Las al jaç
El blog de Marcel Campà
“Un matí, Saint-Loup em confessà que havia escrit la meva àvia per a (…) suggerir-li la idea, donat que hi havia servei telefònic entre Doncières i París, de parlar amb mi. En resum, aquell mateix dia ella em trucaria a l’aparell, i m’aconsellà de ser a Correus cap a tres quarts de quatre. En aquella època, el telèfon encara no era d’un ús tan corrent com avui. (…)
“Vaig anar a buscar l’empleat, que em digué que m’esperés un moment; després vaig parlar i, al cap d’uns moments de silenci, de sobte vaig sentir aquella veu que creia erròniament conèixer tan bé, perquè, fins llavors, cada cop que l’àvia havia parlat amb mi, el que em deia jo sempre ho havia seguit a través de la partitura oberta de la seva cara on els ulls eren tan presents, però, la veu en si mateixa, la sentia avui per primera vegada. I com que aquella veu m’apareixia canviada de proporcions ara que era un tot, i m’arribava tota sola i sense l’acompanyament dels trets del rostre, vaig descobrir com era de dolça; potser ho era més que mai, d’altra banda, perquè l’àvia, sentint-me lluny i desgraciat, creia poder-se abandonar a l’efusió d’una tendresa que, per principis d’educació, normalment contenia i amagava. Era dolça, però que trista, alhora. D’entrada, per la seva mateixa dolçor, gairebé desproveïda, com poques veus humanes ho deuen haver estat mai, de qualsevol duresa, de qualsevol element de resistència als altres, de qualsevol egoisme. Fràgil a força de delicadesa, aquella veu semblava en tot moment presta a trencar-se, a expirar en un pur devessall de llàgrimes; ara que la tenia tota sola al meu costat, vista sense la màscara de la cara, hi vaig notar, per primera vegada, les penes que l’havien esquerdat en el curs de la vida.”
“Vaig anar a buscar l’empleat, que em digué que m’esperés un moment; després vaig parlar i, al cap d’uns moments de silenci, de sobte vaig sentir aquella veu que creia erròniament conèixer tan bé, perquè, fins llavors, cada cop que l’àvia havia parlat amb mi, el que em deia jo sempre ho havia seguit a través de la partitura oberta de la seva cara on els ulls eren tan presents, però, la veu en si mateixa, la sentia avui per primera vegada. I com que aquella veu m’apareixia canviada de proporcions ara que era un tot, i m’arribava tota sola i sense l’acompanyament dels trets del rostre, vaig descobrir com era de dolça; potser ho era més que mai, d’altra banda, perquè l’àvia, sentint-me lluny i desgraciat, creia poder-se abandonar a l’efusió d’una tendresa que, per principis d’educació, normalment contenia i amagava. Era dolça, però que trista, alhora. D’entrada, per la seva mateixa dolçor, gairebé desproveïda, com poques veus humanes ho deuen haver estat mai, de qualsevol duresa, de qualsevol element de resistència als altres, de qualsevol egoisme. Fràgil a força de delicadesa, aquella veu semblava en tot moment presta a trencar-se, a expirar en un pur devessall de llàgrimes; ara que la tenia tota sola al meu costat, vista sense la màscara de la cara, hi vaig notar, per primera vegada, les penes que l’havien esquerdat en el curs de la vida.”
(El cantó de Guermantes)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!