Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
M’han reenviat el típic correu en cadena. Concretament un que corre per lesespanyes (paraula que la gent poruga com jo escrivim en minúscula i sense espais, i pronunciem ràpid i en veu baixa). El text només diu ‘Y luego dicen que hay catalanofobia…’. Òbviament no m’he pogut resistir ni tres segons a llegir-lo, i menys quan he vist que el qui signava el text original era Salvador Sostres (val a dir que es tracta d’un home al que crec que algú li hauria de parar els peus).
Avui, però, he disfrutat fent aquesta lectura del ‘Llir entre cars’. Sobretot, quan he vist que se’l reenvien indignats pel país veí, sense saber que l’ofici i benefici d’en Sostres és precisament aquest, el de provocar.
Repte aconseguit doncs!
[Publicat a l’Avui, algun dia assolellat d’algun any boirós]
LLIR ENTRE CARDS
Parlar espanyol és de pobres
Salvador Sostres
A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d’horteres, d’analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no només a Catalunya l’espanyol és un símptoma de classe baixa. L’amic Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua, comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És veritat que en espanyol s’han escrit pàgines d’una bellesa emocionant, però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d’una fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins: mira. L’independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de ser espanyol.
[He dut a terme l’acte de copiar i enganxar. Jutgeu vosaltres mateixos. Elitista, caspós, demagog… però tremendo!]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si veuen que els menam por, muquen amb el seu brau. Si dónes margalides als porcs, ja saps a què t’exposes. Poques contemplacions amb aquests pàios, que varen assassinar en García Lorca i en Companys, que varen posar en Cervantes a la presó i que encara s’atreveixen a titllar-nos de razistes.
A mi em fa pena. Ni ràbia, ni enveja, ni admiració. Pena. Perquè no trobo que sigui de persona normal i, sobretot, vinent d’un periodista, criticar una llengua per la seva fonètica. Aquest tipus de raonament em recorden al racisme més ignorant.
Jo sóc bilingüe, i n’estic ben orgullosa de ser-ho.