cal encara se’n van afegint més. Des del moment que algú les disposa en ordre en una pàgina, es deixen admirar sempre quietes i ben endreçades. En canvi, en les nostres interaccions els sentits de les paraules poden tindre uns límits difusos.

En un d’aquests dinars d’estiu que es fan per conjurar les vacances properes, hem topat amb una unitat lèxica susceptible de generar una certa controvèrsia. En el moment de triar el menú, he fet una valoració intranscendent sobre l’allioli i he dit que “no em xoca“. I aquesta apreciació ha generat un debat metalingüístic en què es pretenia aclarir el sentit concret d’aquesta expressió, que algú havia interpretat com que valoro positivament l’allioli; justament el contrari del que volia dir.

Després de consultar diversos diccionaris, ens fixarem en les tres accepcions que dona el GDLC del verb xocar: topar; venir de nou; fer gràcia o agradar. En la situació anterior, el sentit equivalent a aquest verb és el d’agradar. Per això, quan ens referim a coses que no ens xoquen  hi podem afegir quantitatius per marcar en quin grau ens desagrada allò de què parlem. Per a ser més exactes, l’allioli no em xoca gaire.

En tortosí, aquesta manera d’expressar la preferència o el rebuig per alguna cosa també l’apliquem a les persones. Resulta habitual sentir valoracions com ara: “Este noi no em xoca gens per a sa filla”. I, parlant de nuviatges, em ve al cap una frase que deia un vell conegut nostre quan intentava seduir la que va ser la seua dona amb un afectuós i cançoner: “Ai, xiqueta, que poc me xoques!”.

De vegades no ens entenem sense voler. Però quan ens interessa, ni els jocs de paraules no ens enterboleixen el sentit final del que cal comprendre.

—

Fotografia d’Aurelio Asiain