vicentgalduf

Llunàtic

Arxiu de la categoria: reflexions

Camí de Mart va

...mireu si la cosa està fotuda que la Lluna ja fa temps que ha optat per pegar a fugir de la Terra… des d’abans del coronavirus i tot… els físics diran que la rotació del planeta cada vegada és més lenta i açò augmenta la distància, amb la senyora de la nit, a un ritme sols de 3,78 cm a l’any… a poc a poquet, però constantment i amb cabuderia, el satèl·lit manifesta que com més lluny dels humans millor… a fer la mà, si és possible… amb premeditació i sobretot nocturnitat…

+piulada

 

Records recordats: retornar a la meua infantesa al carrer Major

Al carrer Major de Llíria (aleshores epicentre de vida i hui indret que no ve ni de pas), en una casa de poble vaig nàixer i allí, i als seus voltants, vaig descobrir el món. Paratge màgic al meu imaginari i on pegue a fugir sempre que la meua ment no vol deixar de ser xiquet…

piulada

Fa cinquanta anys que no he travessat la porta, que no m’he endinsat en ella, però al meu cap continua la casa intacta, immutable i amb cada cosa i vivència al seu lloc. Amb totes les persones estimades vives i sense embellir. Tot un univers de tendresa inesborrable i ben viu…

piulada

Demà, 5 de gener del 2021, han convidat al meu germà a visitar-la i jo, descaradament, m’he autoinvitat. Sé que res serà físicament semblant a les meues remembrances oxidades (sols el balcó de la façana és el mateix), però l’esperit de què un dia va ser segur que retorna a mi.

piulada

Menut que era, tot ho trobava gran. Molt gran. La porta del carrer, la clau, els sostres, les estances, les escales, el corral. Porte un parell de dies revivint dolçament aquell món. De fet, el primer que m’he trobat és a la meua gosseta Estrella i a Mustafà, el gat, esperant-me.

piulada

Només entrar la finestra on desesperadament veia ploure sense poder eixir al carrer. El balancí on vaig posar el cap entre barrots i no el podia traure. El pis empedrat per al carro. L’armari on tenia la pilota per a jugar al carreró d’enfront. L’escala on accedíem als dormitoris.

piulada

El menjador on féiem vida, amb la butaca roja del pare i la televisió que va entrar a les acaballes dels 60 i on, encisat, volia que els dibuixos animats no acabaren mai. L’estufa de llenya gran era l’ànima de l’hivern i al voltant d’ella venien historietes la nit de les animetes.

piulada

Des d’allí s’accedia a l’habitació dels iaios Pepe i Conxa (on vaig descobrir sense comprendre, en faltar el iaio, que les persones se’n van i ja no retornen mai). La cuina on escalfaven l’aigua per a, en una safa, rentar-nos i “dutxar-nos” puntualment els dissabtes a la vesprada.

piulada

El corral amb un safareig que utilitzava de piscina a l’estiu. Estava allí al fons a la dreta, és clar, el lavabo (on eixir a pixar en temps de fred era com anar a la Sibèria) i les quadres dels animals, on teníem gallines i conills… i ratetes que feien xisclar de por a la mare.

piulada

Tornant a l’escala d’abans, per allí accedies a la part de dalt. Un mussol dissecat, al que li tenia un enorme pànic, era el primer que veies. Enfront l’habitació dels pares, Pepe i Rosario, on jo vaig vindre al món. I el balcó des d’on observaves la vida des de les altures…

piulada

Al final estava el dormitori que compartia amb els meus germans, on Salva em feia rascar-li l’esquena abans de dormir i el llit de Pep que okupava furtivament entre setmana quan ell vivia a València pels estudis i fugia jo del meu que era de “xiquet”…

piulada

Entremig l’estança on el dia de Reis trobàvem els regals i, davant, les escales que duien a la cambra, una llar immensa on tenia escampades totes les joguines. El meu regne absolut que donava a la teulada on jo veia a la nit la bandera que els astronautes havien posat a la lluna.

piulada

Els records d menut tenen olors i colors… arrels i sentiments… cançons i enyors… berenars de pa amb oli i pantalons curts… somnis de cinema i vida al carrer… joguets trencats i àlbums d cromos inacabats… besos no donats i diumenges agonitzant… i records recordats…

piulada

 

 

El retorn després de les vacances

… els dies d’agost anaven transcorrent de manera normal… tranquils, pausats, agradables i, per estones, àdhuc lents… de sobte, a partir del 25 han passat a circular a tot hòstia, angoixosament a la velocitat de la llum…  amb sabor amarg… i, sense adonar-te´n, ja és setembre…

piulada

 

… retorne a la feina després de l’agost… i m’adone que al mateix temps que la del #coronavirus… el que urgeix és una vacuna per a superar l’histerisme de la gent…

piulada

Manuel Torquemada Marchena

… Lady Liberty va arribar a Nova York el juny del 1886… va ser un obsequi emotiu de França per la celebració del centenari de la INDEPENDÈNCIA dels EUA… emplaçada a la petita l’illa de la Llibertat, un any i escaig després va ser inaugurada…

… el jutge borbònic Manuel Marchena està al Suprem d’Spain plorant amargament el no haver estat allí en aquells moments perquè haguera ordenat l’enderroc urgent de la Llibertat i tirar, per la constitució de les seues castanyes, totes les restes del monument al riu Hudson… per a escarment dels sediciosos demòcrates…

piulada

¡Vivan las ‘caenas’!

… per als Tribunals de (in)Justícia de la #MarcaEspaña, el 2020 açò és terrorisme: la paraula referèndum… un programa electoral tot i ser públic i legal… presentar propostes, els debats i les votacions del ple d’un parlament democràtic… les resolucions d’unes majories sorgides d’unes eleccions… jutges que els fa mal la paraula democràcia… Torquemades del segle XXI que continuen odiant la democràcia…

piulada