El passat 28 d’octubre, en el marc de la festa Estellés 2023 al Casal del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià tinguérem l’oportunitat de conéixer amb més detall la presència de la ciutat de Llíria en la creació literària del poeta de Burjassot.
Clara Rozalén ha realitzat un magnífic estudi i recerca en l’obra estellesiana i ha tret a la llum, de nou, un conjunt d’escrits en què Vicent Andrés descriu les seues experiències i sentiments que, des de ben menut, li havien provocat les anuals romeries i pelegrinatges a Sant Miquel de Llíria. Són molts els poemes en què el poeta descriu el santuari, però també pinta amb vivíssims colors els bigarrats carrers de la vila en festes i de l’ermita i la font de Sant Vicent. També es recullen als poemes fugaces ressenyes de la ruta, amb carro, des de sa casa de Burjassot a fins a Llíria, passant pels coneguts indrets del Pixador i el Pla del Pou, la Pobla i Benissanó, amb el record dels fets passats que li evoquen aquests llocs.
Però és la costa de Sant Miquel i l’interior del santuari allò que li provoca un èxtasi dels sentits, amb colors, calors i olors, amb sensacions contraposades que van des de la molèstia de la multitud de les persones, les mosques i la pols fins a l’espectacle corprenedor dels invàlids i alesiats, els ciris i els murmuris dels precs i les llàgrimes suplicants.
Per altra part també apareixen nombrosos elements “profans” que ens fan descobrir la Llíria de mitjan s. XX, principalment els productes agrícoles que els particulars oferien als visitants, i el vi i les xulles i, per damunt de tots “l’oferida magrana”, símbol de la tardor que obria les portes justament amb la santmiquelada.
Tot aquest conjunt de vivències del poeta, recollides a la seua obra, han estat estudiades per Clara Rozalén Heredia, llicenciada en Filologia Hispànica, Titulada Superior en Música, Màster en Musicologia i Educació Musical i professora de llengües i literatures a l’IES Laurona de Llíria. A més, Clara forma part del grup de teatre Assaig de la Universitat de València, i hui estarà acompanyada per cinc membres d’aquest grup que recitaran els poemes seleccionats d’Estellés. Són els companys Marta Cloquell, Rafa González, Andrea Izquierdo, Àfrica Sanchis i Bruno Tortosa.
Accedir a l’Episodi 9 de la Quarta Temporada, “Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles amb Clara Rozalén”, des de les següents plataformes de pòdcast:
…i la participació deJoan Bell-lloc, de l’Institut d’Estudis comarcals del Camp de Túria, Eduard Beneyto, dels Miquelets del Regne de València, Francesc Ferrer, de l’editorial Denes, i el tabalet d’Andone Garcia, d’Estrela Roja i el Tudell.
“Som al davant d’un llibre excepcional: un recull de músiques i cançons de la terra, de la pàtria, que foren interpretades pel nostre poble en els temps d’una guerra ignominiosa d’ocupació, que acabà amb la imposició dels Decrets de Nova Planta de la monarquia borbònica contra els nostres furs, costums, institucions, llengua i béns, amb una repressió terrible…
Ferran Navarro ha fet un treball importantíssim de recerca i recopilació d’aquelles músiques i cançons que el nostre poble, sotmès però no vençut, va crear per a no defallir i continuar lluitant per la llibertat”
Extracte del pròleg que Josep Guia va fer al llibre i que ens serveixen perfectament d’introducció al present pòdcast on parlarem del significat de la paraula “Harca”, narrarem un episodi de repressió borbònica fulminant al Camp de Túria durant la guerra de Successió, coneixerem el que és la recreació històrica d’aquella època i obrirem el llibre per a viure les històries… i les músiques!!!
Des del punt geodèsic del Bardinal a l’edetana Concòrdia, la serra cosina-germana dels cims de la Calderona que està apegada cap a l’est i de la carena d’Andilla pel nord… jo fent la foto, i la meua trista ombra, a Les Alcubles, els dos de la dreta a Llíria i la parella d’enfront a Altura… Serrans, Camp de Túria i Alt Palància respectivament i amb un agermanament total… d’ací el nom…
… i ara, sobre el plànol, el lloc exacte on estàvem a la imatge anterior mirant les Vint-i-quatre, les Bodegues Velles de Torres i Torres…
Això sí, semblem astronautes edetans made in Jules Verne amb el nostre coet “Concòrdia I” a punt d’iniciar el vol cap a la galàxia d’Andròmeda… com a mínim!!!
Arran de la darrera gota freda que patírem al setembre d’enguany al Camp de Túria, al pòdcast “Cròniques Edetanes” editàrem el programa “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran” on recuperàrem aquells dramàtics esdeveniments de fa justet hui setanta-quatre anys… Per això aprofitem la data per a publicar el guió que realitzàrem, segons els textos de José Durán, i recuperar la memòria d’uns fets penosament oblidats…
Llíria i el context climatològic d’aquella època…
Llíria en particular, i una part important del Camp de Túria, als anys 40 i 50 del segle XX, van viure unes èpoques catastròfiques de dures proves per a la seua agricultura, que era el pilar principal de la seua font de riquesa:
Les grans gelades dels anys 1946 i 1956 van destruir la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres.
Entremig del fred, la sequera de quatre anys que del 1953 al 1956 deixà eixuts els camps i on Sant Vicent es va quedar reduït a un quart de fila.
I si açò no era prou, en aquest període patírem dos diluvis que varen ofegar totes les esperances dels nostres llauradors: l’enorme tempesta d’aigua a Llíria i voltants, del 28 de setembre de 1949, i la coneguda riuada d’octubre de 1957.
Així va ser la tempesta de 1949 a Llíria
28 de setembre de 1949, una data maldita que hauria de ser recordada per la gent lliriana, però que la tragèdia de la riuada del 57 va dur a l’oblit.
Una desorbitada tronada d’aigua, granís i vent es va desencadenar eixe dia entre les 2 i les 4 de la vesprada i va convertir els carrers del poble en impetuosos torrents que arrossegaven pedres d’enorme grandària, causant danys descomunals en l’horta edetana i la part baixa del secà.
Només cal dir que eixes dues hores de tempesta, els núvols van precipitar sobre Llíria 165 litres d’aigua per metre quadrat registrat en el pluviòmetre local, que són 165.000 metres cúbics o tones d’aigua per quilòmetre quadrat.
Aquesta torrencial pluja va provocar que s’inundaren un gran nombre de cases del carrer Major així com la quasi totalitat de les del carrer que va a Sant Francesc i les de la Part d’Avall, veient-se els veïns d’aquesta última, obligats a apujar-se’n al pis alt de la casa. Així mateix, es van inundar infinitat de soterranis i cellers.
Carrer Sant Francesc Llíria, 28 setembre 1949
En parar la pluja, les campanes de Llíria van començar a tocar a arravatament perquè els veïns acudiren a prestar els seus auxilis a Sant Francesc, on l’aigua havia inundat l’església, i la contigua Caserna de la Guàrdia Civil, arribant a una altura de prop d’un metre, banyant l’anda de la Puríssima que ja estava preparada per a la processó Sant Miquel de l’endemà. I també va afectar enormement a l’Església de la plaça a causa de la gran quantitat d’aigua que entrava pel corralet de darrere que dóna a la Sang. Així mateix, es va inundar l’estació del trenet amb més d’un metre d’aigua.
Els carrers de major pendent van quedar desfets i amb grans clots i els carrers plans coberts de fang, arenes, grava i roques. 300 tones va ser la quantitat de pedra acumulada al carrer de Sant Francesc per la part que dóna a la Puríssima. També en la part d’Avall per la cantonada al Pic, i baix de l’estació en la confluència que va cap a Benissanó.
Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.
Van morir tres persones, un pastor en el camp i dos indigents que es varen refugiar en una cova per la Rascanya. En la Vila Vella, al costat del fossar vell es va afonar una casa, matant a quatre vaques i una cavalleria. I en l’instant més fort de la tempesta, una mare i una filla van ser arrossegades per la violència del corrent d’aigua, al carrer del Duc de Llíria, sent salvades. No li va ocórrer així a un carro, el burro del qual va morir sepultat entre pedres en la carretera a l’altura del Remei. Una paret de set metres d’altura del cinema d’estiu de la Unió va caure íntegrament. I tonells i ferramentes de cultiu que estaven ja instal·lats per a la fira a la plaça dels gaiatos (actual 9 d’Octubre) van baixar cap Remei i la Unió.
Però on també els fets van adquirir caràcters dramàtics va ser en la Pobla. Va quedar detingut per la inundació el tren que va eixir de València a les 13.40. L’aigua va sobrepassar la plataforma dels vagons. I allí van passar la nit els passatgers, sense llum, ni menjar, fins a les 5 de la matinada, en què es va iniciar el salvament amb barques.
Si bé l’aigua va ser torrencial a tot arreu, on indubtablement va provocar major precipitació va ser entre Sant Vicent, l’anomenada Canyada de Serra i el poble. Per darrere del Clarí tot l’ample del carrer era séquia major. El Prat estava inundat fins a la copa dels arbres, de tal manera que el nivell de l’aigua anava mig metre més alt que la Séquia Major, la qual es precipitava sobre el Canó, per l’Alqueria i la Foia, buscant la Rambla Primera. En la Foia de Turbanyes l’aigua va assolir quasi huit metres d’altura, tant que 24 hores després encara cobria completament els canyars i les copes dels arbres. I això que el Prat no té més avingudes que la Canyada de Tello i el Caramello. Inútil és a dir que la Closa i el Praet van desaparèixer inundats.
Tanmateix, a Casinos no va ploure. La Rambla Castellarda no va portar aigua.
No es van desbordar més que la Rambla Primera, i els barrancs d’Olocau, Montearagón i el del Forat. En Caicons, i la resta del camp de Llíria, va ser una pluja bona per a la muntanya, però sense cap ímpetu salvatge que destrossés ribassos ni collites.
Des de Sant Miquel l’endemà, 29 de setembre, es veien dues llacunes enormes: una en la Foia i una altra major en la Pobla.
Llíria a més de quedar-se a fosques per avaries de les tres companyies de llum, va quedar també incomunicada amb la capital per telèfon, telègraf i tren.
Llíria, 28 setembre 1949: des del cantó de la Puríssima (actual bar Gijón) cap a la placeta del Juanito.
El dia de Sant Miquel va ser per a Llíria una jornada de dol, molt trista, sense llum, sense músiques ni processó, que va caldre suspendre.
A València ciutat no plogué eixe 28 de setembre fins a les set de la vesprada i molt lleugerament. Però mitja hora abans, a les 18.30, va arribar al Cap i Casal sobtadament una imponent riuada, que venia de la tempesta de Llíria que va desembocar al Túria, i va enderrocar, amb 2.000 metres cúbics per segon, el Pont de Fusta de l’estació del trenet.
Per la part de les aigües que anaren a parar al del Barranc de Carraixet, van inundar Alboraia i Tavernes, on l’aigua va arribar en algunes cases a altures de dos metres i mig. El Carraixet no s’havia desbordat des del dia de Santa Teresa de 1908. Però sens dubte aquesta ha sigut una de les majors de les quals es guarda memòria, perquè l’aigua anava 1,50 metres per damunt del pont de la carretera de Tavernes. Segurament el cabal sobrepassaria de 1500 metres per segon, inundant també Massamagrell, Bétera, Montcada, Albalat, Bonrepòs i Meliana. Sent tot una llacuna des de Sant Miquel dels Reis a Massamagrell.
Llíria va ser l’epicentre d’una zona que abraçava des del Carril a Riba-roja de Túria i des de Xest a la Maimona (actual Marines).
I encara sort que va arribar la fúria dels elements quan la verema estava quasi acabada, i que fora en les hores centrals del dia, perquè d’esdevindre els fets durant la nit i sense llum, el succeït haguera revestit caràcters de vertadera catàstrofe.
A Llíria els danys provocats per aquesta tempesta varen superar en tres milions de pessetes de l’època.
“Moros i cristians” Alcoi 1923… l’únic document gràfic que existeix recuperat i restaurat recentment… història del cinema mut… pel·lícula dirigida fa ara cent anys pel gran, i oblidat, director de Llíria Armand Guerra (José María Estivalis Cabo)… Ací la teniu:
… i ara veureu un altre fragment de la pel·lícula d’Armand Guerra ‘Moros i Cristians’ d’Alcoi… és sobre el treball en les fàbriques, en aquest cas les que feien paper de fumar i també algunes vistes de la ciutat… amb altres cinc minuts, no disponibles per les xarxes, es complementa el treball segons ens informa Francesc Rozalen…
"Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari"… moment oportú per a recordar la seua figura escoltant el pòdcast 27 de 'Cròniques Edetanes' https://t.co/z8ET3hMazj
En un tancar i obrir d’ulls els humans destrossem el patrimoni que ens llegaren els avantpassats… el Penyal d’Ifac, Marina Alta, vist des de Benissa a les acaballes dels anys 60 del segle passat… des d’aleshores i fins a l’actualitat… i el terrorisme humà encara continua…
“Moltes i molts coneixem la terrible història de Sweeney Todd el barber diabòlic del carrer Fleet a Londres, gràcies a la pel·lícula de Tim Burton del 2007, amb Jhonny Deep fent de barber diabòlic i a Helena Bohan-Carter d’ajudant d’aquest assassí en sèrie. El que poca gent sap és que aquesta història del barber que va assassinar a desenes de clients i que després feia pastissos de carn amb els assassinats, gràcies a la seua companya fornera, té el seu origen en uns macabres fets ubicats a la ciutat de València.
Anomenat, o conegut, com al “Barber diabòlic del carrer dels Manyans”, se sap de la seua existència per les dades i anotacions que s’han pogut recuperar del dietari del segle XIX de Pablo Carsí i Gil ‘Cosas particulares, usos y costumbres de la ciudad de Valencia, 1800-1873’ Gràcies a l’estudi i transcripció que d’ell va fer Rafael Solaz Albert.
“. . .En la calle de Serrageros, entrando por la de San Vicente, a la derecha, sobre la metad de la calle, hay como un corral que tiene puerta a la calle, entrando por allí se sale a una taberna que hay en la calle de la Pellería que todo forma una casa. Ensima de esta puerta hay trescabesas de piedra de hombre de las que se cuenta que en otros tiempos había una barbería, y que a los que entraban a afaytarse los mataban y rovaban, y otros añaden que en la otra casa avia una pastelería, y metían en los pasteles carne umana de los que mataban. Esto fue un hecho verdadero…”
De la construcció que parla Carsí no queda pràcticament res, ni la taverna, ni la barberia, ni el corral, ni tan sols la casa amb “tres caps a la porta”.
Una dada curiosa és que prop de la localització de l’antiga barberia estaria el desaparegut cementeri de Sant Martí, que va ser traspassat entre 1805 i 1806,
amb motiu de la Reial orde expedida pel Carles III un 3 d’abril de 1787, que per dir-ho així “bandejava els cementeris extramurs de la ciutat” o “… fora de les poblacions sempre que no hi haguera dificultat invencible o grans amplàries dins d’elles, en llocs ventilats i immediats a les Parròquies i distants de les cases dels veïns.
Quant a la història anglesa, en 2007, el periodista Peter Haining va publicar el llibre “Sweeney Todd: The Real Story of The Demon Barber of Fleet Street” on assegura haver trobat aquestes proves que confirmen la història a Londres.
Segons el conte, la història de Todd està basada en un home que va ser processat pels seus crims en l’Old Bailey i va ser penjat en el llogaret de Tyburn el gener de 1802 enfront d’una gran multitud. No obstant això, no es troba cap document sobre el judici ni en els arxius de l’Old Bailey ni en el Newgate Calendar. Tampoc existeixen articles de premsa sobre el procés o l’execució.
Si bé Peter Haining presenta la història com un fet real, no ofereix cap dada específica o comprovable. Alguns detractors del periodista, com Lucian Vaizer, argumenta que el mite de Todd pot provindre d’una adaptació anglesa de la llegenda urbana parisenca de La Posada dels Tres Reis de més de quatre-cents anys d’antiguitat, on es matava els viatgers incauts que eren servits com a plat als hostes de la posada francesa. Aquesta, potser, també va inspirar Jaume Roig quan va escriure l’”Espill o Llibre de les dones” (1460) on el el capítol dedicat a París apareix una pastisseria on feien pastissos amb carn humana.
No sabem si la història valenciana realment va ser certa, però sí que sabem que, almenys, està documentada per Pablo Carsí i podem situar-la, al contrari del que ocorre amb la història anglesa. Llegenda o no, la pròxima vegada que passegeu pel carrer dels Manyans recordeu que allí, tal vegada, va haver-hi a València una barberia on mataven a la gent i utilitzaven la seua carn per a fer pastissos…”
Ens refresca la memòria l’amic Enric Llopis: “Allà per la primavera (quasi a les portes de l’estiu) de 1973 un grup cultural del poble vàrem dur a Llíria a Manolo Miralles i els Pavesos, amb Monleón, a la pista de bàsquet (actualment pavelló vell) de la piscina. Manolo acompanyat de la seua guitarra era l’estrella i els Pavesos, que pràcticament començaven, feren de teloners. Tractàvem de recollir algun fons per a les nostres activitats, entre elles el cinefòrum que era la més exitosa. Els pagàrem el sopar d’entrepans, la gasolina i ja està!!!
Els pròxims dies es compliran 150 anys de la revolució obreroanarquista d’Alcoi que tingué lloc durant els dies 7 al 12 de juliol de 1873, la qual comptà com a líder a un destacat dirigent anarquista nascut a Llíria, el mestre Severí Albarracín Broseta, encara a hores d’ara un desconegut per a la societat en general… Aquesta revolució i els seus protagonistes, tan vilipendiats per la història oficial, no han sigut objecte d’una investigació profunda i objectiva que superara els tòpics més infames. Almenys els estudis d’alguns historiadors ens han aproximat als fets distorsionats de la revolució alcoiana, així com també l’elaboració d’uns pocs treballs acadèmics durant aquesta última etapa… Pel que fa al jove Severí Albarracín, com a líder de la insurrecció de caràcter llibertari i sindicalista, també recaigué sobre ell una espècie de llegenda negra manipulada per la historiografia burgesa. Fins i tot també rebé crítiques despiadades d’algun teòric marxista oposat a l’anarquisme bakuninista que professava Severí… Per a la història del moviment obrer, és clar que Severí Albarracín no és un personatge desconegut, com tampoc no ho és per a la història obrera d’Alcoi, on realitzà una breu però important part de la seua activitat política… Severí Albarracín nasqué a Llíria l’any 1850, fill d’un jornaler anomenat Julian Albarracín i de Maria Àngela Broseta. És a dir, els seus orígens eren molt humils. Passà la seua infantesa a Llíria, un poble amb una economia majoritàriament agrícola i bastant endarrerida; la ciutat, segons Madoz, tenia 8524 habitants l’any 1847… Albarracín trobà a Alcoi un lloc ideal per a posar en funcionament les seues idees anarquistes. Alcoi havia esdevingut una ciutat atípica al País Valencià, ja que era l’única que s’havia industrialitzat plenament i comptava amb una vertadera classe obrera que era conscient de la seua opressió. Per aquest motiu, la Primera Internacional hi arrelà ràpidament. El proletari alcoià ja tenia consciència de classe perquè vivia en un estat de contínua explotació, amb uns salaris tan baixos que no cobrien el nivell de subsistència. Les esgotadores jornades laborals de 12 hores, massa sovint s’allargaven fins a les 16 i 18 hores. En aquest escenari de superexplotació obrera, Albarracín i el Consell de la Internacional d’Alcoi realitzaren una intensa activitat fins al mes de juliol de 1873… El dia 8 de juliol la vaga general fou un èxit, amb la possibilitat d’estendre-la als pobles de la comarca. Seguint les narracions dels fets de Josep Termes i Manuel Cerdà, a la vista dels desacords i de la impossibilitat de resoldre el conflicte amb les autoritats existents, una comissió d’internacionalistes encapçalada per Albarracín exigí a l’alcalde que declinara el comandament en una junta revolucionària que s’encarregaria de solucionar les dificultats…
“El compromís des de la càmera: Armand Guerra (1886-1939) Silenci i Oblit d’un director de cinema de Llíria”
Estem al 14 de juny de 2023, a les portes de l’estiu. Són les 7 de la vesprada i l’entrada a l’IES Laurona és un formigueig de gent que va i ve, pregunten ací i van cap allà. L’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria, gestionada per l’incansable Pep Jordà, celebra al Saló d’Actes el final de temporada amb una xarrada sorprenent. L’invitat és Josep Antoni Llibrer Escrig, un historiador medievalista i investigador de la localitat que ha anunciat el rescat de l’oblit d’un insigne llirià, gairebé desconegut actualment. Quan el públic, pacient, esperava una historieta de moros i cristians, Toni Llibrer, partint d’unes dades publicades per un altre historiador de Llíria, Francesc Rozalén, assistent en primera fila, desenvolupà una brillant i extraordinàriament amena, insospitada relació de la biografia i l’obra d’Armand Guerra, amb un públic vibrant i incrèdul de les dades, fotos, mapes i fragments de pel·lícules i textos que Toni Llibrer ens va exposar. Aquest historiador va exhumar, des del silenci programat de la postguerra, la figura d’un extraordinari llirià, anarquista i artista per parts iguals, que a partir de les seues paraules ha tornat a cobrar vida i a brillar de nou en l’espai d’Edetània.
Amb aquest pòdcast recuperem un nou personatge, de cine i de museu, que ens il·lumina amb les seues idees i obres pensades per i per al poble…
Joan Bell-lloc
Música del programa: Paco Ibáñez “Les Anarchistes” (de Leo Ferre) i Jean Ferrat “Potemkine”
Accedir a l’Episodi 9 de la Tercera Temporada, “Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari”, des de les següents plataformes de pòdcast:
José Estivalis Cabo, Armand Guerra, José Silavitse, Cantaclaro…
… Armand Guerra, un cineasta, director, guionista i actor nascut a Llíria que va marcar el principi del cinema mut… El professor d’Història de la Universitat de València, Antoni Llibrer ha rescatat aquesta figura amb la xarrada “El compromís des de la càmera: Armand Guerra (1886-1939) Silenci i Oblit d’un director de Llíria“… En la seua joventut va començar a treballar en una impremta on va conéixer les idees anarquistes i revolucionàries que volien transformar la societat de l’època. Encoratjat per les seues idees llibertàries va treballar en diferents diaris anarquistes des de València, a París, Atenes, Constantinoble, Constança, Belgrad, Salònica… fins i tot en Egipte on va ser empresonat i l’any 1917 viatjà a Rusia, atret per la revolució, on va residir poc més d’un any… A més de periodista, en París en 1913 va establir relacions amb el món artístic i polític de l’època i va dirigir una pel·lícula: “Un crit en la jungla”. La cinta va ser observada pel secretari de la Unió de Sindicats de França qui li van proposar rodar pel·lícules de caràcter social. Serà l’aventura de la cooperativa “Cinema du peuple”, en el curs de la qual va aparéixer per primera vegada el seu pseudònim, Armand Guerra… L’historiador valencià, Francesc J. Hernández va escriure el llibre “José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària” on assegura que Armand Guerra destaca, entre altres coses, per dues significatives fites vinculades a la història del cinema. Guerra va dirigir i va produir a París, en 1913, ‘Les misèries de l’agulla‘, considerada pels experts com la primera pel·lícula feminista del cinema. Així, utilitzant encara els habituals recursos del teatre, aconsegueix desplegar elements tècnics molt innovadors per a l’època, i sobretot, situar la figura femenina com a protagonista en les denúncies contra l’assetjament a les dones i les misèries de la societat urbana… L’altra fita ineludible va ser la projecció de la primera pel·lícula sonora a Espanya. L’esdeveniment va tindre lloc a la ciutat de València, en el desaparegut Teatre Líric, en 1926, amb l’ajuda d’uns tècnics que van vindre expressament des de Dinamarca… Des de l’aula de ciutadania s’ha demanat la recuperació per part de les Institucions locals d’aquest llirià…
Clara Rozalén ha realitzat un magnífic estudi i recerca en l’obra estellesiana i ha tret a la llum, de nou, un conjunt d’escrits en què Vicent Andrés descriu les seues experiències i sentiments que, des de ben menut, li havien provocat les anuals romeries i pelegrinatges a Sant Miquel de Llíria. Són molts els poemes en què el poeta descriu el santuari, però també pinta amb vivíssims colors els bigarrats carrers de la vila en festes i de l’ermita i la font de Sant Vicent. També es recullen als poemes fugaces ressenyes de la ruta, amb carro, des de sa casa de Burjassot a fins a Llíria, passant pels coneguts indrets del Pixador i el Pla del Pou, la Pobla i Benissanó, amb el record dels fets passats que li evoquen aquests llocs.
