vicentgalduf

XafaNúvols

Arxiu de la categoria: País Petit

“Passat de terror i mort als terrenys d’un centre comercial del Camp de Túria”. Pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

Quinta Temporada – Episodi 2 (programa 40)

Amb la participació d’Alfons Cervera, Joan Bell-lloc, Carme Cardona i la narració històrica d’Enric Llopis… on relatem uns fets dramàtics amb una connexió macabra: tots varen ocórrer al mateix punt geogràfic de la Vallbona, separats entre ells per poquets metres de distància… i recorden el malson, espant i amoïnament que visqueren les terres del Capiró de Jueu hui cobertes d’asfalt…

“Quan els esperits creadors donaren forma a la Terra, fent girar vertiginosament la matèria gasosa, un petit grup de dimonis rebels, opositors a les lleis de les constel·lacions, amagà per diversos punts de la superfície terràqüia uns indrets especials que mantenen sota el seu control exclusiu, fora de les normes del temps i l’espai que regien la resta del món.

Els sofrits éssers humans hem anat descobrint i reconeixent aquests punts màgics a partir de doloroses experiències que, individualment o en col·lectiu, hem patit al llarg del temps. Aquests llocs, especials i maleïts, no segueixen cap norma cartesiana. Poden estar enmig de l’oceà, com el temut Triangle de les Bermudes, o en un immens desert, com les Dunes de Sossusvlei, a Namíbia, que en llengua africana vol dir “atzucac, carreró sense sortida”. Poden estar amagats dins de la terra, com les Coves de Waitomo, a Nova Zelanda, anomenades també les Coves de les Lluernes, pels resplendors nocturns que provoquen unes cuques, o l’Ull Prismàtic, a Yellowstone, un llac vermell d’on ixen unes petites creatures termòfiles, verdoses i ataronjades.

Però el que no hauríem sospitat mai és que també en terres edetanes, enmig de la Vallbona,  deixaren els esperits diabòlics un d’aquests llocs sinistres i malèfics, però on? Justament davall de l’asfalt del pàrquing d’un gran centre comercial.

Ja a l’Edat Mitjana, aquest lloc s’anomenava el Capiró de Jueu, vés a saber quin horrible crim degué ocórrer enmig d’aquesta partida. Però és evident que el lloc necessita sang humana. Veïns, guardes, retors i escriptors ho certifiquen al llarg de la història: és un lloc maleït. Nosaltres hem pogut constatar l’espantós crim ocorregut ací el 1684, on el dissortat cos de na Valera Almeller va ser cruelment esquarterat i repartit entre la Pobla i l’Eliana, igual que el centre comercial. Així ho certificà mossén Thomàs de Salaberri, tal com escoltarem a continuació.

Però la terra del Capiró de Jueu està assedegada de sang humana i molts altres crims han tingut lloc en aquest maleït punt que assenyalaren les forces malèfiques des de la creació de la Terra. Ja hem vist com l’escriptor Alfons Cervera va ser testimoni i narrador d’un altre fet espaventable que tornà a succeir ací ara fa prop de cinquanta anys. El cos d’un pobre mortal va ser també trossejat i escampat pels termes.

Poc després, unes empreses capitalistes, tot amagant els horribles fets esmentats, soterraren en asfalt aquesta terra que no es veu mai saciada de sang, i li canviaren el nom, tot fent desaparéixer “el Capiró de Jueu”, el qual dorm ara sota les rodes dels cotxes i sota les ofertes setmanals de dos per u.

Però l’estigma diabòlic que jau sota l’asfalt no s’esborra per tan poca cosa; està viu, alena i, en qualsevol moment: txac!, pot tornar a seccionar la gola d’una innocent compradora de cap de setmana o pot capolar les parts nobles d’un confiat repartidor de refrescos en ple estiu, com li passà a la pobra Valera o al pobre jueu o al desconegut home mort dels anys setanta. Desconfieu, humans. Ja coneixem tres víctimes consecutives, a qui immolaran pròximament els malignes esperits del Capiró de Jueu? Seràs tu?”

Joan Bell-lloc

Primera pàgina del llibre “L’home mort” d’Alfons Cervera:

+ Un lloc maleït a la Vallbona: el Capiró de Jueu (TelePobla i Cròniques Edetanes)

Estrenem nova sintonia del pòdcast: Dansa dels oficis de Llíria, versió 2024 (del tabalet i dolçaina passem al violí elèctric) d’un antic ball edetà i realitzada pels músics José Ángel Jiménez i Encarni García Contreras.

 

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 2 de la Quinta Temporada, “Passat de terror i mort als terrenys d’un centre comercial del Camp de Túria”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

Des del Pic de l’Àguila a Gatova (Camp de Túria)… als seus peus naix el barranc del Carraixet…

Altura, Sogorb, Almedijar… Penyagolosa, Espadà… vistes meravelloses del País Valencià des de les altures del Camp de Túria…

+info

… així com tenim la immensitat de la mar, també trobem i vivim la immensitat (i magnitud, i grandiositat, i…) de la muntanya… des de la Calderona, al mateix cim i girant el cap, observant ara la Concòrdia de Llíria… i la serra d’Andilla… i…

… i la immensitat de la meua Calba!!!

+info

Dansa dels oficis de Llíria (Encarni García Contreras al violí elèctric)

Versió 2024 de José Ángel Jiménez i l’edetana Encarni García Contreras i que és la nova sintonia del pòdcast d’història del Camp de Túria “Cròniques Edetanes“. Un ball amb segles d’història, i molt desconegut actualment, adaptat magistralment als nostres dies actuals amb pretensions de reviscolar-lo…

“Dansa dels oficis de Llíria” és el nom que es dóna a una dansada molt antiga autòctona de Llíria i que es ballava popularment per festes, interpretada històricament amb tabalet i dolçaina com a instruments, marcant així diferents ritmes i melodies.

Es ballava formant parelles que representaven distints oficis, per això el seu títol. Cadascuna de les persones que dansava portava en la mà els instruments de treball característics del seu ofici. Així per exemple: el fuster, martell i fusta; el barber, navalla i tisora; obrer de vila, paleta i martell; cuirer, martell i cuiro…

Ací teniu una versió del Grup de Danses i Rondalla ‘El Tossal’ https://www.youtube.com/watch?v=ImCXUYF1VzE

… i ací la versió que els edetans “Saó” varen enregistrar al seu disc ‘La Perereta’ https://www.youtube.com/watch?v=OTjWFP0SQ-U

+info

(Vídeo) L’enigmàtic aqüeducte de “Peña Cortada” als Serrans (País Valencià)

Ens  comenta l’historiador de Llíria Francesc Rozalén:

“Vos recomane que vegeu aquest vídeo de 29 minuts sobre la construcció i ús de l’aqüeducte romà de” Peña Cortada” de Xelva (actualment la part més espectacular d’ell és terme de Calles), que s’acaba de difondre per les xarxes i que podreu veure davall d’aquestes paraules.

És magnífic, amb unes imatges aèries espectaculars i sobretot molt didàctic.

L’autor és un gran divulgador, Isaac Moreno, enginyer tècnic d’Obres Públiques i historiador especialitzat en enginyeria romana.

És el que féu aquells impressionants documentals anomenats “Enginyeria Romana” que s’emeteren en TVE2.

Esperem que futures troballes arqueològiques puguen confirmar la hipòtesi que l’aqüeducte de “Peña Cortada” es féu per a portar aigua a Edeta.

Si açò es poguera confirmar, reforçaria encara més la gran rellevància que la ciutat d’Edeta arribà a tindre en època romana.”

Un galliner de notícies als pobles edetans al segle XIX (segona part). Pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

Quarta Temporada – Episodi 10 (programa 37)

En aquesta segona part de les notícies periodístiques del s. XIX, dedicades al Camp de Túria (programa complementari del pòdcast “Successos i desgavells als pobles edetans al segle XIX (primera part)“, els diaris madrilenys recullen una sèrie de dades sobre la nostra gent, els seus problemes, anhels i afanys, sobre el seu modus vivendi que, gràcies a les impremtes d’aquell temps i als mitjans tècnics d’avui, podem llegir i analitzar ara des de la comoditat del nostre sofà.

En un principi, tendim a veure aquestes notícies com coses d’un món remot, molt allunyat de la nostra gent, tan culta, neta, alfabetitzada i democràtica. I els mirem amb displicència, gairebé com si es tractés d’indígenes amb tapa-rabos. Però una simple anàlisi dels fets ens descobreix amb gran sorpresa nostra que el món d’avui és, pràcticament, el mateix que el de fa cent cinquanta anys. Els anhels, els afanys i els problemes els repetim i els repetim una vegada i una altra, sense eixir-nos-en del cercle viciós.

En les nostres actuals festes de Nadal, per exemple, sentim comentaris i reflexions sobre el fet que s’han convertit en una excusa comercial, que s’ha perdut l’esperit nadalenc d’antany, quan Nadal era una festa religiosa on se celebrava el “naixement del Nen Jesús”. Però la lectura dels diaris del 1850 ens presenta un Nadal molt més pròxim a la nostra carrera consumista del qual ens pensàvem. Calia comprar torrons, tortades, botelles de vi i, especialment, tota classe de volateria, amb els titos al davant i, a més, anaven dels pobles a la ciutat, amunt i avall, com a regals o com a pagament. El Nadal del 1850 era, també, una festa que girava entorn del sempitern déu anomenat Diners, una qüestió, si fa no fa, com ara.

Paral·lelament, veiem també tot un ajuntament, el de la Pobla, tancat a la presó per qüestions de prevaricacions i malversacions. És una notícia que no tindria res d’estrany si li canviàrem la data i li’n posàrem 2023, aplicable a qualsevol poble del nostre voltant, a qualsevol govern autonòmic o a qualsevol cúpula dels grans partits. Tampoc en això no hem canviat gaire des del 1850.

En resum, estem davant d’un manoll de notícies que, més que descobrir-nos un món remot i passat, ens serveixen per a preguntar-nos i reflexionar si verdaderament el coneixement de la història serveix per a no repetir els mateixos errors comesos una vegada i una altra. Podem consolar-nos vanament pensant que la violència d’aquells crims i robatoris, enmig de la carretera, ja són història però, ben mirat, no serà que els lladres simplement han canviat el mètode de deixar-nos amb el cul en l’aire?

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 10 de la Quarta Temporada, “Un galliner de notícies als pobles edetans al segle XIX, segona part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

“Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles” amb Clara Rozalén. Pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

Quarta Temporada – Episodi 9 (programa 36)

LLÍRIA ALS TEXTOS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Joan Bell-lloc

El passat 28 d’octubre, en el marc de la festa Estellés 2023 al Casal del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià tinguérem l’oportunitat de conéixer amb més detall la presència de la ciutat de Llíria en la creació literària del poeta de Burjassot.

Clara Rozalén ha realitzat un magnífic estudi i recerca en l’obra estellesiana i ha tret a la llum, de nou, un conjunt d’escrits en què Vicent Andrés descriu les seues experiències i sentiments que, des de ben menut, li havien provocat les anuals romeries i pelegrinatges a Sant Miquel de Llíria. Són molts els poemes en què el poeta descriu el santuari, però també pinta amb vivíssims colors els bigarrats carrers de la vila en festes i de l’ermita i la font de Sant Vicent. També es recullen als poemes fugaces ressenyes de la ruta, amb carro, des de sa casa de Burjassot a fins a Llíria, passant pels coneguts indrets del Pixador i el Pla del Pou, la Pobla i Benissanó, amb el record dels fets passats que li evoquen aquests llocs.

Però és la costa de Sant Miquel i l’interior del santuari allò que li provoca un èxtasi dels sentits, amb colors, calors i olors, amb sensacions contraposades que van des de la molèstia de la multitud de les persones, les mosques i la pols fins a l’espectacle corprenedor dels invàlids i alesiats, els ciris i els murmuris dels precs i les llàgrimes suplicants.

Per altra part també apareixen nombrosos elements “profans” que ens fan descobrir la Llíria de mitjan s. XX, principalment els productes agrícoles que els particulars oferien als visitants, i el vi i les xulles i, per damunt de tots “l’oferida magrana”, símbol de la tardor que obria les portes justament amb la santmiquelada.

Tot aquest conjunt de vivències del poeta, recollides a la seua obra, han estat estudiades per Clara Rozalén Heredia, llicenciada en Filologia Hispànica, Titulada Superior en Música, Màster en Musicologia i Educació Musical i professora de llengües i literatures a l’IES  Laurona de Llíria. A més, Clara forma part del grup de teatre Assaig de la Universitat de València, i hui estarà acompanyada per cinc membres d’aquest grup que recitaran els poemes seleccionats d’Estellés. Són els companys Marta Cloquell, Rafa González, Andrea Izquierdo, Àfrica Sanchis i Bruno Tortosa.

Amb ells comença el recital.

+ “Vicent Andrés Estellés i la romeria a Sant Miquel de Llíria en temps de pandèmia” Francesc Rozalén

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 9 de la Quarta Temporada, “Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles amb Clara Rozalén”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

Els versos de Vicent Andrés Estellés en la veu de l’edetana Mireia Vives i la simfonia de la Unió Musical de Llíria

“Harca, harca, harca! Músiques per a la recreació històrica de la Guerra de Successió 1704 – 1715” pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

… i que ressonaven també, amb molt de ritme, per terres edetanes!!!

Quarta TemporadaEpisodi 8  (programa 35)

Amb Ferran Navarro autor del llibre…

…i la participació deJoan Bell-lloc, de l’Institut d’Estudis comarcals del Camp de Túria,  Eduard Beneyto, dels Miquelets del Regne de València, Francesc Ferrer, de l’editorial Denes, i el tabalet d’Andone Garcia, d’Estrela Roja i el Tudell.

“Som al davant d’un llibre excepcional: un recull de músiques i cançons de la terra, de la pàtria, que foren interpretades pel nostre poble en els temps d’una guerra ignominiosa d’ocupació, que acabà amb la imposició dels Decrets de Nova Planta de la monarquia borbònica contra els nostres furs, costums, institucions, llengua i béns, amb una repressió terrible…

Ferran Navarro ha fet un treball importantíssim de recerca i recopilació d’aquelles músiques i cançons que el nostre poble, sotmès però no vençut, va crear per a no defallir i continuar lluitant per la llibertat”

Extracte del pròleg que Josep Guia va fer al llibre i que ens serveixen perfectament d’introducció al present pòdcast on parlarem del significat de la paraula “Harca”, narrarem un episodi de repressió borbònica fulminant al Camp de Túria durant la guerra de Successió, coneixerem el que és la recreació històrica d’aquella època i obrirem el llibre per a viure les històries… i les músiques!!!

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 8 de la Quarta Temporada, “Harca, harca, harca! Músiques de la guerra de Successió”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des de Google Podcasts

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

El punt exacte del País Valencià on conflueixen el Camp de Túria, els Serrans i l’Alt Palància…

Des del punt geodèsic del Bardinal a l’edetana Concòrdia, la serra cosina-germana dels cims de la Calderona que està apegada cap a l’est i de la carena d’Andilla pel nord… jo fent la foto, i la meua trista ombra, a Les Alcubles, els dos de la dreta a Llíria i la parella d’enfront a Altura… Serrans, Camp de Túria i Alt Palància respectivament i amb un agermanament total… d’ací el nom…

… i ara, sobre el plànol, el lloc exacte on estàvem a la imatge anterior mirant les Vint-i-quatre, les Bodegues Velles de Torres i Torres

Això sí, semblem astronautes edetans made in Jules Verne amb el nostre coet “Concòrdia I” a punt d’iniciar el vol cap a la galàxia d’Andròmeda… com a mínim!!!

+info

 

Llíria, 28 de setembre de 1949: l’horrorosa tempestat

Arran de la darrera gota freda que patírem al setembre d’enguany al Camp de Túria, al pòdcast “Cròniques Edetanes” editàrem el programa “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran” on recuperàrem aquells dramàtics esdeveniments de fa justet hui setanta-quatre anysPer això aprofitem la data per a publicar el guió que realitzàrem, segons els textos de José Durán, i recuperar la memòria d’uns fets penosament oblidats…

 

Llíria i el context climatològic d’aquella època…

Llíria en particular, i una part important del Camp de Túria, als anys 40 i 50 del segle XX, van viure unes èpoques catastròfiques de dures proves per a la seua agricultura, que era el pilar principal de la seua font de riquesa:

Les grans gelades dels anys 1946 i 1956 van destruir la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres.

Entremig del fred, la sequera de quatre anys que del 1953 al 1956 deixà eixuts els camps i on Sant Vicent es va quedar reduït a un quart de fila.

I si açò no era prou, en aquest període patírem dos diluvis que varen ofegar totes les esperances dels nostres llauradors: l’enorme tempesta d’aigua a Llíria i voltants, del 28 de setembre de 1949, i la coneguda riuada d’octubre de 1957.

Així va ser la tempesta de 1949 a Llíria

28 de setembre de 1949, una data maldita que hauria de ser recordada per la gent lliriana, però que la tragèdia de la riuada del 57 va dur a l’oblit.

Una desorbitada tronada d’aigua, granís i vent es va desencadenar eixe dia entre les 2 i les 4 de la vesprada i va convertir els carrers del poble en impetuosos torrents que arrossegaven pedres d’enorme grandària, causant danys descomunals en l’horta edetana i la part baixa del secà.

Només cal dir que eixes dues hores de tempesta, els núvols van precipitar sobre Llíria 165 litres d’aigua per metre quadrat registrat en el pluviòmetre local, que són 165.000 metres cúbics o tones d’aigua per quilòmetre quadrat.

Aquesta torrencial pluja va provocar que s’inundaren un gran nombre de cases del carrer Major així com la quasi totalitat de les del carrer que va a Sant Francesc i les de la Part d’Avall, veient-se els veïns d’aquesta última, obligats a apujar-se’n al pis alt de la casa. Així mateix, es van inundar infinitat de soterranis i cellers.

Carrer Sant Francesc Llíria, 28 setembre 1949

En parar la pluja, les campanes de Llíria van començar a tocar a arravatament perquè els veïns acudiren a prestar els seus auxilis a Sant Francesc, on l’aigua havia inundat l’església, i la contigua Caserna de la Guàrdia Civil, arribant a una altura de prop d’un metre, banyant l’anda de la Puríssima que ja estava preparada per a la processó Sant Miquel de l’endemà. I també va afectar enormement a l’Església de la plaça a causa de la gran quantitat d’aigua que entrava pel corralet de darrere que dóna a la Sang. Així mateix, es va inundar l’estació del trenet amb més d’un metre d’aigua.

Els carrers de major pendent van quedar desfets i amb grans clots i els carrers plans coberts de fang, arenes, grava i roques. 300 tones va ser la quantitat de pedra acumulada al carrer de Sant Francesc per la part que dóna a la Puríssima. També en la part d’Avall per la cantonada al Pic, i baix de l’estació en la confluència que va cap a Benissanó.

Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.

Van morir tres persones, un pastor en el camp i dos indigents que es varen refugiar en una cova per la Rascanya. En la Vila Vella, al costat del fossar vell es va afonar una casa, matant a quatre vaques i una cavalleria. I en l’instant més fort de la tempesta, una mare i una filla van ser arrossegades per la violència del corrent d’aigua, al carrer del Duc de Llíria, sent salvades. No li va ocórrer així a un carro, el burro del qual va morir sepultat entre pedres en la carretera a l’altura del Remei. Una paret de set metres d’altura del cinema d’estiu de la Unió va caure íntegrament. I tonells i ferramentes de cultiu que estaven ja instal·lats per a la fira a la plaça dels gaiatos (actual 9 d’Octubre) van baixar cap Remei i la Unió.

Però on també els fets van adquirir caràcters dramàtics va ser en la Pobla. Va quedar detingut per la inundació el tren que va eixir de València a les 13.40. L’aigua va sobrepassar la plataforma dels vagons. I allí van passar la nit els passatgers, sense llum, ni menjar, fins a les 5 de la matinada, en què es va iniciar el salvament amb barques.

Si bé l’aigua va ser torrencial a tot arreu, on indubtablement va provocar major precipitació va ser entre Sant Vicent, l’anomenada Canyada de Serra i el poble. Per darrere del Clarí tot l’ample del carrer era séquia major. El Prat estava inundat fins a la copa dels arbres, de tal manera que el nivell de l’aigua anava mig metre més alt que la Séquia Major, la qual es precipitava sobre el Canó, per l’Alqueria i la Foia, buscant la Rambla Primera. En la Foia de Turbanyes l’aigua va assolir quasi huit metres d’altura, tant que 24 hores després encara cobria completament els canyars i les copes dels arbres. I això que el Prat no té més avingudes que la Canyada de Tello i el Caramello. Inútil és a dir que la Closa i el Praet van desaparèixer inundats.

Tanmateix, a Casinos no va ploure. La Rambla Castellarda no va portar aigua.

No es van desbordar més que la Rambla Primera, i els barrancs d’Olocau, Montearagón i el del Forat. En Caicons, i la resta del camp de Llíria, va ser una pluja bona per a la muntanya, però sense cap ímpetu salvatge que destrossés ribassos ni collites.

Des de Sant Miquel l’endemà, 29 de setembre, es veien dues llacunes enormes: una en la Foia i una altra major en la Pobla.

Llíria a més de quedar-se a fosques per avaries de les tres companyies de llum, va quedar també incomunicada amb la capital per telèfon, telègraf i tren.

Llíria, 28 setembre 1949: des del cantó de la Puríssima (actual bar Gijón) cap a la placeta del Juanito.

El dia de Sant Miquel va ser per a Llíria una jornada de dol, molt trista, sense llum, sense músiques ni processó, que va caldre suspendre.

A València ciutat no plogué eixe 28 de setembre fins a les set de la vesprada i molt lleugerament. Però mitja hora abans, a les 18.30, va arribar al Cap i Casal sobtadament una imponent riuada, que venia de la tempesta de Llíria que va desembocar al Túria, i va enderrocar, amb 2.000 metres cúbics per segon, el Pont de Fusta de l’estació del trenet.

Per la part de les aigües que anaren a parar al del Barranc de Carraixet, van inundar Alboraia i Tavernes, on l’aigua va arribar en algunes cases a altures de dos metres i mig. El Carraixet no s’havia desbordat des del dia de Santa Teresa de 1908. Però sens dubte aquesta ha sigut una de les majors de les quals es guarda memòria, perquè l’aigua anava 1,50 metres per damunt del pont de la carretera de Tavernes. Segurament el cabal sobrepassaria de 1500 metres per segon, inundant també Massamagrell, Bétera, Montcada, Albalat, Bonrepòs i Meliana. Sent tot una llacuna des de Sant Miquel dels Reis a Massamagrell.

Llíria va ser l’epicentre d’una zona que abraçava des del Carril a Riba-roja de Túria i des de Xest a la Maimona (actual Marines).

I encara sort que va arribar la fúria dels elements quan la verema estava quasi acabada, i que fora en les hores centrals del dia, perquè d’esdevindre els fets durant la nit i sense llum, el succeït haguera revestit caràcters de vertadera catàstrofe.

A Llíria els danys provocats per aquesta tempesta varen superar en tres milions de pessetes de l’època.

José Durán, octubre 1949

Perfiles, Siluetas. Glosas de mi tierra

José Durán als 29 anys (1915)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

+ Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran

+“Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran” pòdcast de ‘Cròniques Edetanes’

El llirià Armand Guerra i un film de 1923 de ‘Moros i cristians’ rescatat a Alcoi

“Moros i cristians” Alcoi 1923… l’únic document gràfic que existeix recuperat i restaurat recentment… història del cinema mut… pel·lícula dirigida fa ara cent anys pel gran, i oblidat, director de Llíria Armand Guerra (José María Estivalis Cabo)… Ací la teniu:

+info

… i ara veureu un altre fragment de la pel·lícula d’Armand Guerra ‘Moros i Cristians’ d’Alcoi… és sobre el treball en les fàbriques, en aquest cas les que feien paper de fumar i també algunes vistes de la ciutat… amb altres cinc minuts, no disponibles per les xarxes, es complementa el treball segons ens informa Francesc Rozalen

+info

“Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari” pòdcast de Cròniques Edetanes