Agafada al vol

Parlar, parlar, parlar. Trobar-se per a conversar. Intercanviar relats sense mirar el rellotge. Construir les nostres relacions personals sobre les paraules: usant-les. Recordant-les després. Potser escrivint-les. Vivim així. És el que ens agrada als de la llengua.

Durant quatre dies seguits he baixat a Barcelona per motius diversos; a una reunió, a una trobada molt especial, a un curs i a fer una ruta turística amb amigues meues. Això significa moltes paraules que s’han envolat i que han circulat al nostre voltant, emeses per veus que no ens acompanyen els dies de cada dia. En tots aquests espais llevat d’un, hi han dominat els filòlegs. I relacionar-se tan sovint amb artesans de la llengua té efectes col·laterals. El més evident és que la metalingüística viu entre nosaltres. Les referències explícites al codi –alerta, parem màquines!– es presenten de manera natural en mig dels nostres diàlegs.

Això és el que va passar també en la trobada especial de dijous. L’Imma i jo estem afermant la nostra complicitat. Tot va vindre d’un taller de formació en què vam coincidir deu fer uns set o vuit anys. No hi ha trajectòria comuna més enrere. Fa tres dècades, segurament vam coincidir pels passadissos de la universitat, pel bar o el claustre i durant les vagues, però no n’érem conscients. No fèiem el mateix curs. Ara bé, tenim referents compartits. Vam seure en diferit davant de les mateixes tarimes i vam rebre rèpliques de lliçons idèntiques del professorat de la carrera. Coincidim en les nostres preferències també. De tant en tant, ens trobem per a escoltar de nou Teresa Cabré en algun simposi de la Universitat Pompeu Fabra o en algun dels nombrosos actes oferts a l’Institut d’Estudis Catalans. Ella sempre es recorda de saludar-nos i, potser justament per això, l’altre dia vam trobar-nos per a celebrar les coses que ens lliguen.

Al cap d’unes hores d’intercanvi al voltant d’una taula, vam decidir baixar Rambla avall, esquivant la multitud de turistes. La Teresa ens explicava que no tenia gaire temps des que s’havia retirat  i aquesta manera d’expressar-ho em va xocar molt. Teresa i retirar-se és un oxímoron! A part d’això, ens hi vam detenir un moment perquè els vaig dir que em semblava que aquesta paraula ja no s’usava gaire. I  el comentari es va quedar aquí. Hi he estat pensant, però. I us faig una síntesi del que m’ha vingut al cap: dels tres sinònims per a referir-se a les persones que no estan en actiu al món laboral (retirat, jubilat i pensionista), el més freqüent i més neutre seria jubilat. He fet una petita prova a Google: amb aquest sentit concret, retirat té poquíssima freqüència amb relació a la forma jubilat. D’altra banda, pensionista cobreix una casuística molt més àmplia que ens el fa relacionar amb persones que no són forçosament en edat de no treballar.

En realitat, en l’àmbit de la semàntica s’admet obertament que la sinonímia total no existeix gairebé mai. Per exemple, alguns casos concrets presenten connotacions que ens fan descartar aquella forma per als usos més estesos. Diria que és el que li ha passat a retirat retirada, que podria veure eclipsat el sentit estricte “que ha deixat de prestar servei actiu en una professió” pel fet que aglutina altres significats semblants (distant, situat lluny de llocs amb molta activitat, a la reserva). Jubilat, en canvi, té un sentit unívoc: persona jubilada. Aquesta explicació ens valdria?

En tot cas, d’etiquetes, més aviat en falten que no pas en sobren. Perquè la societat presenta una casuística tremenda que no hem sabut anomenar encara: els que treballen però consta que no treballen; els que treballen però treballen més hores de les que representa que els pertoca; els que es jubilen i continuen tenint una agenda en què no caben les anotacions… En fi, mai mai no acabarem de tindre paraules per a tot. La metalingüística té el futur assegurat. I nosaltres en continuarem parlant!

—

Fotografia de: Ed Robertson a Unsplash