Poc-moderna

Tinc una relació molt especial amb els telèfons mòbils. Apart de ser la típica experta en carregar-se aquests aparatets (no sé com s’ho fan algunes per llençar-los al terra i que l’aparell sobrevisqui, a mi abans de caure ja se m’ha trencat l’artilugi), també sóc una crack rebent missatges de publicitat que jo-no-he-demanat-a-ningú i sempre són molt (in)oportuns. Sí, a mi el senyor Orange m’avisa quan tindré un bon dia –jornades memorables, vaja–, i el mestre Vodafone m’anuncia –molt educadament– que ja puc canviar de parella. Ahir, vaig rebre un missatge del senyor Carrefour, anunciant-me que podia anar a veure a Andy & Lucas, que presentaran al supermercat de nom’interessaon el seu darrer disc –han tret un disc? Encara existeixen? Mare meva!–. És espectacular… d’on ha tret el senyor Carrefour el meu p*** telèfon móbil si ni tansols compro al seu supermercat???? A més, òbviament, el meu telèfon no parla català, perquè sempre que
se’m trenquen –en el moment inoportú– i vaig corrents a la botiga,
m’acaben prenent el pèl –que si tots els de Nokia ja són en català, que
si per punts no en tens cap que parli la teva llengua, bla, bla, bla–.
Bé, res, que de pas, us desvetllo unes quantes grans veritats… perquè no tota la publicitat et fa venir arcades.

No sóc gaire seguidora dels anuncis. De fet, faig memòria, i em costa
recordar anuncis que m’hagin marcat (quan dic marcat, em refereixo a
que la meva memòria de peix bullit s’enrecordi). Pensant, em ve al cap
aquell anunci de CocaCola tan ben trobat –para los altos, para los
bajos, para ellos, para ellas, para bla, bla, bla–, el de la República
Independent de casa teva –suposo que ja sabeu que finalment Ikea fa
els seus catàlegs en català–, el ‘libre’ d’Amena que es va fer tan
popular, o un de brutal, d’una mare que acabava llençant-se i
revolcant-se pel terra d’un supermercat, perquè la criatura mimada
s’adonés de la vergonya aliena que passava la progenitora cada cop que
el nen tenia un atac de tonteria. Aquest darrer no podia ser gaire bo
en tema publicitari, perquè…. no m’enrecordo que anunciava. Com la
majoria de vegades, vaja.
Bé, tot això, perquè l’altre dia vaig
veure un altre cop aquest anunci que roda per la xarxa, i me’n vaig
enrecordar que m’agrada…

I ja posats en el tema, aprofito per una recomanació més, d’una experta –l’Irene, que ja és
llicenciada en publicitat i relacions públiques (que no púbiques)–. Ella m’ha parlat de
les Oreo. I sí, és tendre…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!