+info
+info
Antoni Font: un avantpassat dels @Antonia_Font ja cantava pel Camp de Túria metre serrava taulers de fusta. Els Antònia retornen ara mentre l'Antoni aterrava de Mallorca a Llíria a principis del XVII… un treball que publicarà l'@Idecocampturia: els illencs a la nostra comarca! pic.twitter.com/vOTYEbsbDQ
— 🌛Llunàtic🎗️🌟 (@vicentgalduf) March 16, 2022
+info
+info
AMERATS DE MÚSICA (Joan Bell-lloc)
La música, a les terres edetanes, travessà el llarg carreró medieval acompanyada i guiada de prop per unes institucions que la vetlaven i dirigien amb mà ferma: l’església cristiana i l’aljama musulmana. Si l’Islam, com l’església bizantina, prohibia les imatges, també prohibí els instruments, causa de tants abusos i tanta disbauxa. Al contrari, l’Església catòlica promocionà i promogué les imatges i també la música i els instruments dins dels oficis religiosos. Però el resultat fou el mateix: el control d’una de les expressions més profundes i més elevades de l’ésser humà, la música. A la nostra comarca, la música sacra, i possiblement la profana, estava regulada des del bisbat, però sobretot des de Portaceli i les seues vicaries de Llíria i la Pobla.
Sime Galduf ens mostra, al llarg d’aquests segles, dos aspectes imprescindibles en el desenvolupament musical: els diversos tipus de notacions melòdiques (amb pneumes, xifres, quadrets…) i la riquesa i complexitat de les famílies instrumentals. Posa l’accent en el rei dels instruments, l’orgue, que al s. XV ja està present a la Sang de Llíria i a Sant Jaume de la Pobla, amb partitures incloses. Tanmateix, els organistes necessitaven poc aquestes guies musicals, ja que molts d’ells, generalment els millors, eren cecs i els déus els havien dotat d’una especial sensibilitat que els feia innecessàries les partitures. Després venen els baixos, els baixons i els baixonets, la tuba i el fagot, el sacabutx i les cornetes. També hi ha la gralla, la xirimia, la dolçaina i l’oboé… I entre tants instruments, Sime Galduf ens presenta la figura d’un músic edetà amb nom i cognom, Pere de Pastrana, la relació de Llíria amb la cort musical del Duc de Calàbria i ens fa veure que ací tenim un teixit musical de gran espessor que ja observà també el poeta benaguasiler J. B. Antequera en ple segle XVIII.
I això ens porta al darrer capítol de la música edetana, l’aparició de les bandes, un fenomen lligat a les bandes militars que, en terres valencianes, tingueren una evolució que ens ha portat a la situació actual, una metamorfosi semblant, però no igual, a la que va donar peu al naixement de les bandes de jazz al sud dels EUA, lligades al cant del gòspel. El cercle de la història es tanca tornant al principi. La dona edetana, conservadora i transmissora de les històries de la tribu, per mitjà dels cants, reapareix ara als magatzems de cebes de Benaguasil i la Pobla, en forma d’encaixonadores, que transmeten la música i les històries a un públic femení que, arribat el moment, reprendran el testimoni musical de les seues avantpassades i, com noves trobairitz medievals, com antigues dames ibèriques, continuaran rodant la vella roda de la música edetana.
Accedir a l’Episodi 7 de la Segona Temporada, “Amb Edeta nasquérem com a músics: Suite edetana en dos moviments”, des de les següents plataformes de podcast:
+ Ací des de Anchor FM
+ Ací des de Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’ iVoox
EDETA I LA MÚSICA RESPIRABLE (Joan Bell-lloc)
Entre les boires equinoccials de la lluna de Nissan, se’ns apareix un ministrer que, cobrant vida des del fang on va ser pintat, sobrevola les ruïnes fumejants d’Edeta. Ha pres cos i ànima, de nou i, sense deixar el seu aulos, ens guia pel passat musical de la seua terra. Sime Galduf ens acompanya en una càlida conversa i va deslligant, una darrere l’altra, les qüestions que van sorgint sobre la música, en general, aplicada a la nostra terra.
Una primera època, de la qual desconeixem el llenguatge però tenim lluminoses i magnífiques imatges, és la Edeta ibèrica, als fonaments de Sant Miquel. Les figures són datables entre finals del segle III i les primeres dècades del segle II aC. Entre altres trobem el conegut “vas del combat dels flautistes”, un recipient que presenta una decoració en què apareixen uns combatents. Una mica al marge de la batalla, dos músics toquen els seus instruments enfrontats entre si: un home que toca una llarga tuba, i un segon individu que manipula un aulos. L’escena potser representa una competició entre els dos músics, desvinculada del combat que ocupa la resta de la decoració.
Sime Galduf no comprén què passa ací, però té molt clar, i ell ho sap molt bé, que des dels aulos i tubes del vas de la Dansa Guerrera fins a les tubes i els oboés de les bandes de hui, la gent de tota l’Edetània naix i mor amb la música ficada dins del cos.
Els ibers, amb els grecs i els romans, van marcar una primera època daurada de la música edetana; després vingueren els moros i els cristians que amb tabalets i dolçaines ompliren de notes els carrers i de monodies els temples i les mesquites. I amb el Renaixement apareix la polifonia, que revolucionarà tot el món musical i ens retorna als mites clàssics. I arribats en aquest punt, Sime Galduf ens resol la qüestió central de la conversa per mitjà del mite de Màrsias, l’heroi semihumà que s’enfronta als déus en una competició musical desigual. Només la música, que parla i acompanya, ens iguala a les bèsties, als humans i als déus. Els déus no ho pogueren resistir, però Màrsias, tot i saber el gran risc que corria, no podia deixar de tocar. És la música que es respira a la nostra terra, des d’Edeta fins als Certàmens de Juliol…
Accedir a l’Episodi 7 de la Segona Temporada, “Amb Edeta nasquérem com a músics: Suite edetana en dos moviments”, des de les següents plataformes de podcast:
+ Ací des de Anchor FM
+ Ací des de Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’ iVoox
Accedir a l’Episodi 6 de la Segona Temporada, “Un exemple de recerca d’història local amb Ferran Zurriaga”, des de les següents plataformes de podcast:
+ Ací des de Anchor FM
+ Ací des de Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’ iVoox
«Llegir Fuster és sempre una ocasió per a la sorpresa, per a l’assentiment o per a la discrepància. Són les respostes que ell demanava» (Francesc Pérez Moragón)
«Fuster ens fa reflexionar sobre la nostra idiosincràsia. Va somoure els fonaments de l’ordre, va sacsejar consciències i ens va obligar a pensar sobre qui érem i quin era el futur a que podríem arribar com a poble en funció dels moviments que férem» (Juli Capilla)
… Sabíem que aquest dia es va celebrar a la Font de Sant Vicent el Primer Aplec de la Joventut del País Valencià, que es pot considerar el primer acte públic de l’incipient valencianisme que havia estat organitzat pel sector de joves més inquiets de Lo Rat Penat. En l’escrit de crida, així es dirigiren als joves:
«Els joves de València criden als joves tots del País Valencià (…). Perquè cal conéixer-nos tots els qui sentim la valencianitat amb força de contemporaneïtat exigent (…). Té necessitat de nosaltres el recobrament de la personalitat del País Valencià, la nostra llengua, la nostra literatura, el nostre art, la nostra economia, el nostre estil de fer la història, les nostres possibilitats cara la nova Europa.»…
… El 1962 Fuster va publicar en castellà la guia de viatges El País Valenciano, un llibre descriptiu de les terres valencianes però escrit amb la intenció de desmitificar els tòpics més arrelats del tipus jardín de flores. En aquest llibre dedica unes quantes pàgines a Llíria a través de les quals podem observar que Fuster la va recórrer bé i per tant també la visitaria…
… sopar al qual assistí moltíssima gent, omplint totes les dependències d’aquell antic i gran casalot amb la seua llarga i típica entrada per al carro. També participaren algunes autoritats municipals com l’alcalde Josep Maria Jordan i el regidor de cultura, Enric Llopis. El qui va fer les gestions perquè Fuster vinguera a Llíria fou el seu amic i escriptor Vicent Ventura el qual també va assistir al sopar. Aquest fet ens ho confirma una carta que Fuster dirigí a Ventura en gener de 1981 la qual entre altres coses li deia:
«També he repassat el meu calendari, i el sopar de Llíria podria ser el dissabte dia 21 (de febrer). Ja em diràs el diumenge si et convé la data.»…
…En el sopar, Fuster també va dirigir unes paraules en defensa de la llibertat d’expressió i es va solidaritzar amb la revista La Veu de Llíria que publicava l’Associació de Veïns i en aquell moment estava en procés de judici. Cal recordar que en desembre de 1979 els regidors de l’Agrupación Independiente Valenciana de l’Ajuntament havia denunciat la revista per «desacato a la autoridad» i la Guàrdia Civil la va segrestar de les llibreries…
… Fuster i l’escriptor i periodista Vicent Ventura eren amics, millor dit, gaudiren d’una intensa amistat que ja era antiga, de més de 40 anys. Ventura, almenys des dels inicis dels setanta, ja tenia un xalet a la urbanització Sant Gerard de Llíria (situada a 2 quilòmetres del nucli urbà) on residia tant els caps de setmana com a l’estiu i li servia per a treballar amb més solitud. De fet en octubre de 1975 Ventura escrivia una carta a Fuster dient que «he estat uns dies reclòs a Llíria per acabar el llibre El País Valencià i després he rodat pel món uns altres dies»…
… En aquestes visites Ventura portava a Fuster a Ca Susi, el forn llirià més popular, del qual era un fidel client a més de mantindre bona amistat amb la propietària. Vicent Ventura era partidari de comprar en les botigues tradicionals de Llíria i per això també era client de la Bodega Ca Tino…
+info
En aquest capítol viatgem al paratge màgic edetà envoltats de natura, tradicions, cultura popular i devoció. I música, molta música ben nostra. Iniciem “la romeria” amb el trombó magistral de Sime Galduf i la melodia festiva “Els de Llíria estem ací”. Les campanes de l’ermita, captades sonant minuts abans d’arribar la rogativa de 2022, donen pas a la capçalera del programa. Torn per a Saó i la seua versió de la “Dansa dels Oficis de Llíria”. Ara, l’historiador Francesc Rozalen ens proporcionarà unes pinzellades imprescindibles per a situar-nos de ple al Parc de Sant Vicent. Serà aleshores el moment de la Colla de Dolçainers de Consolat de Mar i recuperarem “Abril”, la gravació online en ple confinament el 2020 i que feren en honor a les Festes de Sant Vicent de Llíria d’eixe any. Joan Bell-lloc ens proporciona l’arxiu sonor de campanes i música al moment just de l’arribada de la rogativa enguany a l’ermita. I ací el moment estel·lar: la gravació integra del magazine “El rall” d’A punt ràdio del passat 25 d’abril, on la capital del Camp de Túria ha sigut la gran protagonista d’eixe programa i de la mà de la seua presentadora Helena Montaner parlaran extensament amb Francesc Rozalén. Sota el seu guiatge, ens endinsa en la romeria que, any rere any, se celebra en la ciutat edetana a la font on segons diu la tradició Sant Vicent Ferrer va fer brollar aigua després d’una intensa sequera. I acabarem amb Toni de l’Hostal cantant la cançó del grup “Allioli” “Sant Vicent de Llíria” una versió casolana que enregistrarem un 25 d’abril de 2009 a la Casa de la Cultura de Bétera.
Estem a les portes de les Fonts de Llíria. Anem a gaudir del Parc de Sant Vicent. Benvingudes, benvinguts, a “Cròniques edetanes”
+ Ací des d’Anchor FM
+ Ací des d’ Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’iVoox
“Eren delinqüents? Eren rebels socials? Eren personatges històrics o eren un producte de la ficció? Els bandolers sempre han format part, d’una manera o altra, del nostre entorn social i geogràfic. I Manuel Arcos Martínez ha dedicat una part important de la seua investigació a traure a la llum molts d’aquests individus marginals, en concret, els bandolers del Camp de Túria documentats al segle XIX.
Aquesta tipologia de bandits nostrats han deixat un copiós rastre en la toponímia comarcal, com ara les nombroses sendes dels Bandolers o els camins dels Lladres escampades per tota la contrada. També els malnoms, les locucions i les frases fetes recullen els casos de Perot, el Moro del Molinet, el Tort, l’Estudiant, Catalinet, Samarra, Ouet i molts altres cèlebres malfactors edetans. Però situats al Camp de Túria i al XIX, qui s’emporta la fama rodera, per excel·lència, són els Blaus, una família riba-rogera que va mantenir a ratlla les forces vives i que va posar en escac i mat una altra família benestant, els Floreros.
Al llarg de la xarrada, Manuel Arcos explica també les èpoques principals d’extensió d’aquest fenomen, els mitjans de repressió exercits des del poder establert i, sobretot, les causes d’aparició d’aquest nombrós grup de persones que decidiren abandonar els camins dòcils de la justícia i escriure ells mateixos la seua pròpia i abrupta història”.
Joan Bell-lloc
Accedir a l’Episodi 4 de la Segona Temporada, “Bandolerisme al Camp de Túria”, des de les següents plataformes de podcast:
+ Ací des d’Anchor FM
+ Ací des d’ Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’iVoox
“… Amb el llibre sobre “La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, Ferran ha fet una gran tasca d’investigació explorant la documentació d’importants arxius com els de la Corona d’Aragó, del Regne de València, l’arxiu de protocols del Patriarca, els municipals dels pobles de la vall i l’Arxiu dels comtes d’Olocau ubicat a Mallorca. A més, ens mostra al llibre un ampli coneixement de la cultura popular i de la vida rural. Les pàgines que dedica a aquests temes són molt boniques i estan tractats amb una gran delicadesa i estima pel territori i la seua gent. Mostra un gran amor pel paisatge que ell ha viscut i ha vist transformar-se. L’ús de la història oral que ha utilitzat amb la gent major ha fet que els seus coneixements s’enriquiren i al traslladar-los al llibre li dóna molta vitalitat, com es veu en els casos d’aquelles llegendes escoltades en la infantesa…”
