Seguim desgranant actuacions del Festinoval (remember). Avui els toca als Espart perquè tenim una prova audiovisual acabada de sortir del forn, i aprofitarem per esbombar-la des del racó poc-modern. La banda vallesana presenta Namorat (Gorvijac Music, 2009), un grapat de cançons en estat d’embriaguesa… [després de veure el clip, et recomanem seguir llegint] Segurament us
No és cap metàfora. Quan t’expliquen amb cara de normalitat que tens el còccix trencat -i desplaça’t-, el sentit de les frases canvia i les metàfores deixen de ser figures retòriques. Partir-se el cul ja no és morir-se de riure, sinó seure en flotador. Les infiltracions ja no són coses de futbolistes multimilionaris. Anar de
Quantes entrevistes es poden fer en un dia sense perdre (definitivament) la xaveta? Per què hi ha tan poca gent a tans bons concerts i tanta gent a tants concerts dolents menys bons? Quants dies podria (sobre)viure –un addicte– sense menjar formatge? Per què és tan divertit entrevistar a gent divertida (visca les redundàncies!)? Quanta
Sant Jordi marca. De petita, marcava la festa major de l’escola, el dia de gresca i xerinola (com mola la paraula xerinola), aquell que preparàvem durant setmanes (diu la sàvia que la vigília de la felicitat és el dia més feliç!), el primer polo de l’estiu (això recorda l’Oliver, no?), la primera guerra de globus
Avui l’espai poc-modern celebra el seu primer any d’existència. Sí, el dimecres 2 d’abril del 2008 engegàvem per la patilla un nou bloc, principalment cabrejat –i batejat– d’acord amb l'(in)existencialisme líquid post-modern i partint de les realitats més (provocadorament) provincianes i volgudament poc-modernes de l’àmbit musical (“Apa-li! Ja s’ha quedat tranquil·la la noia…”). Així és
Un dia et pregunten com et dius i, per primer cop, respons Eli en comptes d’Elisenda. Un dia decideixes tallar pel dret i acabes tallante el cabell. Un dia esculls anar a un concert en comptes d’anar-ne a un altre. Un dia fas doblet, fas triplet o et passeges per molts llocs sense aturar-te a
Per fi m’he decidit; em compraré un iPod. Després de que el senyor lladre fós tan amable de robar-me un antic i ronyós ipod –d’aquells grans, blancs, sense pantalleta, amb els auriculars destrossats i molt d’amor acumulat– carregat d’amor, fa mesos que cabil·lo què fer. M’agradava tenir un reproductor ronyós, que feia pena però que
Mai no he entés la gent que lliga al gimnàs. Realment estic preocupada. Per més voltes que li dono, no aconsegueixo arribar a la solució de l’enigma (molt més complicat que aquells enigmes matemàtics que ens feien a l’escola, sens dubte). Com s’ho fan? Quin poder sobrenatural és el responsable d’atorgar-los tal habilitat a aquests
Es veu que el que ara es porta, són els quadres tartan; la veritat, es que a mi això em sona a Tatano, la (gran) revista pels més petits del (encara més gran) Cavall Fort. Però si ho diu –que es porten els tartan– el molt-glamourós i encara més-modern Mikel (maquetador, dissenyador i home amb
Partim de la base que les paraules piropo i topo són incorrectes segons el diccionari de l’IEC. Una llàstima, perquè mira que molen… Per tant, mantenim la incorrecció, perquè no trobem cap sinònim digne de la paraula piropo i perquè estem enamorats de la paraula topo. I després de l’avís per navegants… Els piropos del
D’acord. A Mazoni se li moren les plantes, però a servidora no se li obren les portes. Sí; no és ni la primera, ni la segona ni la tercera vegada, i malhauradament m’oloro que tampoc serà la última. Alguns privilegiats han pogut veure-ho en primera persona; els coneguts han rigut amb mi després de l’anècdota,
Sempre hi ha un primer dia que entres en contacte amb nous llenguatges, noves eines i noves cares. Sobretot quan estàs entre les parets de la Facultat i tens ganes de menjar-te el món / l’entrepà / els llibres / el temps. Sempre hi ha professors que et rellisquen, mentres d’altres et provoquen un somriure,
Sí, ho confeso. Hi ha un dia a l’any en que les corones m’atrauen més que res. Somnio amb reis. M’agraden. Concretament tres d’ells. Sóc fanàtica dels mestres i mags d’orient. Tot i que a casa desde fa anys que passin de llarg –som més de fotre cops a la fusta, que hi farem–. Tot
Ha arribat la fatídica setmana: aquella en que t’agafen arcades al caminar –o intentar-ho– pel carrer Pelai, aquella en que no serveix de res mirar de fer via passant per Tallers –perquè també està a petar–, aquella en que t’has de barallar per creuar la Plaça de la Catedral, aquella en la que tot quisqui
Sí; si camineu per Barcelona i trobeu a un kinki –furtador de bolsos, espanta mosses, escurador professional de butxaques o similar– amb cara de ben alimentat que mou el cap al ritme de Mishima, aleshores feliciteu-lo; ell és el que ahir em va fer el dia més excitant, diferent, històric… Doneu-li les benvolgudes gràcies de