Sisena temporada – Pòdcast 66

Amb el metre Francesc Fuster fem un recorregut per la pintura valenciana d’aquesta cartoixa edetana que podreu admirar en aquest museu valencià: paraules, reflexions i una contribució per al descobriment del nostre patrimoni edetà…

+ Portaceli, la cartoixa edetana. Pòdcast 64

Fa un mes, al nostre pòdcast número 64 vam fer una visita virtual a la cartoixa de Portaceli guiats per l’estimat amic i historiador beterà Paco Fuster. En aquella tertúlia, ell mateix es va oferir a fer una visita guiada al museu de Sant Pius V, a València, per tal de veure in situ una part del patrimoni artístic portacelità que ens ha arribat als nostres dies i que es conserva en aquest museu.

L’Ateneu de Bétera, en els locals del qual vam realitzar la gravació, es va oferir immediatament a organitzar aquesta visita cultural que, efectivament, tingué lloc el dissabte 31 de maig. Una vintena de persones procedents del Camp de Túria ens vam agombolar al voltant del mestre Fuster el qual ens va mostrar tot un panorama lluminós de pintura, tècnica i simbolisme. Gràcies a les seues explicacions poguérem gaudir la bellesa que s’amagava en les capelles i els racons del vell monestir i que ara podíem contemplar a peu pla i amb bona il·luminació, tot descobrint el món espiritual i artístic d’aquells monjos que habitaven una alta vall de la nostra serra Calderona.

A continuació podreu escoltar alguns fragments d’aquesta inoblidable visita que romandran ací com a testimoni, com una crònica edetana més.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 66 de la Sisena Temporada, “Passeig per l’art de la Cartoixa de Portaceli al Museu de Belles Arts de València”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

Recuperem el programa del passat 9 de maig de 2025 “De Festa“, presentat per Paco Senent, de la TV de la Vallbona TelePobla on Cròniques Edetanes vàrem ser els protagonistes…

Sisena temporada – Pòdcast 65

Amb la col·laboració emblemàtica de Jaume Flor que ens narrarà un epíleg molt reflexiu i entranyable. Joan Bell-lloc ens endinsa en el mosaic, Enric Llopis parla del descobriment i Vicent Galduf denuncia l’espoli…

El 21 de maig de 2021 el mosaic romà dels dotze treballs d’Hèrcules retornava de bell nou a terres edetanes, a Llíria, a Ca Porcar, el seu emplaçament històric a la Bombilla, entre el Pla de l’Arc i el poble… però sols tornava a casa una molt bona i perfecta rèplica: l’original continua espoliat al Museu Arqueològic a Madrid amb l’inventari número 38315BIS…

Als inicis dels terribles anys quaranta del segle passat el franquisme va rapinyar, camuflant el lladrocini com a transacció legal, aquesta obra d’art original del segle III amb uns arguments que serien molt semblants a aquests: “o aceptas esta oferta o atente a las consecuencias”…

Descoberts el 1917, al llarg dels anys vint Francesc Porcar va rebre nombroses ofertes, sobretot estrangeres, per a vendre el mosaic… una d’elles arribava als 23.000 dòlars, tota una fortuna per a l’època… però el llirià sempre es va negar a desprendre’s d’ell.

Durant la Guerra del 36-39 el mosaic es va tapar per evitar la seua destrucció.

Francesc Porcar va ser nomenat jutge municipal interí pel Comité local de Llíria l’any 1936 i va crear la “Biblioteca del Poble. Va ser també nomenat col·laborador del Servei valencià d’Investigació Prehistòrica per la inestimable col·laboració prestada durant les excavacions del poblat ibèric d’Edeta al Tossal de Sant Miquel.

Finalitzada la guerra, va arribar la repressió i la presó. El 12 de desembre de 1941 Ricardo Macarrón Piudo, tinent coronel de la Guàrdia Civil i apoderat provincial del ‘Servicio de Defensa del Patrimonio Artistico Nacional’ es va presentar a la casa de la Bombilla amb la missió de la Comissaria General d’aquest servei de fer-se càrrec del mosaic dels dotze treballs d’Hèrcules amb destí al Museu Arqueològic de Madrid. El 2 de juny de 1942 arriben els restauradors del Museu per fer-se càrrec del Mosaic, però la importància del treball i la poca experiència en aquest camp fa necessari esperar a finals d’octubre perquè arribe des de Barcelona un equip d’autèntics especialistes en l’extracció de mosaics. Durant més de tres mesos van romandre a Llíria Adolfo Maragliano i Francisco Cruzado. Finalitzada l’extracció, el 27 de desembre de 1942, el mosaic va eixir de Llíria en direcció a Madrid. Una vegada allí es va restaurar i el 1947 s’exposa inicialment a terra… i el 1989 novament es restaura per a la seua exposició definitiva a la paret del Museu on el podem contemplar en l’actualitat lluny, molt lluny, de sa casa al Camp de Túria.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 65 de la Sisena Temporada, “El mosaic dels Treballs d’Hèrcules, patrimoni edetà espoliat a Madrid”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

👀👉 “La història poc coneguda del baldaquí d’estil neoclàssic de la basílica de l’Assumpció de Llíria” – Francesc Rozalén Igual  

👏 Paco Rozalén escriu en aquest article una història molt interessant i quasi desconeguda, amb algunes fotos que es publiquen per primera vegada. Un edifici esplendorós, amb un gran valor patrimonial i artístic, construït i finançat completament i exclusivament amb els recursos econòmics públics de tot el poble de Llíria a través de les seues institucions forals… un claríssim exemple del poder que tingué la nostra vila en època foral valenciana…

Sisena temporada – Pòdcast 64

En aquest programa fem un recorregut pel passat històric i cultural al voltant de la cartoixa de Portaceli. Una visita virtual que hem pogut fer guiats per la saviesa de l’admirat i estimat historiador beterà Paco Fuster. Aquesta tertúlia s’ha fet possible gràcies a la generosa col·laboració de l’Ateneu de Bétera, en els locals de la qual mantinguérem la conversa. Fotografies Ximo Asensi. Introducció Joan Bell-lloc. Lectura textos Enric Llopis.

Francesc Fuster Serra va nàixer a Bétera a mitjan s. XX. Després d’uns anys d’estudis es va graduar com a enginyer tècnic industrial, però allò que li agradava de debò era l’art i la història de proximitat, especialment la d’aquell misteriós monestir de Portaceli, tan prop de Bétera, amagat entre les muntanyes de la nostra estimada serra Calderona. Ell va viure de jove un fet extraordinari: la renovació i el retorn dels frares cartoixans al vell monestir del s. XIII que, des de feia un segle, havia estat abandonat i espoliat. De nou se sentien les melodies gregorianes sota la volta de l’església, les blanques caputxes dels monjos recorrien novament els claustres gòtics, la gran bassa de l’horta regalimava l’aigua i els tarongers perfumaven una altra vegada l’alta vall de Lullén, la porta del Cel.

Paco Fuster va viure totes aquelles sensacions de molt prop i decidí estudiar amb profunditat el passat històric i artístic d’aquell centre religiós i el paper que va jugar en la organització de l’Edetània medieval cristiana. Per això decidí matricular-se en la Facultat de Geografia i Història l’any 1981. Allí va realitzar un primer treball sobre la iconografia pictòrica de Portaceli, convertit més tard en una Memòria de Llicenciatura. Alumne madur, seriós, apassionat i constant, segons diuen els seus mestres, es va llicenciar en Història de l’Art i començà a treballar sobre les fonts documentals de la cartoixa. Va recórrer els arxius valencians, les principals cartoixes d’Europa i acabà en l’Arxiu Històric i la Biblioteca Nacional de Madrid.

Fruit de la seua investigació aparegueren, entre molts altres articles, dues obres monumentals, imprescindibles per conéixer Portaceli i el Camp de Túria: Cartoixa de Portaceli, història, vida, arquitectura i art, publicada el 1994 i reeditada el 2003 i la segona: Llegat artístic de la cartoixa de Portaceli: obres, iconografia, benefactors i artífexs en el seu context històric, publicada a Salzburg el 2012. Finalment, el 2022, amb motiu del 750 aniversari de la fundació de Portaceli, va coordinar el congrés extraordinari que se celebrà amb aquest motiu, fruit del qual és una nova publicació: La cartoixa de Portaceli (1272-2022). Vuit segles de testimoni, on s’arreplega la tasca científica d’una vintena d’investigadors sobre la història i l’art d’aquest monestir que, des del 1272, ha coordinat i regit la vida espiritual i material dels pobles edetans.

Ara i ací, tenim la immensa sort de compartir una tertúlia sobre Portaceli amb l’estimat Paco Fuster, una tertúlia que s’ha fet possible gràcies a la generosa col·laboració de l’Ateneu de Bétera, en els locals de la qual mantenim aquesta conversa.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 64 de la Sisena Temporada, “Portaceli, la cartoixa edetana”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

Sisena temporada – Pòdcast 63

Amb Miquel Martí (‘La Tertúlia‘ de Ràdio Pobla), Alfons Cervera, Josep Maria Jorge, Lluís Cortina, Flor Sania i Susi Garcia.

En aquest programa volem parlar de la històrica ‘Ràdio Piula’, una d’aquelles emissores lliures que aparegueren a principis dels anys vuitanta al País Valencià i que des de la Vallbona emetia per a tot el Camp de Túria i que estigué en funcionament entre els anys 1983-84, amb la col·laboració desinteressada d’un grapat de joves amb moltes ganes de fer coses.

Físicament, estava en la planta baixa de Rafael el Patoto, en el cantó que fa el carrer València amb el de Sant Sebastià. Els aparells físics (l’antena, la ràdio, els micros, un plat per a posar música i els altaveus) els pagaren a escot entre tots. Les ones ocupaven el 102 de l’FM i l’emissió era de dilluns a divendres de 9 a 11 de la nit, dissabtes al matí i diumenges de 10:30 a 12:30 de la nit.

+ Aquellas radios: Radio Klara, Radio 3, Ràdio Piula… – Alfons Cervera

Comencem el pòdcast, quaranta-dos anys després, escoltant la capçalera original d’un dels programes. “A trossos i mossos”, d’aquella ràdio comarcal: pràcticament no hi ha cap gravació d’eixa època, però d’una vella cinta de casset una miqueta ja deteriorada, hem recuperat aquesta joia amb el títol i la sintonia que interpretava ‘L’Horta Teatre’…

I com a curiositat final, després d’escoltar la Tertúlia de Miquel, vos donarem a tastar un pessiguet autèntic i original d’aquella mítica ràdio. És un àudio curtet on escoltareu el primer capítol d’un serial anomenat “El Roder de la Cova del Cavall” (amb Pep Novella i Boro Baltra) del que arribaren a emetre’s quatre entregues. Aquesta mostra no arriba a la milionèsima part del treball que un grup de joves entusiastes van desenvolupar en aquella mítica emissora lliure comarcal, ràdio Piula. El fragment té una qualitat auditiva una miqueta dolenta, ja que de l’emissora passà a una cinta, de la cinta a diverses còpies, i a través de reproduccions gravades en mòbil, arriba als vostres oïts. Però és l’únic trosset que us podem oferir com un document sonor que quedarà en l’arxiu de la nostra història edetana.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 63 de la Sisena Temporada, “Ràdio Piula 1983-84: l’emissora lliure del Camp de Túria”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ Ací des de Ràdio Pobla

+ Ací el vídeo de La Tertúlia de Ràdio Pobla

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

Un pòdcast dins d’un pòdcast esdevingueren a principis d’any… els amics de “Casa Nostra” de Llíria ens convidaren a aparèixer “Cròniques Edetanes“ al seu programa… va ser tot un plaer compartir experiències amb ells…

“Casa Nostra” és un molt bon pòdcast de Llíria que periòdicament realitzen Carlos Castillo, Carlos Muñoz i Quique Monfort (i també un diari digital) 

+ Ací des de Podcasts Apple

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

Als inicis d’aquesta primavera tan exuberant, ja comencen a florir els lliris blaus al cim de les Penyes de Pedralvilla, a quasi 700 metres d’altura, prop d’on conflueixen els termes municipals d’Olocau, Marines i Gàtova… Pròximament, també floriran els lliris blancs…

👉 Francesc Rozalén ens ho fotografia hui… i ja ho narrava al #pòdcast de

#CròniquesEdetanes

“Macollades d’Olocau, les garroferes centenàries del Carraixet“

Sisena temporada – Pòdcast 62

Joan Bell-lloc entrevista a Francesc Rozalén

Al Tall ens mostra al principi del pòdcast uns interessants aspectes de la garrofera, com un arbre especial de la nostra terra, amb profundes arrels que entronquen amb el moll de la nostra història. I volem aprofitar l’ocasió per donar a conèixer també, després de la capçalera, la glossa que el nostre mestre Josep Duran va dedicar a la garrofera.

Com és evident, en aquest programa parlarem de garroferals, grarrofes i garrofins i, en concret, de les velles garroferes olocaueres que ens connecten amb el passat morisc d’aquesta vall. L’Ajuntament d’Olocau ha promogut la “Ruta de les Macollades” una visita que recorre els pollancars i els guaixos de les garroferes d’Alamara, d’Alèdua i de l’Aigualeig, sempre a la vora del barranc de Carraixet.

I encetem la nostra conversa amb Paco Rozalén, un historiador que s’ha enamorat d’aquests paisatges exuberants i misteriosos, fortament perfumats amb l’essència de la flor dels vells garrofers i dels bolets i les herbes que els envolten, a la vall d’Olocau.

+ Les macollades d’Olocau: el paradís de les garroferes monumentals – Francesc Rozalén

Pollancars o Guaixos

Escoltareu al pòdcast les diverses explicacions i col·laboracions que hem pogut arreplegar sobre aquest tema de les garroferes olocaueres. Però no volem acabar el programa sense dir l’última paraula, allò que tenim a la punta de la llengua, ballant incessantment al nostre cervell, i que si no ho diem, rebentarem. És, en definitiva, una darrera pinzellada sobre les “macollades”, la pinzellada final, el remat.

I en primer lloc ens volem confessar, així en públic: quan començàrem el programa no teníem ni la més mínima idea de què era una “macollada”, un mot que no havíem escoltat mai de la vida. Ni idea. Però com altres persones més sàvies l’havien usat, vam seguir el corrent, confiats, contents i despreocupats.

Però vet aquí que, de sobte, la vena xafardera i tafanera que tot ho vol saber i dotorejar, ens va empényer de cara als diccionaris on vam descobrir diverses coses.  La primera és que el mot macollada no es troba en cap diccionari català, ni valencià ni balear, ni alguerés, res, ni rastre. De fet, diu Coromines que “després d’una enquesta amb llauradors de tota l’Horta i la Ribera, el 1958, ningú no havia sentit dir mai la paraula “macollada”.

Només el diccionari castellà de la Rae recull “macolla”, d’on prové macollada, “Conjunto de vástagos, flores o espigas que nacen de un mismo pie”, un mot, diuen els castellans, de “origen incierto”, és a dir, que no tenen ni idea d’on prové. Afegeixen que s’usa també al Salvador i a Nicaragua aplicat a un conjunt de persones o coses.

Però sortosament, el nostre lexicògraf llirià, Josep Escrig, bon coneixedor de les terres i els mots dels pobles edetans, ens ha fet llum en les tenebres. Diu al seu diccionari que en valencià, en la parla de Llíria i d’Olocau, la paraula castellana “macolla” es diu guaix, i que s’usa generalment en plural: els guaixos. Una bonica paraula que Alcover diu que prové del germànic “washian” que vol dir créixer. I, efectivament, en alemany crèixer es diu “wachsen”. Però Escrig també recull un altre mot amb aquest mateix significat, “el pollancar”, una paraula ben viva que també arreplega el nostre admirat Duran, aplicada als quadros de garroferes que, exuberants i frondosos, pugen llomes amunt.

És aquest un bon moment per acabar el programa tot explicant aquests bells mots valencians que ens transporten als orígens germànics de la nostra llengua, tot acompanyant el creixement dels refillols i de la fusta roja de les noves i les velles garroferes. I és també un bon moment per a recuperar el seu ús, que podem posar en marxa substituint el castellà macollada, i començar a parlar dels “Pollancars d’Olocau” o els “Guaixos Olocauers”.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 62, “Macollades d’Olocau, les garroferes centenàries del Carraixet”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ Ací des d’Instagram

+ Ací des de Facebook

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

Des del Camp de Túria, des de terres edetanes, l’escriptora de Benaguasil Carme Cardona i els restants membres de #CròniquesEdetanes (el Joanot Bell-lloc, el Vicent Galduf i l’Enric Llopis) diguem, amb la nostra llengua normal i amb tot el trellat  SÍ AL VALENCIÀ!!*!!

#SiAlValencia

+ Des d’ací podreu veure el vídeo a Instagram

+ Des d’ací podreu veure el vídeo a X

Sisena temporada, pòdcast 60.

Amb les col·laboracions de Maria Faubel, Francesc Rozalén, Rubén Pitarch, Joan Castellano, Carme Cardona i Alexandre Navarro. Presenta Joan Bell-lloc.

Comencem el viatge per les terres edetanes amb l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés sobre Llíria i els pobles del Camp de Túria:

El desembre de 2023 ens avançàrem al centenari del poeta de Burjassot publicant el pòdcast 39 de Cròniques Edetanes “Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles, amb Clara Rozalén”. El maig de 2024 entràrem de ple a la commemoració dels #CentdEstellés amb el nostre programa 44 “Vicent Andrés Estellés: una tendresa oculta, amb Jaume Pérez-Montaner”. I ara, febrer de 2025, tanquem el cercle celebrant els Cent +1 del millor poeta valencià amb aquest treball´, el 60, “On Llíria s’acosta al cel: l’Estellés més edetà”.

Des d’ací podeu descarregar-vos gratuïtament, del web de la Biblioteca de Llíria, el llibre de Paco Rozalén sobre Estellés i Llíria

Comencem el pòdcast llegint un article que Vicent Andrés Estellés va publicar el 30 de setembre de 1987 i on el poeta tanca el conjunt de poemes estellesians sobre Sant Miquel i Llíria. El poeta, tal com explica al text, fa un resum global de les seues experiències personals i familiars de les visites o pelegrinatges a Llíria i la pujada a l’Ermita. Hi apareixen els tòpics que havia exposat en molts altres poemes anteriors: la pols, les misèries humanes, la pobresa, els miracles, els ciris, les magranes i els fruits de tardor, el vi, el carro, la paella, Sant Vicent, etc.

Una de les característiques de l’obra d’Estellés és la fotografia descarnada i viva de la gent del seu Poble, amb majúscula, dels valencians en el seu conjunt, amb les seues virtuts i defectes. Ell descriu aquesta gent en un context històric concret, la miserable postguerra, amb enormes mancances econòmiques i també culturals. Però paral·lelament, aquesta globalitat apareix especificada en els seus espais concrets, en les seues viles, ciutats i pobles, amb els seus noms de lloc, amb els seus topònims.

1.- “Polsim que es vessa sobre els garrofers” amb Francesc Rozalen

I així, el poeta de Burjassot presenta al llarg de la seua obra viles i viles, pobles i pobles. Algunes ciutats van tenir la sort de ser protagonistes de tot un llibre de versos dedicat a elles per Vicent Andrés Estellés. No va ser aquest el cas de Llíria. Tanmateix, la vella Edeta es trobava disseminada, per tot arreu, dins de nombrosos versos del poeta. Per això hem d’agrair la magnífica i pacient obra de Francesc Rozalén que ha sabut triar i rejuntar, com qui amuntona granets de mangrana, totes les referències estellesianes dedicades a Llíria i a la seua festa de Sant Miquel.

El llibre resultant és una bellíssima publicació de l’Ajuntament de Llíria que apareix com una ofrena, com un nou exvot, en el centenari del naixement del poeta de Burjassot. Creiem que ha estat una obra pertinent i exacta on s’han ajuntat la bona voluntat política, el bon gust literari i l’amor a la terra de proximitat. A les seues pàgines trobem un estudi introductori sobre l’ermita i el monestir, la col·lecció completa de gasetilles sobre la festa de Sant Miquel, amb el pseudònim estellesià de “Roc” i la gran quantitat de versos i referències poètiques a Llíria dins dels diversos llibres de poemes, especialment, al Mural del País Valencià. El llibre es tanca amb l’aportació d’altres poetes i literats que han cantat també les festes miquelines de la vella Edeta. I ningú millor per explicar tot açò que la veu del mateix Francesc Rozalén.

2.- El Camp de Túria al Mural del País Valencià amb Joan Castellano, Carme Cardona i Alexandre Navarro

Però a les Cròniques Edetanes hem volgut estendre la mirada sobre el conjunt de tots els pobles edetans que també van ser objecte poètic del gran Estellés. Els poetes dels pobles del Carraixet, de la Vallbona i dels pobles del Camp de Llíria també aporten la seua visió sobre aquesta qüestió. Tot i que no apareixen al llibre de Llíria, nosaltres hem volgut donar-los la paraula i completar, així, el conjunt de les terres edetanes.

En primer lloc, Joan Castellano ens dona la seua visió de Benisanó, com un preàmbul de l’arribada a Llíria.

Des de Benaguasil, l’escriptora Carme Cardona fa una reflexió sobre l’obra d’Estellés i els seus versos dedicats a les perfumades i productives hortes dels pobles de la Vallbona.

Per últim, el poeta Alexandre Navarro acompanya l’Estellés més roder i secatiu caminant pels plans i les pinades de la Calderona, descrivint cada racó de l’alta vall del Carraixet.

3.- Maria Faubel “On Llíria s’acosta al cel” i “Els amants”

Però Llíria no és únicament paraula. La mesura i la sonoritat de les síl·labes poètiques ha esdevingut música, un miracle que va lligat a aquesta terra des de la vella Edeta, als fonaments de Sant Miquel. Ara, la lliriana Maria Faubel, tot rescatant uns versos que han passat desapercebuts a tots els estudiosos de l’obra estellesiana, ha compost una cançó que resumeix en un vers meravellós el santuari i la vila: “On Llíria s’acosta al cel”. Es tracta d’un poema publicat el dia de Sant Miquel del 1960 amb el pseudònim de Roc. Si els versos són emotius, amb la música i la veu de Maria Faubel són colpidors i et transporten a regions situades molt a dins de l’ànima. Rubén Pitarch fa una presentació d’aquest treball. Com a perla final sentireu la bellíssima versió que Maria Faubel fa del conegut poema dels Amants.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 60, “On Llíria s’acosta al cel: l’Estellés més edetà”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ Ací des d’Instagram

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

👉 Trobada aquesta joia d’hemeroteca que trau aquest vídeo de la riuà de 1949 que va tindre Llíria com epicentre i el que les rambles edetanes, en les seues dues vessants, provocaren en València ciutat (omplint salvatgement el Túria) i Bétera i l’Horta Nord (desbordant el Carraixet)

+ EL MAJOR DESASTRE QUE ES RECORDA A BÉTERA: LA RIUÀ DEL 28 DE SETEMBRE DE 1949

+ La riuà de Llíria del 28 de setembre de 1949: també va afectar la Foia de Bunyol

+ La riuà de 1957 al Camp de Túria i la tragèdia de Marines. Pòdcast 58 Cròniques Edetanes

+ Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran. Pòdcast 31 Cròniques Edetanes

+ Llíria, 28 de setembre de 1949: l’horrorosa tempestat

+ La vesprà en la que Llíria es va ofegar: la gran tempesta del 28 de setembre de 1949 – Carles Asensi

👁️👁️ Cap al nord és la muntanya més alta, 1.325 metres, que els nostres ulls troben des de Llíria…
👉 L’amic Enric gaudint aquest matí a admirant a simple vista la zona central del País Valencià…

👣 Al cim de la Bellida a Sacanyet (Alt Palància) està pràcticament tocant l’Albufera, el Montgó i el Cap de Sant Antoni… observant quasi tot el Golf de València…

🤩 Si amplieu la imatge s’adonareu amb completa magnitud de tota l’enveja que tinc per no poder estar allí amb ell!

+Info a Instagram

La vespra de Sant Miquel del 1949, l’aigua arribà a la ratlla blava d’aquest maset de Xest (prop del barranc del Riu Gallo que és com allí anomenen al Barranc de Xiva que molt més avall esdevé la rambla de Poio)… Els amos hi van posar aquest taulellet recordatori…

La gota freda última, la dana 29 d’octubre del 2024, la barrancada monsònica s’ha emportat el taulellet i tot el maset…

+Info a Instagram

Va succeir el 28 de setembre i va ser de les més dramàtiques en aquesta comarca de la Foia de Bunyol i en la qual hi ha un relat colpidor del que va passar a Xiva i que demostra el potencial destructor que pot tindre la natura…

“Eran las 2 de la tarde y el cielo de Chiva estaba teñido de un gris plomizo que hacía presagiar una fuerte tormenta. El aparato eléctrico de la misma comienza a rugir y a descargar agua y granizo.

La carretera por la plaza en dirección hacia la iglesia bajaba casi medio metro de agua y el rumor sonoro del agua y la tormenta, los relámpagos, los truenos y el fuerte vendaval que acompañaba a la tormenta, y la lluvia que seguía cayendo, era verdaderamente sobrecogedor.

Pronto el cauce del barranco fue insuficiente para acoger el agua que bajaba por él, y si además añadimos el hundimiento de peñas y casas en San Isidro y, por tanto, el arrastre de escombros, enseres y troncos de árboles desde los <Peñascos>, hicieron que se taponara el ojo del puente nuevo y viejo y el agua, entonces, acampó por sus respetos por todas las partes más bajas del pueblo.

La gran avalancha de agua arrasa la ermita de San Isidro y alguna casa colindante y, junto con ellas, se llevó la vida de 3 personas, un matrimonio joven con su hijito de corta edad, que fueron posteriormente encontrados aguas abajo, a unos 1.500 metros de lo que fuera su domicilio, que había sido arrancado de cuajo, encontrándose las víctimas totalmente desnudas. Primero se localizó al padre y 200 metros más abajo apareció la madre con su hijo apretado contra el pecho.

Las calles intransitables, las casas de los márgenes del barranco, algunas destrozadas y otras, la mayoría, inhabilitables, adueñándose el lodazal de la población.”

Al pòdcast 58 de Cròniques Edetanes “La riuà de 1957 al Camp de Túria i la tragèdia de Marines” David Tesías ja ens fa un tast de la de 49 a Marines el Vell i el Carraixet, i com a mostra aquesta imatge històrica del pont que va destruir a Bétera…

Recordem que, d’aquest diluvi, Llíria va ser l’epicentre d’una zona que abraçava d’una banda des del Carril (actual Domenyo) a Riba-roja de Túria i d’altra des de Bunyol fina a la Vall d’Olocau, Marines i Gatova…

Ho podreu escoltar detalladament al pòdcast 31 de Cròniques Edetanes “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”

I a l’article “Llíria, 28 de setembre de 1949: l’horrorosa tempestat” trobareu més informació i imatges inèdites del mal que va fer al vell llit del Túria a València ciutat… així com també a l’article de Carles Asensi “La vesprà en la que Llíria es va ofegar: la gran tempesta del 28 de setembre de 1949”

Quasi tres mesos després de la #Dana que patírem (i a la que l’incompetent Mazón deixà venuts als valencians), els taronjars de Pedralba només donen canyes i tarquim… les terres dels Serrans i del Camp de Túria oblidades…

#MazónDimissió

#MazónAFerLaMà

+info a X,  Bluesky i Instagram