El passat 28 d’octubre, en el marc de la festa Estellés 2023 al Casal del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià tinguérem l’oportunitat de conéixer amb més detall la presència de la ciutat de Llíria en la creació literària del poeta de Burjassot.
Clara Rozalén ha realitzat un magnífic estudi i recerca en l’obra estellesiana i ha tret a la llum, de nou, un conjunt d’escrits en què Vicent Andrés descriu les seues experiències i sentiments que, des de ben menut, li havien provocat les anuals romeries i pelegrinatges a Sant Miquel de Llíria. Són molts els poemes en què el poeta descriu el santuari, però també pinta amb vivíssims colors els bigarrats carrers de la vila en festes i de l’ermita i la font de Sant Vicent. També es recullen als poemes fugaces ressenyes de la ruta, amb carro, des de sa casa de Burjassot a fins a Llíria, passant pels coneguts indrets del Pixador i el Pla del Pou, la Pobla i Benissanó, amb el record dels fets passats que li evoquen aquests llocs.
Però és la costa de Sant Miquel i l’interior del santuari allò que li provoca un èxtasi dels sentits, amb colors, calors i olors, amb sensacions contraposades que van des de la molèstia de la multitud de les persones, les mosques i la pols fins a l’espectacle corprenedor dels invàlids i alesiats, els ciris i els murmuris dels precs i les llàgrimes suplicants.
Per altra part també apareixen nombrosos elements “profans” que ens fan descobrir la Llíria de mitjan s. XX, principalment els productes agrícoles que els particulars oferien als visitants, i el vi i les xulles i, per damunt de tots “l’oferida magrana”, símbol de la tardor que obria les portes justament amb la santmiquelada.
Tot aquest conjunt de vivències del poeta, recollides a la seua obra, han estat estudiades per Clara Rozalén Heredia, llicenciada en Filologia Hispànica, Titulada Superior en Música, Màster en Musicologia i Educació Musical i professora de llengües i literatures a l’IES Laurona de Llíria. A més, Clara forma part del grup de teatre Assaig de la Universitat de València, i hui estarà acompanyada per cinc membres d’aquest grup que recitaran els poemes seleccionats d’Estellés. Són els companys Marta Cloquell, Rafa González, Andrea Izquierdo, Àfrica Sanchis i Bruno Tortosa.
Accedir a l’Episodi 9 de la Quarta Temporada, “Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles amb Clara Rozalén”, des de les següents plataformes de pòdcast:
…i la participació deJoan Bell-lloc, de l’Institut d’Estudis comarcals del Camp de Túria, Eduard Beneyto, dels Miquelets del Regne de València, Francesc Ferrer, de l’editorial Denes, i el tabalet d’Andone Garcia, d’Estrela Roja i el Tudell.
“Som al davant d’un llibre excepcional: un recull de músiques i cançons de la terra, de la pàtria, que foren interpretades pel nostre poble en els temps d’una guerra ignominiosa d’ocupació, que acabà amb la imposició dels Decrets de Nova Planta de la monarquia borbònica contra els nostres furs, costums, institucions, llengua i béns, amb una repressió terrible…
Ferran Navarro ha fet un treball importantíssim de recerca i recopilació d’aquelles músiques i cançons que el nostre poble, sotmès però no vençut, va crear per a no defallir i continuar lluitant per la llibertat”
Extracte del pròleg que Josep Guia va fer al llibre i que ens serveixen perfectament d’introducció al present pòdcast on parlarem del significat de la paraula “Harca”, narrarem un episodi de repressió borbònica fulminant al Camp de Túria durant la guerra de Successió, coneixerem el que és la recreació històrica d’aquella època i obrirem el llibre per a viure les històries… i les músiques!!!
Amb Carme Cardona i les narracions d’Hèctor Martínez i Joan Bell-lloc i la col·laboració de l’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.
L’oralitat com a creadora de la realitat i eina de comunicació popular…
Té la paraula Carme Cardona…
Recuperar les tradicions orals i compartir-les: desig i anhel de Carme Cardona i de Cròniques Edetanes.
(Estigueu atents: pròximament vos presentarem el relat de “Valera”, una història real, dramàtica i tràgica que va passar al segle XVII a la nostra comarca en un paratge macabre i maleït on tres-cents anys després va tindre una segona part també cruenta amb “L’home mort”… serà un relat de Carme Cardona amb epíleg d’Alfons Cervera i que podreu escoltar a Cròniques Edetanes).
Per això el punt final d’aquest programa serà retrobar la rondalla valenciana d’arrel urbà, i amb sabor edetà, de “Matilde, el darrer viatge”.
Enric Llopis ens va contar en primera persona uns fets reals de fa més de cinquanta anys esdevinguts a les veïnes terres dels Serrans i Carme Cardona ho va transformar màgicament en una arrel de llegenda seguint el camí de les nostres històries de tradició oral.
Obriu les orelles que rescatem de l’oblit a la Matilde per fer-la volar cap al seu darrer viatge…
Així mateix és bon moment per a descobrir o tornar a escoltar altres pòdcast de Cròniques Edetanes relacionats amb aquest programa com són:
Accedir a l’Episodi 7 de la Quarta Temporada, “La màgia de la paraula. Rondalles i llegendes del Camp de Túria”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Primer document històric on apareix, al Camp de Túria, la denominació de La Vallbona:
“Nós, Pere, rei per la gràcia de Déu, us concedim a vós, el nostre estimat fill, Jaume, que el camí que ve de Llíria a València es canvie i passe per la vostra població de Vall Bona, que està dins del terme de Beniguazir. I podeu tallar els altres camins, de manera que tots els que vinguen de Llíria a València, passen per dita població de Vall Bona.
I a més, us concedim que a tots aquells que gosen venir per un altre camí els cobreu una pena, és a dir, cinc sous als que van a cavall i dotze diners als que van a peu.
I manem als batles, justícies, jurats i hòmens de Llíria i d’Alpont que presten auxili i favor per mantenir i preservar les coses dites.
Fet a València, el 27 d’abril de l’any del Senyor 1282.”
El riu Túria, el By-Pass, el Barranc del Carraixet i la serra Calderona defineixen prou bé la nostra comarca en conjunt. Però si ens apropem, trobarem en ella tres subàrees diferents i significatives:
+ Al nord-oest, i arrancant des de la Serra de la Concòrdia, trobem El Camp o el Pla de Llíria que integra a la capital comarcal, a Benissanó i a Casinos.
+ Cap al Nord-est, sobrepassant el Barranc del Carraixet, estem a la subcomarca de l’Alt Carraixet amb els nuclis de Gàtova, Olocau, Marines Nou, Serra, Nàquera i Bétera.
+ Finalment, la tercera àrea complementària, la dels Pobles Castells o Vallbona: amb Benaguasil, la Pobla de Vallbona, l’Eliana, Sant Antoni de Benaixeve, Loriguilla i Riba-roja de Túria.
Aquests últims, i la seua íntima relació amb el Túria, seran els protagonistes del present pòdcast: una conca hidrogràfica la d’aquest riu que al llarg del segle XIX i el XX va experimentar una creixent pressió sobre els seus recursos, resultat fonamentalment de l’expansió dels regadius. Així mateix, van sorgir noves demandes urbanes, hidroelèctriques i industrials, que van entrar en competència amb els usuaris agrícoles. A conseqüència d’aquesta expansió, es va experimentar una forta conflictivitat social entorn de l’aigua…
Com és habitual, el nostre programa està centrat en la terra i en la gent del Camp de Túria. En aquesta ocasió hem seleccionat un recull de notícies que, situades dins la crònica negra del periodisme del segle XIX, tenen l’aigua com a fil conductor de totes elles. Ara bé, si dins del Camp de Túria hi ha una zona on l’aigua és el principi vital i defineix el territori és a la subcomarca de la Vallbona. Per això dediquem la primera part del nostre pòdcast a presentar aquesta subcomarca edetana on situarem quasi totes les notícies que hem triat.
I desprès de presentar l’escenari, col·loquem en aquest paisatge un manoll de notícies de fa més de cent cinquanta anys i que tenen l’aigua com a protagonista. L’aigua en tots els seus estats, sòlida i líquida, en la seua magnitud, massa o massa poca, i l’aigua com a causa de múltiples beneficis i collites, però també com a origen d’esgarrifosos enfrontaments i discòrdies pel seu ús…
‘Almenara del Jabalí’ sobre la sèquia Major de Benaguasil. És el darrer “castell d’aigua” dels Pobles Castells.
Accedir a l’Episodi 5 de la Quarta Temporada, “L’aigua font de vida, i de problemes, als pobles castells de la Vallbona: notícies del segle XIX”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Des del punt geodèsic del Bardinal a l’edetana Concòrdia, la serra cosina-germana dels cims de la Calderona que està apegada cap a l’est i de la carena d’Andilla pel nord… jo fent la foto, i la meua trista ombra, a Les Alcubles, els dos de la dreta a Llíria i la parella d’enfront a Altura… Serrans, Camp de Túria i Alt Palància respectivament i amb un agermanament total… d’ací el nom…
… i ara, sobre el plànol, el lloc exacte on estàvem a la imatge anterior mirant les Vint-i-quatre, les Bodegues Velles de Torres i Torres…
Això sí, semblem astronautes edetans made in Jules Verne amb el nostre coet “Concòrdia I” a punt d’iniciar el vol cap a la galàxia d’Andròmeda… com a mínim!!!
L’arbreda del parc de Sant Vicent en primer terme… per darrere la Vila Vella i ciutat de Llíria… la Torreta i el Pic d’Edeta amb el monestir de Sant Miquel… i tancant la imatge per la dreta, la Buitrera i Santa Bàrbara… plaers de passejar pel Camp de Túria…
Arran de la darrera gota freda que patírem al setembre d’enguany al Camp de Túria, al pòdcast “Cròniques Edetanes” editàrem el programa “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran” on recuperàrem aquells dramàtics esdeveniments de fa justet hui setanta-quatre anys… Per això aprofitem la data per a publicar el guió que realitzàrem, segons els textos de José Durán, i recuperar la memòria d’uns fets penosament oblidats…
Llíria i el context climatològic d’aquella època…
Llíria en particular, i una part important del Camp de Túria, als anys 40 i 50 del segle XX, van viure unes èpoques catastròfiques de dures proves per a la seua agricultura, que era el pilar principal de la seua font de riquesa:
Les grans gelades dels anys 1946 i 1956 van destruir la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres.
Entremig del fred, la sequera de quatre anys que del 1953 al 1956 deixà eixuts els camps i on Sant Vicent es va quedar reduït a un quart de fila.
I si açò no era prou, en aquest període patírem dos diluvis que varen ofegar totes les esperances dels nostres llauradors: l’enorme tempesta d’aigua a Llíria i voltants, del 28 de setembre de 1949, i la coneguda riuada d’octubre de 1957.
Així va ser la tempesta de 1949 a Llíria
28 de setembre de 1949, una data maldita que hauria de ser recordada per la gent lliriana, però que la tragèdia de la riuada del 57 va dur a l’oblit.
Una desorbitada tronada d’aigua, granís i vent es va desencadenar eixe dia entre les 2 i les 4 de la vesprada i va convertir els carrers del poble en impetuosos torrents que arrossegaven pedres d’enorme grandària, causant danys descomunals en l’horta edetana i la part baixa del secà.
Només cal dir que eixes dues hores de tempesta, els núvols van precipitar sobre Llíria 165 litres d’aigua per metre quadrat registrat en el pluviòmetre local, que són 165.000 metres cúbics o tones d’aigua per quilòmetre quadrat.
Aquesta torrencial pluja va provocar que s’inundaren un gran nombre de cases del carrer Major així com la quasi totalitat de les del carrer que va a Sant Francesc i les de la Part d’Avall, veient-se els veïns d’aquesta última, obligats a apujar-se’n al pis alt de la casa. Així mateix, es van inundar infinitat de soterranis i cellers.
Carrer Sant Francesc Llíria, 28 setembre 1949
En parar la pluja, les campanes de Llíria van començar a tocar a arravatament perquè els veïns acudiren a prestar els seus auxilis a Sant Francesc, on l’aigua havia inundat l’església, i la contigua Caserna de la Guàrdia Civil, arribant a una altura de prop d’un metre, banyant l’anda de la Puríssima que ja estava preparada per a la processó Sant Miquel de l’endemà. I també va afectar enormement a l’Església de la plaça a causa de la gran quantitat d’aigua que entrava pel corralet de darrere que dóna a la Sang. Així mateix, es va inundar l’estació del trenet amb més d’un metre d’aigua.
Els carrers de major pendent van quedar desfets i amb grans clots i els carrers plans coberts de fang, arenes, grava i roques. 300 tones va ser la quantitat de pedra acumulada al carrer de Sant Francesc per la part que dóna a la Puríssima. També en la part d’Avall per la cantonada al Pic, i baix de l’estació en la confluència que va cap a Benissanó.
Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.
Van morir tres persones, un pastor en el camp i dos indigents que es varen refugiar en una cova per la Rascanya. En la Vila Vella, al costat del fossar vell es va afonar una casa, matant a quatre vaques i una cavalleria. I en l’instant més fort de la tempesta, una mare i una filla van ser arrossegades per la violència del corrent d’aigua, al carrer del Duc de Llíria, sent salvades. No li va ocórrer així a un carro, el burro del qual va morir sepultat entre pedres en la carretera a l’altura del Remei. Una paret de set metres d’altura del cinema d’estiu de la Unió va caure íntegrament. I tonells i ferramentes de cultiu que estaven ja instal·lats per a la fira a la plaça dels gaiatos (actual 9 d’Octubre) van baixar cap Remei i la Unió.
Però on també els fets van adquirir caràcters dramàtics va ser en la Pobla. Va quedar detingut per la inundació el tren que va eixir de València a les 13.40. L’aigua va sobrepassar la plataforma dels vagons. I allí van passar la nit els passatgers, sense llum, ni menjar, fins a les 5 de la matinada, en què es va iniciar el salvament amb barques.
Si bé l’aigua va ser torrencial a tot arreu, on indubtablement va provocar major precipitació va ser entre Sant Vicent, l’anomenada Canyada de Serra i el poble. Per darrere del Clarí tot l’ample del carrer era séquia major. El Prat estava inundat fins a la copa dels arbres, de tal manera que el nivell de l’aigua anava mig metre més alt que la Séquia Major, la qual es precipitava sobre el Canó, per l’Alqueria i la Foia, buscant la Rambla Primera. En la Foia de Turbanyes l’aigua va assolir quasi huit metres d’altura, tant que 24 hores després encara cobria completament els canyars i les copes dels arbres. I això que el Prat no té més avingudes que la Canyada de Tello i el Caramello. Inútil és a dir que la Closa i el Praet van desaparèixer inundats.
Tanmateix, a Casinos no va ploure. La Rambla Castellarda no va portar aigua.
No es van desbordar més que la Rambla Primera, i els barrancs d’Olocau, Montearagón i el del Forat. En Caicons, i la resta del camp de Llíria, va ser una pluja bona per a la muntanya, però sense cap ímpetu salvatge que destrossés ribassos ni collites.
Des de Sant Miquel l’endemà, 29 de setembre, es veien dues llacunes enormes: una en la Foia i una altra major en la Pobla.
Llíria a més de quedar-se a fosques per avaries de les tres companyies de llum, va quedar també incomunicada amb la capital per telèfon, telègraf i tren.
Llíria, 28 setembre 1949: des del cantó de la Puríssima (actual bar Gijón) cap a la placeta del Juanito.
El dia de Sant Miquel va ser per a Llíria una jornada de dol, molt trista, sense llum, sense músiques ni processó, que va caldre suspendre.
A València ciutat no plogué eixe 28 de setembre fins a les set de la vesprada i molt lleugerament. Però mitja hora abans, a les 18.30, va arribar al Cap i Casal sobtadament una imponent riuada, que venia de la tempesta de Llíria que va desembocar al Túria, i va enderrocar, amb 2.000 metres cúbics per segon, el Pont de Fusta de l’estació del trenet.
Per la part de les aigües que anaren a parar al del Barranc de Carraixet, van inundar Alboraia i Tavernes, on l’aigua va arribar en algunes cases a altures de dos metres i mig. El Carraixet no s’havia desbordat des del dia de Santa Teresa de 1908. Però sens dubte aquesta ha sigut una de les majors de les quals es guarda memòria, perquè l’aigua anava 1,50 metres per damunt del pont de la carretera de Tavernes. Segurament el cabal sobrepassaria de 1500 metres per segon, inundant també Massamagrell, Bétera, Montcada, Albalat, Bonrepòs i Meliana. Sent tot una llacuna des de Sant Miquel dels Reis a Massamagrell.
Llíria va ser l’epicentre d’una zona que abraçava des del Carril a Riba-roja de Túria i des de Xest a la Maimona (actual Marines).
I encara sort que va arribar la fúria dels elements quan la verema estava quasi acabada, i que fora en les hores centrals del dia, perquè d’esdevindre els fets durant la nit i sense llum, el succeït haguera revestit caràcters de vertadera catàstrofe.
A Llíria els danys provocats per aquesta tempesta varen superar en tres milions de pessetes de l’època.
La gran tempesta que visquérem en terres edetanes el 28 de setembre d’eixe any contada sobre textos de l’historiador edetà Josep Duran. Presenta Joan Bell-lloc. Narracions Joan Bell-lloc, Vicent Galduf i Vicent Murgui. Producció Vicent Galduf.
“La Pixona ha passat,
quatre gotes ha deixat.
Ara arriba Barrabàs
i el diluvi ha escampat.”
(A Llíria anomenen Pixona a la Montieleta, perquè cap al 8 de setembre solen caure quatre gotes, i a Benaguasil diuen Barrabàs a Sant Miquel perquè a final de mes, cap al 29 de setembre, solen arribar els grans diluvis.)
Estem a mitjan setembre, entre la Montieleta i Sant Miquel. Sembla que les portes del cel s’han obert de pint en ample, però no per deixar pas a uns alegres arcàngels i marededeus amb ganes de festa. No. S’han obert per deixar caure, de colp, tota l’aigua, llamps i pedra que tenien acumulada des de feia molts mesos, molts mesos de sequera i de calor infernal mai vista. Ara ho han amollat tot d’una, sense miraments cap a uns pobles que els veneren des de fa segles, sense pensar que, des de fora, ha arribat una gentada de venedors ambulants, artefactes de fira, xarraires de tómbola, artistes, músics i altres firaires que alegren els carrers de Llíria i les nits de Benaguasil. Res. Tot en l’aire, amb greus destrosses, als pobles i al camp.
La gent dels nostres pobles edetans ja fasegles que s’ha fet a la idea i empoma, com pot, les malvestats i barrabassades que el cel o el centre meteorològic prediu per als nostres dies de “festa major”. Davant la impossibilitat de canviar els designis divinals, mentre els Benissants de la Pedra miren cap a un altre costat, els llauradors de la Vallbona i del Camp de Llíria han assimilat a poc a poc la porga que, en forma de riuada i pedra, els toca aquests dies tardorals. Per això, en venjança, han rebatejat els seus patrons com “la Pixona” i “el Barrabàs”, dues metàfores celestials i pluviomètriques que descriuen, més o manco, la quantitat de m3 d’aigua i pedra que els venen de “dalt”aquests dies de setembre.
Però la cosa ja ve de lluny i els periodistes i cronistes en donen fe abundantment. Són moltes les notícies arreplegades als diaris, llibres i revistes sobre aquest tema. Per això, hem volgut recuperar i traure a la llum un magnífic text d’un magnífic cronista de Llíria, Josep Duran. Aquest prohom va ser un observador metòdic, entusiasta i minuciós del temps i el lloc on li tocà viure. Va regirar arxius, va col·laborar en revistes i programes de festes locals on va deixar, per escrit, una fotografia descriptiva i perfilada de la Llíria i pobles pròxims del final del s. XIX i primera part del s. XX.
Sortosament, la seua filla, l’entranyable Marina Madre, tot superant els entrebancs de les noves tecnologies, va arreplegar en un fascinant volum el bo i millor de l’obra esparsa de son pare: Perfiles. Siluetas. Glosas de mi tierra, editat per l’Ajuntament de Llíria el 1995. Dins d’aquest compendi de cultura popular, etnologia i onomàstica hi ha la descripció de la riuada del 1949 que, tot seguit, exposarem. Suposava aquest cronista que la barrabassada viscuda a Llíria la vespra de Sant Miquel d’aquell any quedaria en la memòria col·lectiva de la gent com un fet impossible d’oblidar, però malauradament, al cap de vuit anys, una altra riuada s’acarnissà en la ciutat de València, apujant el llistò de l’horror a un nivell més alt encara.
Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.
Aquest és el relat del cronista Duran, amb fets i dades objectives. Però també amb un desig de millora, va fer unes encertadíssimes propostes que resultaren ben efectives. Fins i tot, intentà una explicació racional d’aquests fets irracionals: “el desequilibri de l’atmosfera”, un concepte que Duran esmenta ja a mitjan s. XX i que, passat el temps, hem convertit en l’actual “escalfament global” i el “canvi climàtic”. Però no ens enganyem, els llauradors edetans ja ho havien definit molt bé: el Barrabàs i la Pixona.
Accedir a l’Episodi 4 de la Quarta Temporada, “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”, des de les següents plataformes de pòdcast:
Per un minut no he arribat a temps de tirar-me al tren… així que al Joanot i el Vicent tindran la penitència, pels seus pecats, de continuar aguantant-me…
(Amb la participació de Joan Bell-lloc, Enric Llopis, Vicent Murguí i Neus Domínguez. Producció @vicentgalduf. Música: La Familiar de Benissanó i Saó)
Està dins de Llíria… però no és Llíria; està entre el Carraixet i el Túria… però rega de la Font de Sant Vicent; té un castell… però està enmig de l’horta; té el pou de la Salut… però es diu el pou del Bancal. Benissanó és el petit cor del Camp de Túria, fortament relligat als seus veïns de Llíria, Benaguasil, la Pobla, Bétera i Olocau. És un poble profundament marcat pel seu passat islàmic i senyorial. El nom i molts topònims són dels amazics; el castell i les muralles són senyorials. La tradició ha fet del seu nom una etimologia popular relacionada amb la sanació: ‘el rei Beni enfermo estava, y tu agua lo sanó, por eso todos te llaman: Benissanó, Benissanó’. Les muralles senyorials van ser una protecció imprescindible que els resguardava de veïns poc amistosos. L’aigua, sempre l’aigua, la guerra de l’aigua. Aigua de séquies, aigua de pous… del subsòl, dels fonaments. Benissanó és un diàleg entre la superfície i l’inframon, l’aigua naix, l’aigua que s’engul la terra. Mocàtil, el guerrer, continua vigilant des del fonament del pou…
En l’anterior pòdcast, 2n programa de la 4a temporada, vam llegir la notícia d’una “energúmena” que estava a la Cova Santa i acudí a Benissanó a implorar la curació davant de la verge del Fonament. Ara volem ampliar i posar en context aquella notícia periodística tot relacionant-la amb les antigues pràctiques curatives que es realitzen a Benissanó des de temps immemorial.
Clara Rozalén ha realitzat un magnífic estudi i recerca en l’obra estellesiana i ha tret a la llum, de nou, un conjunt d’escrits en què Vicent Andrés descriu les seues experiències i sentiments que, des de ben menut, li havien provocat les anuals romeries i pelegrinatges a Sant Miquel de Llíria. Són molts els poemes en què el poeta descriu el santuari, però també pinta amb vivíssims colors els bigarrats carrers de la vila en festes i de l’ermita i la font de Sant Vicent. També es recullen als poemes fugaces ressenyes de la ruta, amb carro, des de sa casa de Burjassot a fins a Llíria, passant pels coneguts indrets del Pixador i el Pla del Pou, la Pobla i Benissanó, amb el record dels fets passats que li evoquen aquests llocs.
