Las al jaç
El blog de Marcel Campà
(Fragments de l’episodi de la mort de l’àvia)
“Ai! filla meva, és horrible quedar-se al llit amb aquest sol que fa, quan el que voldria és anar a passejar. Em fan plorar de ràbia, les vostres prescripcions.”
Però l’àvia no podia impedir el gemec de la mirada, la suor del front, el sobresalt convulsiu, reprimit a l’acte, dels seus membres.
“No em fa mal res, em queixo perquè estic mal ajaguda, em sento els cabells desendreçats, tinc basques, m’he clavat un cop contra la paret.”
I la meva mare, als peus del llit, encastada a aquell sofriment com si, a còpia de travessar amb la mirada aquell front adolorit, aquell cos que encobria la malaltia, pogués acabar abastant-la i vencent-la, la meva mare deia:
“No, mareta, no et deixarem patir d’aquesta manera, trobarem alguna cosa, tingues una mica de paciència, em deixes que et faci un petó sense que t’hagis de moure?”
I, inclinada sobre el llit, les cames flexionades, mig agenollada, com si a força d’humilitat tingués més possibilitats de fer acceptable l’apassionat regal de si mateixa, oferia a l’àvia tota la seva vida en el rostre, com en un copó que li allargués, decorat amb relleus de clotets i corrugaments tan apassionats, tan afligits, tan dolços, que no se sabia si hi havien estat gravats pel cisell d’un petó, d’un sanglot o d’un somriure. L’àvia intentava atansar també la cara a la mare. La tenia tan canviada que segur que, si l’àvia hagués tingut forces per a sortir, només se l’hauria reconegut per la ploma del barret. Les seves faccions, com en una sessió de modelatge, semblava que s’esforcessin, en una pugna que l’apartava de qualsevol altre objectiu, a ajustar-se a un model determinat que nosaltres no coneixíem. Aquest treball escultòric arribava al final i, si el rostre de l’àvia s’havia encongit, també s’havia endurit. Les venes que el travessaven eren, no com les d’un marbre, sinó com les d’una pedra més rugosa. Sempre inclinada endavant per la dificultat de respirar, i alhora replegada sobre si mateixa per la fatiga, aquella cara tosca, reduïda, atroçment expressiva, semblava, en una escultura primitiva, gairebé prehistòrica, el rostre rude, violaci, desesperat, d’una salvatge guardiana de tomba. Però l’obra no estava del tot enllestida. Aviat caldria trencar-la, i la porta de la tomba -que tan dificultosament havia estat guardada, amb aquella dura contracció- hauria de ser franquejada.
(CONTINUA…)
(…)
Va haver-hi un moment que els trastorns de la urèmia van atacar els ulls de l’àvia. Durant uns quants dies, no hi va veure. Els seus ulls seguien essent els de sempre, no eren gens els d’una cega. Només vaig comprendre que no hi veia per l’estrany somriure d’acolliment que feia des del moment que algú obria la porta i fins que li prenia la mà per a saludar-la, somriure que començava massa d’hora i quedava estereotipat als llavis, fix, però sempre frontal i procurant de ser visible des de qualsevol banda, perquè ja no comptava amb l’ajut de la mirada per a regular-lo, indicar-li el moment, la direcció, ajustar-lo, fer-lo variar en la mesura que el qui havia entrat canviava de lloc o d’expressió; perquè quedava sol, sense un somriure dels ulls que hagués desviat lleugerament d’ell l’atenció del visitant, i, en la seva malaptesa, adoptava una importància excessiva, donant la impressió d’una amabilitat exagerada. Més tard la vista va tornar del tot, i, dels ulls, aquell mal nòmade va passar a les orelles. Durant uns quants dies, l’àvia va ser sorda. I com que tenia por que la sorprengués l’entrada sobtada d’algú que no hauria sentit venir, constantment, tot i que estava ajaguda de cara a la paret, girava bruscament el cap cap a la porta. Però el moviment del coll era maldestre, perquè no et fas en uns quants dies amb una transposició que comporta, si no mirar els sorolls, almenys escoltar amb els ulls.
(…)
Va haver-hi un moment que els trastorns de la urèmia van atacar els ulls de l’àvia. Durant uns quants dies, no hi va veure. Els seus ulls seguien essent els de sempre, no eren gens els d’una cega. Només vaig comprendre que no hi veia per l’estrany somriure d’acolliment que feia des del moment que algú obria la porta i fins que li prenia la mà per a saludar-la, somriure que començava massa d’hora i quedava estereotipat als llavis, fix, però sempre frontal i procurant de ser visible des de qualsevol banda, perquè ja no comptava amb l’ajut de la mirada per a regular-lo, indicar-li el moment, la direcció, ajustar-lo, fer-lo variar en la mesura que el qui havia entrat canviava de lloc o d’expressió; perquè quedava sol, sense un somriure dels ulls que hagués desviat lleugerament d’ell l’atenció del visitant, i, en la seva malaptesa, adoptava una importància excessiva, donant la impressió d’una amabilitat exagerada. Més tard la vista va tornar del tot, i, dels ulls, aquell mal nòmade va passar a les orelles. Durant uns quants dies, l’àvia va ser sorda. I com que tenia por que la sorprengués l’entrada sobtada d’algú que no hauria sentit venir, constantment, tot i que estava ajaguda de cara a la paret, girava bruscament el cap cap a la porta. Però el moviment del coll era maldestre, perquè no et fas en uns quants dies amb una transposició que comporta, si no mirar els sorolls, almenys escoltar amb els ulls.
(…)
Uns quants dies més tard, mentre jo dormia, la mare em va venir a cridar en plena nit. “Pobre petit meu, ara ja només podràs comptar amb el pare i la mare.”
Vam entrar a l’habitació. Encorbat en semicercle sobre el llit, un ésser que no era l’àvia, una espècie de bèstia que s’hagués col·locat els seus cabells i ficat en els seus llençols, panteixava, gemegava, sacsejava les flassades amb contínues convulsions. Tenia les parpelles closes i, més que perquè se li obrissin, era perquè no li tancaven bé que deixaven veure un racó de pupil·la, velat, lleganyós, que reflectia la foscor d’una visió orgànica i d’un sofriment intern. Tota aquella agitació no s’adreçava pas a nosaltres, a qui aquell ésser no veia ni coneixia. Però si allò que belluguejava no era sinó una bèstia, on era l’àvia? I tanmateix podia reconèixer la forma del seu nas (que ara no guardava proporció amb la resta de la cara però en un cantó del qual continuava aferrada una piga), la mà que apartava les flassades amb un gest que temps enrere hauria significat que les flassades la molestaven i que ara no significava res.
(…)
–Què passa, no li donen més oxigen? –va preguntar l’avi.
La meva mare va dir:
“Però llavors la mare tornarà a respirar malament.”
El metge va respondre:
“Oh, no, l’efecte de l’oxigen encara durarà una estona, de seguida n’hi tornarem a donar.”
El xiulet de l’oxigen va cessar uns instants. Però el plany satisfet de la respiració continuava brollant, lleuger, turmentat, inacabat, recomençant sense cessar. En algun moment semblava que tot hagués acabat, l’alè s’aturava, potser pels mateixos canvis d’octava que es produeixen en la respiració d’un dorment, o per una intermitència natural, un efecte de l’anestèsia, el progrés de l’asfíxia, alguna defallença del cor. El metge va tornar a prendre el pols de l’àvia, però de seguida, com si un afluent vingués a aportar el seu tribut al corrent dessecat, un nou cant enllaçava amb la frase interrompuda. I aquesta reprenia el fil en un altre diapasó, amb el mateix impuls inesgotable. Qui sap si, fins i tot sense que l’àvia en tingués consciència, un devessall d’estats feliços i tendres comprimits pel sofriment no s’escapaven ara d’ella com un gas més lleuger que hagués estat molt de temps contingut? Feia l’efecte que en aquell moment tot el que l’àvia tenia per dir-nos s’esplaiava, que era a nosaltres a qui s’adreçava amb aquella prolixitat, aquell afany, aquella efusió. Als peus del llit, sotragada per cada bleix d’aquella agonia, sense plorar però a estones amarada de llàgrimes, la meva mare tenia la desolació sense pensament d’un fullatge que la pluja colpeja i que el vent batzega.
Em van fer eixugar els ulls abans d’anar a fer un petó a l’àvia.
“Però em pensava que ja no hi veia”, va dir el pare.
-Mai no se sap -va respondre el doctor.
Quan els meus llavis la van tocar, les mans de l’àvia es van estremir, una gran esgarrifança la va recórrer tota, potser per efecte d’un reflex, o perquè determinades afeccions tenen una hiperestèsia que reconeix a través del vel de la inconsciència allò que gairebé no necessiten els sentits per a estimar. De sobte l’àvia es va mig aixecar, va fer un esforç violent, com algú que defensa la vida. Françoise no va poder resistir aquella imatge i esclatà en sanglots. Recordant el que el metge havia dit, vaig voler fer-la sortir de l’habitació. En aquell moment, l’àvia va obrir els ulls. Jo em vaig precipitar sobre Françoise per amagar els seus plors mentre els pares parlessin amb la malalta. El soroll de l’oxigen havia emmudit, el metge es va apartar del llit. L’àvia era morta.
Unes quantes hores després, Françoise va poder, una última vegada i sense fer-los sofrir, pentinar aquells cabells tan bonics que tot just grisejaven i que fins llavors havien semblat tenir menys edat que ella. Però ara, al contrari, eren l’únic que imposava la corona de la vellesa sobre una cara que tornava a ser jove, d’on havien desaparegut les arrugues, les contraccions, els embotiments, les tensions, les flacciditats que des de feia tants anys hi havia afegit el sofriment. Com en aquell temps llunyà en què els seus pares li havien escollit un marit, tenia les faccions traçades delicadament per la puresa i la submissió, les galtes brillants per una casta esperança, un somni de felicitat, fins i tot una alegria innocent, que els anys havien lentament destruït. La vida, retirant-se, s’acabava d’endur les desil·lusions de la vida. Un somriure semblava parat als llavis de l’àvia. La mort, com un escultor medieval, l’havia estesa sobre aquell llit fúnebre amb l’aparença d’una noia.
Unes quantes hores després, Françoise va poder, una última vegada i sense fer-los sofrir, pentinar aquells cabells tan bonics que tot just grisejaven i que fins llavors havien semblat tenir menys edat que ella. Però ara, al contrari, eren l’únic que imposava la corona de la vellesa sobre una cara que tornava a ser jove, d’on havien desaparegut les arrugues, les contraccions, els embotiments, les tensions, les flacciditats que des de feia tants anys hi havia afegit el sofriment. Com en aquell temps llunyà en què els seus pares li havien escollit un marit, tenia les faccions traçades delicadament per la puresa i la submissió, les galtes brillants per una casta esperança, un somni de felicitat, fins i tot una alegria innocent, que els anys havien lentament destruït. La vida, retirant-se, s’acabava d’endur les desil·lusions de la vida. Un somriure semblava parat als llavis de l’àvia. La mort, com un escultor medieval, l’havia estesa sobre aquell llit fúnebre amb l’aparença d’una noia.
(El cantó de Guermantes)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!