Agafada al vol

No recordo cap setembre com aquest setembre. Un començament inestable de tardor en què els dies es dilaten perquè hi càpiga tot el que ens està passant i en què els diaris queden obsolets del matí al vespre.

Serà un setembre per a guardar en forma de fotografies, de frases memorables, de fets categòrics, de proeses populars i d’orgull col·lectiu. El recordarem perquè és impossible oblidar tota la intensitat de descobertes acumulades. Hem fet parlar de nosaltres i n’hi ha que ens han mostrat la cara més afable i n’hi ha que no han tingut cap pudor a mostrar-nos el seu odi.

Però, de totes les pugnes que ocupen el moment històric que vivim, no n’hi ha cap de més subtil i persistent que la lluita pel domini del llenguatge. Pels seus actes els coneixereu, i tant! Però també pels seus vocables.

Davant de la concentració espontània de milers de persones en un lloc concret per a defensar una causa, n’hi ha que parlen de ‘tumults’ i de ‘sedició’. No cal moure soroll. Només la veu de les cançons i les proclames ja els pareix un desordre punible. I, evidentment, sense la mesura justa de les paraules no ens podem entendre.

Però ara deixeu-me fer memòria d’una anècdota trivial. Fa quatre dies, el verb adreçar em va caure a les mans quan una amiga aparcava el cotxe i, des de fora, li vaig dir: “Adreça el volant!”.

Malgrat que aquest verb té fins a sis accepcions diferents, ha anat agafant volada en el llenguatge administratiu mentre que n’ha anat perdent en els altres àmbits. Quin, si no, dels exemples que recull el DIEC2 en l’entrada d’adreçar  us resulta més familiar?

Adreçar un filferro.
Et tornes molt dolent, noi; ja t’adreçaré, jo!
No li vaig adreçar la paraula en tot el dia.
Em vaig adreçar a l’oficina de turisme de l’estació.

A poc a poc, esporguem els sentits de les paraules, que es fan primes. I ens perdem jocs divertits com el que ens permetria aquesta paraula: “Al llarg dels anys ens hem adreçat a un poder que només ha volgut adreçar-nos“.

Les paraules a les nostres mans haurien de buscar el somriure. Aquest setembre i sempre.

—

Fotografia de Brian Pirie