👉 Trobada aquesta joia d’hemeroteca que trau aquest vídeo de la riuà de 1949 que va tindre Llíria com epicentre i el que les rambles edetanes, en les seues dues vessants, provocaren en València ciutat (omplint salvatgement el Túria) i Bétera i l’Horta Nord (desbordant el Carraixet)
👁️👁️ Cap al nord és la muntanya més alta, 1.325 metres, que els nostres ulls troben des de Llíria… 👉 L’amic Enric gaudint aquest matí a admirant a simple vista la zona central del País Valencià…
👣 Al cim de la Bellida a Sacanyet (Alt Palància) està pràcticament tocant l’Albufera, el Montgó i el Cap de Sant Antoni… observant quasi tot el Golf de València…
🤩 Si amplieu la imatge s’adonareu amb completa magnitud de tota l’enveja que tinc per no poder estar allí amb ell!
La vespra de Sant Miquel del 1949, l’aigua arribà a la ratlla blava d’aquest maset de Xest (prop del barranc del Riu Gallo que és com allí anomenen al Barranc de Xiva que molt més avall esdevé la rambla de Poio)… Els amos hi van posar aquest taulellet recordatori…
La gota freda última, la dana 29 d’octubre del 2024, la barrancada monsònica s’ha emportat el taulellet i tot el maset…
Va succeir el 28 de setembre i va ser de les més dramàtiques en aquesta comarca de la Foia de Bunyol i en la qual hi ha un relat colpidor del que va passar a Xiva i que demostra el potencial destructor que pot tindre la natura…
“Eran las 2 de la tarde y el cielo de Chiva estaba teñido de un gris plomizo que hacía presagiar una fuerte tormenta. El aparato eléctrico de la misma comienza a rugir y a descargar agua y granizo.
La carretera por la plaza en dirección hacia la iglesia bajaba casi medio metro de agua y el rumor sonoro del agua y la tormenta, los relámpagos, los truenos y el fuerte vendaval que acompañaba a la tormenta, y la lluvia que seguía cayendo, era verdaderamente sobrecogedor.
Pronto el cauce del barranco fue insuficiente para acoger el agua que bajaba por él, y si además añadimos el hundimiento de peñas y casas en San Isidro y, por tanto, el arrastre de escombros, enseres y troncos de árboles desde los <Peñascos>, hicieron que se taponara el ojo del puente nuevo y viejo y el agua, entonces, acampó por sus respetos por todas las partes más bajas del pueblo.
La gran avalancha de agua arrasa la ermita de San Isidro y alguna casa colindante y, junto con ellas, se llevó la vida de 3 personas, un matrimonio joven con su hijito de corta edad, que fueron posteriormente encontrados aguas abajo, a unos 1.500 metros de lo que fuera su domicilio, que había sido arrancado de cuajo, encontrándose las víctimas totalmente desnudas. Primero se localizó al padre y 200 metros más abajo apareció la madre con su hijo apretado contra el pecho.
Las calles intransitables, las casas de los márgenes del barranco, algunas destrozadas y otras, la mayoría, inhabilitables, adueñándose el lodazal de la población.”
Recordem que, d’aquest diluvi, Llíria va ser l’epicentre d’una zona que abraçava d’una banda des del Carril (actual Domenyo) a Riba-roja de Túria i d’altra des de Bunyol fina a la Vall d’Olocau, Marines i Gatova…
Quasi tres mesos després de la #Dana que patírem (i a la que l’incompetent Mazón deixà venuts als valencians), els taronjars de Pedralba només donen canyes i tarquim… les terres dels Serrans i del Camp de Túria oblidades…
Als anys 1980 sent regidor a Benaguasil, Carles Subiela va aconseguir unanimitat al poble de la ceba per a rebatejar aquest espai amb eixe nom… a Llíria ens cau la bava recordant els avantpassats, però com a Edeta no tenim cap nomenclàtor…
Edeta és recordada a carrers de L’Eliana, Riba-roja, Sagunt, València ciutat i la Vila Joiosa… Llíria ho ignora i prefereix honrar la fake news de la Lauro de l’historiador Beuter (carrer, revista, institut, grup de vivendes…), toponímia aliena a les terres edetanes…
“… dels dos milions de tones de fang que ensorraren València ciutat a partir de la una del migdia del 14 d’octubre de 1957, més de la meitat d’eixa terra provenia dels camps de Llíria que havien anat a parar per les rambles i barrancs a les aigües del Túria…”
Escrivia el cronista edetà José Duran el 2 de novembre de 1957
Aquest pòdcast volem dedicar-lo a la memòria, mare de totes les ciències, motor de la Història i protectora del gènere humà. El teníem en projecte, ja fa uns mesos, però malauradament la mare Natura se’ns ha avançat. Volíem recordar diversos desastres pluvials que ha patit el País Valencià i que han marcat, i marquen, el nostre tarannà com a poble, malgrat la monumental desconeixença que mostren alguns irresponsables dirigents aponentats. Ens centrarem, d’una manera especial, en la riuada del 1957 i les greus conseqüències que va tenir a la ciutat de València i al Camp de Túria. Finalment, David Tesías, geògraf, cartògraf i educador ambiental, ens descriurà de primera mà una de les pitjors seqüeles que va ocasionar aquella riuada, la destrucció parcial d’una part del poble de Marines i el trasllat forçós de la vila a un altre indret del Camp de Túria, una desgràcia vanament anunciada per les autoritats locals.
Aneu a escoltar el recompte de catàstrofes que cíclicament tenen com a escenari les nostres terres. Esperem que programes com aquest servisquen per a curar parcialment la desmemòria, tot adaptant el País Valencià a la climatologia que ens és pròpia.
Accedir a l’Episodi 20 de la Quinta Temporada, “La riuà de 1957 al Camp de Túria i la tragèdia de Marines”, des de les següents plataformes de pòdcast:
+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets aYouTube
LA RIUADA DE L’ANY 1957 A LLÍRIA i EL CAMP DE TÚRIA
(A penes vint dies després de la riuà de 1957, el 2 de novembre, el cronista llirià Jose Duran escrivia aquest article narrant els desastres que havia ocasionat)
José Durán
“El nostre poble està passant un període d’anys catastròfics, amb una dura prova per a la seua agricultura, que és tant com dir la seua principal font de riquesa.
En primer lloc, les gelades dels anys 1946 i 1956, que van posar fi a la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres. Després, la tempesta d’aigua del 28 de setembre de 1949, en la qual caigueren 165 litres per metre quadrat en poc més d’una hora. Aquesta pluja produí la gran riuada del Túria i del Carraixet i va destrossar la gran majoria dels ribassos del camp de Llíria. Tot seguit vingué la sequera dels anys 1953 a 1956, en què la font de Sant Vicent es va quedar reduïda a un quart de fila. I finalment, la riuada d’octubre de 1957, un intens xàfec, el major dels coneguts, en el qual plogué a bots i barrals durant catorze hores consecutives, des de les 11 de la nit del dia 13 d’octubre, fins a la una del migdia del dia 14. En aquest període de temps van caure a Llíria 610 litres per metre quadrat; a València, 630; a la Pobla, 840 i a Sot de Xera, 850, o siga el doble o més de la pluja mitjana de tot un any.
El Prat de Llíria una setmana després de la riuada del 57
Cal afegir que en la famosa riuada del Túria del 10 de novembre de 1897, havien caigut sobre València 250 litres per metre quadrat, en 24 hores, la qual havia estat la màxima precipitació coneguda a Espanya en aquella data. Doncs bé, ara han caigut 850 litres a Sot.
Tal diluvi ocasionà a València dues riuades, una a les tres de la matinada i una altra a la una del migdia del mateix 14 d’octubre. La primera va saltar el llit del riu, però en la segona l’aigua anava un metre i mig per dalt del Túria, cosa que originà una inundació en què l’aigua va cobrir 2/3 parts de la capital. Arribà a la plaça de l’Ajuntament, amb un metre d’altura en la vorera de l’Ateneu Mercantil i Correus; al carrer d’en Colom, un metre i mig; a la Porta de la Mar n’hi havia dos metres i al carrer Baix del Carme 2,75 m. Quedaren inundades moltes plantes baixes i soterranis. Va ser una catàstrofe de dimensions apocalíptiques, com no s’havia conegut mai.
La major calamitat patida per València va ser la de l’any 1517, en què l’aigua arribà a la Universitat, al carrer de la Nau, i la plaça de l’Àngel. La present, de 1957, ha aconseguit 1,50 m més d’altura que aquella. Segons declara l’observatori de Madrid, aquesta pluja ha estat com les que cauen sobre l’Índia o les illes del Pacífic, completament desconeguda, no sols en aquelles latituds, sinó en tota Europa.
Així quedà el pont de la rambla, camí de Casinos, l’octubre del 57
A Llíria els danys s’han avaluat per les autoritats en 56.000.000 ptes. S’ha desbordat la rambla Primera i la Castellarda, que anaven dos metres per damunt dels ponts. A conseqüència d’aquesta avinguda s’han trencat els ponts de les carreteres del Cabeçó Roig i de Casinos i també el del camí de les Alcubles. Així mateix, s’ha esfondrat el pont de pedra de Vilamarxant i el de ferro de la via ampla, que ja s’havia trencat en la riuada de 1897; també els de Riba-roja al Pla, el d’Olocau a Bétera i els de Benaguasil a Pedralba.
Aquesta avinguda provocà la segona inundació de València, la de les 13 hores. Dels dos milions de tones de fang que van quedar a València, la meitat era la flor i nata de la terra del Camp de Túria.
A més de les rambles, unes altres torrenteres que també es van desbordar foren el barranc del Forat i el de Crispina. El primer, no podent donar cabuda a l’aigua, es trencà pel maset d’Izquierdo i els olivars de Lapiedra i els Collado, al camí de Gilet, on l’aigua anava un metre per damunt de les finques i arrossegava al seu pas infinitat d’oliveres i ribassos. Aquests últims han patit molts danys. En algunes finques ha llevat un metre de terra i en altres n’ha posat.
L’aigua de la Foia de Turbanyes cobria les puntes dels arbres. Era un immens estany, i també la Foia o la Canal de la Pobla. En una olivera, situada al voltant de la rambleta del Mas del Frare, l’impetuós corrent de l’aigua deposità en la “forcallaura” de l’arbre una pedra que pesava trenta arroves. Les carreteres i els camins han esdevingut barrancs intransitables. Els trens deixaren de circular i el trenet dels ferrocarrils econòmics no va començar a funcionar fins al dia 20, si bé amb restriccions.
Al veí poble de Marines, a conseqüència d’un fort tro i la caiguda d’un llamp, es va arronsar el cim de la muntanya que corona el poble, la qual cosa originà un despreniment de diverses tones de pedres que assolaren algunes cases i ocasionaren set morts. La Diputació ha acordat traslladar el poble a la Maimona de Llíria, sota els auspicis de l’Institut Nacional de Colonització…”
Edeta fa dos mil cinc-cents anys seria molt, però que molt, semblant…
Si veniu de Benaguasil pel camí Fondo, o des de Benissanó pel del Pouet, o esteu per Beniali a Llíria… si mireu el Tossal, sols trobareu el monestir de Sant Miquel i una lloma en estat pur i completament nua de les petjades dels humans… però si tanqueu els ulls i viatgeu en el temps abans de l’ocupació romana trobareu una ciutat edetana ben viva i laboriosa, impregnada de rica cultura i tradicions iberes… i quasi idèntica a les imatges adjuntes…
Quan torneu a mirar des de llevant les muntanyes que envolten Llíria, amb imaginació descobrireu un món que va ser ben real… i ara oblidat…
… vesprada del 14 d’octubre… la Vallbona… estació del trenet de la Pobla…
… huit anys abans encara va ser més monumental la inundació al mateix punt… dos trenets estigueren aïllats allí des de les 2 del migdia fins a les 6 de la matinada quan varen ser rescats en barquetes que portaren en camions des del Cabanyal… un 28 de setembre de 1949… ho podreu escoltar a “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat“,👉 pòdcast 31 Cròniques Edetanes…
Amb la participació de Carles Asensi Torres. Presenta Joan Bell-lloc.
Document edetà de l’arxiu municipal on tenen protagonisme Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l’infant Joan… i els prohoms llirians Bertomeu Urgellés, Bernat Llagostera, Ferrer d’Aitona i Jaume Gaçol… i on es constata que el nostre poble va estar a un pas de deixar de ser vila reial…
El text d’aquest article és una ampliació de la participació de Francesc Rozalén en el pòdcast en el pòdcast 55 de Cròniques edetanes amb el mateix títol:
1 – L’expansió de les beguines pel Regne de València
El moviment beguí s’estengué ràpidament pel Regne de València durant el regnat de Jaume II, sobretot a partir del suport i protecció que tingueren per part del metge i espiritualista valencià Arnau de Vilanova. Molt probablement durant aquesta època, les primeres dècades del segle XIV, és també quan va ser fundat el beateri de Sant Miquel de Llíria. Arnau de Vilanova fou, a més, conseller de Jaume II, per la qual cosa va influir molt en aquest rei. Vilanova volia restaurar un cristianisme primitiu basat en la pobresa i criticava les altes jerarquies eclesiàstiques, a les quals considerava corruptes i allunyades de l’ensenyament i la moral evangèlics. A més, pensava que Jaume II podia ser un rei capaç de portar endavant la tan necessària reforma de l’Església. Cal també recordar que diversos membres de la família reial de la Corona d’Aragó afavoriren els moviments de beguines. Així, tenim diversos fills de Jaume II i fins i tot el germà del rei, Frederic de Sicília, que protegí els franciscans i les beguines perseguides pel Papa.
Els beateris poblats per beguines foren nombrosos en la Corona d’Aragó. Uns, segons l’Església, caigueren en l’heretgia i foren condemnats per la jerarquia eclesiàstica, però altres es mantingueren més fidels a l’ortodòxia catòlica. El beateri de Sant Miquel de Llíria pertangué a aquests darrers.
2 – El beateri o beguinatge de Sant Miquel de Llíria
En un principi les habitadores de l’ermitori de Sant Miquel de Llíria eren conegudes com a “dones” o “devotes dones eremiticades” i el lloc on residien s’anomenava “la casa de les dones de Sant Miquel de Llíria”, en la qual vivien pobrament i sense reglament. Podia ser beguina qualsevol dona: casada, fadrina, viuda, jove, vella. Tenien plena autonomia i llibertat. Cal recordar que com a seglars no feien vots perpetus de castedat ni, per tant, canònic, és a dir, no tenien vot d’obediència respecte a la jerarquia eclesiàstica. Que les beguines podien ser casades ens ho mostra el llibre que l’escriptor valencià Jaume Roig escrigué al segle XV, l’Espill o llibre de les dones, on el protagonista de la novel·la pensa casar-se amb una beguina.
3 – La reforma del beateri de Sant Miquel de Llíria pel rei Martí l’Humà
Més endavant, l’any 1406, el rei Martí l’Humà portà a terme una profunda reforma en el funcionament del beateri de Sant Miquel de Llíria, que aleshores ja gaudia de prestigi en el regne. En primer lloc, nomenà els jurats de Llíria administradors del beateri i com a tals havien de participar en l’elecció de la superiora de la comunitat, que rebia el nom de majorala. També els facultava perquè intervingueren en l’elecció de les dones candidates a beates. Així el rei assegurava que el beateri de Sant Miquel depenguera del poder civil, representat per les autoritats municipals de la vila de Llíria. En les ordenances que es varen redactar, Martí l’Humà manà als jurats de la vila que muntaren a l’ermitori i analitzaren la vida de cada dona resident. Entre les que allí vivien havien d’elegir quinze dones que portaren una vida molt honesta. D’aquestes, una, que fora antiga i a més honesta, hauria de ser-ne la majorala. Les dones elegides no havien de ser casades ni bastardes. La resta de dones en serien expulsades. Les que hi ingressaren en el futur havien de ser fadrines o viudes, legítimes i honestes, però mai dones casades ni menys filles il·legítimes. A partir d’aleshores les dones de Sant Miquel serien conegudes per beates i el lloc s’anomenaria Reial Beateri de Sant Miquel perquè gaudí de protecció reial fins a finals del segle XIX. La seua vida es caracteritzà per la pobresa i humilitat, a més de preservar la virginitat d’unes dones que pertanyien al món laic i que, per tant, no estaven obligades a respectar el celibat eclesiàstic.
La popularitat que prompte agafaren les beguines o beates de Sant Miquel de Llíria la podem veure ja a principis del segle XV, quan els jurats de València es dirigien a les dones de Llíria demanant que intercediren amb les seues pregàries per tal d’acabar amb sequeres, epidèmies o conflictes que afectaven València, o bé pregaren per la bona elecció dels jurats de la ciutat.
Cal aclarir que la paraula “beata” en un principi no tenia el significat actual. Amb el pas del temps, aquelles beguines o beates que vivien pobrament, com ja hem vist, foren qualificades amb un to despectiu. Posteriorment, s’aplicà el nom pejoratiu de beata a les dones extremadament devotes i que de vegades actuaven amb certa hipocresia.
Tot el que hem dit ens demostra que la bona reputació i la implacable moral que havien de tenir les beates de Llíria preocupava molt al rei reformador, justament en una època en què alguns sectors del beguinisme queien en l’heretgia. Per això, en el transcurs dels segles les beates de Sant Miquel, fidels al rei reformador, continuaren vivint en una estricta moral i portant una vida contemplativa profundament pobra i senzilla. El que havia ocorregut fins aleshores és que el moviment beguí anà a poc a poc essent controlat pel poder tant eclesiàstic com civil. D’ara endavant conservaran l’esperit de pobresa però sense eixir-se’n del dogma catòlic.
Amb la reforma que imposà Martí l’Humà, el beateri de Sant Miquel perdé alguns aspectes que varen caracteritzar l’esperit del moviment beguí i les beates també perderen llibertat i la independència institucional. Ja no podia ser beata qualsevol dona perquè s’excloïa a les dones d’origen il·legítim. A més, el beateri passava a estar controlat per les autoritats municipals, que intervenien en la selecció de les beates i en el de la majorala. No foren sotmeses pel poder de la jerarquia eclesiàstica, que ja és de destacar a finals de l’edat mitjana, però passaren a estar controlades per un altre poder masculí, el civil, representat pels jurats de la vila. Cal recordar que estem parlant d’una societat que per tradició era profundament patriarcal i que les postures misògines ja eren nombroses en la literatura medieval. Com diu la historiadora francesa Régine Pernoud en un dels seus llibres: “El movimiento de las beguinas seduce porque propone a las mujeres existir sin ser ni esposa, ni monja, libre de toda dominación masculina”. Però aquesta característica tan important la perderen les beates de Sant Miquel amb la reforma de Martí l’Humà. Per contra, sí que conservaren el vot de pobresa i el de castedat de manera voluntària, enfront dels tres vots obligatoris que professaven les monges: obediència, castedat i pobresa.
4 – La jerarquia eclesiàstica intentà controlar sense èxit el beateri de Sant Miquel
Al llarg de la història del beateri de Llíria, alguna vegada les autoritats eclesiàstiques han volgut interferir en el mode de vida que portaven les beates. Un cas destacat fou la intervenció al segle XVI de l’arquebisbe de València Joan de Ribera, el qual, com a bon representant de l’esperit del Concili de Trento, volgué dur a terme en la seua arxidiòcesi una reforma dels costums del clero i del poble. Així intentà imposar a les beates unes noves ordenances en les quals reglamentava la vida que a partir d’ara havien de practicar. Davant aquesta intromissió per part de l’autoritat eclesiàstica en una institució civil, els jurats de la vila de Llíria, com a administradors del beateri que pertanyia a la seua jurisdicció, imposaren un litigi davant les autoritats judicials. Al final el guanyaren i foren anul·lades les ordenances de l’arquebisbe. Mai més l’autoritat religiosa intervingué en la forma de vida d’aquestes beates.
Quan els franciscans obriren un convent als afores de Llíria a principis del segle XVII, les beates de Sant Miquel començaren a mantenir una bona relació amb ells. De fet, en moltes ocasions els tenien com a confessors. Cal recordar que els franciscans descalços de Llíria eren alcantarins, la branca més radical de l’orde en el manteniment de la pobresa evangèlica. A més, els franciscans tenien un tercer orde franciscà al qual sols podien pertànyer els laics. Les beates de Llíria intentaren apuntar-se a aquest tercer orde, però prompte els jurats de la vila -com a administradors del beateri- els ho prohibiren perquè la institució continuara conservant el seu caràcter civil.
5 – La injusta aplicació de les lleis desamortitzadores del segle XIX al beateri i el litigi que varen guanyar a l’estat
Amb relació als béns que al llarg del temps pogué acumular el beateri, cal veure primer d’on procedien els seus ingressos. Quan una nova dona ingressava al beateri havia d’aportar una espècie de dot o donació en metàl·lic bastant humil que s’invertia per a produir una renda i així finançar el seu manteniment dins de la comunitat. En morir la beata l’import inicial de la donació passava al beateri per atendre el manteniment de la casa i fer obres de caritat. També reberen al llarg del temps altres donacions per part dels fidels, però el total de béns que pogueren acumular no serien massa importants, ja que la vida al beateri sempre es caracteritzà per ser humil i amb escassesa de recursos econòmics, cosa que també es pot comprovar en la senzillesa dels edificis del beateri que ens han arribat fins a l’actualitat.
Durant segles, les beates o beguines de Sant Miquel tingueren ben present que elles formaven part d’un beateri o beguinatge, i per tant no estaven subjectes a la jurisdicció de les autoritats eclesiàstiques. Una altra prova d’açò és quan en maig de 1836 foren forçades a abandonar el beateri a conseqüència d’una mala aplicació de les lleis desamortitzadores de Mendizábal que sols afectaven els ordes religiosos. Uns mesos després, els béns del beateri foren venuts com a nacionals, de la mateixa manera que a la resta de les comunitats religioses. Davant aquesta injustícia, les beates reclamaren al govern recordant-li que Sant Miquel de Llíria era un beateri i, per tant, una institució civil, per la qual cosa demanaren de tornar al beateri que injustament havien hagut d’abandonar. Finalment ho aconseguiren l’any 1843. Posteriorment, sol·licitaren que els tornaren els béns confiscats, cosa que aconseguiren després d’un procés que durà més de deu anys, quan les autoritats nacionals reconegueren que les beates no pertanyien a un orde religiós, així que els restituïren els béns no venuts i foren indemnitzades pels béns ja alienats.
6 – La popularitat de les beates de Sant Miquel
Les beates de Sant Miquel, al llarg dels segles, es mantingueren fidels als seus principis de pobresa absoluta i conservaren molt bones relacions amb els estaments que representaven la religiositat popular que, a poc a poc, s’anava formant al voltant del santuari, fins a esdevenir la imatge de l’arcàngel i la seua romeria anual, una de les advocacions i pràctiques pietoses més arrelades en els llauradors i veïns de la ciutat de València i la seua horta. Una bona mostra de tot açò són les abundants edicions d’estampes de devoció que s’imprimiren a partir del segle XVIII amb els motius iconogràfics de la imatge de sant Miquel de Llíria acompanyat de dues beates agenollades als seus peus. L’estima i gran respecte que els pelegrins i devots han tingut per les beates de Llíria s’expressa molt bé en la literatura popular de la romeria, quan els pelegrins que anualment visitaven el santuari s’acomiadaven amb cobletes com la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que jo me’n vaig a València
i Déu sap si tornaré.
Una altra variant d’aquesta cobleta és la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que si no tinc epidèmia
ja tornaré l’any que ve.
No sols els pelegrins tingueren en bona estima les beates sinó també les autoritats municipals i els mateixos veïns de Llíria, ja que en moments de necessitats ajudaren el poble com ocorregué en 1876 quan es feren càrrec de l’hospital municipal durant nou anys.
7 – El final d’un dels últims beateris medievals a Espanya en les acaballes del segle XIX
Fins a l’any 1895 Sant Miquel de Llíria funcionà com un típic beateri, un llarguíssim període de més de cinc-cents cinquanta anys per a una institució d’arrels medievals. Però a les acaballes del segle XIX el beateri estava en decadència i amb escassesa de vocacions. Senzillament, el que passava és que el beguinatge -com a moviment- ja era un anacronisme, així és que esgotada la institució i amb ganes d’adaptar-se als nous temps, el beateri deixava d’existir per passar a convertir-se en un orde canònic.
El que estava ocorrent és que durant el segle XIX els beateris que encara estaven en actiu començaren a integrar-se en els ordes religiosos. Pel que fa al beateri de Sant Miquel, el canvi es produí en 1895, després d’un llarg període de conflictes de quasi vint anys amb les autoritats municipals de Llíria, que fins a l’últim moment s’oposaren al canvi perquè això suposava renunciar als drets històrics i al control sobre el beateri. Fins i tot alguns regidors de l’Ajuntament volgueren rectificar i tornar-se’n enrere després d’haver signat l’escriptura de renúncia. Finalment, la comunitat de beates es transformà per primera vegada en religioses diocesanes i fundaren un nou institut religiós que depenia de l’arquebisbe de València. De les 9 beates que formaven la comunitat, 6 acceptaren integrar-se en el nou orde i 3 estigueren en contra de la reforma i abandonaren el beateri. Possiblement, el beateri de Sant Miquel siga dels últims a Espanya que acabaren integrant-se en els ordes religiosos.
L’any 1977 i arran de la falta de vocacions, les religioses de Sant Miquel es fusionaren amb una congregació de religioses franciscanes. Aquesta congregació abandonà el monestir de Sant Miquel l’any 1996, també per falta de vocacions, i fou substituïda per una institució religiosa d’origen mexicà, que l’ocupà fins al mes de desembre de l’any 2000. Novament, la falta de vocacions ha portat que el monestir des d’aleshores ja no tinga una comunitat de religioses.
8 – A manera de conclusió
El beateri de Sant Miquel sobrevisqué tants segles gràcies a la intervenció del rei Martí l’Humà, el qual amb les seues ordenances el preservà de possibles desviacions herètiques, així com a la rigorosa moral que imposà el rei reformador. En contrapartida, les beates perderen llibertat i independència, la qual cosa les allunyava dels principals valors que caracteritzaren el moviment beguí des dels inicis. També perderen la seua independència respete a qualsevol institució masculina, per tant, no serien controlades per la jerarquia de l’Església però sí pel poder civil.
Altres aspectes que també ajudaren perquè el beateri sobrevisquera tant de temps és l’estricte control que exerciren les autoritats municipals de Llíria com a administradors i vigilants del bon funcionament del beateri, així com per la peculiar situació aïllada que hi tenia, ubicat en un tossal als afores de Llíria.
Però malgrat tots els canvis que al llarg de la història ha experimentat el beateri medieval transformat modernament en un monestir, el santuari de Sant Miquel, com a lloc on es practica la religiositat popular, encara conserva una bona vitalitat en una societat més secularitzada. Els milers de valencians que cada any participen en la romeria anual ho avalen. Podem afirmar que l’actual santuari de Sant Miquel, com a hereu de l’antic beateri medieval, és la institució més antiga en actiu a Llíria amb quasi set-cents anys de vida.
A la muntanya del Bardinal conflueixen tres comarques del País Valencià, que s’ajunten al seu punt geodèsic dalt de tot… depén de la senda que tries, aniràs transitant per tres termes locals distints… i a la seua vessant nord-oest naix el barranc de les Vint-i-quatre que arrancant de les Alcubles, passa per Altura i la transcorre principalment per Llíria per a anar a morir a la rambla Primera que, a la fi, desembocarà al Túria…
A la primera imatge… Joanot a l’esquerra tocant la marca que diu que està al Camp de Túria… al centre l’Enric en terres de l’Alt Palància… i a la dreta el que queda deixant constància que hi és als Serrans…
Punt geodèsic del BardinalJoan, a les Alcubles dels Serrans, mirant cap a Llíria al Camp de Túria i a un parell de metres d’Altura a l’Alt PalànciaEnric pujat pel camí que separa el Camp de Túria i els SerransA l’esquerra, a l’altura del camí que veieu, les 23.59… al terme de les Alcubles… a continuació, terres d’Altura, les 24… inici del Barranc de les Vint-i-quatre… i després, continuen sent les 24 però zona ja de Llíria
Amb l’historiador Juanjo Adrià. Introducció Joan Bell-lloc.
“El mas de Casino estava situat a 2,5 llegües de Llíria (uns 12 km) i es trobava entre el Villar, Pedralba, les Alcubles i Llíria, aquesta més desplaçada cap al sud-est.
Als camperols d’aquesta explotació agrícola els resultava una feinada anar i tornar a Llíria per als serveis de la parròquia o per a les qüestions administratives. A més, aquest enclavament havia sorgit per a la permanència dels treballadors dels camps del voltant, ja que estava molt prop de les masies més importants de Llíria.
La Fardeta, el mas del Frare, el mas de Moia, l’Espinar (del monestir de Sant Miquel dels Reis), el mas del Jutge, la casa de Camp (dels frares de Portaceli) i moltes altres masies eren llocs on vivien tot l’any els masovers i eren grans propietats de terratinents de València o dels frares de Portaceli, dels quals depenia també la parròquia de Llíria. L’actual camí dels Frares és una mostra de la necessitat de connectar Portaceli amb les seues finques.
La població de Llíria, en el 1510, era de 1.021 persones; en 1535 n’hi havia 868, per culpa d’una epidèmia; en 1596, n’eren 2641 i el gran bot es feu en el 1787, amb 7069 habitants. Aquest augment demogràfic va exigir l’augment de les terres de conreu i propicià la creació de noves masies. La majoria se servien de trulls per a obtindre el vi del raïm que es produïa en gran nombre d’hectàrees de la zona. La fil·loxera i el míldiu, a França, van estimular el conreu de la vinya en l’extens terme de Llíria. Es produïen vins de baixa qualitat i vi de past per a fer aiguardent.
L’existència d’alguna font, la del Canyar, així com el pou fet el 1910, també ajudaven a l’extensió de l’explotació agrícola.
A més de les masies hi havia els cellers, alguns dels quals encara romanen, com les bodegues de Casinos, les de Torres o les Vint-i-quatre. Tenien la funció temporal d’acollir els treballadors de temporada de les collites, la majoria dels quals eren d’Alcubles.
El 1787, el clero de Llíria aconsegueix la creació d’una parròquia a Casinos, per les necessitats «espirituals». Estava dedicada a santa Bàrbara, protectora de tronades i pedregades. Un campanar marcava les hores i els rituals religiosos, com una mena de WhatsApp d’aleshores.
La Constitució de 1812, de Cadis, recomana la constitució d’ajuntaments quan arriben els nuclis a 1000 habitants, o quan és recomanable. El desgavell del regnat del «Desitjat», Ferran VII, que reprén l’absolutisme, el cop d’estat de Riego i la tornada a l’absolutisme, així com la Primera Guerra Carlista i la regència de M. Cristina són entrebancs que alentien la segregació de Casinos. Tanmateix, el motí d’Aranjuez, Espartero i la política dels liberals afavoreixen la segregació. Els límits del terme significaren una gran disputa que durà més de 20 anys. A Casinos, amb el 10% de la població de Llíria, li corresponien 2700 hectàrees, les quals quedaran en unes 400.”
Com quasi totes les vesprades, incendi crepuscular en la tardor vallbonenca. Al centre, el Molinet de Benaguasil, amb el fumeral del 1958. A l’esquerra, la Rodana del Pic, a Vilamarxant…
En un atac imprevisible de ràbia, la fúria dels déus s’ha rebolcat sobre el Túria (l’històric Guadalaviar i encara riu Blanc quan creua els Serrans)… com a senyal de la seua maldat, de la dels déus, han deixat un xop enmig del desastre en terres edetanes, prop de Benaguasil…
En aquest lloc de Benaguasil, del Camp de Túria, hi havia l’almenara Reial, amb una gran comporta sostinguda per dues columnes de ferro i tot un sistema de rodes i tirants per obrir-la i tancar-la… Va ser construïda el 1889. La fúria del déu Túria ho ha arrancat tot de quall…
Malgrat tot, la fúria fluvial, que ha destruït l’almenara Reial i ha tapat completament la séquia Major de Benaguasil, no ha pogut fer res contra els grans sellars de pedra de l’Assut. Passaran uns dies, però l’aigua tornarà a fluir per les séquies i els rolls de la Vallbona…
Un altre doble arc de Sant Martí enlluernat les terres edetanes…
Des de Marines (el Nou) i mirant cap a Bétera… a les 9.11 del matí de hui, 17 d’octubre, l’amiga Tere Vidal m’envia aquesta encisadora imatge encarada cap al barranc del Carraixet, la part final de la Calderona… des de l’antic mas de la Maimona…
… i altra perspectiva apassionant i fascinadora… m’escriu l’amic Paco Rozalén: “El mateix arc de Sant Martí de hui de matí, però vist ara des de les hortes de l’Alqueria Blanca a Llíria. L’ha feta el meu fill passejant als gossos”… plaers al·lucinants que ens dona la natura…
… i de bell nou, @alexandrenaquera des d’Instagram assenyalava: “Més senyals: un arc de Sant Martí que neix -o acaba- sobre el cim de l’Alt del Pi i altre sobre el castell de Serra. El sant de Tours, tan generós amb els seus colors, ha triat dos muntanyes ben significades per assentar el seu vistós emblema”.,,
Aquesta setmana els Arcs de Sant Martí han inundat el Camp de Túria… si dies enrere eren dobles, ara com és ja cap de setmana i per a la majoria no laboral, el trobem senzill…
L’amic Sebas entrant a Benaguasil, a les 8.31 del matí, era sorprès per aquest arc del cel que li mostrava esplendorosament la Pixona…
Sabíeu que realment són circulars i no un arc? Depén de la posició d’observació tindreu la perspectiva òptica…
… i el mateix Arc que el del poble de la ceba, ara vist des de Llíria sis minuts abans de l’anterior imatge, a les 8.25… Rafa Solaz ens el mostra des de les Casetes Noves i ací sí que és divisa, si vos fixeu, que també és un doble Arc del Cel… esperem que la setmana que ve no vinguen les fletxes!!!🙈🙈🤣🤣
👉 L’amic Enric gaudint aquest matí a admirant a simple vista la zona central del País Valencià…
aleshores cal posar en l’arxiu a buscar: Arxiu Municipal de Llíria i el document a buscar: Pergamins. I així accedireu als 62 pergamins històrics de Llíria digitalitzats.
