vicentgalduf

Llunàtic

Arxiu de la categoria: d'oblits i des-oblits

De cop i volta, una part de l’ahir

… en mig de la vesprada, assegut davant un vell record que donava per perdut i que per sorpresa ha vingut… inesperadament, una part dels meus pensaments es posen pàl·lids… els restants enrogeixen… tot jo tremole, mig avergonyit, uns segons… fins que, amb un descuit, retorna l’oblit… històries del passat s’hi han presentat sense avisar… les he convidat a café i han marxat…

+piulada

 

Astronauta de poble

… tot vol temps i paciència… en algunes ocasions molta (però que moltíssima) paciència… així, diuen, que es fan la majoria de les coses ben fetes…

+piulada  

… a #Llíria el primer aparell mecànic per a transportar persones d’un nivell inferior a un altre de superior (i a l’inrevés) d’un edifici el posaren quasi 120 anys després que el primer al planeta, cap als mitjans dels 70 del segle passat, encara que no recorde exactament la data…

+piulada   

… i els xiquets al·lucinàvem com en la fira… entràvem furtivament a la finca i sols donant-li a un botó anàvem amunt i a baix, de pis en pis, dins d’una xicoteta càpsula, com els astronautes camí de la lluna pensàvem… gaudíem de l’experiència i no parlàvem de l’oratge com fa la gent allí dintre hui en dia…

+piulada

… era (i és) un edifici del carrer del Clarí de Llíria que mira de cara al carrer Colom…

+piulada 

…al segle XIX, pel 1857, a Nova York l’inventor Elisha Otis instal·la el primer ascensor del món a l’edifici de l’avinguda Broadway 488 i a la Ciutat de la Música, al Camp de Túria, la modernor l’estrenarem al darrer quart del XX: el que déiem a l’inici, amb paciència i resignació, tot arriba… i tant!!!!

+piulada  

… amb ell el bàsquet valencià va conquerir Europa!!!

… dia trist, molt trist… en llegir les notícies he quedat colpit i malenconiós… i al cap un bon grapat de records inesborrables, màgics… sobretot la vespra de la final del 92 en un hotel de Bari i la celebració del segon títol europeu del Bàsquet Godella un any després al Pla de l’Arc de Llíria… el gran Miki ens ha deixat…

+piulada 

 

… el mestre Miki Vukovic en la memòria, sempre… i una data, 26 de març de 1992… i una ciutat, Bari… i les hores prèvies… i les lliçons magistrals… i el premi a la feina ben feta… i fer història per la porta gran, repetint-la l’any seguent a la capital del Camp de Túria… i amb humilitat… i gran exigència… Micalet al record…

+piulada 

Records recordats: retornar a la meua infantesa al carrer Major

Al carrer Major de Llíria (aleshores epicentre de vida i hui indret que no ve ni de pas), en una casa de poble vaig nàixer i allí, i als seus voltants, vaig descobrir el món. Paratge màgic al meu imaginari i on pegue a fugir sempre que la meua ment no vol deixar de ser xiquet…

piulada

Fa cinquanta anys que no he travessat la porta, que no m’he endinsat en ella, però al meu cap continua la casa intacta, immutable i amb cada cosa i vivència al seu lloc. Amb totes les persones estimades vives i sense embellir. Tot un univers de tendresa inesborrable i ben viu…

piulada

Demà, 5 de gener del 2021, han convidat al meu germà a visitar-la i jo, descaradament, m’he autoinvitat. Sé que res serà físicament semblant a les meues remembrances oxidades (sols el balcó de la façana és el mateix), però l’esperit de què un dia va ser segur que retorna a mi.

piulada

Menut que era, tot ho trobava gran. Molt gran. La porta del carrer, la clau, els sostres, les estances, les escales, el corral. Porte un parell de dies revivint dolçament aquell món. De fet, el primer que m’he trobat és a la meua gosseta Estrella i a Mustafà, el gat, esperant-me.

piulada

Només entrar la finestra on desesperadament veia ploure sense poder eixir al carrer. El balancí on vaig posar el cap entre barrots i no el podia traure. El pis empedrat per al carro. L’armari on tenia la pilota per a jugar al carreró d’enfront. L’escala on accedíem als dormitoris.

piulada

El menjador on féiem vida, amb la butaca roja del pare i la televisió que va entrar a les acaballes dels 60 i on, encisat, volia que els dibuixos animats no acabaren mai. L’estufa de llenya gran era l’ànima de l’hivern i al voltant d’ella venien historietes la nit de les animetes.

piulada

Des d’allí s’accedia a l’habitació dels iaios Pepe i Conxa (on vaig descobrir sense comprendre, en faltar el iaio, que les persones se’n van i ja no retornen mai). La cuina on escalfaven l’aigua per a, en una safa, rentar-nos i “dutxar-nos” puntualment els dissabtes a la vesprada.

piulada

El corral amb un safareig que utilitzava de piscina a l’estiu. Estava allí al fons a la dreta, és clar, el lavabo (on eixir a pixar en temps de fred era com anar a la Sibèria) i les quadres dels animals, on teníem gallines i conills… i ratetes que feien xisclar de por a la mare.

piulada

Tornant a l’escala d’abans, per allí accedies a la part de dalt. Un mussol dissecat, al que li tenia un enorme pànic, era el primer que veies. Enfront l’habitació dels pares, Pepe i Rosario, on jo vaig vindre al món. I el balcó des d’on observaves la vida des de les altures…

piulada

Al final estava el dormitori que compartia amb els meus germans, on Salva em feia rascar-li l’esquena abans de dormir i el llit de Pep que okupava furtivament entre setmana quan ell vivia a València pels estudis i fugia jo del meu que era de “xiquet”…

piulada

Entremig l’estança on el dia de Reis trobàvem els regals i, davant, les escales que duien a la cambra, una llar immensa on tenia escampades totes les joguines. El meu regne absolut que donava a la teulada on jo veia a la nit la bandera que els astronautes havien posat a la lluna.

piulada

Els records d menut tenen olors i colors… arrels i sentiments… cançons i enyors… berenars de pa amb oli i pantalons curts… somnis de cinema i vida al carrer… joguets trencats i àlbums d cromos inacabats… besos no donats i diumenges agonitzant… i records recordats…

piulada

 

 

O pel nas.

… moltes vegades, pensant i pensant va i se m’obliden les coses… desapareixen del meu cap, de la meua imaginació i per molt que vulga recordar, mai retornen… … per a mi, l’única explicació que trobe és que de la ment a la boca per algun conducte s’escapen per l’orella…

piulada