Las al jaç

(El narrador és al teatre i, des del seu seient de platea, mira la llotja on hi ha dues belles cosines: la duquessa i la princesa de Guermantes)

“I quan jo adreçava la mirada cap aquella llotja, molt més que si la duia al sostre del teatre on hi havia pintures de fredes al·legories, era com si pogués veure, gràcies a l’esquinçament miraculós dels núvols habituals, l’assemblea dels déus contemplant l’espectacle dels homes, sota un tendal vermell, en una clariana lluminosa entre dos pilars del cel. Jo observava aquella apoteosi momentània amb una torbació que mesclava de pau el fet de saber-me ignorat pels immortals. La duquessa m’havia vist una vegada amb el seu marit però segurament no se’n recordava; estava tranquil malgrat que ella, pel lloc que ocupava a la llotja, estigués mirant les madrèpores anònimes i col·lectives del públic de platea, perquè, per sort, sentia el meu ésser dissolt enmig d’elles, quan, en el moment que, sens dubte en virtut de les lleis de la refracció, vingué a pintar-se en el corrent impassible d’aquells dos ulls blaus la forma confusa del protozous mancat d’existència individual que era jo, vaig veure que una claror els il·luminava: la duquessa, transformada de deessa en dona i semblant-me de sobte mil vegades més bella, elevà cap a mi la mà enguantada de blanc que tenia recolzada sobre la barana de la llotja, l’agità en senyal d’amistat, la meva mirada se sentí travessada per la incandescència involuntària i els focs dels ulls de la princesa, la qual, sense adonar-se’n, els havia fet entrar en conflagració només de moure’ls per provar de veure qui acabava de saludar la seva cosina, i aquesta, que m’havia reconegut, féu ploure sobre meu el xàfec resplendent i celestial del seu somriure.”