Amb el Cor i Orquestra Ateneu Cultural Ciutat de Manises. Consolat de Mar, Benaguasil.
A l’edat mitjana a la nostra comarca a les esglésies de Santa Maria de Llíria, l’actual Sang, Sant Jaume de la Pobla i a Sant Joan de Portaceli era habitual la nit de Nadal escoltar aquest drama litúrgic i cant gregorià representat abans de la missa del Gall… després caigué el silenci en les terres edetanes fins el passat 28 de desembre de 2024 quan l’incombustible Carles Subiela i el seu “Consolat de Mar” retornaren al Camp de Túria la interpretació en viu de “El Cant de la Sibil·la”, gràcies a la valuosa tasca d’estudi i recuperació de José Vicente Fuentes Castilla, amb la participació del Cor i Orquestra Ateneu Cultural Ciutat de Manises (Sibil·la: Nataléne Giménez) i que aneu a escoltar la versió integra celebrada a Benaguasil.
Sibil·la: Nataléne Giménez
Presenta l’escriptora Carme Cardona. Gravació Ximo Asensi. Vos deixem ara amb aquest programa 59 gaudint d’aquesta obra única…
“… dels dos milions de tones de fang que ensorraren València ciutat a partir de la una del migdia del 14 d’octubre de 1957, més de la meitat d’eixa terra provenia dels camps de Llíria que havien anat a parar per les rambles i barrancs a les aigües del Túria…”
Escrivia el cronista edetà José Duran el 2 de novembre de 1957
Aquest pòdcast volem dedicar-lo a la memòria, mare de totes les ciències, motor de la Història i protectora del gènere humà. El teníem en projecte, ja fa uns mesos, però malauradament la mare Natura se’ns ha avançat. Volíem recordar diversos desastres pluvials que ha patit el País Valencià i que han marcat, i marquen, el nostre tarannà com a poble, malgrat la monumental desconeixença que mostren alguns irresponsables dirigents aponentats. Ens centrarem, d’una manera especial, en la riuada del 1957 i les greus conseqüències que va tenir a la ciutat de València i al Camp de Túria. Finalment, David Tesías, geògraf, cartògraf i educador ambiental, ens descriurà de primera mà una de les pitjors seqüeles que va ocasionar aquella riuada, la destrucció parcial d’una part del poble de Marines i el trasllat forçós de la vila a un altre indret del Camp de Túria, una desgràcia vanament anunciada per les autoritats locals.
Aneu a escoltar el recompte de catàstrofes que cíclicament tenen com a escenari les nostres terres. Esperem que programes com aquest servisquen per a curar parcialment la desmemòria, tot adaptant el País Valencià a la climatologia que ens és pròpia.
Accedir a l’Episodi 20 de la Quinta Temporada, “La riuà de 1957 al Camp de Túria i la tragèdia de Marines”, des de les següents plataformes de pòdcast:
+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets aYouTube
LA RIUADA DE L’ANY 1957 A LLÍRIA i EL CAMP DE TÚRIA
(A penes vint dies després de la riuà de 1957, el 2 de novembre, el cronista llirià Jose Duran escrivia aquest article narrant els desastres que havia ocasionat)
José Durán
“El nostre poble està passant un període d’anys catastròfics, amb una dura prova per a la seua agricultura, que és tant com dir la seua principal font de riquesa.
En primer lloc, les gelades dels anys 1946 i 1956, que van posar fi a la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres. Després, la tempesta d’aigua del 28 de setembre de 1949, en la qual caigueren 165 litres per metre quadrat en poc més d’una hora. Aquesta pluja produí la gran riuada del Túria i del Carraixet i va destrossar la gran majoria dels ribassos del camp de Llíria. Tot seguit vingué la sequera dels anys 1953 a 1956, en què la font de Sant Vicent es va quedar reduïda a un quart de fila. I finalment, la riuada d’octubre de 1957, un intens xàfec, el major dels coneguts, en el qual plogué a bots i barrals durant catorze hores consecutives, des de les 11 de la nit del dia 13 d’octubre, fins a la una del migdia del dia 14. En aquest període de temps van caure a Llíria 610 litres per metre quadrat; a València, 630; a la Pobla, 840 i a Sot de Xera, 850, o siga el doble o més de la pluja mitjana de tot un any.
El Prat de Llíria una setmana després de la riuada del 57
Cal afegir que en la famosa riuada del Túria del 10 de novembre de 1897, havien caigut sobre València 250 litres per metre quadrat, en 24 hores, la qual havia estat la màxima precipitació coneguda a Espanya en aquella data. Doncs bé, ara han caigut 850 litres a Sot.
Tal diluvi ocasionà a València dues riuades, una a les tres de la matinada i una altra a la una del migdia del mateix 14 d’octubre. La primera va saltar el llit del riu, però en la segona l’aigua anava un metre i mig per dalt del Túria, cosa que originà una inundació en què l’aigua va cobrir 2/3 parts de la capital. Arribà a la plaça de l’Ajuntament, amb un metre d’altura en la vorera de l’Ateneu Mercantil i Correus; al carrer d’en Colom, un metre i mig; a la Porta de la Mar n’hi havia dos metres i al carrer Baix del Carme 2,75 m. Quedaren inundades moltes plantes baixes i soterranis. Va ser una catàstrofe de dimensions apocalíptiques, com no s’havia conegut mai.
La major calamitat patida per València va ser la de l’any 1517, en què l’aigua arribà a la Universitat, al carrer de la Nau, i la plaça de l’Àngel. La present, de 1957, ha aconseguit 1,50 m més d’altura que aquella. Segons declara l’observatori de Madrid, aquesta pluja ha estat com les que cauen sobre l’Índia o les illes del Pacífic, completament desconeguda, no sols en aquelles latituds, sinó en tota Europa.
Així quedà el pont de la rambla, camí de Casinos, l’octubre del 57
A Llíria els danys s’han avaluat per les autoritats en 56.000.000 ptes. S’ha desbordat la rambla Primera i la Castellarda, que anaven dos metres per damunt dels ponts. A conseqüència d’aquesta avinguda s’han trencat els ponts de les carreteres del Cabeçó Roig i de Casinos i també el del camí de les Alcubles. Així mateix, s’ha esfondrat el pont de pedra de Vilamarxant i el de ferro de la via ampla, que ja s’havia trencat en la riuada de 1897; també els de Riba-roja al Pla, el d’Olocau a Bétera i els de Benaguasil a Pedralba.
Aquesta avinguda provocà la segona inundació de València, la de les 13 hores. Dels dos milions de tones de fang que van quedar a València, la meitat era la flor i nata de la terra del Camp de Túria.
A més de les rambles, unes altres torrenteres que també es van desbordar foren el barranc del Forat i el de Crispina. El primer, no podent donar cabuda a l’aigua, es trencà pel maset d’Izquierdo i els olivars de Lapiedra i els Collado, al camí de Gilet, on l’aigua anava un metre per damunt de les finques i arrossegava al seu pas infinitat d’oliveres i ribassos. Aquests últims han patit molts danys. En algunes finques ha llevat un metre de terra i en altres n’ha posat.
L’aigua de la Foia de Turbanyes cobria les puntes dels arbres. Era un immens estany, i també la Foia o la Canal de la Pobla. En una olivera, situada al voltant de la rambleta del Mas del Frare, l’impetuós corrent de l’aigua deposità en la “forcallaura” de l’arbre una pedra que pesava trenta arroves. Les carreteres i els camins han esdevingut barrancs intransitables. Els trens deixaren de circular i el trenet dels ferrocarrils econòmics no va començar a funcionar fins al dia 20, si bé amb restriccions.
Al veí poble de Marines, a conseqüència d’un fort tro i la caiguda d’un llamp, es va arronsar el cim de la muntanya que corona el poble, la qual cosa originà un despreniment de diverses tones de pedres que assolaren algunes cases i ocasionaren set morts. La Diputació ha acordat traslladar el poble a la Maimona de Llíria, sota els auspicis de l’Institut Nacional de Colonització…”
Edeta fa dos mil cinc-cents anys seria molt, però que molt, semblant…
Si veniu de Benaguasil pel camí Fondo, o des de Benissanó pel del Pouet, o esteu per Beniali a Llíria… si mireu el Tossal, sols trobareu el monestir de Sant Miquel i una lloma en estat pur i completament nua de les petjades dels humans… però si tanqueu els ulls i viatgeu en el temps abans de l’ocupació romana trobareu una ciutat edetana ben viva i laboriosa, impregnada de rica cultura i tradicions iberes… i quasi idèntica a les imatges adjuntes…
Quan torneu a mirar des de llevant les muntanyes que envolten Llíria, amb imaginació descobrireu un món que va ser ben real… i ara oblidat…
… vesprada del 14 d’octubre… la Vallbona… estació del trenet de la Pobla…
… huit anys abans encara va ser més monumental la inundació al mateix punt… dos trenets estigueren aïllats allí des de les 2 del migdia fins a les 6 de la matinada quan varen ser rescats en barquetes que portaren en camions des del Cabanyal… un 28 de setembre de 1949… ho podreu escoltar a “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat“,👉 pòdcast 31 Cròniques Edetanes…
Amb la participació de Miquel Sánchez Signes. Presenta Joan Bell-lloc. Gravació Marta Gonzàlez Balaguer.
Llíria. Saló d’actes de l’oficina d’Informació i Turisme. Situats sobre la necròpoli romana d’Edeta i a través del vidre, veiem il·luminats dos mausoleus d’il·lustres edetans, romanitzats, situats a la vora de la via d’accés. En aquest ambient, l’arqueòleg de Llíria, Miquel Sánchez Signes, comença a desgranar pausadament el solemne recorregut per les muralles de la Llíria medieval. Es tracta de quatre recintes, més o menys concèntrics, que mostren l’evolució de la ciutat al llarg de diversos segles de l’edat mitjana. En primer lloc, una fortalesa situada al cim del que avui anomenem la Vila Vella. Era l’alcàsser musulmà, del qual encara resten les bases de les seues muralles. Aquest castell inicial tenia una muralla que tancava la població de la Llíria musulmana.
Amb l’arribada dels cristians el 1238, la ciutat és ocupada per nous pobladors i es fa una nova ampliació del recinte urbà cap a llevant. Els musulmans són expulsats fora dels murs i formen una moreria exterior. Posteriorment, aquest raval musulmà, juntament amb la jueria, quedarien inclosos dins de la ciutat a partir d’una darrera ampliació de les muralles cap al nord que deixaria el castell, finalment, dins de la ciutat.
Miquel Sánchez Signes va mostrar detalladament les restes de cadascun dels fragments de les muralles i les seues ampliacions, les obres de recuperació dels llenços de muralla a punt de desaparéixer, els merlets, les barbacanes i els diversos portals que, a poc a poc, es van traient a la llum. Així és com van fent realitat la restauració arqueològica, però també intel·lectual i sentimental, d’una Llíria que, desdibuixadament, encara conserva al seu si, a l’interior de corrals, coves i racons, els fonaments medievals de la vila moderna.
Documentada exposició dels treballs arqueològics que Miquel Sánchez Signes i el seu equip duen a terme per tal de recuperar les restes i la memòria del nostre passat com a ciutat, una memòria cada dia més clara i diàfana gràcies a l’entusiasme i el treball de l’equip arqueològic municipal.
Amb la participació de Carles Asensi Torres. Presenta Joan Bell-lloc.
Document edetà de l’arxiu municipal on tenen protagonisme Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l’infant Joan… i els prohoms llirians Bertomeu Urgellés, Bernat Llagostera, Ferrer d’Aitona i Jaume Gaçol… i on es constata que el nostre poble va estar a un pas de deixar de ser vila reial…
Acabat de gravat a l’arxiu municipal edetà, amb Carles Asensi i Joan Bell-lloc, el pòdcast 56 de Cròniques Edetanes… autèntic “Joc de Trons” a la Llíria de 1339… Alfons el Benigne, Leonor de Castella, Pere el Cerimoniós, l’infant Joan… a un pas de deixar de ser vila reial…👇
👆…👉 editant el programa que publicarem el diumenge… amb documentació que forma part destacada de l’👉Exposició “Pergamins 1314-1670” de l’Arxiu Municipal de Llíria… inauguració el dilluns 2 de desembre a les 18.30 hores… fins al 22 de desembre… Ca la Vila👉 www.lliria.es/es/evento/exposicio-pergamins-1314-1670-larxiu-municipal-lliria
El text d’aquest article és una ampliació de la participació de Francesc Rozalén en el pòdcast en el pòdcast 55 de Cròniques edetanes amb el mateix títol:
1 – L’expansió de les beguines pel Regne de València
El moviment beguí s’estengué ràpidament pel Regne de València durant el regnat de Jaume II, sobretot a partir del suport i protecció que tingueren per part del metge i espiritualista valencià Arnau de Vilanova. Molt probablement durant aquesta època, les primeres dècades del segle XIV, és també quan va ser fundat el beateri de Sant Miquel de Llíria. Arnau de Vilanova fou, a més, conseller de Jaume II, per la qual cosa va influir molt en aquest rei. Vilanova volia restaurar un cristianisme primitiu basat en la pobresa i criticava les altes jerarquies eclesiàstiques, a les quals considerava corruptes i allunyades de l’ensenyament i la moral evangèlics. A més, pensava que Jaume II podia ser un rei capaç de portar endavant la tan necessària reforma de l’Església. Cal també recordar que diversos membres de la família reial de la Corona d’Aragó afavoriren els moviments de beguines. Així, tenim diversos fills de Jaume II i fins i tot el germà del rei, Frederic de Sicília, que protegí els franciscans i les beguines perseguides pel Papa.
Els beateris poblats per beguines foren nombrosos en la Corona d’Aragó. Uns, segons l’Església, caigueren en l’heretgia i foren condemnats per la jerarquia eclesiàstica, però altres es mantingueren més fidels a l’ortodòxia catòlica. El beateri de Sant Miquel de Llíria pertangué a aquests darrers.
2 – El beateri o beguinatge de Sant Miquel de Llíria
En un principi les habitadores de l’ermitori de Sant Miquel de Llíria eren conegudes com a “dones” o “devotes dones eremiticades” i el lloc on residien s’anomenava “la casa de les dones de Sant Miquel de Llíria”, en la qual vivien pobrament i sense reglament. Podia ser beguina qualsevol dona: casada, fadrina, viuda, jove, vella. Tenien plena autonomia i llibertat. Cal recordar que com a seglars no feien vots perpetus de castedat ni, per tant, canònic, és a dir, no tenien vot d’obediència respecte a la jerarquia eclesiàstica. Que les beguines podien ser casades ens ho mostra el llibre que l’escriptor valencià Jaume Roig escrigué al segle XV, l’Espill o llibre de les dones, on el protagonista de la novel·la pensa casar-se amb una beguina.
3 – La reforma del beateri de Sant Miquel de Llíria pel rei Martí l’Humà
Més endavant, l’any 1406, el rei Martí l’Humà portà a terme una profunda reforma en el funcionament del beateri de Sant Miquel de Llíria, que aleshores ja gaudia de prestigi en el regne. En primer lloc, nomenà els jurats de Llíria administradors del beateri i com a tals havien de participar en l’elecció de la superiora de la comunitat, que rebia el nom de majorala. També els facultava perquè intervingueren en l’elecció de les dones candidates a beates. Així el rei assegurava que el beateri de Sant Miquel depenguera del poder civil, representat per les autoritats municipals de la vila de Llíria. En les ordenances que es varen redactar, Martí l’Humà manà als jurats de la vila que muntaren a l’ermitori i analitzaren la vida de cada dona resident. Entre les que allí vivien havien d’elegir quinze dones que portaren una vida molt honesta. D’aquestes, una, que fora antiga i a més honesta, hauria de ser-ne la majorala. Les dones elegides no havien de ser casades ni bastardes. La resta de dones en serien expulsades. Les que hi ingressaren en el futur havien de ser fadrines o viudes, legítimes i honestes, però mai dones casades ni menys filles il·legítimes. A partir d’aleshores les dones de Sant Miquel serien conegudes per beates i el lloc s’anomenaria Reial Beateri de Sant Miquel perquè gaudí de protecció reial fins a finals del segle XIX. La seua vida es caracteritzà per la pobresa i humilitat, a més de preservar la virginitat d’unes dones que pertanyien al món laic i que, per tant, no estaven obligades a respectar el celibat eclesiàstic.
La popularitat que prompte agafaren les beguines o beates de Sant Miquel de Llíria la podem veure ja a principis del segle XV, quan els jurats de València es dirigien a les dones de Llíria demanant que intercediren amb les seues pregàries per tal d’acabar amb sequeres, epidèmies o conflictes que afectaven València, o bé pregaren per la bona elecció dels jurats de la ciutat.
Cal aclarir que la paraula “beata” en un principi no tenia el significat actual. Amb el pas del temps, aquelles beguines o beates que vivien pobrament, com ja hem vist, foren qualificades amb un to despectiu. Posteriorment, s’aplicà el nom pejoratiu de beata a les dones extremadament devotes i que de vegades actuaven amb certa hipocresia.
Tot el que hem dit ens demostra que la bona reputació i la implacable moral que havien de tenir les beates de Llíria preocupava molt al rei reformador, justament en una època en què alguns sectors del beguinisme queien en l’heretgia. Per això, en el transcurs dels segles les beates de Sant Miquel, fidels al rei reformador, continuaren vivint en una estricta moral i portant una vida contemplativa profundament pobra i senzilla. El que havia ocorregut fins aleshores és que el moviment beguí anà a poc a poc essent controlat pel poder tant eclesiàstic com civil. D’ara endavant conservaran l’esperit de pobresa però sense eixir-se’n del dogma catòlic.
Amb la reforma que imposà Martí l’Humà, el beateri de Sant Miquel perdé alguns aspectes que varen caracteritzar l’esperit del moviment beguí i les beates també perderen llibertat i la independència institucional. Ja no podia ser beata qualsevol dona perquè s’excloïa a les dones d’origen il·legítim. A més, el beateri passava a estar controlat per les autoritats municipals, que intervenien en la selecció de les beates i en el de la majorala. No foren sotmeses pel poder de la jerarquia eclesiàstica, que ja és de destacar a finals de l’edat mitjana, però passaren a estar controlades per un altre poder masculí, el civil, representat pels jurats de la vila. Cal recordar que estem parlant d’una societat que per tradició era profundament patriarcal i que les postures misògines ja eren nombroses en la literatura medieval. Com diu la historiadora francesa Régine Pernoud en un dels seus llibres: “El movimiento de las beguinas seduce porque propone a las mujeres existir sin ser ni esposa, ni monja, libre de toda dominación masculina”. Però aquesta característica tan important la perderen les beates de Sant Miquel amb la reforma de Martí l’Humà. Per contra, sí que conservaren el vot de pobresa i el de castedat de manera voluntària, enfront dels tres vots obligatoris que professaven les monges: obediència, castedat i pobresa.
4 – La jerarquia eclesiàstica intentà controlar sense èxit el beateri de Sant Miquel
Al llarg de la història del beateri de Llíria, alguna vegada les autoritats eclesiàstiques han volgut interferir en el mode de vida que portaven les beates. Un cas destacat fou la intervenció al segle XVI de l’arquebisbe de València Joan de Ribera, el qual, com a bon representant de l’esperit del Concili de Trento, volgué dur a terme en la seua arxidiòcesi una reforma dels costums del clero i del poble. Així intentà imposar a les beates unes noves ordenances en les quals reglamentava la vida que a partir d’ara havien de practicar. Davant aquesta intromissió per part de l’autoritat eclesiàstica en una institució civil, els jurats de la vila de Llíria, com a administradors del beateri que pertanyia a la seua jurisdicció, imposaren un litigi davant les autoritats judicials. Al final el guanyaren i foren anul·lades les ordenances de l’arquebisbe. Mai més l’autoritat religiosa intervingué en la forma de vida d’aquestes beates.
Quan els franciscans obriren un convent als afores de Llíria a principis del segle XVII, les beates de Sant Miquel començaren a mantenir una bona relació amb ells. De fet, en moltes ocasions els tenien com a confessors. Cal recordar que els franciscans descalços de Llíria eren alcantarins, la branca més radical de l’orde en el manteniment de la pobresa evangèlica. A més, els franciscans tenien un tercer orde franciscà al qual sols podien pertànyer els laics. Les beates de Llíria intentaren apuntar-se a aquest tercer orde, però prompte els jurats de la vila -com a administradors del beateri- els ho prohibiren perquè la institució continuara conservant el seu caràcter civil.
5 – La injusta aplicació de les lleis desamortitzadores del segle XIX al beateri i el litigi que varen guanyar a l’estat
Amb relació als béns que al llarg del temps pogué acumular el beateri, cal veure primer d’on procedien els seus ingressos. Quan una nova dona ingressava al beateri havia d’aportar una espècie de dot o donació en metàl·lic bastant humil que s’invertia per a produir una renda i així finançar el seu manteniment dins de la comunitat. En morir la beata l’import inicial de la donació passava al beateri per atendre el manteniment de la casa i fer obres de caritat. També reberen al llarg del temps altres donacions per part dels fidels, però el total de béns que pogueren acumular no serien massa importants, ja que la vida al beateri sempre es caracteritzà per ser humil i amb escassesa de recursos econòmics, cosa que també es pot comprovar en la senzillesa dels edificis del beateri que ens han arribat fins a l’actualitat.
Durant segles, les beates o beguines de Sant Miquel tingueren ben present que elles formaven part d’un beateri o beguinatge, i per tant no estaven subjectes a la jurisdicció de les autoritats eclesiàstiques. Una altra prova d’açò és quan en maig de 1836 foren forçades a abandonar el beateri a conseqüència d’una mala aplicació de les lleis desamortitzadores de Mendizábal que sols afectaven els ordes religiosos. Uns mesos després, els béns del beateri foren venuts com a nacionals, de la mateixa manera que a la resta de les comunitats religioses. Davant aquesta injustícia, les beates reclamaren al govern recordant-li que Sant Miquel de Llíria era un beateri i, per tant, una institució civil, per la qual cosa demanaren de tornar al beateri que injustament havien hagut d’abandonar. Finalment ho aconseguiren l’any 1843. Posteriorment, sol·licitaren que els tornaren els béns confiscats, cosa que aconseguiren després d’un procés que durà més de deu anys, quan les autoritats nacionals reconegueren que les beates no pertanyien a un orde religiós, així que els restituïren els béns no venuts i foren indemnitzades pels béns ja alienats.
6 – La popularitat de les beates de Sant Miquel
Les beates de Sant Miquel, al llarg dels segles, es mantingueren fidels als seus principis de pobresa absoluta i conservaren molt bones relacions amb els estaments que representaven la religiositat popular que, a poc a poc, s’anava formant al voltant del santuari, fins a esdevenir la imatge de l’arcàngel i la seua romeria anual, una de les advocacions i pràctiques pietoses més arrelades en els llauradors i veïns de la ciutat de València i la seua horta. Una bona mostra de tot açò són les abundants edicions d’estampes de devoció que s’imprimiren a partir del segle XVIII amb els motius iconogràfics de la imatge de sant Miquel de Llíria acompanyat de dues beates agenollades als seus peus. L’estima i gran respecte que els pelegrins i devots han tingut per les beates de Llíria s’expressa molt bé en la literatura popular de la romeria, quan els pelegrins que anualment visitaven el santuari s’acomiadaven amb cobletes com la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que jo me’n vaig a València
i Déu sap si tornaré.
Una altra variant d’aquesta cobleta és la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que si no tinc epidèmia
ja tornaré l’any que ve.
No sols els pelegrins tingueren en bona estima les beates sinó també les autoritats municipals i els mateixos veïns de Llíria, ja que en moments de necessitats ajudaren el poble com ocorregué en 1876 quan es feren càrrec de l’hospital municipal durant nou anys.
7 – El final d’un dels últims beateris medievals a Espanya en les acaballes del segle XIX
Fins a l’any 1895 Sant Miquel de Llíria funcionà com un típic beateri, un llarguíssim període de més de cinc-cents cinquanta anys per a una institució d’arrels medievals. Però a les acaballes del segle XIX el beateri estava en decadència i amb escassesa de vocacions. Senzillament, el que passava és que el beguinatge -com a moviment- ja era un anacronisme, així és que esgotada la institució i amb ganes d’adaptar-se als nous temps, el beateri deixava d’existir per passar a convertir-se en un orde canònic.
El que estava ocorrent és que durant el segle XIX els beateris que encara estaven en actiu començaren a integrar-se en els ordes religiosos. Pel que fa al beateri de Sant Miquel, el canvi es produí en 1895, després d’un llarg període de conflictes de quasi vint anys amb les autoritats municipals de Llíria, que fins a l’últim moment s’oposaren al canvi perquè això suposava renunciar als drets històrics i al control sobre el beateri. Fins i tot alguns regidors de l’Ajuntament volgueren rectificar i tornar-se’n enrere després d’haver signat l’escriptura de renúncia. Finalment, la comunitat de beates es transformà per primera vegada en religioses diocesanes i fundaren un nou institut religiós que depenia de l’arquebisbe de València. De les 9 beates que formaven la comunitat, 6 acceptaren integrar-se en el nou orde i 3 estigueren en contra de la reforma i abandonaren el beateri. Possiblement, el beateri de Sant Miquel siga dels últims a Espanya que acabaren integrant-se en els ordes religiosos.
L’any 1977 i arran de la falta de vocacions, les religioses de Sant Miquel es fusionaren amb una congregació de religioses franciscanes. Aquesta congregació abandonà el monestir de Sant Miquel l’any 1996, també per falta de vocacions, i fou substituïda per una institució religiosa d’origen mexicà, que l’ocupà fins al mes de desembre de l’any 2000. Novament, la falta de vocacions ha portat que el monestir des d’aleshores ja no tinga una comunitat de religioses.
8 – A manera de conclusió
El beateri de Sant Miquel sobrevisqué tants segles gràcies a la intervenció del rei Martí l’Humà, el qual amb les seues ordenances el preservà de possibles desviacions herètiques, així com a la rigorosa moral que imposà el rei reformador. En contrapartida, les beates perderen llibertat i independència, la qual cosa les allunyava dels principals valors que caracteritzaren el moviment beguí des dels inicis. També perderen la seua independència respete a qualsevol institució masculina, per tant, no serien controlades per la jerarquia de l’Església però sí pel poder civil.
Altres aspectes que també ajudaren perquè el beateri sobrevisquera tant de temps és l’estricte control que exerciren les autoritats municipals de Llíria com a administradors i vigilants del bon funcionament del beateri, així com per la peculiar situació aïllada que hi tenia, ubicat en un tossal als afores de Llíria.
Però malgrat tots els canvis que al llarg de la història ha experimentat el beateri medieval transformat modernament en un monestir, el santuari de Sant Miquel, com a lloc on es practica la religiositat popular, encara conserva una bona vitalitat en una societat més secularitzada. Els milers de valencians que cada any participen en la romeria anual ho avalen. Podem afirmar que l’actual santuari de Sant Miquel, com a hereu de l’antic beateri medieval, és la institució més antiga en actiu a Llíria amb quasi set-cents anys de vida.
Amb l’historiador Juanjo Adrià. Introducció Joan Bell-lloc.
“El mas de Casino estava situat a 2,5 llegües de Llíria (uns 12 km) i es trobava entre el Villar, Pedralba, les Alcubles i Llíria, aquesta més desplaçada cap al sud-est.
Als camperols d’aquesta explotació agrícola els resultava una feinada anar i tornar a Llíria per als serveis de la parròquia o per a les qüestions administratives. A més, aquest enclavament havia sorgit per a la permanència dels treballadors dels camps del voltant, ja que estava molt prop de les masies més importants de Llíria.
La Fardeta, el mas del Frare, el mas de Moia, l’Espinar (del monestir de Sant Miquel dels Reis), el mas del Jutge, la casa de Camp (dels frares de Portaceli) i moltes altres masies eren llocs on vivien tot l’any els masovers i eren grans propietats de terratinents de València o dels frares de Portaceli, dels quals depenia també la parròquia de Llíria. L’actual camí dels Frares és una mostra de la necessitat de connectar Portaceli amb les seues finques.
La població de Llíria, en el 1510, era de 1.021 persones; en 1535 n’hi havia 868, per culpa d’una epidèmia; en 1596, n’eren 2641 i el gran bot es feu en el 1787, amb 7069 habitants. Aquest augment demogràfic va exigir l’augment de les terres de conreu i propicià la creació de noves masies. La majoria se servien de trulls per a obtindre el vi del raïm que es produïa en gran nombre d’hectàrees de la zona. La fil·loxera i el míldiu, a França, van estimular el conreu de la vinya en l’extens terme de Llíria. Es produïen vins de baixa qualitat i vi de past per a fer aiguardent.
L’existència d’alguna font, la del Canyar, així com el pou fet el 1910, també ajudaven a l’extensió de l’explotació agrícola.
A més de les masies hi havia els cellers, alguns dels quals encara romanen, com les bodegues de Casinos, les de Torres o les Vint-i-quatre. Tenien la funció temporal d’acollir els treballadors de temporada de les collites, la majoria dels quals eren d’Alcubles.
El 1787, el clero de Llíria aconsegueix la creació d’una parròquia a Casinos, per les necessitats «espirituals». Estava dedicada a santa Bàrbara, protectora de tronades i pedregades. Un campanar marcava les hores i els rituals religiosos, com una mena de WhatsApp d’aleshores.
La Constitució de 1812, de Cadis, recomana la constitució d’ajuntaments quan arriben els nuclis a 1000 habitants, o quan és recomanable. El desgavell del regnat del «Desitjat», Ferran VII, que reprén l’absolutisme, el cop d’estat de Riego i la tornada a l’absolutisme, així com la Primera Guerra Carlista i la regència de M. Cristina són entrebancs que alentien la segregació de Casinos. Tanmateix, el motí d’Aranjuez, Espartero i la política dels liberals afavoreixen la segregació. Els límits del terme significaren una gran disputa que durà més de 20 anys. A Casinos, amb el 10% de la població de Llíria, li corresponien 2700 hectàrees, les quals quedaran en unes 400.”
Ara vos mostrem un parell de curiositats de la caràtula del web i de la gravació…
És un gravat de 1768 basat en un dibuix de José Camarón, veí de Sogorb i un dels bons pintors valencians del segle XVIII.
En la imatge les beates, les beguines, apareixen amb el seu hàbit que en res se sembla a la de les monges…
I, a més, apareixen tots els elements típics de la iconografia de Sant Miquel al fons del gravat:
La Torreta completa i en ple ús, l’original Costa Revessa (l’actual costera és molt posterior) que parteix del carrer del Beateri al Pic i amb tres persones caminant, i l’edifici original i encara no reformat del beateri, amb el campanar que tenia aleshores l’església…
L’ermita de Santa Bàrbara i Sant Sebastià i la vila emmurallada…
L’església de l’Assumpció, la de la Sang, el castell… i el campanar del Remei!!!
… i Sant Miquel apareix amb la indumentària medieval, amb armadura de ferro i, per tant, sense la capa que és un afegit de finals del segle XVIII per amagar els cables que subjectaven la imatge a l’anda…
… i ara un segle després… amb l’actual monestir ja reformat i sense campanar… i amb el fum del fumeral donant-li vida…
… i moments de la gravació el 22 d’octubre… amb Francesc Rozalén… Enric Llopis i Joan Bell-lloc… i Enriqueta Sorio… anàrem a ca Enriqueta, la nostra seguidora més entranyable, constant i crítica, que el 21 d’octubre havia complit noranta-sis anys!!!
Per això aquesta commemoració amb ella com a testimoni…
“Hi ha dones entre nosaltres que no sabem com anomenar, si dones normals o monges, perquè̀ no viuen ni dins del nostre món ni fora”. Així descrivia el franciscà Gilbert de Tournai a les beguines l’any 1274.
A les acaballes del segle XII, dins del triangle format per les regions de Flandes, Brabant i Renània, es crearen unes comunitats anomenades de “mulieres sanctae” i que al segle XIII prengueren el nom de “Beguinatges”. Eren uns espais habitats i governats únicament per dones de diferents estrats socials i econòmicament independents que portaven una vida religiosa en comú, però sense la clausura monàstica.
Al segle XV arribaren també́ als territoris mediterranis de la Corona d’Aragó, on varen ser conegudes com a ‘rescluses o beates’, tant a Catalunya com al Regne de València.
Aquest fou un moviment revolucionari per l’espiritualitat i l’autonomia que les beguines aconseguiren respecte al predomini social masculí, ja que es convertiren en dones independents que superaren el seu destí més habitual en aquella època: o casar-se i tenir fills, o ser monges. Les beguines podien treballar i canviar lliurement de vida, fins i tot si era per esposar-se.
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”
Curiositats… una important tele de Ponent emet hui a la nit una nova sèrie de ficció sobre un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa… Parlem de “Les beguines” que durant cinc segles varen habitar l’ermitori de Sant Miquel de Llíria…
Ens escriu l’historiador edetà Francesc Rozalén…
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”
Introducció de Joan Bell-lloc. Presenta Miquel Martí. I amb la participació dels historiadors Ester Alba i Jose Luís Arcón…
“El 2 d’octubre del 1811, els bancals de la Vallbona es van tenyir de sang. Napoleó tenia pressa per completar definitivament l’ocupació militar de les terres peninsulars espanyoles i la ciutat de València era, encara, una pedra a la sabata. La gent d’aquell temps no acceptava fàcilment la legalitat vigent que emanava del rei Josep, imposat pels francesos, tot i que obeïen molt gustosament els monarques borbònics, una altra nissaga tan francesa o més que Josep Bonaparte i imposada també per la força de les armes.
Contradiccions a banda, l’emperador Napoleó manà al mariscal Gabriel Suchet l’ocupació efectiva de les terres valencianes i aquest general feu mans i mànigues per dur-ho a terme tan ràpidament com pogué. El teatre d’operacions prèvies va ser el Camp de Morvedre. Des de Sagunt, Suchet preparà la conquesta de la ciutat de València i, entre aquestes maniobres, va tenir lloc un combat entre les nostres tropes i les invasores al Camp de Túria, més concretament a la Vallbona. Era un terreny ideal, tot pla i creuat de séquies que impedirien el pas dels atacants. El 2 d’octubre del 1811, l’exèrcit francés avançà des de Sagunt, pel camí de Llíria, cap a Bétera i arribà a les Ventes de Vallbona, on començà l’enfrontament bèl·lic a banda i banda de la séquia de l’Alguasil. Hi va haver alguns punts de resistència, com el maset Vell o la torre de Bava, a l’Eliana, però ni séquies ni regadores impediren la desbandada total de les tropes espanyoles que, botant màrgens, cercaren refugi a l’altra banda del riu, a Riba-roja. D’altres, per Benaguasil, es van arrecerar dalt de les Rodanes, a Vilamarxant. Després vingué la derrota definitiva del Puig i, finalment, entrava Suchet triomfal a València on, per cert, va ser molt ben rebut.
Aquest combat de la Vallbona tenia tanta importància estratègica que va ser dirigit personalment pel mateix Suchet, el qual, sense dubte, degué entrar a les Ventes, a la Pobla i a Benaguasil, on se li dedicà un carrer, el “raval de Suchet”, la denominació del qual durà fins al 1827. Més tard, es canvià el nom per l’actual “carrer de les Ànimes”, molt pròxim al Portalet o Portal Nou. Curiosament, la ciutat de València li va dedicar un carrer situat també vora el Portal Nou.
El mariscal Suchet, ara ja distingit amb el pompós títol de “duc de l’Albufera”, va deixar escrites les seues experiències bèl·liques en el conegut llibre, traduït al castellà, Memorias del mariscal Suchet, una referència imprescindible per a tots els erudits i historiadors que estudien el tema.
Aquesta batalla de la Vallbona, tot i no ser coneguda popularment per la majoria dels habitants de la zona, ha estat profusament comentada i explicada pels historiadors de casa nostra. Sarthou, per exemple ja escrivia el 1917 que: “En 2 octubre 1811, el general Suchet vino personalmente aquí [a Benaguacil] a atacar a don Carlos O’Donell“.
L’any 1967, Vicent Genovés i Amorós, historiador i valencianista, especialitzat en l’època napoleònica, va editar una bella obreta titulada València contra Napoleó. Quan el llibre encara estava a la impremta, els redactors d’una revista local de Benaguasil, Amunt, van invitar-lo a fer una primícia del seu llibre i l’autor va redactar un petit article titulat: “El combat de Benaguacil, quan la Guerra de la Independència, 2 d’octubre de 1811”, un text que podeu trobar als nostres webs de “Cròniques Edetanes”. En aquest llibre, Genovés segueix en línies generals les memòries narrades pel mariscal Suchet i diu:
“L’endemà a migjorn, el mariscal Suchet s’adonà que els espanyols s’havien desplegat en orde de batalla per l’horta de Benaguasil i la Vallbona, darrere d’una ampla séquia […]”. I més avant continua: “Els espanyols emprengueren la retirada en dues direccions acuitats pels francesos, tot i aprofitant la dificultat que per la persecució oferien les abundants séquies i sequiols de la Vallbona”.
L’11 d’octubre d’enguany, 2024, a l’emissora local de Ràdio Pobla, l’amic Miquel Martí va entrevistar dos historiadors, la doctora Ester Alba i el llicenciat José Luis Arcón, autor d’un llibre de recent aparició, Sagunt, la batalla per València, en què es narren amb detall i profunditat els fets ocorreguts a la Vallbona el 2 d’octubre del 1811. Al llarg del programa apareixen nombroses dades referents a l’estratègia seguida pels generals d’ambdós bàndols, el nombre de soldats, de ferits i de morts, així com altres aspectes del combat. També es dona a conéixer l’aparició d’una nova tesi doctoral, a punt d’eixir, la qual està centrada en aquest combat.
Una part de la tertúlia es dedicà al comentari dels topònims relacionats amb aquest fet, com ara el nom del combat, que per uns és conegut com la batalla de Benaguasil i per altres com la batalla de la Pobla. De fet, Suchet, l’anomena la batalla de la Pobla de Benaguasil. També s’hi proposà la batalla de les Ventes, ja que fou allí on començà el combat. Nosaltres tirem pel dret i l’anomenem la “batalla de la Vallbona”, un nom que engloba tots els noms anteriors i que n’inclou també d’altres relacionats amb aquest episodi bèl·lic, com el mas Vell i la torre de Bava.
Un altre element de la tertúlia, esmentat pel mateix Suchet, és el de la “capelleta” situada enmig de la fragorosa batalla. Pel context no pot ser altra que l’antiga capella de la Trinitat, documentada ja el 1791, i que després de la batalla restà completament derruïda. La feren nova el 1815 i de nou va ser enderrocada cap al 1950 per edificar l’actual església de la Trinitat i Sant Josep a les Ventes. Alguns han confós aquesta capelleta de la batalla amb l’ermita de Sant Sebastià, situada a prop d’un quilòmetre de l’anterior.
La tertúlia acabà amb una proposta sorprenent, la recreació històrica de la batalla del Tollo, un altre fet bèl·lic esdevingut prop d’Utiel el 1812. Un grup d’entusiastes locals recrea cada any aquell fet per tal de conservar-ne la memòria. Es tracta d’una proposta que ens sembla magnífica i que també es podria aplicar a diversos fets històrics esdevinguts en terres edetanes al llarg de la història, els quals corren el risc de caure en l’oblit. Alguns successos dignes de ser representats i recreats popularment a la nostra comarca podrien ser l’alçament de Benaguasil (1526), l’expulsió dels Moriscos (1609), el combat de Vilamarxant (1706), la batalla de la Vallbona (1811) o el combat de Sant Miquel (1874).”
Joan Bell-lloc
A continuació podeu escoltar el programa complet de Ràdio Pobla dirigit per Miquel Martí, amb Ester Alba i Josep Lluís Arcón.
El conjunt de la creació literària d’Estellés té una extensió considerable, produïda durant els cinquanta anys que exercí l’ofici de poeta, i està recollida en més de cent poemaris que abracen més de quatre mil pàgines. No obstant això, el gran públic desconeix la presència destacada de Llíria en aquesta magna obra. La celebració del centenari del naixement del poeta ens ofereix l’oportunitat de divulgar i fer valer tota aquesta producció. Per aquest motiu l’Ajuntament de Llíria ha publicat un llibre que recull els nombrosos poemes que Vicent Andrés Estellés dedicà en la seua obra a la ciutat de Llíria i al seu secular santuari de Sant Miquel, un dels més antics i populars del País Valencià.
I – El beateri de Sant Miquel: un santuari històric de l’horta de València
La majoria dels poemes que Vicent Andrés Estellés escrigué dedicats a Llíria estan inspirats en les vivències que des de xiquet va viure amb els seus pares quan venien a la romeria i al santuari de Sant Miquel: el viatge de Burjassot a Llíria amb carro, la visita a la imatge de l’arcàngel ubicada al santuari del tossal, la fira i l’ambient de festa als carrers, la venda dels productes agrícoles, el dinar amb la família a la Font de Sant Vicent… Unes visites que després continuà realitzant ja d’adult.
Cal recordar que el santuari de Sant Miquel era en els seus orígens un beateri medieval que passà a estar sotmés a l’administració dels jurats de Llíria, i al llarg dels segles es convertí en un dels més populars de l’antic Regne de València. A més, el beateri sorgí sota la influència de les comunitats beguines que a València promocionà el prestigiós metge i espiritualista Arnau de Vilanova. Els jurats de la ciutat de València tenien una especial estima pel beateri de Llíria i les seues beates, a les quals es dirigien demanant que intercediren amb les seues pregàries per tal d’acabar amb sequeres, epidèmies i conflictes que afectaven a la ciutat, o bé pregaren per la bona elecció dels seus jurats. Els prestigi que tenia el beateri de Sant Miquel ens el mostra també les relacions que tingué amb personalitats com l’escriptor franciscà Francesc Eiximenis o l’escriptora sor Isabel de Villena, la qual tingué al seu convent de la Trinitat una beata de Sant Miquel a la qual se li atribuïen fets prodigiosos. Fins i tot el dominic Vicent Ferrer tenia amistat amb algunes beates de l’ermitori de Llíria.
Prompte el beateri de Llíria agafà una extensa fama, com ho confirmen els nombrosos pelegrins que ja a començament del segle XV visitaven el santuari. Més endavant, ja al segle XVI, cardenals de Roma atorgaren indulgències a tots aquells que visitaren el beateri. Amb el temps, el prestigi de la icona de Sant Miquel venerada al santuari de Llíria esdevingué una de les imatges devocionals més arrelades en els pobles de l’horta de València. Una imatge que els pelegrins i devots han considerat que té poders taumatúrgics i terapèutics. Per això els pares d’Estellés heretaren l’arrelada tradició que hi havia entre els llauradors de l’horta de València de vindre cada any al santuari de Sant Miquel de Llíria. I ho feien en carro des del poble on la família tenia la residència, Burjassot, per així visitar l’arcàngel miraculós, complir les promeses i demanar-ne d’altres. El viatge el realitzaven per la santmiquelada, entre finals de setembre i la vuitava de la festa que se celebrava durant la primera setmana d’octubre.
El mitjà de transport tradicional per viatjar fins a Llíria va ser el carro o la tartana, com ocorria en el cas de la família d’Estellés. Però a finals del segle XIX també s’imposà el transport en tren, que va augmentar considerablement el nombre de pelegrins. Així, el trenet de via estreta que arribà a Llíria el 1888 i el de via ampla que ho feu dos anys després augmentà considerablement la freqüència diària dels trens durant els dies de romeria. Per exemple, en la festa de 1925, del 29 de setembre al 4 d’octubre, les dues companyies de ferrocarril oferiren trenta-sis trens diaris des de València fins a Llíria i vint-i-cinc trens diaris des de Llíria a València.
el santuari de Sant Miquel amb la llarga costera d’accés, per on pujaven els pelegrins, i el barri del Barranquet en la part de baix, 1960
II – L’estima de Vicent Andrés Estellés per Llíria i la romeria a Sant Miquel
El llibre que s’ha publicat té 156 pàgines i recull els poemes i un text periodístic que Vicent Andrés Estellés va dedicar a la ciutat de Llíria i a la romeria de Sant Miquel. El llibre també conté un annex amb una selecció de textos literaris de diferents èpoques, que parlen de la importància històrica que ha tingut el santuari i la romeria a Sant Miquel de Llíria. Textos escrits al segle XIX per escriptors com Josep Francesc Sanmartín i Teodor Llorente Olivares, i ja al segle XX, per Carles Salvador, Teodor Llorente Falcó, Martí Domínguez Barberà, Pascual Enguídanos Usach (George H. White) i Rafael Ventura Melià. Cal destacar la part gràfica del llibre, amb una selecció de 48 fotografies antigues i modernes, algunes poc conegudes, sobre la romeria i la fira de Sant Miquel que visqué Estellés.
En la pàgina “Actualidad Valenciana” del diari Las Provincias és on Vicent Andrés Estellés publicava les gasetilles. Edició del 29 de setembre de 1966
Una de les parts més desconegudes que inclou el llibre són les quinze gasetilles en vers que Estellés va publicar al diari Las Provincias entre els anys 1959-1973 dedicades a Llíria i a la romeria de Sant Miquel. Aquestes gasetilles les va publicar quan era el redactor en cap del citat periòdic, en el qual estigué treballant uns trenta anys. Les publicava dins les pàgines “Actualidad valenciana”, en una secció que portava el nom de “Bon dia” i estaven signades amb el pseudònim de “Roc”. El text sempre estava acompanyat d’un dibuix que representava un llaurador amb una barraca en el moment d’emetre una salutació a algun veí. Les gasetilles rimades tractaven sobre les notícies del dia i estaven escrites sense pretensions literàries en un valencià col·loquial i popular, un fet anormal en la premsa d’aquella època controlada per la censura de la dictadura franquista. De fet, durant molts anys, aquestes gasetilles era l’únic text en valencià que apareixia en la premsa valenciana.
Gasetilla d’Estellés publicada a Las Provincias el 6 d’octubre de 1963
Quan s’aproximava la festa i la romeria a Sant Miquel, Estellés, que tant l’havia viscut des de xiquet, tots els anys dedicava una gasetilla a Llíria. Les quinze gasetilles que recull el nou llibre, extretes de l’Hemeroteca Municipal de València, són desconegudes i no s’havien tornat a publicar des que aparegueren al diari, excepte quatre que es varen recollir en un llibre de l’any 2003 dedicat a l’obra periodística d’Estellés. La resta estan incloses en el llibre que s’ha publicat. Veuran que Estellés, utilitzant el llenguatge del carrer, ens parla amb alegria dels bons records que li porta Llíria i la romeria a Sant Miquel, com en el fragment d’aquesta gasetilla de 1959:
A través d’aquestes gasetilles, i també dels poemes més elaborats repartits en la seua intensa i extensa obra, el poeta ens parla del viatge amb carro que la família feia des de Burjassot a Llíria; l’arribada al poble i l’ambient de festa que es respirava pels carrers; la pujada al santuari de Sant Miquel a través de la costera polsegosa; el dramatisme dels pobrets i alesiats de la costa demanant almoina; la desesperació del pelegrins pujant descalços i a genollons; l’ambient de l’interior de l’església del santuari amb els pelegrins implorant la protecció de l’arcàngel; la participació en la fira muntada en els carrers i places més cèntrics de Llíria; la compra dels productes agraris destacant especialment les magranes de les hortes de Llíria, una fruita que va impactar a Estellés i que tindrà molt present en la seua obra literària, com podrem comprovar en el llibre que s’ha publicat. Una de les parts del dia de romeria que Estellés recordava amb més goig era la paella que la família cuinava i menjava a la Font de Sant Vicent. Eren unes hores de festa i alegria que estan presents en diversos poemaris de la seua obra i en les gasetilles periodístiques:
Una altra part del llibre que s’ha editat recull els poemes amb referència a Llíria que Estellés inclogué en tretze dels seus poemaris, on destaquen de manera especial els que li dedica en el Mural del País Valencià, el més extens format per vint-i-set llibres. Vegem el que publicà en el Llibre XI amb el títol de “Llíria”:
Hi ha un altre llibre de poemes del qual he seleccionat un molt especial i llarg: “Yo quería ir contigo a San Miguel de Liria”. Està inclòs en el llibre Primera soledad, l’únic que escrigué en castellà i que publicà molt tard, en una primera edició el 1988 i en una segona el 2019. El va redactar l’any 1956, poc després de la mort de la seua primera filla, Isabel, ocorreguda quan tenia sols tres mesos d’edat. Aquesta desgràcia el va sumir en una profunda crisi personal que es reflecteix sobretot en el contingut de Primera soledad.
El poema “Yo quería ir contigo a San Miguel de Liria” és estremidor. Influït per la pèrdua d’un ser tan estimat, està escrit amb un llenguatge marcat pel to col·loquial que caracteritza l’obra del poeta. El poema mostra el desig d’Estellés de portar la seua filla al santuari de Sant Miquel de Llíria, seguint la tradició que ja feien els seus pares quan ell era xiquet, i així complir una promesa. Estellés aprofita l’ocasió per descriure el sofriment i el dramatisme que es respirava al santuari de Llíria. La desesperació dels pelegrins pregant a crits, pujant descalços i a genollons, o les lamentacions dels pobrets plens de nafres, mancs, coixos, tolits…, encara feien l’ambient més dramàtic. Era la fragilitat humana, la misèria de les classes populars abandonades i marginades en busca d’una protecció que no trobaven en la societat d’aleshores, regida per una dictadura franquista que prohibia la mendicitat, però que durant els dies de romeria inundava de sofriment el camí d’accés al santuari:
En aquest llarg poema estan presents tots els elements més importants que defineixen l’ambient que es vivia en el camí d’accés al santuari de Sant Miquel i en la visita a la imatge de l’arcàngel, així com els comportaments més extrems dels qui practicaven la religiositat popular. També està ben present la calor sufocant de l’estiuet de Sant Miquel amb la suor i la persistència de les mosques. I com no, les medalletes i els ciris i els productes agrícoles de la fira. Les famílies de llauradors que vivien en els carrers que conduïen al santuari tenien el costum d’exposar a la porta de casa els productes que cultivaven a l’horta per a vendre’ls, cosa que també es feia en les paradetes que hi havia a la fira: magranes, carabasses, melons, raïm, figues seques, caquis, codonys… En els passejos pels carrers de Llíria que feia Estellés, també li va impactar el costum que hi havia de posar les carabasses als balcons de les cases perquè s’assecaren, o els melons de tot l’any penjats amb cordes a les bigues de les cambres i que es podien veure des del carrer perquè els balcons tenien les portes obertes. L’exhibició d’aquesta varietat de productes varen quedar gravats en la memòria infantil d’Estellés i després ho recordava en les gasetilles i poemes amb gran alegria. Però de totes les fruites de la tardor, la que més li va impactar foren les magranes llirianes procedents dels nombrosos magraners centenaris que es cultivaven en les històriques hortes regades per la font de Sant Vicent:
Com podrem comprovar en el recull del llibre, la magrana és la fruita que més apareix en les gasetilles i en molts dels poemes d’Estellés dedicats a Llíria. Aquells basquets de magranes a les portes de les cases que veié durant tota la seua infantesa, aquelles crides de les dones anunciant la venda de la fruita: A les primeres magranes de l’any!, són records que Estellés sempre tingué present. Per això el santuari de Sant Miquel de Llíria, la romeria, els productes de la fira amb l’estima per les magranes o el dinar a la Font de Sant Vicent, són vivències que perdurarien per sempre en la memòria i en moltes parts de l’extensa obra d’Estellés. Així ho podem comprovar en les gasetilles més populars que inclou el llibre. Ho vegem, per exemple, en els versos d’una d’aquestes gasetilles:
També en l’obra estellesiana més elaborada recollida en els seus nombrosos poemaris, la magrana continua estant ben present, com ho mostra aquest poema del Mural del País Valencià:
Cent anys després del naixement d’Estellés i trenta-un des de la seua mort, el poeta cívic, el poeta amb plena consciència del seu país, està més viu que mai i s’ha convertit en un dels referents contemporanis dels valencians. Els inicis d’un dels poemes més populars d’Estellés resumeix molt bé tot aquest compromís:
“El día de San Miguel fue para Liria un día de luto, muy triste, sin luz, sin músicas ni procesión, que hubo que aplazar.”
Cada vegada que arriba la tardor ens habituem a escoltar i vore les devastacions ocasionades en els, cada vegada més freqüents i violents, episodis de Gota Freda, hui en dia rebatejada com DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts).
La Gota Freda, eixe nom que li eleva un to de major respecte i al mateix temps de temor, és propi de la zona geogràfica mediterrània peninsular, principalment a la zona d’Andalusia, Múrcia i País Valencià. Es caracteritza per episodis de pluges torrencials, principalment acompanyades de trons i llamps, violentes i intenses amb una duració d’unes hores o dies que afecten superfícies molt reduïdes i que esdevenen difícilment previsibles en quan a evolució i trajectòria. És a dir, mai es sap quan pot ploure, ni com, ni on. El que sí és segur és que hi ha una alta probabilitat de conseqüències devastadores.
La cultura oral valenciana, com les demés cultures orals, és molt sàvia i basa aquest coneixement en l’experiència acumulada de segles, existeix forjada en la memòria de molts una frase on la raó pren força de tones: “ Vora riu, no faces niu, ni a l’hivern ni a l’estiu.” És a dir, evitem els cursos fluvials a l’hora de buscar un lloc on viure o assentar-se.
Des de temps antics els habitants de Llíria van triar llocs elevats on erigir els distints nuclis poblacionals que Llíria ha tingut a través del temps. De fet, dos terceres parts de Llíria s’ubiquen entre les vessants i cims dels tres tossals (Santa Bàrbara, Sant Miquel i la Torreta; i el de la Sang o Vila Vella) i també a la planícia del Pla de l ‘Arc que tot i que moltes vegades no ens donem compte, també esdevé una vessant que no deixa d’ascendir, contant fins 10 metres des de l’encreuament del Carrer Duc de Llíria / Carrer de Sant Vicent Ferrer (166 msnm) fins el quarter de la Guàrdia Civil (176 msnm).
Les generacions llirianes actuals, o la majoria d’elles no han viscut episodis d’inundacions ni de catàstrofes que hasquen afectat a la ciutat de Llíria, però altres encara recordaran la vesprada – nit d’aquell 14 d’octubre de 1957, el dia e la riuà de València, i menys gent recordarà la vesprada del dia de la Baixà de 1949, en que a Llíria van caure 165 litres per m² en tant sols dues hores.
Carrer Sant Francesc Llíria, 28 setembre 1949
José Durán als 29 anys (1915)
D’aquella vespra de festa, ja quasi ningú recorda que va passar, però gràcies al testimoni de Josep Durán, metge de professió i cronista de Llíria per devoció, qualsevol llirià pot conèixer que va passar aquell 28 de setembre de 1949.
Josep Durán descriu…
“La fecha del 28 de setiembre de 1949 será recordada durante mucho tiempo por la generación actual, pues debido a la horrorosa tempestad de agua, granizo y viento se desencadenó entre las 2 y las 4 de la tarde […], abatiendo todos los espíritus, convirtió las calles en impetuosos torrentes , que arrastraban piedras de gran tamaño, causando daños sin cuento en la huerta y parte baja del secano.
Baste el decir que en las citadas dos horas que duró el turbión, las nubes precipitaron sobre Liria 165 litros de agua por metro cuadrado, registrado en el pluviómetro, que son 165.000 metros cúbicos o toneladas de agua por kilómetro cuadrado.
Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.
Efecto de tan torrencial lluvia resultaron inundadas gran número de casas de la calle Mayor (desde la Plazuela de Ripoll para abajo) así como la casi totalidad de la de la calle de va a San Francisco y de la Part d’Avall, viéndose los vecinos de ésta, obligados a subirse al piso alto de la casa. En mi casa, situada en la calle Mayor nº38 (hui en dia desapareguda) frente por frente a la citada Plazuela de Ripoll, entraba una fila de agua por las rendijas de la puerta, que cruzando toda la casa desembocaba en el huerto. Jamás habíamos conocido semejante inundación en los 60 años que cuenta mi señora. Asimismo se inundaron infinidad de sótanos (o cellers) a los que entró el agua por la ventanita que tiene en las aceras a ras del suelo.
Al cesar la lluvia la campana empezó a tocar arrebato – a fuego – para que los vecinos acudieran a prestar auxilios a San Francisco, donde el agua había invadido el presbiterio, alcanzando en la iglesia y en el contiguo Cuartel de la Guardia Civil, una altura de 80 centímetros, mojando el anda de la Purísima que allí estaba preparada para la procesión del día siguiente. Esta inundación de San Francisco ya ocurrió hace 218 años, el día de la 3ª Dominica de Septiembre del año 1731, entre 11 y 12 de la mañana. Hecho que para su constancia, recordaba un ladrillo que había en la pared de la Tercera Orden, indicando la altura que habían alcanzado las aguas en aquella inundación.
Las calles de mayor pendiente quedaron descarnadas y con grandes hoyos, las más llanas inundadas de cieno, arenas y grava, y otras con tal cantidad de pedruscos de 5 a 15 kilos de peso, que no bajaría de las 300 toneladas la cantidad de piedra acumulada en ellas, en especial en la calle de San Francisco esquina a la de la Purísima, en la Part d’Avall esquina al Pic, y bajo de la estación en la confluencia de las carreteras de Liria y Chelva.
Llíria, 28 setembre 1949: des del cantó de la Puríssima (actual bar Gijón) cap a la placeta del Juanito.
Asimismo se inundó la Iglesia Parroquial por el agua procedente del desmonte, que entraba por el corralillo. Igualmente se inundó la estación de la vía estrecha (L’estació de Dalt o del Tren de Dalt), con un metro de agua, procedente del valladar.
En el barrio de la Sangre, junto al “fossar vell” se derrumbó una casa, matando a cuatro vacas y una caballería.
Por exhalación eléctrica murieron tres personas, un pastor en el campo y dos mendigos refugiados en una cueva de Malriego (Rascaña).
En el frente de la tormenta, una madre y una hija fueron arrastradas por la violencia de la corriente, en la calle Duque de Liria, siendo salvadas con cuerdas milagrosamente. No le ocurrió así a un carro, cuyo mulo desuncido de él, murió sepultado entre piedras en la curva de la carretera del Remedio.
Toneles y aperos de labranza de la plaza de los gaiatos (o de López) (ubicada al carrer de la Puríssima, on hui en dia està la Jijonenca) bajaron al Remedio.
El carrer de Sant Francesc el dia següent de la tempesta. Es poden apreciar els efectes de l’aigua i la terra i pedres arrastrades des dels tossals
Una pared de siete metros de altura del cine de verano de la Unión Musical fue derribada en su totalidad.
Si bien el agua fue torrencial en todas partes, donde indudablemente alcanzó mayor precipitación fue entre San Vicente, llamada Cañada de Serra y Liria. Por detrás del Clarín todo el ancho de la calle era acequia mayor. El Prat estaba inundado hasta la horcajadura de los árboles, de tal manera que en todo él, el nivel del agua iba medio metro más alto que la Acequia Mayor, la cual se precipitaba sobre [el] Canó, para por la Alquería [Blanca] y Foya, (hui en dia alguns d’aquests terrenys són urbanitzables) buscar la Rambla Primera. En la Foya de Turbañes el agua alcanzó seis u ocho metros de altura, tanto que 24 horas luego cubría los plumeros de las cañas y las copas de los árboles. Y eso que el Prat no tiene más avenidas que la Cañada de Tello y el Caramello. Inútil es decir que la Closa y el Prat se inundaron sobremanera.
No obstante todo ello, en Casinos no llovió. La Rambla Castellarda no llevó agua. No se desbordaron más que la Rambla Primera, y los barrancos de Olocau, Montearagón y el del Forat. En Caicons y el resto del campo fue una lluvia buena para el monte, pero sin ímpetu salvaje que destrozara ribazos.
El maíz quedó tumbado y los alfalfares tronchados, como recién segados.
Desde San Miguel al día siguiente se veían dos lagunas enormes: una en la Foya y otra en la Puebla.
Liria demás de quedarse a obscuras por averías de las tres compañías de luz, quedó también incomunicada con la capital por teléfono y telégrafo.
El día de San Miguel fue para Liria un día de luto, muy triste, sin luz, sin músicas ni procesión, que hubo que aplazar.
En Valencia no llovió hasta las siete de la tarde. Pero a las 6:30 (de la vesprada) de ella se presentó repentinamente una imponente riada que a las siete de la tarde ya había derribado el Puente de madera de los ferrocarriles económicos.
En la comarca de Liria, no había llovido más que desde el Carril (partida on està l’actual poble de Domenyo) a Ribarroja y desde Cheste a la Maimona y ello fue suficiente para ocasionar la gran riada de 2.000 metros cúbicos por segundo.
Pero donde los hechos adquirieron caracteres dramáticos fue en la Puebla, donde quedó detenido por la inundación el tren que salió de Valencia a las 13:40. El agua sobre pasó la plataforma de los coches. Y allí pasaron la noche, sin luz, ni comer hasta las 5 de la madrugada, en que se inició el salvamento con barcas.
El día 30 a las 10 salía yo para Valencia en automóvil. Entre liria y la Puebla, orilla carretera, vi más de cuarenta olivos arrancados de cuajo. Los dos ferrocarriles no circularon hasta después de unos días. Al pasar por Benisanó, 40 horas luego de la lluvia, todavía bajaban dos filas de agua, procedentes de la Cañada de Botigueta. La hoya que hay pasado el Mas de Tous, que viene del Safareig y Maquívar tenía “remelses” de broza en las copas de los olivos, a 3 metros de altura. En el lado izquierdo del Pla del Pou y Pixaor había sendas lagunas de gran extensión.
Y menos mal que llegó la furia de los elementos cuando la vendimia estaba casi terminada, y que fuese en las horas centrales del día, pues de acaecer el hecho durante la noche y sin luz, lo sucedido hubiera revestido caracteres de verdadera catástrofe.
Durán impressionat per tal paisatge catastròfic, del qual mai havia sigut testimoni va intentar buscar els medis per a que aquesta situació de danys materials i pèrdues vitals no es tornara a repetir. A ell devem la solució que hui en dia encara ens evita tornar a presenciar imatges com les de 1949.
¿Hay medio de evitar estas inundaciones? Yo estimo que s. Liria debe de construir en la parte baja de la Torreta y San Miguel un reguero o canal que recoja las aguas pluviales que descienden por sus laderas y llevarlas por la “tira de les oliveres” al camino viejo de Villamarchante. Y las de Santa Bárbara llevarlas por Turbañes y la senda del Barranc a la Rambla. De este modo se desviaría fuera de la población el 60% de las aguas que bajan por el Pic, Rambleta y Barranquet, inundando, destrozando y enrunando sus calles. En Liria los daños se calculan en tres millones de pesetas.
Efectivament, Josep Durán, qui estimava a Llíria i a la seua gent va ser el principal promotor per a que es construira la sèquia coneguda com “desvío”, el canal que hui en dia evacua cap al la zona de la partida de Barbasèquia l’aigua pluvial que descendeix dels tossals de Santa Bàrbara, Sant Miquel i la Torreta, evitant d’aquesta manera que aquestes aigües que amb violència cauien sobre Llíria amb gran velocitat producte dels alts desnivells (al voltant de 150 m de diferència des de el Monestir de Sant Miquel fins a la Plaça Major o al Pati de Sant Francesc). En aquella Llíria de finals dels 40 no existia cap sistema de clavegueram ni de conducció d’aigües pluvials eficient.
Aquest projecte seria iniciat per l’Ajuntament justament 3 anys després d’aquella vesprada catastròfica, el 28 de setembre de 1951.
“Se acuerda que por personal técnico se proceda al estudio para la construcción de un muro de contención y desviación de las avenidas de aguas pluviales de los montes que vierten a esta población.” Llibre d’Actes del Ple 1948-1951. Arxiu Municipal de Llíria
“[…] entre las casas y los cerros queda una amplia zona que haciendo en los temporales de cuenca receptora, capta consiedrables caudales y los derrama sobre la población, en alud devastador con gran caudal sólido procedente de las laderas.” Proyecto Parcial de Defensa de Liria (Valencia). Arxiu Municipal de Llíria.
El 18 d’abril de 1952, s’aprovaria el projecte de construcció del desviament “con el fin de evitar las inundaciones que padece esta población por las lluvias”. El 8 de juliol de 1954, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer donava el vist-i-plau al projecte que es xifrava en torn al milió i mig i dos milions de pessetes (9.000 – 12.000€), aportant la corporació municipal el 25% del cost. La conservació del canal passaria a estar sota responsabilitat de la Confederació Hidrògrafica.
Comunicació del president de la CHJ a l’alcaldia de Llíria informant-lo de l’aprovació definitiva del projecte. (5 de novembre de 1954)
A l’abril de 1956 les obres de defensa davant inundacions, conegut amb el nom de “ Canal de les Creuetes” era una realitat. Posteriorment s’afegiria en 1967 el tram de Santa Bàrbara.
Detall del plànol general de l’emplaçament del “Canal de les Creuetes”. (1954)
Hui en dia tant sols els carrers Sant Miquel, Puríssima i Pic recorden, en episodis de pluja torrencial, aquella fatídica vespra de festa gran en Llíria encara que hui en dia estan dotats de sistemes d’evacuació hídrica.
Marcat en blau es pot observar la totalitat del canal de desviament que a dia de hui circumda els tossals de Santa Bàrbara, Sant Miquel i la Torreta (adaptació). Visor Cartogràfic de la Generalitat Valenciana. (2019)El canal al seu pas pel tram per Santa Bàrbara, Almagatzem, carrer de la Creu i Barranquet (2019)
Contínuament ens adonem que Josep Durán no ens deixa de sorprendre. Recentment, durant les Festes de Sant Miquel 2019, l’Arxiu Municipal amb col·laboració amb l’historiador edetà Francesc Rozalén van dedicar una exposició documental sobre aquest personatge al que les llirianes i els llirians hem d’agrair tant i que a dia de hui ja és menys desconegut per a molts.
Amb aquest article, coneguem altre episodi de la seua intensa relació amb la ciutat que estimava.
A València ciutat pràcticament no va ploure… però a les set de la vesprada la riuada que va arribar al cap i casal des de terres edetanes va escombrar les barraques que hi havia al llit de Túria per Campanar i la desembocadura provocant molts morts… i enderroca per complet el Pont de Fusta de davant de l’estació del trenet… ací teniu imatges d’aquests fets…
Accedir a l’Episodi 4 de la Quarta Temporada, “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”, des de les següents plataformes de pòdcast:
aleshores cal posar en l’arxiu a buscar: Arxiu Municipal de Llíria i el document a buscar: Pergamins. I així accedireu als 62 pergamins històrics de Llíria digitalitzats.
una nova sèrie de ficció sobre un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa… Parlem de “Les beguines” que durant cinc segles varen habitar l’ermitori de Sant Miquel de Llíria…
“El 2 d’octubre del 1811, els bancals de la Vallbona es van tenyir de sang. Napoleó tenia pressa per completar definitivament l’ocupació militar de les terres peninsulars espanyoles i la ciutat de València era, encara, una pedra a la sabata. La gent d’aquell temps no acceptava fàcilment la legalitat vigent que emanava del rei Josep, imposat pels francesos, tot i que obeïen molt gustosament els monarques borbònics, una altra nissaga tan francesa o més que Josep Bonaparte i imposada també per la força de les armes.
Aquest combat de la Vallbona tenia tanta importància estratègica que va ser dirigit personalment pel mateix Suchet, el qual, sense dubte, degué entrar a les Ventes, a la Pobla i a Benaguasil, on se li dedicà un carrer, el “raval de Suchet”, la denominació del qual durà fins al 1827. Més tard, es canvià el nom per l’actual “carrer de les Ànimes”, molt pròxim al Portalet o Portal Nou. Curiosament, la ciutat de València li va dedicar un carrer situat també vora el Portal Nou.
Al cesar la lluvia la campana empezó a tocar arrebato – a fuego – para que los vecinos acudieran a prestar auxilios a San Francisco, donde el agua había invadido el presbiterio, alcanzando en la iglesia y en el contiguo Cuartel de la Guardia Civil, una altura de 80 centímetros, mojando el anda de la Purísima que allí estaba preparada para la procesión del día siguiente. Esta inundación de San Francisco ya ocurrió hace 218 años, el día de la 3ª Dominica de Septiembre del año 1731, entre 11 y 12 de la mañana. Hecho que para su constancia, recordaba un ladrillo que había en la pared de la Tercera Orden, indicando la altura que habían alcanzado las aguas en aquella inundación.
