Poc-moderna

Diu la tradició popular que tots els camins duen a Roma. Jo sempre he
confiat amb la cultura dels nostres predecessors, però també m’agrada
l’actualització. El cas musical és prou clar; tots aquells grups que
agafen la música tradicional i la rellegeixen i reinterpreten mereixen
el meu respecte. Així doncs, i tornant a la saviesa (‘tots els camins
duen a Roma’), en el meu cas, no sé què passa, però tots els camins, em
duen a Polònia. I no, no és una moda nascuda després de veure el
programa televisiu. La meva afició per Polònia va nèixer en la primera
visita ja fa més de quatre anys, quin encisament! Des d’aleshores,
recito amb convenciment allò de que ‘no cal haver nascut a Polònia per ser polonès, ser
polonès és un estat mental’ (ara canvieu Polònia per Catalunya, i també
funciona. És un pedaç per a tot).

Molts no entenen el perquè, però jo ho tinc clar: és una seducció especial per un país molt poc-modern.

M’agrada Polònia perquè pots anar a navegar amb petits velers pels
seus llacs, i pensar-te que són mars –sense onades– perquè no
aconsegueixes veure la costa. M’agrada anar a Polònia per sopar al
costat d’un foc a terra –on coure les salsitxes–, i descobrir que la
pluja no pararà la festa, sinó que tots continuaran movent-se al costat
del foc. M’agrada Polònia perquè els polacs em van fer descobrir la Macy Gray –gran diva que es rasca el cul–, perquè m’agrada la xocolata Wedel i em passaria el dia menjant pierogi
de xampinyons. M’agrada Polònia perquè gràcies a ells vaig descobrir
que amb 30 hores es pot anar fent autoestop desde Varsòvia fins a
Barcelona (tot i que això només ho faci un bon polac). M’agrada Polònia
perquè m’encanta la manera de ballar dels polonesos, no només el vals,
sinó tots els ritmes. A més, m’encanta que hi hagi classes de català a
la Universitat de Varsòvia i que els hi posin cançons de Brams per estudiar –com a nosaltres ens posaven les d’Aqua–.
M’agrada Polònia perquè mentres nosaltres ens rasquem la panxa, ells
s’estan començant a menjar el món (estigueu atents a les meves
previsions!). M’agrada Polònia perquè quan hi vas pots omplir la
banyera fins a dalt sense tenir remordiments perquè falta l’aigua.
M’agrada Polònia perquè un jardí seu, és l’equivalent a tot un bosc
dels nostres i perquè quan hi neva o hi plou, no s’acaba el món, sinó
que tot segueix funcionant. M’agrada Polònia perquè només a uns polacs
–sí, ja sé que cal dir-los polonesos, però per mi sempre seran polacs–
se’ls pot acudir fabricar uns velers i anar-se’n a creuar el desert de
Mongòlia. No, no és cap metàfora, és ben cert, i si voleu saber com els
va l’aventura, ho podeu fer des d’aquí.

[Què? Us sembla que els tinc idealitzats? Què va… ni de broma… I am polonowsku!]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!