Las al jaç
El blog de Marcel Campà
“Com que al matí sortia després d’haver passat tota la nit desvetllat, havent dinat els pares em deien que m’estirés una estona i mirés de trobar el son. Per a trobar-lo, no cal gaire reflexió sinó que el més útil és el costum, i fins i tot l’absència de reflexió. Però a aquella hora em faltaven tant l’un com l’altra. Abans d’adormir-me, passava tanta estona pensant que no ho aconseguiria, que fins i tot un cop adormit conservava una mica d’aquell pensament. Era només un tènue besllum dins la foscor quasi completa, però bastava per fer que es reflectís en el meu son, primer, la idea que no em podria adormir; després -reflex d’aquest reflex-, que potser era quan ja dormia que m’havia vingut la idea que no dormia; després, per una nova refracció, el meu despertar… a un nou adormiment en el qual jo volia explicar a uns amics que havien entrat a l’habitació, que, feia només un moment, tot i estar adormit, havia cregut que no dormia. Aquelles ombres amb prou feines es distingien: per a copsar-les, hagués calgut una gran i prou vana subtilesa de visió. D’una manera similar, anys més tard, a Venècia, en aquella hora en què ja fa estona que el sol s’ha post i sembla que ja sigui fosc del tot, he vist, gràcies a l’eco tanmateix invisible d’una última nota de llum indefinidament sostinguda sobre els canals com per l’efecte d’algun pedal òptic, els reflexos dels palaus desplegats, com si fos per sempre, en un vellut d’un color més negre sobre el gris crepuscular de les aigües.”
(El cantó de Guermantes)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!