“Si almenys hagués pogut començar a escriure! Però, fossin quines fossin les condicions en què jo abordava aquest projecte (de la mateixa manera, ai las!, que el de no tornar a prendre alcohol, ficar-me al llit d’hora, dormir i trobar-me bé), ja fos impulsivament, metòdicament, de gust, privant-me d’una passejada, ajornant-la i reservant-la com a recompensa, aprofitant una hora de bona salut o utilitzant la inacció forçosa d’un dia de malaltia, el que sempre acabava resultant dels meus esforços era una pàgina en blanc, verge de qualsevol escriptura, ineluctable com la carta forçada que en alguns jocs acabes fatalment per tirar, sigui com sigui que s’hagin barrejat les cartes. Jo era un simple instrument d’uns hàbits determinats (no treballar, no ficar-me al llit, no dormir) que s’havien d’acomplir costés el que costés. Si no m’hi resistia, si m’acontentava amb l’excusa que ells prenien de la primera circumstància que el dia els oferia per a deixar-los fer al seu aire, me’n sortia sense gaire danys: encara reposava unes quantes hores al final de la nit, llegia una mica, no feia gaire excessos. Però si els volia contrariar, si pretenia anar d’hora al llit, beure només aigua i treballar, llavors s’enfadaven, recorrien als grans mitjans, em feien posar malalt de debò, em veia obligat a doblar la dosi d’alcohol, no em ficava al llit en dos dies, ja no podia ni llegir, i em prometia a mi mateix que una altra vegada seria més raonable, és a dir menys assenyat, com una víctima que es deixa robar per por que, si es resisteix, l’assassinin.”
(El cantó de Guermantes)