Suite edetana en dos moviments (II) … i amb els Ministrils ens impregnàrem de música. Pòdcast 13 Cròniques Edetanes
Segona Temporada – Episodi 8 segona part (programa 13):
AMERATS DE MÚSICA (Joan Bell-lloc)
La música, a les terres edetanes, travessà el llarg carreró medieval acompanyada i guiada de prop per unes institucions que la vetlaven i dirigien amb mà ferma: l’església cristiana i l’aljama musulmana. Si l’Islam, com l’església bizantina, prohibia les imatges, també prohibí els instruments, causa de tants abusos i tanta disbauxa. Al contrari, l’Església catòlica promocionà i promogué les imatges i també la música i els instruments dins dels oficis religiosos. Però el resultat fou el mateix: el control d’una de les expressions més profundes i més elevades de l’ésser humà, la música. A la nostra comarca, la música sacra, i possiblement la profana, estava regulada des del bisbat, però sobretot des de Portaceli i les seues vicaries de Llíria i la Pobla.
Sime Galduf ens mostra, al llarg d’aquests segles, dos aspectes imprescindibles en el desenvolupament musical: els diversos tipus de notacions melòdiques (amb pneumes, xifres, quadrets…) i la riquesa i complexitat de les famílies instrumentals. Posa l’accent en el rei dels instruments, l’orgue, que al s. XV ja està present a la Sang de Llíria i a Sant Jaume de la Pobla, amb partitures incloses. Tanmateix, els organistes necessitaven poc aquestes guies musicals, ja que molts d’ells, generalment els millors, eren cecs i els déus els havien dotat d’una especial sensibilitat que els feia innecessàries les partitures. Després venen els baixos, els baixons i els baixonets, la tuba i el fagot, el sacabutx i les cornetes. També hi ha la gralla, la xirimia, la dolçaina i l’oboé… I entre tants instruments, Sime Galduf ens presenta la figura d’un músic edetà amb nom i cognom, Pere de Pastrana, la relació de Llíria amb la cort musical del Duc de Calàbria i ens fa veure que ací tenim un teixit musical de gran espessor que ja observà també el poeta benaguasiler J. B. Antequera en ple segle XVIII.
I això ens porta al darrer capítol de la música edetana, l’aparició de les bandes, un fenomen lligat a les bandes militars que, en terres valencianes, tingueren una evolució que ens ha portat a la situació actual, una metamorfosi semblant, però no igual, a la que va donar peu al naixement de les bandes de jazz al sud dels EUA, lligades al cant del gòspel. El cercle de la història es tanca tornant al principi. La dona edetana, conservadora i transmissora de les històries de la tribu, per mitjà dels cants, reapareix ara als magatzems de cebes de Benaguasil i la Pobla, en forma d’encaixonadores, que transmeten la música i les històries a un públic femení que, arribat el moment, reprendran el testimoni musical de les seues avantpassades i, com noves trobairitz medievals, com antigues dames ibèriques, continuaran rodant la vella roda de la música edetana.
