En aquest programa fem un recorregut pel passat històric i cultural al voltant de la cartoixa de Portaceli. Una visita virtual que hem pogut fer guiats per la saviesa de l’admirat i estimat historiador beterà Paco Fuster. Aquesta tertúlia s’ha fet possible gràcies a la generosa col·laboració de l’Ateneu de Bétera, en els locals de la qual mantinguérem la conversa. Fotografies Ximo Asensi. Introducció Joan Bell-lloc. Lectura textos Enric Llopis.
Francesc Fuster Serra va nàixer a Bétera a mitjan s. XX. Després d’uns anys d’estudis es va graduar com a enginyer tècnic industrial, però allò que li agradava de debò era l’art i la història de proximitat, especialment la d’aquell misteriós monestir de Portaceli, tan prop de Bétera, amagat entre les muntanyes de la nostra estimada serra Calderona. Ell va viure de jove un fet extraordinari: la renovació i el retorn dels frares cartoixans al vell monestir del s. XIII que, des de feia un segle, havia estat abandonat i espoliat. De nou se sentien les melodies gregorianes sota la volta de l’església, les blanques caputxes dels monjos recorrien novament els claustres gòtics, la gran bassa de l’horta regalimava l’aigua i els tarongers perfumaven una altra vegada l’alta vall de Lullén, la porta del Cel.
Paco Fuster va viure totes aquelles sensacions de molt prop i decidí estudiar amb profunditat el passat històric i artístic d’aquell centre religiós i el paper que va jugar en la organització de l’Edetània medieval cristiana. Per això decidí matricular-se en la Facultat de Geografia i Història l’any 1981. Allí va realitzar un primer treball sobre la iconografia pictòrica de Portaceli, convertit més tard en una Memòria de Llicenciatura. Alumne madur, seriós, apassionat i constant, segons diuen els seus mestres, es va llicenciar en Història de l’Art i començà a treballar sobre les fonts documentals de la cartoixa. Va recórrer els arxius valencians, les principals cartoixes d’Europa i acabà en l’Arxiu Històric i la Biblioteca Nacional de Madrid.
Fruit de la seua investigació aparegueren, entre molts altres articles, dues obres monumentals, imprescindibles per conéixer Portaceli i el Camp de Túria: Cartoixa de Portaceli, història, vida, arquitectura i art, publicada el 1994 i reeditada el 2003 i la segona: Llegat artístic de la cartoixa de Portaceli: obres, iconografia, benefactors i artífexs en el seu context històric, publicada a Salzburg el 2012. Finalment, el 2022, amb motiu del 750 aniversari de la fundació de Portaceli, va coordinar el congrés extraordinari que se celebrà amb aquest motiu, fruit del qual és una nova publicació: La cartoixa de Portaceli (1272-2022). Vuit segles de testimoni, on s’arreplega la tasca científica d’una vintena d’investigadors sobre la història i l’art d’aquest monestir que, des del 1272, ha coordinat i regit la vida espiritual i material dels pobles edetans.
Ara i ací, tenim la immensa sort de compartir una tertúlia sobre Portaceli amb l’estimat Paco Fuster, una tertúlia que s’ha fet possible gràcies a la generosa col·laboració de l’Ateneu de Bétera, en els locals de la qual mantenim aquesta conversa.
Al Tall ens mostra al principi del pòdcast uns interessants aspectes de la garrofera, com un arbre especial de la nostra terra, amb profundes arrels que entronquen amb el moll de la nostra història. I volem aprofitar l’ocasió per donar a conèixer també, després de la capçalera, la glossa que el nostre mestre Josep Duran va dedicar a la garrofera.
Com és evident, en aquest programa parlarem de garroferals, grarrofes i garrofins i, en concret, de les velles garroferes olocaueres que ens connecten amb el passat morisc d’aquesta vall. L’Ajuntament d’Olocau ha promogut la “Ruta de les Macollades” una visita que recorre els pollancars i els guaixos de les garroferes d’Alamara, d’Alèdua i de l’Aigualeig, sempre a la vora del barranc de Carraixet.
I encetem la nostra conversa amb Paco Rozalén, un historiador que s’ha enamorat d’aquests paisatges exuberants i misteriosos, fortament perfumats amb l’essència de la flor dels vells garrofers i dels bolets i les herbes que els envolten, a la vall d’Olocau.
Escoltareu al pòdcast les diverses explicacions i col·laboracions que hem pogut arreplegar sobre aquest tema de les garroferes olocaueres. Però no volem acabar el programa sense dir l’última paraula, allò que tenim a la punta de la llengua, ballant incessantment al nostre cervell, i que si no ho diem, rebentarem. És, en definitiva, una darrera pinzellada sobre les “macollades”, la pinzellada final, el remat.
I en primer lloc ens volem confessar, així en públic: quan començàrem el programa no teníem ni la més mínima idea de què era una “macollada”, un mot que no havíem escoltat mai de la vida. Ni idea. Però com altres persones més sàvies l’havien usat, vam seguir el corrent, confiats, contents i despreocupats.
Però vet aquí que, de sobte, la vena xafardera i tafanera que tot ho vol saber i dotorejar, ens va empényer de cara als diccionaris on vam descobrir diverses coses. La primera és que el mot macollada no es troba en cap diccionari català, ni valencià ni balear, ni alguerés, res, ni rastre. De fet, diu Coromines que “després d’una enquesta amb llauradors de tota l’Horta i la Ribera, el 1958, ningú no havia sentit dir mai la paraula “macollada”.
Només el diccionari castellà de la Rae recull “macolla”, d’on prové macollada, “Conjunto de vástagos, flores o espigas que nacen de un mismo pie”, un mot, diuen els castellans, de “origen incierto”, és a dir, que no tenen ni idea d’on prové. Afegeixen que s’usa també al Salvador i a Nicaragua aplicat a un conjunt de persones o coses.
Però sortosament, el nostre lexicògraf llirià, Josep Escrig, bon coneixedor de les terres i els mots dels pobles edetans, ens ha fet llum en les tenebres. Diu al seu diccionari que en valencià, en la parla de Llíria i d’Olocau, la paraula castellana “macolla” es diu guaix, i que s’usa generalment en plural: els guaixos. Una bonica paraula que Alcover diu que prové del germànic “washian” que vol dir créixer. I, efectivament, en alemany crèixer es diu “wachsen”. Però Escrig també recull un altre mot amb aquest mateix significat, “el pollancar”, una paraula ben viva que també arreplega el nostre admirat Duran, aplicada als quadros de garroferes que, exuberants i frondosos, pugen llomes amunt.
És aquest un bon moment per acabar el programa tot explicant aquests bells mots valencians que ens transporten als orígens germànics de la nostra llengua, tot acompanyant el creixement dels refillols i de la fusta roja de les noves i les velles garroferes. I és també un bon moment per a recuperar el seu ús, que podem posar en marxa substituint el castellà macollada, i començar a parlar dels “Pollancars d’Olocau” o els “Guaixos Olocauers”.
Des del Camp de Túria, des de terres edetanes, l’escriptora de Benaguasil Carme Cardona i els restants membres de #CròniquesEdetanes (el Joanot Bell-lloc, el Vicent Galduf i l’Enric Llopis) diguem, amb la nostra llengua normal i amb tot el trellat SÍ AL VALENCIÀ!!*!!
Octubre 1981, sopar en Casinos després d’una conferència de Vicent Andrés Estellés en aquest poble del Camp de Túria
Comencem el pòdcast llegint un article que Vicent Andrés Estellés va publicar el 30 de setembre de 1987 i on el poeta tanca el conjunt de poemes estellesians sobre Sant Miquel i Llíria. El poeta, tal com explica al text, fa un resum global de les seues experiències personals i familiars de les visites o pelegrinatges a Llíria i la pujada a l’Ermita. Hi apareixen els tòpics que havia exposat en molts altres poemes anteriors: la pols, les misèries humanes, la pobresa, els miracles, els ciris, les magranes i els fruits de tardor, el vi, el carro, la paella, Sant Vicent, etc.
Una de les característiques de l’obra d’Estellés és la fotografia descarnada i viva de la gent del seu Poble, amb majúscula, dels valencians en el seu conjunt, amb les seues virtuts i defectes. Ell descriu aquesta gent en un context històric concret, la miserable postguerra, amb enormes mancances econòmiques i també culturals. Però paral·lelament, aquesta globalitat apareix especificada en els seus espais concrets, en les seues viles, ciutats i pobles, amb els seus noms de lloc, amb els seus topònims.
1.- “Polsim que es vessa sobre els garrofers” amb Francesc Rozalen
I així, el poeta de Burjassot presenta al llarg de la seua obra viles i viles, pobles i pobles. Algunes ciutats van tenir la sort de ser protagonistes de tot un llibre de versos dedicat a elles per Vicent Andrés Estellés. No va ser aquest el cas de Llíria. Tanmateix, la vella Edeta es trobava disseminada, per tot arreu, dins de nombrosos versos del poeta. Per això hem d’agrair la magnífica i pacient obra de Francesc Rozalén que ha sabut triar i rejuntar, com qui amuntona granets de mangrana, totes les referències estellesianes dedicades a Llíria i a la seua festa de Sant Miquel.
El llibre resultant és una bellíssima publicació de l’Ajuntament de Llíria que apareix com una ofrena, com un nou exvot, en el centenari del naixement del poeta de Burjassot. Creiem que ha estat una obra pertinent i exacta on s’han ajuntat la bona voluntat política, el bon gust literari i l’amor a la terra de proximitat. A les seues pàgines trobem un estudi introductori sobre l’ermita i el monestir, la col·lecció completa de gasetilles sobre la festa de Sant Miquel, amb el pseudònim estellesià de “Roc” i la gran quantitat de versos i referències poètiques a Llíria dins dels diversos llibres de poemes, especialment, al Mural del País Valencià. El llibre es tanca amb l’aportació d’altres poetes i literats que han cantat també les festes miquelines de la vella Edeta. I ningú millor per explicar tot açò que la veu del mateix Francesc Rozalén.
2.- El Camp de Túria al Mural del País Valencià amb Joan Castellano, Carme Cardona i Alexandre Navarro
Però a les Cròniques Edetanes hem volgut estendre la mirada sobre el conjunt de tots els pobles edetans que també van ser objecte poètic del gran Estellés. Els poetes dels pobles del Carraixet, de la Vallbona i dels pobles del Camp de Llíria també aporten la seua visió sobre aquesta qüestió. Tot i que no apareixen al llibre de Llíria, nosaltres hem volgut donar-los la paraula i completar, així, el conjunt de les terres edetanes.
En primer lloc, Joan Castellano ens dona la seua visió de Benisanó, com un preàmbul de l’arribada a Llíria.
Des de Benaguasil, l’escriptora Carme Cardona fa una reflexió sobre l’obra d’Estellés i els seus versos dedicats a les perfumades i productives hortes dels pobles de la Vallbona.
Per últim, el poeta Alexandre Navarro acompanya l’Estellés més roder i secatiu caminant pels plans i les pinades de la Calderona, descrivint cada racó de l’alta vall del Carraixet.
3.- Maria Faubel “On Llíria s’acosta al cel” i “Els amants”
Però Llíria no és únicament paraula. La mesura i la sonoritat de les síl·labes poètiques ha esdevingut música, un miracle que va lligat a aquesta terra des de la vella Edeta, als fonaments de Sant Miquel. Ara, la lliriana Maria Faubel, tot rescatant uns versos que han passat desapercebuts a tots els estudiosos de l’obra estellesiana, ha compost una cançó que resumeix en un vers meravellós el santuari i la vila: “On Llíria s’acosta al cel”. Es tracta d’un poema publicat el dia de Sant Miquel del 1960 amb el pseudònim de Roc. Si els versos són emotius, amb la música i la veu de Maria Faubel són colpidors i et transporten a regions situades molt a dins de l’ànima. Rubén Pitarch fa una presentació d’aquest treball. Com a perla final sentireu la bellíssima versió que Maria Faubel fa del conegut poema dels Amants.
👉 Trobada aquesta joia d’hemeroteca que trau aquest vídeo de la riuà de 1949 que va tindre Llíria com epicentre i el que les rambles edetanes, en les seues dues vessants, provocaren en València ciutat (omplint salvatgement el Túria) i Bétera i l’Horta Nord (desbordant el Carraixet)
👁️👁️ Cap al nord és la muntanya més alta, 1.325 metres, que els nostres ulls troben des de Llíria… 👉 L’amic Enric gaudint aquest matí a admirant a simple vista la zona central del País Valencià…
👣 Al cim de la Bellida a Sacanyet (Alt Palància) està pràcticament tocant l’Albufera, el Montgó i el Cap de Sant Antoni… observant quasi tot el Golf de València…
🤩 Si amplieu la imatge s’adonareu amb completa magnitud de tota l’enveja que tinc per no poder estar allí amb ell!
La vespra de Sant Miquel del 1949, l’aigua arribà a la ratlla blava d’aquest maset de Xest (prop del barranc del Riu Gallo que és com allí anomenen al Barranc de Xiva que molt més avall esdevé la rambla de Poio)… Els amos hi van posar aquest taulellet recordatori…
La gota freda última, la dana 29 d’octubre del 2024, la barrancada monsònica s’ha emportat el taulellet i tot el maset…
Va succeir el 28 de setembre i va ser de les més dramàtiques en aquesta comarca de la Foia de Bunyol i en la qual hi ha un relat colpidor del que va passar a Xiva i que demostra el potencial destructor que pot tindre la natura…
“Eran las 2 de la tarde y el cielo de Chiva estaba teñido de un gris plomizo que hacía presagiar una fuerte tormenta. El aparato eléctrico de la misma comienza a rugir y a descargar agua y granizo.
La carretera por la plaza en dirección hacia la iglesia bajaba casi medio metro de agua y el rumor sonoro del agua y la tormenta, los relámpagos, los truenos y el fuerte vendaval que acompañaba a la tormenta, y la lluvia que seguía cayendo, era verdaderamente sobrecogedor.
Pronto el cauce del barranco fue insuficiente para acoger el agua que bajaba por él, y si además añadimos el hundimiento de peñas y casas en San Isidro y, por tanto, el arrastre de escombros, enseres y troncos de árboles desde los <Peñascos>, hicieron que se taponara el ojo del puente nuevo y viejo y el agua, entonces, acampó por sus respetos por todas las partes más bajas del pueblo.
La gran avalancha de agua arrasa la ermita de San Isidro y alguna casa colindante y, junto con ellas, se llevó la vida de 3 personas, un matrimonio joven con su hijito de corta edad, que fueron posteriormente encontrados aguas abajo, a unos 1.500 metros de lo que fuera su domicilio, que había sido arrancado de cuajo, encontrándose las víctimas totalmente desnudas. Primero se localizó al padre y 200 metros más abajo apareció la madre con su hijo apretado contra el pecho.
Las calles intransitables, las casas de los márgenes del barranco, algunas destrozadas y otras, la mayoría, inhabilitables, adueñándose el lodazal de la población.”
Recordem que, d’aquest diluvi, Llíria va ser l’epicentre d’una zona que abraçava d’una banda des del Carril (actual Domenyo) a Riba-roja de Túria i d’altra des de Bunyol fina a la Vall d’Olocau, Marines i Gatova…
Quasi tres mesos després de la #Dana que patírem (i a la que l’incompetent Mazón deixà venuts als valencians), els taronjars de Pedralba només donen canyes i tarquim… les terres dels Serrans i del Camp de Túria oblidades…
Amb el Cor i Orquestra Ateneu Cultural Ciutat de Manises. Consolat de Mar, Benaguasil.
A l’edat mitjana a la nostra comarca a les esglésies de Santa Maria de Llíria, l’actual Sang, Sant Jaume de la Pobla i a Sant Joan de Portaceli era habitual la nit de Nadal escoltar aquest drama litúrgic i cant gregorià representat abans de la missa del Gall… després caigué el silenci en les terres edetanes fins el passat 28 de desembre de 2024 quan l’incombustible Carles Subiela i el seu “Consolat de Mar” retornaren al Camp de Túria la interpretació en viu de “El Cant de la Sibil·la”, gràcies a la valuosa tasca d’estudi i recuperació de José Vicente Fuentes Castilla, amb la participació del Cor i Orquestra Ateneu Cultural Ciutat de Manises (Sibil·la: Nataléne Giménez) i que aneu a escoltar la versió integra celebrada a Benaguasil.
Sibil·la: Nataléne Giménez
Presenta l’escriptora Carme Cardona. Gravació Ximo Asensi. Vos deixem ara amb aquest programa 59 gaudint d’aquesta obra única…
“… dels dos milions de tones de fang que ensorraren València ciutat a partir de la una del migdia del 14 d’octubre de 1957, més de la meitat d’eixa terra provenia dels camps de Llíria que havien anat a parar per les rambles i barrancs a les aigües del Túria…”
Escrivia el cronista edetà José Duran el 2 de novembre de 1957
Aquest pòdcast volem dedicar-lo a la memòria, mare de totes les ciències, motor de la Història i protectora del gènere humà. El teníem en projecte, ja fa uns mesos, però malauradament la mare Natura se’ns ha avançat. Volíem recordar diversos desastres pluvials que ha patit el País Valencià i que han marcat, i marquen, el nostre tarannà com a poble, malgrat la monumental desconeixença que mostren alguns irresponsables dirigents aponentats. Ens centrarem, d’una manera especial, en la riuada del 1957 i les greus conseqüències que va tenir a la ciutat de València i al Camp de Túria. Finalment, David Tesías, geògraf, cartògraf i educador ambiental, ens descriurà de primera mà una de les pitjors seqüeles que va ocasionar aquella riuada, la destrucció parcial d’una part del poble de Marines i el trasllat forçós de la vila a un altre indret del Camp de Túria, una desgràcia vanament anunciada per les autoritats locals.
Aneu a escoltar el recompte de catàstrofes que cíclicament tenen com a escenari les nostres terres. Esperem que programes com aquest servisquen per a curar parcialment la desmemòria, tot adaptant el País Valencià a la climatologia que ens és pròpia.
Accedir a l’Episodi 20 de la Quinta Temporada, “La riuà de 1957 al Camp de Túria i la tragèdia de Marines”, des de les següents plataformes de pòdcast:
+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets aYouTube
LA RIUADA DE L’ANY 1957 A LLÍRIA i EL CAMP DE TÚRIA
(A penes vint dies després de la riuà de 1957, el 2 de novembre, el cronista llirià Jose Duran escrivia aquest article narrant els desastres que havia ocasionat)
José Durán
“El nostre poble està passant un període d’anys catastròfics, amb una dura prova per a la seua agricultura, que és tant com dir la seua principal font de riquesa.
En primer lloc, les gelades dels anys 1946 i 1956, que van posar fi a la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres. Després, la tempesta d’aigua del 28 de setembre de 1949, en la qual caigueren 165 litres per metre quadrat en poc més d’una hora. Aquesta pluja produí la gran riuada del Túria i del Carraixet i va destrossar la gran majoria dels ribassos del camp de Llíria. Tot seguit vingué la sequera dels anys 1953 a 1956, en què la font de Sant Vicent es va quedar reduïda a un quart de fila. I finalment, la riuada d’octubre de 1957, un intens xàfec, el major dels coneguts, en el qual plogué a bots i barrals durant catorze hores consecutives, des de les 11 de la nit del dia 13 d’octubre, fins a la una del migdia del dia 14. En aquest període de temps van caure a Llíria 610 litres per metre quadrat; a València, 630; a la Pobla, 840 i a Sot de Xera, 850, o siga el doble o més de la pluja mitjana de tot un any.
El Prat de Llíria una setmana després de la riuada del 57
Cal afegir que en la famosa riuada del Túria del 10 de novembre de 1897, havien caigut sobre València 250 litres per metre quadrat, en 24 hores, la qual havia estat la màxima precipitació coneguda a Espanya en aquella data. Doncs bé, ara han caigut 850 litres a Sot.
Tal diluvi ocasionà a València dues riuades, una a les tres de la matinada i una altra a la una del migdia del mateix 14 d’octubre. La primera va saltar el llit del riu, però en la segona l’aigua anava un metre i mig per dalt del Túria, cosa que originà una inundació en què l’aigua va cobrir 2/3 parts de la capital. Arribà a la plaça de l’Ajuntament, amb un metre d’altura en la vorera de l’Ateneu Mercantil i Correus; al carrer d’en Colom, un metre i mig; a la Porta de la Mar n’hi havia dos metres i al carrer Baix del Carme 2,75 m. Quedaren inundades moltes plantes baixes i soterranis. Va ser una catàstrofe de dimensions apocalíptiques, com no s’havia conegut mai.
La major calamitat patida per València va ser la de l’any 1517, en què l’aigua arribà a la Universitat, al carrer de la Nau, i la plaça de l’Àngel. La present, de 1957, ha aconseguit 1,50 m més d’altura que aquella. Segons declara l’observatori de Madrid, aquesta pluja ha estat com les que cauen sobre l’Índia o les illes del Pacífic, completament desconeguda, no sols en aquelles latituds, sinó en tota Europa.
Així quedà el pont de la rambla, camí de Casinos, l’octubre del 57
A Llíria els danys s’han avaluat per les autoritats en 56.000.000 ptes. S’ha desbordat la rambla Primera i la Castellarda, que anaven dos metres per damunt dels ponts. A conseqüència d’aquesta avinguda s’han trencat els ponts de les carreteres del Cabeçó Roig i de Casinos i també el del camí de les Alcubles. Així mateix, s’ha esfondrat el pont de pedra de Vilamarxant i el de ferro de la via ampla, que ja s’havia trencat en la riuada de 1897; també els de Riba-roja al Pla, el d’Olocau a Bétera i els de Benaguasil a Pedralba.
Aquesta avinguda provocà la segona inundació de València, la de les 13 hores. Dels dos milions de tones de fang que van quedar a València, la meitat era la flor i nata de la terra del Camp de Túria.
A més de les rambles, unes altres torrenteres que també es van desbordar foren el barranc del Forat i el de Crispina. El primer, no podent donar cabuda a l’aigua, es trencà pel maset d’Izquierdo i els olivars de Lapiedra i els Collado, al camí de Gilet, on l’aigua anava un metre per damunt de les finques i arrossegava al seu pas infinitat d’oliveres i ribassos. Aquests últims han patit molts danys. En algunes finques ha llevat un metre de terra i en altres n’ha posat.
L’aigua de la Foia de Turbanyes cobria les puntes dels arbres. Era un immens estany, i també la Foia o la Canal de la Pobla. En una olivera, situada al voltant de la rambleta del Mas del Frare, l’impetuós corrent de l’aigua deposità en la “forcallaura” de l’arbre una pedra que pesava trenta arroves. Les carreteres i els camins han esdevingut barrancs intransitables. Els trens deixaren de circular i el trenet dels ferrocarrils econòmics no va començar a funcionar fins al dia 20, si bé amb restriccions.
Al veí poble de Marines, a conseqüència d’un fort tro i la caiguda d’un llamp, es va arronsar el cim de la muntanya que corona el poble, la qual cosa originà un despreniment de diverses tones de pedres que assolaren algunes cases i ocasionaren set morts. La Diputació ha acordat traslladar el poble a la Maimona de Llíria, sota els auspicis de l’Institut Nacional de Colonització…”
Edeta fa dos mil cinc-cents anys seria molt, però que molt, semblant…
Si veniu de Benaguasil pel camí Fondo, o des de Benissanó pel del Pouet, o esteu per Beniali a Llíria… si mireu el Tossal, sols trobareu el monestir de Sant Miquel i una lloma en estat pur i completament nua de les petjades dels humans… però si tanqueu els ulls i viatgeu en el temps abans de l’ocupació romana trobareu una ciutat edetana ben viva i laboriosa, impregnada de rica cultura i tradicions iberes… i quasi idèntica a les imatges adjuntes…
Quan torneu a mirar des de llevant les muntanyes que envolten Llíria, amb imaginació descobrireu un món que va ser ben real… i ara oblidat…
Alguna cosa hem fet molt mal els valencians, però que molt, i ens castiguen enviant-nos tot de tarambanes, lladregots, saltataulells, mamarratxos, furtamantes… com el bisbe Cañizares, el robabancs Jose Luis Olivas, assaltapressupostos com Zaplana, inútils criminals con Mazon… i ara Gan Pampols!
Una versió curiosa de música tradicional valenciana… que bé podria incorporar Tarantino com a banda sonora en alguna de les seues pel·lícules… l’escoltareu👉
… vesprada del 14 d’octubre… la Vallbona… estació del trenet de la Pobla…
… huit anys abans encara va ser més monumental la inundació al mateix punt… dos trenets estigueren aïllats allí des de les 2 del migdia fins a les 6 de la matinada quan varen ser rescats en barquetes que portaren en camions des del Cabanyal… un 28 de setembre de 1949… ho podreu escoltar a “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat“,👉 pòdcast 31 Cròniques Edetanes…
El text d’aquest article és una ampliació de la participació de Francesc Rozalén en el pòdcast en el pòdcast 55 de Cròniques edetanes amb el mateix títol:
1 – L’expansió de les beguines pel Regne de València
El moviment beguí s’estengué ràpidament pel Regne de València durant el regnat de Jaume II, sobretot a partir del suport i protecció que tingueren per part del metge i espiritualista valencià Arnau de Vilanova. Molt probablement durant aquesta època, les primeres dècades del segle XIV, és també quan va ser fundat el beateri de Sant Miquel de Llíria. Arnau de Vilanova fou, a més, conseller de Jaume II, per la qual cosa va influir molt en aquest rei. Vilanova volia restaurar un cristianisme primitiu basat en la pobresa i criticava les altes jerarquies eclesiàstiques, a les quals considerava corruptes i allunyades de l’ensenyament i la moral evangèlics. A més, pensava que Jaume II podia ser un rei capaç de portar endavant la tan necessària reforma de l’Església. Cal també recordar que diversos membres de la família reial de la Corona d’Aragó afavoriren els moviments de beguines. Així, tenim diversos fills de Jaume II i fins i tot el germà del rei, Frederic de Sicília, que protegí els franciscans i les beguines perseguides pel Papa.
Els beateris poblats per beguines foren nombrosos en la Corona d’Aragó. Uns, segons l’Església, caigueren en l’heretgia i foren condemnats per la jerarquia eclesiàstica, però altres es mantingueren més fidels a l’ortodòxia catòlica. El beateri de Sant Miquel de Llíria pertangué a aquests darrers.
2 – El beateri o beguinatge de Sant Miquel de Llíria
En un principi les habitadores de l’ermitori de Sant Miquel de Llíria eren conegudes com a “dones” o “devotes dones eremiticades” i el lloc on residien s’anomenava “la casa de les dones de Sant Miquel de Llíria”, en la qual vivien pobrament i sense reglament. Podia ser beguina qualsevol dona: casada, fadrina, viuda, jove, vella. Tenien plena autonomia i llibertat. Cal recordar que com a seglars no feien vots perpetus de castedat ni, per tant, canònic, és a dir, no tenien vot d’obediència respecte a la jerarquia eclesiàstica. Que les beguines podien ser casades ens ho mostra el llibre que l’escriptor valencià Jaume Roig escrigué al segle XV, l’Espill o llibre de les dones, on el protagonista de la novel·la pensa casar-se amb una beguina.
3 – La reforma del beateri de Sant Miquel de Llíria pel rei Martí l’Humà
Més endavant, l’any 1406, el rei Martí l’Humà portà a terme una profunda reforma en el funcionament del beateri de Sant Miquel de Llíria, que aleshores ja gaudia de prestigi en el regne. En primer lloc, nomenà els jurats de Llíria administradors del beateri i com a tals havien de participar en l’elecció de la superiora de la comunitat, que rebia el nom de majorala. També els facultava perquè intervingueren en l’elecció de les dones candidates a beates. Així el rei assegurava que el beateri de Sant Miquel depenguera del poder civil, representat per les autoritats municipals de la vila de Llíria. En les ordenances que es varen redactar, Martí l’Humà manà als jurats de la vila que muntaren a l’ermitori i analitzaren la vida de cada dona resident. Entre les que allí vivien havien d’elegir quinze dones que portaren una vida molt honesta. D’aquestes, una, que fora antiga i a més honesta, hauria de ser-ne la majorala. Les dones elegides no havien de ser casades ni bastardes. La resta de dones en serien expulsades. Les que hi ingressaren en el futur havien de ser fadrines o viudes, legítimes i honestes, però mai dones casades ni menys filles il·legítimes. A partir d’aleshores les dones de Sant Miquel serien conegudes per beates i el lloc s’anomenaria Reial Beateri de Sant Miquel perquè gaudí de protecció reial fins a finals del segle XIX. La seua vida es caracteritzà per la pobresa i humilitat, a més de preservar la virginitat d’unes dones que pertanyien al món laic i que, per tant, no estaven obligades a respectar el celibat eclesiàstic.
La popularitat que prompte agafaren les beguines o beates de Sant Miquel de Llíria la podem veure ja a principis del segle XV, quan els jurats de València es dirigien a les dones de Llíria demanant que intercediren amb les seues pregàries per tal d’acabar amb sequeres, epidèmies o conflictes que afectaven València, o bé pregaren per la bona elecció dels jurats de la ciutat.
Cal aclarir que la paraula “beata” en un principi no tenia el significat actual. Amb el pas del temps, aquelles beguines o beates que vivien pobrament, com ja hem vist, foren qualificades amb un to despectiu. Posteriorment, s’aplicà el nom pejoratiu de beata a les dones extremadament devotes i que de vegades actuaven amb certa hipocresia.
Tot el que hem dit ens demostra que la bona reputació i la implacable moral que havien de tenir les beates de Llíria preocupava molt al rei reformador, justament en una època en què alguns sectors del beguinisme queien en l’heretgia. Per això, en el transcurs dels segles les beates de Sant Miquel, fidels al rei reformador, continuaren vivint en una estricta moral i portant una vida contemplativa profundament pobra i senzilla. El que havia ocorregut fins aleshores és que el moviment beguí anà a poc a poc essent controlat pel poder tant eclesiàstic com civil. D’ara endavant conservaran l’esperit de pobresa però sense eixir-se’n del dogma catòlic.
Amb la reforma que imposà Martí l’Humà, el beateri de Sant Miquel perdé alguns aspectes que varen caracteritzar l’esperit del moviment beguí i les beates també perderen llibertat i la independència institucional. Ja no podia ser beata qualsevol dona perquè s’excloïa a les dones d’origen il·legítim. A més, el beateri passava a estar controlat per les autoritats municipals, que intervenien en la selecció de les beates i en el de la majorala. No foren sotmeses pel poder de la jerarquia eclesiàstica, que ja és de destacar a finals de l’edat mitjana, però passaren a estar controlades per un altre poder masculí, el civil, representat pels jurats de la vila. Cal recordar que estem parlant d’una societat que per tradició era profundament patriarcal i que les postures misògines ja eren nombroses en la literatura medieval. Com diu la historiadora francesa Régine Pernoud en un dels seus llibres: “El movimiento de las beguinas seduce porque propone a las mujeres existir sin ser ni esposa, ni monja, libre de toda dominación masculina”. Però aquesta característica tan important la perderen les beates de Sant Miquel amb la reforma de Martí l’Humà. Per contra, sí que conservaren el vot de pobresa i el de castedat de manera voluntària, enfront dels tres vots obligatoris que professaven les monges: obediència, castedat i pobresa.
4 – La jerarquia eclesiàstica intentà controlar sense èxit el beateri de Sant Miquel
Al llarg de la història del beateri de Llíria, alguna vegada les autoritats eclesiàstiques han volgut interferir en el mode de vida que portaven les beates. Un cas destacat fou la intervenció al segle XVI de l’arquebisbe de València Joan de Ribera, el qual, com a bon representant de l’esperit del Concili de Trento, volgué dur a terme en la seua arxidiòcesi una reforma dels costums del clero i del poble. Així intentà imposar a les beates unes noves ordenances en les quals reglamentava la vida que a partir d’ara havien de practicar. Davant aquesta intromissió per part de l’autoritat eclesiàstica en una institució civil, els jurats de la vila de Llíria, com a administradors del beateri que pertanyia a la seua jurisdicció, imposaren un litigi davant les autoritats judicials. Al final el guanyaren i foren anul·lades les ordenances de l’arquebisbe. Mai més l’autoritat religiosa intervingué en la forma de vida d’aquestes beates.
Quan els franciscans obriren un convent als afores de Llíria a principis del segle XVII, les beates de Sant Miquel començaren a mantenir una bona relació amb ells. De fet, en moltes ocasions els tenien com a confessors. Cal recordar que els franciscans descalços de Llíria eren alcantarins, la branca més radical de l’orde en el manteniment de la pobresa evangèlica. A més, els franciscans tenien un tercer orde franciscà al qual sols podien pertànyer els laics. Les beates de Llíria intentaren apuntar-se a aquest tercer orde, però prompte els jurats de la vila -com a administradors del beateri- els ho prohibiren perquè la institució continuara conservant el seu caràcter civil.
5 – La injusta aplicació de les lleis desamortitzadores del segle XIX al beateri i el litigi que varen guanyar a l’estat
Amb relació als béns que al llarg del temps pogué acumular el beateri, cal veure primer d’on procedien els seus ingressos. Quan una nova dona ingressava al beateri havia d’aportar una espècie de dot o donació en metàl·lic bastant humil que s’invertia per a produir una renda i així finançar el seu manteniment dins de la comunitat. En morir la beata l’import inicial de la donació passava al beateri per atendre el manteniment de la casa i fer obres de caritat. També reberen al llarg del temps altres donacions per part dels fidels, però el total de béns que pogueren acumular no serien massa importants, ja que la vida al beateri sempre es caracteritzà per ser humil i amb escassesa de recursos econòmics, cosa que també es pot comprovar en la senzillesa dels edificis del beateri que ens han arribat fins a l’actualitat.
Durant segles, les beates o beguines de Sant Miquel tingueren ben present que elles formaven part d’un beateri o beguinatge, i per tant no estaven subjectes a la jurisdicció de les autoritats eclesiàstiques. Una altra prova d’açò és quan en maig de 1836 foren forçades a abandonar el beateri a conseqüència d’una mala aplicació de les lleis desamortitzadores de Mendizábal que sols afectaven els ordes religiosos. Uns mesos després, els béns del beateri foren venuts com a nacionals, de la mateixa manera que a la resta de les comunitats religioses. Davant aquesta injustícia, les beates reclamaren al govern recordant-li que Sant Miquel de Llíria era un beateri i, per tant, una institució civil, per la qual cosa demanaren de tornar al beateri que injustament havien hagut d’abandonar. Finalment ho aconseguiren l’any 1843. Posteriorment, sol·licitaren que els tornaren els béns confiscats, cosa que aconseguiren després d’un procés que durà més de deu anys, quan les autoritats nacionals reconegueren que les beates no pertanyien a un orde religiós, així que els restituïren els béns no venuts i foren indemnitzades pels béns ja alienats.
6 – La popularitat de les beates de Sant Miquel
Les beates de Sant Miquel, al llarg dels segles, es mantingueren fidels als seus principis de pobresa absoluta i conservaren molt bones relacions amb els estaments que representaven la religiositat popular que, a poc a poc, s’anava formant al voltant del santuari, fins a esdevenir la imatge de l’arcàngel i la seua romeria anual, una de les advocacions i pràctiques pietoses més arrelades en els llauradors i veïns de la ciutat de València i la seua horta. Una bona mostra de tot açò són les abundants edicions d’estampes de devoció que s’imprimiren a partir del segle XVIII amb els motius iconogràfics de la imatge de sant Miquel de Llíria acompanyat de dues beates agenollades als seus peus. L’estima i gran respecte que els pelegrins i devots han tingut per les beates de Llíria s’expressa molt bé en la literatura popular de la romeria, quan els pelegrins que anualment visitaven el santuari s’acomiadaven amb cobletes com la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que jo me’n vaig a València
i Déu sap si tornaré.
Una altra variant d’aquesta cobleta és la següent:
Adéu Sant Miquel de Llíria
i les beates també;
que si no tinc epidèmia
ja tornaré l’any que ve.
No sols els pelegrins tingueren en bona estima les beates sinó també les autoritats municipals i els mateixos veïns de Llíria, ja que en moments de necessitats ajudaren el poble com ocorregué en 1876 quan es feren càrrec de l’hospital municipal durant nou anys.
7 – El final d’un dels últims beateris medievals a Espanya en les acaballes del segle XIX
Fins a l’any 1895 Sant Miquel de Llíria funcionà com un típic beateri, un llarguíssim període de més de cinc-cents cinquanta anys per a una institució d’arrels medievals. Però a les acaballes del segle XIX el beateri estava en decadència i amb escassesa de vocacions. Senzillament, el que passava és que el beguinatge -com a moviment- ja era un anacronisme, així és que esgotada la institució i amb ganes d’adaptar-se als nous temps, el beateri deixava d’existir per passar a convertir-se en un orde canònic.
El que estava ocorrent és que durant el segle XIX els beateris que encara estaven en actiu començaren a integrar-se en els ordes religiosos. Pel que fa al beateri de Sant Miquel, el canvi es produí en 1895, després d’un llarg període de conflictes de quasi vint anys amb les autoritats municipals de Llíria, que fins a l’últim moment s’oposaren al canvi perquè això suposava renunciar als drets històrics i al control sobre el beateri. Fins i tot alguns regidors de l’Ajuntament volgueren rectificar i tornar-se’n enrere després d’haver signat l’escriptura de renúncia. Finalment, la comunitat de beates es transformà per primera vegada en religioses diocesanes i fundaren un nou institut religiós que depenia de l’arquebisbe de València. De les 9 beates que formaven la comunitat, 6 acceptaren integrar-se en el nou orde i 3 estigueren en contra de la reforma i abandonaren el beateri. Possiblement, el beateri de Sant Miquel siga dels últims a Espanya que acabaren integrant-se en els ordes religiosos.
L’any 1977 i arran de la falta de vocacions, les religioses de Sant Miquel es fusionaren amb una congregació de religioses franciscanes. Aquesta congregació abandonà el monestir de Sant Miquel l’any 1996, també per falta de vocacions, i fou substituïda per una institució religiosa d’origen mexicà, que l’ocupà fins al mes de desembre de l’any 2000. Novament, la falta de vocacions ha portat que el monestir des d’aleshores ja no tinga una comunitat de religioses.
8 – A manera de conclusió
El beateri de Sant Miquel sobrevisqué tants segles gràcies a la intervenció del rei Martí l’Humà, el qual amb les seues ordenances el preservà de possibles desviacions herètiques, així com a la rigorosa moral que imposà el rei reformador. En contrapartida, les beates perderen llibertat i independència, la qual cosa les allunyava dels principals valors que caracteritzaren el moviment beguí des dels inicis. També perderen la seua independència respete a qualsevol institució masculina, per tant, no serien controlades per la jerarquia de l’Església però sí pel poder civil.
Altres aspectes que també ajudaren perquè el beateri sobrevisquera tant de temps és l’estricte control que exerciren les autoritats municipals de Llíria com a administradors i vigilants del bon funcionament del beateri, així com per la peculiar situació aïllada que hi tenia, ubicat en un tossal als afores de Llíria.
Però malgrat tots els canvis que al llarg de la història ha experimentat el beateri medieval transformat modernament en un monestir, el santuari de Sant Miquel, com a lloc on es practica la religiositat popular, encara conserva una bona vitalitat en una societat més secularitzada. Els milers de valencians que cada any participen en la romeria anual ho avalen. Podem afirmar que l’actual santuari de Sant Miquel, com a hereu de l’antic beateri medieval, és la institució més antiga en actiu a Llíria amb quasi set-cents anys de vida.
Francesc Fuster Serra va nàixer a Bétera a mitjan s. XX. Després d’uns anys d’estudis es va graduar com a enginyer tècnic industrial, però allò que li agradava de debò era l’art i la història de proximitat, especialment la d’aquell misteriós monestir de Portaceli, tan prop de Bétera, amagat entre les muntanyes de la nostra estimada serra Calderona. Ell va viure de jove un fet extraordinari: la renovació i el retorn dels frares cartoixans al vell monestir del s. XIII que, des de feia un segle, havia estat abandonat i espoliat. De nou se sentien les melodies gregorianes sota la volta de l’església, les blanques caputxes dels monjos recorrien novament els claustres gòtics, la gran bassa de l’horta regalimava l’aigua i els tarongers perfumaven una altra vegada l’alta vall de Lullén, la porta del Cel.
👉 L’amic Enric gaudint aquest matí a admirant a simple vista la zona central del País Valencià…
