Tinc una estranya relació amb les puces. Segurament és perquè m’encanta que siguin petites però valentes. Tan petites com una Retaco. Potser per això per alguns la poc-moderna sempre serà una puça. Mosseguen i emprenyen, s’escapen i s’amaguen. Hi són, no les veus, però les notes. De fet, crec que mai he conegut cap puça
La gent que es posa pedaços (qui diu pedaços diu samarretes, himnes o cares d’heroïs a les samarretes) sense pensar-s’ho dues vegades, no m’acaben de caure bé. Tampoc aquells que en col·leccionen; tenen tantes enganxines com causes a les que s’adhereixen (sense pensar-s’ho). És com una addicció més. Si no teniu cap causa interessant a
Sempre havia pensat que si es diu que el món és un mocador, és perquè –el món– està ple de mocs. Però ahir la dona de les ulleres –citant a Kiko Veneno– va fer-me canviar d’opinió, il·lustrant a l’audiència amb la nova versió de la dita popular. I és que es veu que “el pañuelo
Diu la tradició popular que tots els camins duen a Roma. Jo sempre he confiat amb la cultura dels nostres predecessors, però també m’agrada l’actualització. El cas musical és prou clar; tots aquells grups que agafen la música tradicional i la rellegeixen i reinterpreten mereixen el meu respecte. Així doncs, i tornant a la saviesa
Ja ho diuen els savis, que qui dia passa any empeny. Avui és precisament un d’aquests dies que fan honor a les dites populars. En realitat, només passen 24 hores i no pateixes cap tipus de mutació, però has de fer veure que alguna cosa ha canviat del teu cos –o del teu cul–. En
Quan t’ho diuen –’ja t’ho havia dit’– els trencaries la cara i et promets interiorment que això mai sortirà de la teva boca. Però quan algú la caga i tu ‘ja li havies dit’, un poder sobrehumà s’apodera de tu, de la teva ment, de la teva boca, de la teva llengua, del teu melic…
Tinc una relació molt especial amb els telèfons mòbils. Apart de ser la típica experta en carregar-se aquests aparatets (no sé com s’ho fan algunes per llençar-los al terra i que l’aparell sobrevisqui, a mi abans de caure ja se m’ha trencat l’artilugi), també sóc una crack rebent missatges de publicitat que jo-no-he-demanat-a-ningú i sempre
Pels de la Universitat des del primer dia ets la pollosa (o hippy, o guarra, o okupa, o cumba, o…) mentres pels del curro ets la pija (o mig pija que viu a l’Eixample). Pels de Polònia ets la progre radical, i per alguns d’aquí la conservadora poc-moderna. Pels amics de sempre ets la catalaneta
Sí, sóc el típic prototip de pixapina / camaca que va dient que és de poble. L’estàndard que utilitza aquella expressió de ‘al meu poble’, com si l’hagués comprat –posi’m tres quilos de patates, quatre de prèssecs i un poble, siusplau–.A més, he viscut tota la vida a la ciutat comtal, i la realitat es
Com quan vas fent anys i segueixes dient que en tens 19. Com quan una amiga t’explica que de petita la van haver d’enganxar pel braç perquè anava a llençar-se daltabaix de la finestra pensant que sabia com volar. Com quan creies en troncs què cagaven nines. Com quan els somnis no eren angoixants o
Seguint amb la faceta propagandística del bloc, avui toca parlar de Figueres. Tranquils, no farem una oda al Museu Dalí, i menys ara que encara deu viure aquella temporada alta carregada de turistes que no permeten gaudir-lo. A més, tenim una excusa millor, una excusa acústica*. * acústica, segons el diccionari de l’Enciclopedia on-line, és
Hi ha diferents categories de persones. També hi ha diferents maneres de definir-les. Però hi ha paraules concretes que claven perfectament el perfil de certs individus. Aquest vincle sobrenatural es dóna entre el nom de Juan Irache i la seva faceta d’antitot. Sí, ell és un antitot: incomformista per excel·lència, anti això, anti allò, i
[Ulleres de pasta] Un nom molt-modern per una realitat poc-moderna; la dels miops. Sí, és molt-modern dur ulleres de pasta. No, no mola liar-la per culpa de les ulleres. Perquè si dueu ulleres m’entendreu….M’entendreu quan us expliqui que m’emprenyo –i també ric una mica, eh?– cada cop que… … em foto dins la dutxa amb
M’han reenviat el típic correu en cadena. Concretament un que corre per lesespanyes (paraula que la gent poruga com jo escrivim en minúscula i sense espais, i pronunciem ràpid i en veu baixa). El text només diu ‘Y luego dicen que hay catalanofobia…’. Òbviament no m’he pogut resistir ni tres segons a llegir-lo, i menys
En contrapartida al fast food, ja fa temps que l’slow food està fent de les seves. Sí, és una estratègia marketiniana com una altra, però darrera s’hi amaga una teòrica manera de veure i viure la vida. El moviment slow també ha arribat al món del periodisme. No, no té a veure amb una manera