Agafada al vol

Sense memòria no entenem el present. Els records formen els fonaments de la casa en què vivim i les parets mestres trontollarien sense la fortalesa del que tenim guardat i del que continuarà vigent en nosaltres malgrat el pas frenètic dels esdeveniments.

Un matí d’aquesta setmana vaig trobar una alada morta davall de la taula del despatx. Després d’un altre episodi de sequera severa, havia plogut durant dos dies i en l’aire suspenia una lleu il·lusió de retorn a la normalitat; la pluja encara torna! Vaig recollir el cadàver amb un tros de paper i el vaig llançar a la paperera. Aleshores, va tornar aquella imatge que molt esporàdicament em visita: les xiquetes de la meua colla ajupides observant un desplegament impressionant d’alades negríssimes en cadascun dels replans de les escales de missa. Potser aquell retrat estàtic, que no té precedents ni continuïtat, l’he guardat inútilment. Però J també té records d’alades; els xiquets les caçaven en grup i les guardaven en un pot de vidre amb un drap humit per a fer-les servir de parany a les rateretes (1) i atrapar pit-rojos o tords.

Al DIEC2 alada no té entrada pròpia. Ara bé, si consulteu l’adjectiu alat -ada, hi trobareu en forma d’exemple “formiga alada”. En canvi, al DCVB apareix aquest adjectiu substantivat amb la definició succinta de “formiga amb ales”. Com a nom, apareix igualment en el GDLC i el DNV. I aquestes dues obres ens donen, a més, una pista sobre el seu rol: formiga fecunda, mascle o femella. Les alades no són especials només per les ales, sinó també pel rol que tenen assignat a la vida.

Dels diferents tipus de formigues que hi ha en una colònia (reina, obreres, femelles i mascles), només les dues últimes podran transformar-se en alades perquè -quan siguen fèrtils- abandonen el niu i s’aparellen. Després de la fecundació, els mascles moren i les femelles supervivents s’arranquen les ales i funden una altra colònia (2).

De fet, les alades no m’han fet mai fàstic, tot i que me’n fan molts insectes. Trobo que tenen un cert aire de majestuositat. Sense haver llegit mai res sobre l’especificitat de les seues funcions comunitàries, ja les associava a les nimfes, a la pluja i al comiat de l’estiu. Per tant, em semblen un element simbòlic positiu, nascut dels records, que es projecta damunt del present. Però ara mateix, en aquesta tardor en què la vella reina veu fugir els exemplars fèrtils per a crear una nova comunitat, les alades només poden representar l’èxode dels joves universitaris que han de volar lluny per a construir-se un futur en concordança a les seues expectatives, mentre les condicions de vida es continuen deteriorant a la colònia.

No obstant això, les alades tenen un designi i el segueixen amb perseverança i coratge. Vist així, aquesta metàfora sí que la voldríem fer nostra, veritat?

Jo m’imagino una colònia d’obreres alades.

—

(1) Vegeu accepció 2 de Ratera al DCVB.
(2) Vegeu “Formigues alades i no pas tèrmits” al blog Aprenents d’hort o bé ¿Por qué aparecen las hormigas voladoras? al blog El karma curioso.

Fotografia de Sven-Kåre Evenseth