vicentgalduf

La nit del dimecres 1 al dijous 2 de setembre del 2021 va ser difícil d’oblidar per als veïns i les veïnes de Llíria. El que semblava una plàcida nit de finals d’estiu va esdevenir una tempesta d’una magnitud que no es recordava en molts anys; en pocs minuts els carrers es transformaren en rius, on l’aigua es mesclava amb el fang procedent dels tossals que envolten el nucli urbà, en concret varen caure en menys d’una hora 94,2 litres per metre quadrat segons AEMET.

 “Adéu al maset del Frare

i el racó de l’arbocer,

adéu la Penya del «Buho»

que a llenya no torne més.”

+ Les pedres parlen

Aquest caseriu està situat al camí d’Avanilles i Cucaló, antiga calçada de Llíria a Xèrica, conegut en el seu primer tram com camí de Caicons.

El mas, segons ens conta el cronista de Llíria Josep Duran, s’hi va fundar l’any 1761, el seu primer propietari fou el frare trinitari José Ferrando…

… El mas, la casa, és una construcció de grans dimensions, a la seua quadra hi cabien tretze matxos lligats i al seu fumeral s’hi podien guisar sis paelles de diverses places.

S’hi dividia en dues plantes, la de baix per a mitgers, jornalers i l’estatger, i la planta de dalt per emmagatzemar collites, habitatge dels “senyorets”, i despatx per rebre visites de familiars i tractants…

… aquesta planta se l’anomena a Llíria “Matapuça”, així com també als pobles que envolten la capital de Camp de Túria. Aquest mateix nom, “Matapuça”, el fan servir sobretot a l’Alguer i a molts altres indrets del nostre domini lingüístic per a referir-se a la menta borda (Mentha suaveolens)…

… a Llíria el feien servir els fornillers per a netejar d’insectes els matxos després d’esquilar-los. Però l’ús local més cridaner és, sens dubte, el de la seua utilització a les enramades… 

… els fornillers conformaren tot un món que va influenciar la societat edetana i del Camp de Túria… ens queden els seus records que tanta empenta han deixat entre nosaltres…

… ja no trontollen els carros dels fornillers, amb la seua càrrega, pels senders de la Concòrdia, no obstant això, ens queden els seus records que tanta empenta han deixat entre nosaltres…

… al 1938 el front se situa als pobles veïns de l’Alt Palància i els Serrans, tot ben proper a nosaltres.

Amb el silenci de la nit Llíria sentirà el soroll, terrible, de les bombes i obusos que estan sembrant la mort a les comarques veïnes.

És la denominada “Batalla de Llevant”…

… A Llíria en concret es defensaran els accessos principals, els camins que provenen de l’interior, mitjançant la construcció de punts de resistència, de búnquers…

… El cas de l’Olivera de Materra és un de paradigmàtic;  avui en dia desapareguda i amb el nom en procés d’oblit total irreversible, s’hi trobava aïllada, al camí dels Frares, a l’altura del maset dels Panets (que alguns també l’anomenaven com a Caicons) i el camí del  Mas del Frare (conegut ara també com el del Palmeral). En el seu moment va ser molt popular a Llíria, tot un punt de referència geogràfica per als llauradors, ramaders, fornillers, traginers,  etc., també, però per als roders que es dirigien o procedien de les muntanyes de la Concòrdia; recordem que no molt lluny d’on s’ubicava l’Olivera de Materra descorre la Senda de Caruani, també coneguda com “la Senda dels Bandejats o dels Lladres”…

Ho repetim per enèsima vegada: l’amic @sorioe a Madrid veient l’original espoliat el 1941, mentre a Llíria, al lloc per on varen ser dissenyat els “Treballs d’Hèrcules”, ens toca contemplar una rèplica. Si el propietari romà de l’antiga Edeta alçara el cap…

+info

… ens conta Josep Antoni Llibrer Escrig al llibre “El Finestral Gòtic“, que el 1255 el bisbe de València, Andreu Albalat, va llogar dues mesquites ubicades a la vila de Llíria. Una al raval medieval, a l’interior del recinte emmurallat, i l’altra fora, probablement a l’actual barri de l’Aldea, situat als peus de la muntanya de la Torreta, a la mesquita existent aleshores en aquest barri hi havia, segons el document, una figuera.

L’associació entre les figueres i els espais de culte, com ara l’ermita de Sant Vicent o el santuari de Sant Miquel, es perllongarà al llarg dels segles posteriors a Llíria…

Fa dos mil anys els veïns de Llíria disposaven ja d’un “aparell de tecnologia de l’època” per a rebre ajuda i consells per part de les divinitats.

Tenien un mitjà a l’abast per intentar solucionar quefers i maldecaps diaris: la visita al Santuari Oracular d’Edeta, de gran prestigi arreu de la província tarraconense, tal com feien la resta de ciutadans romans   en els diversos Santuaris que s’hi podien trobar  arreu de l’immens territori de l’imperi, encara que aquesta tradició màgic-religiosa ja venia de molt antic i era part de la cultura de pobles com el grec i l’egipci. 

… fent de límit amb el passeig posseïa una casa en propietat 𝗘𝗻 𝗙𝗿𝗮𝗻𝗰𝗶𝘀𝗰𝗼 𝗣𝗼𝗿𝗰𝗮𝗿 𝗟𝗼́𝗽𝗲𝘇, edetà insigne, que Josep Durán descriu com «advocat i oficial de correus, 𝗴𝗿𝗮𝗻 𝗮𝗿𝘁𝗶𝘀𝘁𝗮, 𝗲𝘅𝗰𝗲𝗹·𝗹𝗲𝗻𝘁 𝗳𝗼𝘁𝗼̀𝗴𝗿𝗮𝗳, 𝗹𝗹𝗶𝗿𝗶𝗮̀ 𝗱𝗲 𝘀𝗼𝗰𝗮, 𝗴𝗿𝗮𝗻 𝗮𝗳𝗶𝗰𝗶𝗼𝗻𝗮𝘁 𝗮 𝗹𝗮 𝗽𝗿𝗲𝗵𝗶𝘀𝘁𝗼̀𝗿𝗶𝗮 𝗶 𝗲𝗹 𝗳𝗼𝗹𝗸𝗹𝗼𝗿𝗲». El 1917 va decidir fer 𝘂𝗻𝗲𝘀 𝗼𝗯𝗿𝗲𝘀 𝗮𝗹 𝗷𝗮𝗿𝗱𝗶́ 𝗽𝗲𝗿 𝗮 𝗰𝗼𝗻𝘀𝘁𝗿𝘂𝗶𝗿 𝘂𝗻 𝗽𝗼𝘂 per al servei del xalet, habitatge que encara existeix a Llíria, i que al poble és conegut com a Ca Porcar. Arran d’aquests treballs s’hi va fer una 𝘁𝗿𝗼𝗯𝗮𝗹𝗹𝗮 𝗮𝗿𝗾𝘂𝗲𝗼𝗹𝗼̀𝗴𝗶𝗰𝗮 𝗲𝘅𝗰𝗲𝗽𝗰𝗶𝗼𝗻𝗮𝗹…

… al ja llunyà 1941 desaparegué definitivament de Llíria. Durant els prop de vint-i-cinc anys que va romandre ací des del seu retrobament, infinitat de personalitats de casa nostra i estrangeres s’aproparen al Camp de Túria per a admirar-lo. Estem parlant del mosaic dels “Dotze treballs d’Hèrcules” de Ca Porcar, part important del patrimoni edetà i que vuitanta anys després, a l’estiu del 2021, retorna, no l’original, amb una magnífica i fidelíssima replica al paratge on va ser descobert el 1917…

+ (des d’aquest enllaç accedireu a l’article complet) 

+info al bloc

També coneguda com a vidriella, ridorta, santjoanera, engarlandera, entre altres noms populars.

Liana amb unes flors blanques d’uns dos centímetres, que podem trobar a bardisses i vores de camins, com la que podem admirar al camí dels Olivarets a Llíria.

Té una olor característica i ben agradable.

Pel solstici d’estiu, i gràcies a l’abundància de la seua floració, assoleix un aspecte fantàstic digne de veure, i si teniu afició, de fotografiar.

El solstici d’estiu.. les festes de Sant Joan… el Sol en la seua posició més septentrional donant vida plena amb la seua llum… tradicions ancestrals arrelades i una de les manifestacions festives més característiques a tot l’àmbit cultural del nostre País i de la Mediterrània.

Menorca, Alacant, Perpinyà, són alguns dels indrets on aquesta celebració assoleix una participació massiva i més prestigi internacional. Les revetles, l’ús del foc, l’aigua, com a elements purificadors, els rituals de sanació, la utilització de plantes amb propietats considerades màgiques caracteritzen aquesta festa on celebrem el solstici d’estiu, una festa amb de rel pagana els orígens de la qual es perden al fons de la nostra memòria col lectiva.

A la nostra ciutat, a Llíria, la festa hi va ser molt popular fins ben entrats els anys vint del segle passat.

+info

Noms populars: card panical, panical blanc, card corredor.

Planta espinosa, de flors blanques, que tothom coneix com a card, quan en realitat pertany a la família de les umbel·líferes.

Les seues arrels tenen propietats diürètiques i aperitives. Així mateix, són diverses les virtuts atribuïdes tradicionalment al panical, com ara el seu efecte positiu contra les escaldadures; ben conegut també és el costum de fer un collaret del tronxet (com anomenem al Camp de Túria i a la Conca de Barberà al tronquet) de panical per a portar-lo penjat al coll, encara que a Llíria hi ha el costum de portar-lo a la butxaca.

+info

El geògraf i escriptor grec Estrabó, al segle I de la nostra era, ens parla d’una ciutat romana, Edeta Kai Leiria, que va assolir el seu període d’esplendor durant la segona meitat d’eixe segle.

Un dels espais més característics d’aquest mucipium romà era el conjunt format per un Santuari Oracular i unes termes dobles, per a homes i dones.

El conjunt, de característiques monumentals, es feia servir com a espai sagrat i d’oci.

Al Santuari Oracular, consagrat possiblement a Apol·lo, Déu de l’endevinació, es buscava el consell de la Pítia, que, inspirada per les divinitats i amb l’ajuda d’algunes plantes de característiques peculiars, com les opiàcies, plantejava, de vegades, un enigma que podia esdevenir solució, o no… Tal vegada, algun personatge de l’època (per què no el mateix Nigrino?) li hauria estat favorable l’oracle i, en un acte d’agraïment, hauria convertit l’antic temple Iber en un edifici de luxe, les restes del qual podem encara admirar hui en dia.