Las al jaç
El blog de Marcel Campà
“Vaig marxar de Doncières perquè la meva única preocupació era tornar prop de l’àvia. Fins aquell dia, quan pensava què devia fer l’àvia tota sola al pis de París, me la representava tal com era amb mi, però suprimint-me a mi i sense tenir en compte els efectes que aquesta supressió podia tenir en ella. Avui, als seus braços, em podria alliberar ràpidament del fantasma, fins llavors insospitat i que la seva veu havia evocat sobtadament, d’una àvia realment separada de mi, resignada i que -cosa que jo fins ara no havia percebut- ja tenia una edat. (…)
Dissortadament, va ser aquell fantasma el que vaig veure quan, en entrar a la sala sense que l’àvia hagués estat advertida del meu retorn, la vaig trobar llegint. Jo era allà, o més aviat encara no hi era, perquè ella no ho sabia, i, com una dona a qui sorprens fent una labor que amagarà si entres, es trobava lliurada a pensaments que mai no havia mostrat davant meu. De mi –per aquest privilegi que no dura i en què tenim, durant el breu instant del retorn, la facultat d’assistir bruscament a la nostra pròpia absència-, allà, només hi havia el testimoni; l’observador, amb barret i abric de viatge; l’estrany que no és de la casa; el fotògraf que ve a prendre un clixé de llocs que no tornarà a veure. Perquè, quan vaig veure l’àvia, el que de manera mecànica es féu en els meus ulls fou realment una fotografia. Els éssers que estimem només els veiem en el sistema animat, en el moviment perpetu de la nostra incessant tendresa, la qual, abans de permetre que les imatges que un rostre familiar ens presenta arribin fins a nosaltres, les pren en el seu remolí, les torna a llançar sobre la idea que des de sempre tenim d’aquell rostre, i fa que s’hi adhereixin, que hi coincideixin. Si jo feia que el front, que les galtes de la meva àvia signifiquessin el més delicat i el més permanent del seu esperit; si una mirada habitual sempre és una nigromància, i un rostre que estimes sempre és el mirall del passat, com voleu que deixés d’ometre el que en ella s’hagués pogut ensopir o canviar? (…) Però quan algun cruel ardit de l’atzar impedeix que la nostra intel·ligent i pietosa tendresa arribi a temps d’amagar a les nostres mirades el que no convé que contemplin; quan la tendresa és avançada per la mirada, la qual, arribada la primera a lloc i abandonada a si mateixa, funciona mecànicament com si fos una pel·lícula fotogràfica, llavors, en comptes de l’ésser estimat que ja fa temps que no existeix però la mort del qual la nostra tendresa no ha volgut que ens fos revelada, ens mostra l’ésser nou que cent cops al dia ella revestia amb una enganyosa semblança. I, de la mateixa manera que un malalt que no s’ha vist a si mateix des de fa molt de temps i que ha ajustat tothora la cara que no veia amb la imatge ideal que en tenia al pensament, recula quan veu en un mirall, enmig d’un rostre àrid i desert, la prominència obliqua i rosada d’un nas gegantí com una piràmide d’Egipte, jo, per a qui l’àvia encara era jo mateix; jo, que no l’havia vista mai sinó en la meva ànima, sempre al mateix punt del passat, a través de la transparència de records contigus i superposats, de sobte, en aquella sala que formava part d’un món nou -el del temps, el món on viuen els estranys de qui diem: “envelleix bé”-, per primera vegada i només per un instant, perquè va desaparèixer de seguida, vaig veure sobre el canapè, sota la làmpada, envermellida, feixuga i vulgar, malalta, somiosa, passejant sobre un llibre uns ulls una mica desorientats, una dona vella i aclaparada que jo no coneixia.”
(El cantó de Guermantes)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!