“Em vaig tornar a rentar les mans una última vegada i, en el passeig que els nervis em feien fer per tot el pis, me les vaig eixugar al menjador en penombra. Em va semblar que aquest estava obert a l’avantcambra il·luminada, però el que havia pres per l’obertura lluminosa de la porta –que, al contrari, estava tancada- era el reflex blanc de la meva tovallola en un mirall que havien posat contra la paret en espera de ser col·locat amb motiu de l’arribada de la meva mare. Em van tornar a venir al cap tots els miratges que havia descobert de manera semblant en aquell pis nou, i que no eren només òptics, perquè els primers dies m’havia pensat que la veïna tenia un gos per culpa de l’udol prolongat, gairebé humà, que feia algun tub de la cuina cada vegada que obrien l’aixeta. I la porta del replà mai no es tancava –tota sola, molt lentament, pels corrents d’aire de l’escala- sense executar les frases entretallades, voluptuoses i planyívoles que se superposen al cor dels Pelegrins, cap al final de l’obertura de Tannhäuser. (…) Vaig decidir anar a dir a la Françoise que baixés a pagar el xofer. Vaig travessar el passadís sense trobar-la, vaig passar pel menjador; de sobte, els meus passos van deixar de ressonar sobre el parquet com ho havien fet fins allí i es van ensordir en un silenci que, inclús abans que en reconegués la causa, em va produir una sensació d’ofec i de reclusió. Eren les catifes que, davant la tornada dels meus pares, havien començat a clavar; aquelles catifes que són tan boniques en un matí radiant, quan, enmig del seu desordre, el sol t’espera com un amic que ha vingut per dur-te a dinar al camp i posa sobre elles una mirada bosquetana, però que ara, en canvi, constituïen el primer condicionament de la presó hivernal de la qual, obligat a viure-hi, a fer-hi els àpats en família, ja no podria sortir lliurement.
–Senyor, vigili de no caure, que encara no són clavades -em va cridar la Françoise-. Hagués hagut d’encendre el llum. Ja som a finals de sectembre, els dies bons s’han acabat.
Aviat, l’hivern; a l’angle de la finestra, com en un vidre de Gallé, una veta de neu endurida; i, fins i tot als Champs-Elysées, en comptes de noies a qui esperar, només pardals solitaris.”
(El cantó de Guermantes)