Agafada al vol

En part, ser modern representa posar noms nous a idees antigues. Les etiquetes de moda caduquen com els iogurts. Te’ls podries menjar encara, però ja no te’n refies… Es tracta d’inventar, d’afegir, de renovar, de ser primers contínuament per a distingir-se dels parlants que funcionen per inèrcia. Parlar modern no implica més precisió semàntica ni descobrir línies de pensament originals, però poc o molt tots hi sucumbim…

Per Sant Joan vam sopar amb els amics. La nit de les fogueres vam entaular-nos durant hores per a menjar, beure i -sobretot- xarrar. Parlem de política sovint amb els amics. Ens agrada indignar-nos junts. Fem llargues digressions amb les paraules que tenim a mà, per això. Durant la conversa, algú va entrar a valorar algunes de les últimes tàctiques polítiques amb una expressió concloent:

Tot això només són magarrufes!

Tot i que no ho veurem mai escrit en un diari, la contundència d’aquesta valoració no em sembla superable per una alternativa actual i recurrent com ara: “Hi ha grups de poder que fabriquen fake news per a manipular l’opinió pública.”  Ni postveritat tampoc no hi pot competir. Cap d’aquestes etiquetes noves em resulta més potent que la nostra opció secular.

Magarrufa és una paraula d’abast general; recollida als diccionaris. Descrita amb un lacònic “Mostra exagerada d’afecte” en el DIEC2, però més profusament explicada en el DCVB. En tortosí, la fem anar amb la idea de “Engany, cosa oculta per a enganyar”. Conté verí per a nosaltres. Està connotada negativament. Per això, té un efecte condemnatori quan l’apliquem a algú.

Estem exposats permanentment a les narracions que s’emeten des dels minarets de la nostra societat. No en podem viure al marge. Potser l’únic que ens immunitza a la ceguesa és aquesta mirada directa que es tradueix amb paraules senzilles i sense pretensions. Davant de qualsevol sospita, tinguem-les sempre a mà:

Demà m’afaitaràs!

—

Fotografia de Mikel Ugarte Gil